Conferència magistral en el XX Congrés de l’Associació Llatinoamericana de Sociologia, Mèxic, 2 al 6 d’octubre de 1995. Celebrem el XX Congrés d’ALES i discutim les perspectives de la reconstrucció de l’Amèrica Llatina i del Carib. No és un tema nou. Es discuteix a Amèrica Llatina des de 1945, si no des del segle XVIII. Què podem dir ara que sigui diferent del que ja s’ha dit?
Crec que ens trobem en un moment de bifurcació fonamental en el desenvolupament del sistema-món. Penso que, no obstant això, ho discutim com si es tractés d’una transició ordinària a la via d’una evolució cuasi-predestinada. El que hem de fer és “impensar” no sols el desarrollisme neoclàssic tradicional, sinó també el desarrollisme dels seus crítics d’esquerra, les tesis dels quals ressorgeixen regularment malgrat tots els seus rebutjos, però que en realitat comparteixen la mateixa epistemologia.
Jo elaboraré dues tesis principals en aquesta ponència.
Tesi No. 1: És absolutament impossible que l’Amèrica Llatina es desenvolupi siguin quines siguin les polítiques governamentals, perquè el què es desenvolupa no són els països. Allò què es desenvolupa és únicament l’economia capitalista i aquesta economia-món és de naturalesa polaritzadora.
Tesi No. 2: L’economia capitalista es desenvolupa amb tant d’èxit que s’està destruint i per la qual cosa ens trobem enfront d’una bifurcació històrica que assenyala la desintegració d’aquest sistema-món, sense que se’ns ofereixi cap garantia de millorament de la nostra existència social.
A pesar de tot, penso que els porto a vostès un missatge d’esperança . Vegem.
Comencem amb la Tesi No. 1.
Les forces dominants del sistema-món han sostingut, des d’almenys els començaments del segle XIX, que el desenvolupament econòmic va ser un procés molt natural, que tot el que es requereix per a realitzar-lo és alliberar les forces i permetre als elements capitalistes créixer ràpidament, sense impediments. Evidentment, també va ser essencial la voluntat. Quan l’estat francès començava a reconstruir la vida econòmica de les seves colònies a principis del segle XX, es deia a aquesta política “la mise en valeur dónes territoires” (“la valoració dels territoris”). Això ho diu tot. Abans els territoris no valien res, i després (amb el desenvolupament imposat pels francesos) valen quelcom.
Des de 1945, la situació geopolítica canviava fonamentalment amb l’abast polític del món no-“europeu” o no-occidental. Políticament el món no-occidental es dividia en dos sectors, el bloc comunista (dit socialista) i l’altre denominat el Tercer món. Des del punt de vista de l’Occident, i evidentment sobretot dels Estats Units, el bloc comunista va ser deixat al seu propi compte, perquè sobrevisqués econòmicament com pogués. I aquest bloc va elegir un programa estatal d’industrialització ràpida amb l’objectiu de “superar” a l’Occident. Krushev prometia “soterrar” als Estats Units l’any 2000.
La situació en el Tercer món va ser prou diferent. En els primers anys després de 1945, els Estats Units va concentrar tots els seus esforços a ajudar a Europa occidental i al Japó a “reconstruir-se”. Al principi, va ignorar llargament al Tercer món, amb l’excepció parcial de l’Amèrica Llatina, camp de preferència per als Estats Units des de llarg temps abans. El que predicaven els Estats Units a Amèrica Llatina era la tradicional cançó neoclàssica: obrir les fronteres econòmiques, permetre la inversió estrangera, crear la infrastructura necessària per a fomentar el desenvolupament, concentrar-se en les activitats per a les quals tenen aquests països una “avantatge comparatiu.” Una nova literatura científica començava a aparèixer als Estats Units sobre el “problema” del desenvolupament dels països subdesenvolupats.
Els intel·lectuals d’Amèrica Llatina van ser molt recalcitrants a aquesta prèdica. Van reaccionar prou feroçment. La primera reacció important va ser la de la nova entitat internacional, la CEPAL, presidida per Raúl Pérez, la creació mateixa de la qual va ser contestada enèrgicament pel Govern nord-americà. La CEPAL negava els beneficis d’una política econòmica de fronteres obertes i afirmava en contra un rol regulador dels governs a fi de reestructurar les economies nacionals. La recomanació principal va ser la de promoure la substitució d’importacions per la protecció de les indústries naixents, una política àmpliament adoptada. Quan resumim les accions suggerides per la CEPAL, veiem que l’essencial va ser que si l’estat seguia una política sàvia podria assegurar el desenvolupament nacional i, en conseqüència, un augment seriós en el producte nacional brut per càpita.
Fins a cert punt, les recomanacions de CEPAL van ser seguides pels governs llatinoamericans i efectivament hi va haver una millora econòmica, encara que limitada, als anys cinquanta i seixanta. Sabem ara que aquesta millora no va perdurar i va ser, en primer terme, conseqüència de la tendència general de les activitats econòmiques a nivell mundial en un període kondratieff-A. En tot cas, la millora de la situació mitja a Amèrica Llatina pareixia insignificant per a la majoria dels intel·lectuals llatinoamericans que van decidir radicalitzar el llenguatge i les anàlisis de la CEPAL. Hem arribat a l’època dels dependentistes, primera versió (entre altres Dos Santos, Marini, Caputo, Cardoso dels anys 60, i Frank, el mateix que Amin fora d’Amèrica Llatina).
Els dependentistes pensaven que tant les anàlisis com els remeis preconitzats per la CEPAL eren molt tímids. D’un costat, pensaven que per a desenvolupar-se, els governs dels països perifèrics haurien d’anar molt més enllà d’una simple substitució d’importacions; deurien, en les paraules d’Amin, desconnectar-se definitivament de l’economia capitalista (segons, implícitament, el model dels països comunistes). D’un altre costat, les anàlisis dels dependentistes van ser molt més polítiques. Van incorporar als seus raonaments les situacions polítiques presents en cada país i en el sistema-món. Consideraven en conseqüència les aliances existents i potencials i en fi els obstacles efectius a una reestructuració econòmica. Per descomptat, acceptaven que el rol de les societats transnacionals, dels governs occidentals, del FMI, del Banc Mundial i tots els altres esforços imperialistes, eren negatius i nefastos.
Però, al mateix temps, i amb una passió igual, si no més vigorosa, atacaven els partits comunistes llatinoamericans i darrere d’ells a la Unió Soviètica. Van dir que la política advocada per aquests partits, una aliança entre els partits socialistes i els elements progressistes de la burgesia, equivalia al cap i a la fi a les recomanacions dels imperialistes, d’un reforç del rol polític i social de les classes mitges, i una tal política no podria aconseguir una revolució popular. En suma, això no era ni revolucionari, ni eficaç, si l’objectiu era una transformació social profunda.
Els dependentistes escrivien en un moment d’eufòria de l’esquerra mundial: l’època del Che i del guevarisme , de la revolució mundial de 1968, de la victòria dels vietnamites, d’un maoisme furiós que s’expandia de pressa a través del món. Però l’Orient no era ja tan roig com es proclamava. Tot això no prenia en consideració els començaments d’una fase kondratieff-B. O més ben dit, l’esquerra llatinoamericana i mundial pensava que l’impacte d’un estancament de l’economia afectaria en primer lloc les institucions polítiques i econòmiques que sostenen el sistema capitalista. En realitat, l’impacte més immediat va ser sobre els governs anomenats revolucionaris en el Tercer món i en el bloc comunista. Des dels anys setanta, tots aquests governs es van trobar en dificultats econòmiques i pressupostàries enormes que no podien resoldre, ni parcialment, sense comprometre les seves polítiques estatals tan publicitades i les seves retòriques tan acariciades. Començava el replegament generalitzat.
A nivell intel·lectual va ser introduït el tema del desenvolupament dependent (Cardoso dels anys 70 i altres). És a dir, una mica de paciència, companys; una mica de saviesa en la manipulació del sistema existent, i podrem trobar algunes possibilitats intermèdies que són almenys un pas en la bona direcció. El món científic i periodístic iniciava el concepte dels NICs (New Industrial Countries). I els NICs eren proposats com els models a imitar.
Amb l’estancament mundial, la derrota dels guevarismes, i el replegament dels intel·lectuals llatinoamericans, els poderosos no necessitaven més les dictadures militars, no molt més en tot cas, per a frenar els entusiasmes esquerrans. Oh!, ve la democratització. Sens dubte, viure en un país post-dictadura militar era immensament més agradable que viure a les presons o a l’exili. Però, vist amb més atenció, les “visques” per a la democratització a Amèrica Llatina van ser una mica exagerades. Amb aquesta democratització parcial (incloses les amnisties per als botxins) venien els ajustos , el FMI i la necessitat per als pobres d’estrenye’s els cinturons encara més. I hem de notar que si als anys 70 la llista dels NICs principals incloïa normalment Mèxic i Brasil, al costat de Corea i Taiwan, als anys 80 Mèxic i Brasil desapareixien d’aquestes llistes, deixant sols als quatre dracs d’Àsia Oriental.
Vingué després el xoc de la caiguda dels comunismes. El replegament dels anys 70 i 80 passa a ser la fuga desordenada dels anys 90. Una gran part dels esquerrans d’ahir es convertien en heralds del mercat i els que no seguien aquest camí buscaven ansiosament camins alternatius. Rebutjaven, sens dubte, els camins lluminosos, però no volien renunciar a la possibilitat d’alguna lluminositat. Desgraciadament, no va ser fàcil trobar-la.
Per a no enfonsar-se enfront de l’entusiasme d’una dreta mundial ressuscitada, que es felicita de la confusió de les forces populars a tot arreu, hem d’analitzar amb ulls nous, o almenys novament oberts, la història del sistema-món capitalista dels últims segles. Quin és el problema principal dels capitalistes en un sistema capitalista? La resposta és clara: individualment, optimitzar els seus beneficis i, col·lectivament, assegurar l’acumulació contínua i incessant de capital. Hi ha certes contradiccions entre aquests dos objectius, l’individual i el col·lectiu, però no vaig discutir això ací!. Vaig a limitar-me a l’objectiu col·lectiu. Com fer-ho? És menys obvi del que es pensa sovint. Els beneficis són la diferència entre els ingressos per als productors i els costos de producció. Evidentment, si s’amplia la fossa entre els dos, augmenten els beneficis. Després, si es redueixen els costos, augmenten els beneficis? Ho pareix, a condició que no afecti la quantitat de vendes. Però, sens dubte, si es redueixen els costos, és possible que es redueixin els ingressos dels compradors potencials. D’una altra part, si s’augmenta els preus de venda, augmenten els beneficis? Ho pareix, a condició que no afecte la quantitat de vendes. Però, si s’augmenta els preus, els compradors potencials poden buscar altres venedors menys cars, si existeixen. !Clar que les decisions són delicades!
No són, a més a més, els únics dilemes. Hi ha dues varietats principals de costos per als capitalistes: els costos de la força de treball (fins i tot la força de treball per a tots els insumos) i els costos de transaccions. Però el que redueix els costos de força de treball podria acréixer els costos de transaccions i viceversa. Essencialment, és una qüestió d’ubicació. Per a minimitzar els costos de transaccions, és menester concentrar els activitats geogràficament, és a dir, en zones d’alts costos de força de treball. Per a reduir els costos de força de treball, és útil dispersar les activitats productives, però inevitablement això afecta negativament els costos de transaccions. Per tant, des de fa almenys 500 anys, els capitalistes reubiquen els seus centres de producció d’ací cap enllà, cada 25 anys més o menys, en correlació essencial amb els cicles de Kondratieff. En els fases A, primen els costos de transaccions i hi ha centralització, i en els fases B, primen els costos de força de treball i hi ha la fuga de fabriques.
El problema es complica encara més. No és suficient guanyar els beneficis. Ha de fer-se el necessari per a guardar-los. Són els costos de protecció. Protecció contra qui i contra què? Contra els bandits, per descomptat. Però també, i sens dubte més important, contra els governs. No és tan obvi com protegir-se contra els governs si s’és capitalista d’un nivell un poc interessant, perquè necessàriament un cert capitalista tracta amb múltiples governs. Podria defendre’s contra un govern dèbil (on s’ubiquen forces de treball barats) per la renda (col·lectiva, és a dir els impostos; i individual, és a dir el suborn) i/o per la forta influència dels governs centrals sobre els governs dèbils, però per ella els capitalistes han de pagar una altra renda. És a dir, a fi de reduir la renda perifèrica, han de pagar una certa renda central. Per a protegir-se contra el robatori dels governs, han de sostenir financerament els governs.
Finalment, per a fer guanys majors i no menors, els capitalistes necessiten monopolis, almenys monopolis relatius, almenys monopolis en certs racons de la vida econòmica, per algunes dècades. I com obtenir aquests monopolis? Clar que tota monopolització exigeix un rol fonamental dels governs, sigui legislant o decretant, sigui impedint a altres governs legislar o decretar. D’un altre costat, els capitalistes han de crear els canals culturals que afavoreixin tals xarxes monopolísticas, i per a això necessiten el suport dels creadors i mantenidors de patrons culturals. Tot açò resulta en costos addicionals per a les capitalistes.
A pesar de tot açò (o tal vegada a causa de tot açò), és possible guanyar magníficament, com pot veure’s estudiant la història del sistema-món capitalista des dels seus principis. No obstant això, en el segle XIX apareixia una amenaça a aquesta estructuració, que podia fer caure el sistema. Amb una centralització de producció acrescuda, emergia l’amenaça de “les classes perilloses,” sobretot a Europa Occidental i en la primera Meitat del segle XIX. En el llenguatge de l’antiguitat, que va ser introduït en la nostra armadura intel·lectual per la Revolució Francesa, parlem del problema del proletariat.
Els proletariats de l’Europa Occidental van començar a ser militants en la primera meitat del segle XIX i la reacció inicial dels governs va ser de reprimir-los. En aquest època el món polític es dividia, principalment, entre conservadors i liberals, entre els quals denegaven per complet els valors de la Revolució Francesa i els que tractaven, en el sí d’un ambient hostil, de recuperar la seva empenta per a continuar la construcció d’un estat constitucional, laic i reformista. Els intel·lectuals d’esquerra, denominats demòcrates, o republicans, o radicals, o jacobins, o algunes vegades socialistes, no eren més que una petita banda.
Va ser la revolució “mundial” de 1848 el que va servir com a xoc per a les estructures del sistema-món. Va mostrar dues coses. La classe obrera era vertaderament perillosa i podia desbaratar el funcionament del sistema. En conseqüència, no era savi ignorar totes les seves reivindicacions. D’un altre costat, la classe obrera no era prou forta per a fer caure el sistema amb sublevacions quasi espontànies. És a dir, el programa dels reaccionaris fou autodestructor, però el mateix era el programa dels partidaris de conspiracions esquerrans. La conclusió a dreta i a esquerra va ser essencialment centrista. La dreta es deia que sens dubte algunes concessions haurien de fer-se enfront de les reclamacions populars. I l’esquerra naixent es deia que hauria d’organitzar-se per a una lluita política llarga i difícil a fi d’arribar al poder. Entraven en escena el conservadorisme modern i el socialisme científic. Siguem clars: el conservadorisme modern i el socialisme científic són o van arribar a ser dues ales, dos avatars del liberalisme reformista, intel·lectualment ja triomfant.
La construcció de l’estat liberal “europeu” (europeu en sentit ampli) va ser el fet polític principal del segle XIX i la contrapartida essencial de la ja consumada conquista europea del món sencer i basada sobre el racisme teoritzat. Anomeno a açò la institucionalització de la ideologia liberal com geocultura de l’economia capitalista. El programa liberal per als estats del centre, estats en els quals l’amenaça de les classes perilloses apareixia com imminent, sobretot en el període 1848-1914, va ser triple. Primer, donar progressivament el sufragi a tothom. La lògica era que el vot satisfaria el desig de participació, creant per als pobres un sentit de pertinença a la “societat” i, d’aquesta manera, no exigirien molt més. Segon, augmentar progressivament els ingressos reals de les classes inferiors a través del benestar estatal. La lògica era que els pobres estarien tan contents de cessar de viure en la indigència, que acceptarien quedar més pobres que les classes superiors. Els costos d’aqueixes transferències de plusvalua serien menors que els costos d’insurreccions i en tot cas serien pagats pel Tercer món. I tercer, crear la identitat nacional i també transnacional blanc-europea. La lògica era que les lluites de classes serien substituïdes per les lluites nacionals i globals racials i d’aqueixa manera les classes perilloses dels països del centre s’ubicarien en el mateix costat que les seves elits.
Hem de reconèixer que aquest programa liberal va ser un èxit enorme. L’estat liberal va aconseguir domar les classes perilloses al centre, és a dir, dels proletariats urbans (fins i tot si aquests estaven ben organitzats, sindicalitzats i polititzats). El cèlebre consentiment d’aquests a les polítiques nacionals de guerra en 1914, és la més evident prova de la fi de l’amenaça interna per a les classes dominants.
No obstant això, en el moment mateix en què es resolia aqueix problema, per als poderosos sorgia una altra amenaça d’altres classes perilloses, les classes populars del Tercer món. La revolució mexicana de 1910 fou un senyal important, però segurament no l’única. Pensem en les revoluciones a Afganistan, Pèrsia i Xina. I pensem en la revolució d’alliberament nacional rus, que va ser essencialment una revolució per pa, per terra, però primer que res, per la pau, és a dir, amb el fi de no seguir una política nacional que servia principalment els interessos de les grans potències d’Occident.
Se’m dirà que totes aquestes revolucions, fins i tot la mexicana, van ser ambigües? Cert, però no existeixen revolucions no ambigües. Se’m dirà que totes aquestes revolucions, fins i tot la mexicana, van ser finalment recuperades? Cert, però no existeix revolucions nacionals que no fossin recuperades al si d’aquest sistema-món capitalista. No és aquesta la qüestió interessant. Des del punt de vista dels poderosos del món, la possible sublevació global dels pobles periferitzats i descuidats constituïa una greu amenaça per a l’estabilitat del sistema, almenys tan greu com la possible sublevació europea dels proletaris. Havien de prendre compte d’això i decidir com fer-li front. En especial, perquè els bolxevics a Rússia es presentaven, per a l’esquerra mundial, com un moviment de tornada cap a una posició vertaderament antisistèmica. Els bolxevics afirmaven que la política de “centrificació” dels socialdemòcrates hauria de ser descartada. Volien encapçalar una sublevació global renovada.
El debat dreta-centre sobre el mètode de combatre les classes perilloses es repetia. Com ho van fer en el cas dels proletaris europeus en la primera meitat del segle XIX, la dreta de nou afavoria la repressió, però aquesta vegada en forma racista-popular (és a dir, el feixisme). El centre afavoria la reforma recuperadora. El centre va ser encarnat per dos líders successius en els Estats Units, Woodrow Wilson i Franklin Delano Rossevelt, que van adaptar les tàctiques decimonòniques del liberalisme a la nova escena mundial. Woodrow Wilson va proclamar el principi de l’autodeterminació dels pobles. Aquest principi va ser l’equivalent global del sufragi nacional. Una persona, un vot; un poble, un país sobirà. Com en el cas del sufragi, no es pensava donar tot a tots immediatament. Per a Wilson, aqueixa va ser, més o menys, l’eixida per a la desintegració dels imperis derrotats austrohongarés, otomà i rus. No va intentar aplicar-ho al Tercer món, com és obvi, perquè el mateix Wilson va ser qui va intervenir a Mèxic per a vèncer a Pancho Villa. Però en 1933, amb la Política del Bon Veí, Roosevelt va incloure, almenys teòricament, l’Amèrica Llatina. I en la Segona Guerra Mundial, va estendre la doctrina als imperis oest-europeus en desintegració, aplicant-ho primerament a l’Àsia i més tard a l’Àfrica i al Carib.
A més a més, quan Roosevelt incloïa en els seus Quatre Llibertats “la llibertat de la necessitat” (“freedom from want”), parlava de la redistribució de la plusvalua. Però no va ser molt específic. Uns anys després, el seu successor Truman va proclamar en el seu Discurs Inaugural quatre prioritats nacionals. L’únic que recordem va ser el cèlebre Punt Quatre, que va dir que els Estats Units ha de “llançar-se en un programa nou i audaç” d’ajudar als països “subdesenvolupats.” va començar el que era l’equivalent de l’estat de benestar a nivell nacional, açò és, el desenvolupament del Tercer món a través d’un keyneasisme mundial.
Aquest programa liberal mundial patrocinat pels Estats Units, poder hegemònic, va ser també un enorme èxit. Les seves raons es remunten a 1920, al Congrés de Bakú, convocat pels bolxevics. En el moment en què Lenin i els altres van veure que era impossible impulsar els proletariats europeus cap a una vertadera tornada a l’esquerra, van decidir no esperar a Godot. Van girar cap a l’Orient, cap als moviments d’alliberament nacional del Tercer món com a aliats per a la supervivència del règim soviètic. A les revoluciones proletàries les substituïen efectivament les revoluciones antiimperialistes. Però amb això van acceptar l’essencial de l’estratègia liberal-wilsoniana. L’antiimperialisme va ser un vocabulari fanfarronejat i més impacient que la mateixa autodeterminació dels pobles. Des d’aquest moment, els bolxevics es van transformar a l’ala esquerra del liberalisme global. Amb la Segona Guerra Mundial, Stalin va prosseguir aquest camí més enllà. A Yalta va acceptar un rol limitat i consagrat en el si del sistema que els Estats Units pensava crear en el període de postguerra. I quan als anys cinquanta i després, els soviètics predicaven la “construcció socialista” d’aqueixos països, en el fons utilitzaven un vocabulari més fanfarronejat i més impacient per al mateix concepte de desenvolupament dels països subdesenvolupats, predicat pels Estats Units. I quan, a Àsia i Àfrica, una colònia després d’una altra podia obtenir la seua independència, amb lluites d’una facilitat variable, va ser amb el consentiment tal vegada ocult i encara prudent, però no obstant això important, dels Estats Units.
Quan dic que l’estratègia liberal mundial va ser un gran èxit, penso en dues coses. Primer, entre 1945 i 1970, en la gran majoria de països del món, els moviments hereus dels temes de la Vella Esquerra del segle XIX van arribar al poder, utilitzant diverses etiquetes: comunista, al voltant de la Unió Soviètica; moviments d’alliberament nacional, a Àfrica i Àsia; socialdemòcrata, a Europa occidental; populista, a Amèrica Llatina.
Segon, el resultat del fet que tants moviments de la Vella Esquerra hagin arribat al poder estatal, va ser una eufòria debilitant i, al mateix temps, també l’entrada de tots aquests moviments en la maquinària del sistema històric capitalista. Van cessar de ser antisistèmics i van passar a ser pilars del sistema sense deixar de gargaritzar un llenguatge esquerrà, aquesta vegada amb llengua de fusta (langue de bois).
Aqueix èxit, per tant, va ser més fràgil del que pensaven els poderosos, i en tot cas no va ser tan destacat com la recuperació de la classe obrera blanca-occidental. Hi va haver dues diferències fonamentals entre les situacions nacionals dels països del centre i la del sistema-món globalment. El cost d’una distribució nacional ampliada de la plusvalua als obrers occidentals no va ser enorme com a percentatge del total mundial i va poder ser pagat en gran part per les classes populars del Tercer món. Fer una redistribució significativa cap a les poblacions del Tercer món, al contrari hauria hagut de ser pagat necessàriament pels poderosos i això hauria limitat greument les possibilitats d’una acumulació de capital en el futur.
D’una altra part, va ser impossible utilitzar la carta del racisme per a integrar els pobles de color en el sistema-món. Si tot el món era considerat com “nosaltres” qui anava a ser l’altre a denegar i menysprear? El menyspreu racial cap a fora havia sigut un element crucial en la construcció de la lleialtat dels obrers de sang privilegiada cap a les seves nacions. Però aquesta vegada, no existia un Tercer món per al Tercer món.
L’any 1968 va marcar el començament d’un enfonsament ràpid de tot el que els poderosos han erigit en el sistema-món amb la geocultura liberal després de 1945. Dos elements concorrien. L’alça fenomenal de l’economia va aconseguir els seus límits e anàvem a entrar en la fase-b del nostre cicle Kondratieff actual. Políticament, havíem arribat al cim dels esforços antisistèmics mundials: Vietnam, Cuba, el comunisme amb rostre humà a Txecoslovàquia, el moviment de poder negre als Estats Units, els inicis de la revolució cultural a Xina, i tants altres moviments no previstos als anys cinquanta. Això culminava amb les revoluciones de 1968, revolucions sobretot estudiantils, però no exclusivament, en molts països.
Vam viure després les conseqüències de la ruptura històrica generada per aquesta segona revolució mundial, una ruptura que ha tingut sobre les estratègies polítiques un impacte tan gran com l’impacte de la primera revolució mundial, que va ser aqueixa de 1848. Clar que els revolucionaris han perdut en l’immediat. Els múltiples incendis impressionants a través del món durant tres anys, es van extingir per a acabar en la creació de diverses petites sectes maoizantes que van morir prompte. No obstant això, 1968 va deixar ferides i agonitzants dues víctimes: la ideologia liberal i els moviments de la Vella Esquerra.
Per a la ideologia liberal, el cop més seriós va ser la pèrdua del seu rol com l’única ideologia imaginable de la modernitat racional. Entre 1789 e 1848, el liberalisme existia ja, però només com una ideologia possible, confrontat per un conservadorisme dur i un radicalisme naixent. Entre 1848 e 1968, al meu entendre, com vinc d’afirmar, el liberalisme va arribar a ser la geocultura del sistema-món capitalista. Els conservadors i els socialistes (o radicals) s’han convertit en avatars del liberalisme. Després de 1968, els conservadors i els radicals han retrocedit a les seves actituds anteriors a 1848, negant la validesa moral del liberalisme. La Vella Esquerra, compromesa amb el liberalisme, va fer esforços valents per a canviar de pell, adoptant un vernís de Nova Esquerra, però no ho va aconseguir en realitat. Més aviat, ha corromput els petits moviments de la Nova Esquerra, molt més del que ells mateixos poguessin realment convertir la Vella Esquerra. Seguia inevitablement el declivi global dels moviments de la Vella Esquerra.
Al mateix temps, sofríem els atzars d’una fase-b d’un cicle Kondratieff. No cal rememorar ara els itineraris en detall. Recordem únicament dos moments. En 1973 l’OPEP va llançar l’alça dels preus del petroli. Observem les diverses conseqüències. Va ser una bonança en renda per als països productors fins i tot a Amèrica Llatina, Mèxic, Veneçuela i Equador. Fou una bonança per a les empreses transnacionals de petroli. Fou una bonança per als bancs transnacionals en els quals va ser depositada la renda no gastada de seguida. Ajudava, per un cert temps, als Estats Units en la seua competència amb l’Europa Occidental i amb el Japó, perquè els Estats Units era menys dependent de la importació de petroli. Va ser un desastre per a tots els països del Tercer món i del bloc comunista que no fossin productors de petroli. Els pressupostos nacionals van caure en dèficits dramàtics. Va complicar les dificultats dels països centrals reduint encara més la demanda global per als seus productes.
Quin va ser el resultat? Hi va haver dues etapes. Primerament, els bancs transnacionals, amb el suport dels governs centrals, van repartir energèticament emprèstits als governs pobres en situacions desesperades, i inclusivament als propis governs productors de petroli. Clar que els governs pobres van agafar aquest salvavides per a mantenir-se contra l’amenaça de tumults populars i els governs productors de petroli es van aprofitar de l’oportunitat de “desenvolupar-se” ràpidament. Al mateix temps, aquests emprèstits van reduir els problemes econòmics dels països centrals augmentant la seua possibilitat de vendre els seus productes al mercat mundial.
L’única petita dificultat amb aquesta bella solució era que calia reembossar els emprèstits. En uns anys, l’interès compost dels deutes va arribar a ser un percentatge enorme dels pressupostos anuals dels països deutors. Va ser impossible controlar aqueix albelló galopant dels recursos nacionals. Polònia deu la seua crisi de 1980 a aquest problema. I el 1982 Mèxic va anunciar que no podia continuar pagant com abans. Tal crisi del deute va perdurar! En la premsa uns anys i després aqueixa premsa la va oblidar. Per als països endeutats, no obstant això, la crisi perdura encara, no només com una càrrega pressupostària, sinó com un càstig en la forma de les exigències draconianes del FMI que van ser impostos sobre aquests estats. El nivell de vida en tots aquests estats ha caigut, sobretot per a l’estrat pobre que és un 85-95% de la població.
Van quedar els dilemes d’una economia-món en estancament. Si no era possible atenuar més aquest estancament mundial amb els emprèstits de països pobres, era necessari trobar als anys vuitanta altres expedients. El món financer-polític n’ha inventat dos. Un nou prestador es va presentar, els Estats Units que, sota Reagan, practicava una política keynesiana ocultada. Com sabem, la política de Reagan ha sostingut certes grans empreses nord-americans i ha limitat la desocupació, però accentuant la polarització interna. Així ha ajudat a sostenir els ingressos a Europa Occidental i Japó. Però evidentment el mateix problema tornava a presentar-se. L’interès sobre el deute començava a ser massa pesat. De nou va sobrevindre una crisi de deute nacional. Els Estats Units es van trobar en una situació tan desconcertant, que per a jugar el rol de líder militar del món en la Guerra del golf en 1991, va ser necessari que Japó, Alemanya, Aràbia Saudita i Kuwait paguessin l’essencial de les despeses. !Sic transit glòria!.
A fi d’impedir un ocàs precipitat que estava en marxa, els Estats Units recorren a la solució FMI, infligint-se el seu propi càstig. S’anomena “El Contracte per a Amèrica.” Exactament com insisteix el FMI per als països pobres, els EE.UU estan reduint el nivell de vida dels pobres, mantenint, i fins i tot augmentant, les possibilitats d’acumulació per a una minoria de la població.
El segon expedient va resultar del fet que un aspecte fonamental de tota fase-b dels cicles Kondratieff és la dificultat accentuada d’obtenir grans beneficis en el sector productiu. O per a ser més precisos, la fase B es caracteritza, s’explica, per la restricció de beneficis. Això no arriba a ser un obstacle per a un gran capitalista. Si no hi ha un marge suficient de beneficis en la producció, es torna cap al sector financer per a traure guanys de l’especulació. En les decisions econòmiques dels anys vuitanta, veiem que açò es traduïa en el fenomen del sobtat control (takeover) de grans corporacions per mitjà dels anomenats “junk bonds” o bons il·lícits. Vist des de l’exterior, el que succeeix és que les grans corporacions s’estan endeutant, amb la mateixa conseqüència, en el curt termini, per a l’economia, una injecció d’activitat econòmica que constitueix una lluita contra l’estancament. Però lluiten amb les mateixes limitacions. Han de pagar els deutes. Quan això es mostra impossible, l’empresa va a la fallida o entra un “FMI privat” que imposa la reestructuració, és a dir, el comiat d’empleats. Això passa moltíssim en aquests dies.
D’aquests esdeveniments tristos, quasi indecents, dels anys 1970-1995, quines conclusions polítiques han tret les masses populars? Em pareix obvi. La primera conclusió que han tret és que la perspectiva de reformes graduals que permetrien l’eliminació del fossa ric-pobre, desenvolupat-subdesenvolupat, no és possible en la situació actual i que tots els que ho havien dit van ser ja sigui mentiders o ja sigui manipuladors. Però, qui van ser aquests?
Primer que res, van ser els moviments de la Vella Esquerra.
La revolució de 1968 ha sacsejat la fe en el reformisme, fins i tot el tipus de reformisme que s’anomenava revolucionari. Els vint-i-cinc anys posteriors d’eliminació de les guanys econòmiques dels anys 1945-1970, van destruir les il·lusions que encara persistien. País rere país, el poble va donar un vot de no-confiança als moviments hereus de la Vella Esquerra, sigui populista, sigui d’alliberament nacional, sigui socialdemòcrata, sigui leninista. L’enfonsament dels comunismes en 1989 va ser la culminació de la revolució de 1968, la caiguda dels moviments que pretenien ser els més forts i els més militants. La seva pèrdua de suport popular va ser ultradramàtic i per a moltes persones, fins i tot evidentment per a molts intel·lectuals de les Amèriques, va ser un desarrelament de tota una vida mental i espiritual.
Els coiots del capitalisme han cantat victòria. Però els defensors més sofisticats del sistema actual sabien millor. La derrota del leninisme, i és una derrota definitiva, és un catàstrofe per als poderosos. Elimina l’últim i millor escut polític, la seva única garantia, com va ser el fet que les masses creguessin en la certesa d’un èxit del reformisme. I en conseqüència, ara aqueixes masses no estan més disposades a ser tan pacients com en el passat. La caiguda dels comunismes és un fenomen molt radicalitzant per al sistema. El que es va enfonsar en 1989 va ser precisament la ideologia liberal.
El que proporcionava el liberalisme a les classes perilloses va ser sobretot l’Esperança, o millor la seguretat del progrés. Va ser una Esperança molt materialista, tot el món finalment tindria un nivell de vida confortable i saludable, una posició honorable per a sí mateix i els seus descendents. Va ser promès si no per a avui, per a en un pròxim demà. L’Esperança justificava les demores, a condició que hi haguera certes reformes governamentals visibles i alguna també visible activitat militant de part de què esperaven. Mentrestant, els pobres van treballar, van votar, i van servir en els exèrcits. És a dir, van fer funcionar el sistema capitalista.
Però, si havien de perdre aquesta Esperança, què farien les classes perilloses? Ho sabem, perquè ho vivim actualment. Renuncien a la seva fe en els estats, no únicament en l’estat en mans dels “altres,” sinó en tot estat. Arriben a ser molt cínics en el que concerneix els polítics, els buròcrates i també respecte dels líders anomenats revolucionaris. Comencen a abraçar un antiestatisme radical. És quasi voler fer desaparèixer els estats que no donen cap confiança. Podem veure aquesta actitud a través del món en el Tercer món, en el món exsocialista, així com també als països centrals. !En els Estats Units el mateix que a Mèxic!
Estan contentes, la gent ordinària, amb aquesta nova postura? Tampoc. Al contrari, tenen molta por. Els estats van ser sens dubte opressiu, poc de fiar, però van ser , al mateix temps, fonts de seguretat quotidiana. En absència de fe en els estats, qui garantirà la vida i la propietat personal? Arriba a ser necessari retornar al sistema premodern: hem de proveir-nos de la nostra pròpia seguretat. Funcionem com la policia, el recaptador d’impostos i el mestre escolar. A més a més, perquè és difícil assumir totes aquestes tasques, ens sotmetem a “grups” construïts de múltiples maneres i amb diverses etiquetes. El nou no és que aquests grups s’organitzen, sinó que comencen a assumir les funcions que abans pertanyien a l’esfera estatal. I al fer això, les poblacions estan menys i menys disposades a acceptar el que els governs els imposen per a aquestes activitats. Després de cinc segles d’enfortiment dels estructures estatals, en el si d’un sistema interestatal també en enfortiment continuat, vivim actualment la primera gran retracció del rol dels estats i necessàriament per tant també del rol del sistema interestatal.
No és quelcom menor. És un terratrèmol en el sistema històric del qual som participants. Aquests grups als quals ens sotmetem representen una cosa molt distinta de les nacions que construíem en els dos últims segles. Els membres no són “ciutadans,” perquè les fronteres dels grups no són definits jurídicament sinó míticament, no per a incloure sinó per a rebutjar.
És açò bo o roí? I per a qui? Des del punt de vista dels poderosos, és un fenomen molt volàtil. Des del punt de vista d’una dreta ressuscitada, dóna la possibilitat d’eradicar l’estat de benestar i permetre el floriment dels egoismes de curta duració (“apres moi li deluge!”). Des del punt de vista de les classes oprimides, és una espasa de doble tall i tampoc no estan segures de si haurien de lluitar contra la dreta perquè les seves proposicions els fan danys immediats greus o recolzar la destrucció d’un estat que els ha defraudat.
Penso que el col·lapse de la fe popular en la inevitabilitat d’una transformació igualitzant és el més seriós cop per als defensors del sistema actual, però segurament no és l’únic. El sistema-món capitalista està desagregant-se a causa d’un conjunt de vectors. Podríem dir que aquesta desagregació és molt sobredeterminada. Vaig a discutir breument alguns d’aquests vectors inquietants per al funcionament del sistema-món.

Conclusió

Abans de fer-ho, he de dir que no es presenta com un problema de tecnologia. Alguns sostenen que el procés continu de mecanització de la producció resultarà en l’eliminació d’ocupacions possibles. No ho crec. Podem encara inventar altres tasques per a la força de treball. Altres declaren que la revolució informàtica ocasionarà un procés de globalització que en sí fa caduc el rol dels estats. No ho crec tampoc, perquè la globalitat ha sigut element essencial de l’economia capitalista des del segle XVI. No és res de nou. Si aquests fossin els únics problemes dels capitalistes en el segle XXI, estic segur que podrien fer el necessari a fi de mantenir l’impuls de l’acumulació incessant de capital. Hi ha coses pitjors.
Primerament, per als empresaris hi ha dos dilemes que són quasi impossibles de resoldre: la desruralització del món i la crisi ecològica. Els dos són bons exemples de processos que van de zero a cent per cent i quan arriben prop de l’asímptota, perden valor com a mecanismes d’ajust. Açò constitueix la fase final d’una contradicció interna.
Com és que el món modern s’ha desruralitzat progressivament? Una explicació tradicional és que la industrialització exigeix la urbanització. Però no és veritat. Encara queden indústries localitzades a les regions rurals i hem ja notat l’oscil·lació cíclica entre la concentració i la dispersió geogràfica de la indústria mundial. L’explicació és diferent. Cada vegada que hi ha estancament cíclic en l’economia, un dels resultats a la fi d’aquests períodes és una mobilització creixent dels proletaris urbans contra la declinació del seu poder de compra. Així es crea una tensió que els capitalistes resisteixen, per descomptat. No obstant això, l’organització obrera augmenta i comença a ser perillosa. Al mateix temps, les reorganitzacions empresarials abasten un moment en què podrien reactivar l’economia sobre la base de nous productes monopolitzats. Però falta un element, la demanda global suficient.
Enfront d’açò, la solució és clàssica: alçar els ingressos dels proletaris, sobretot dels obrers qualificats, fins i tot facilitar per a alguns l’ingrés en aqueixes categories. Del mateix cop, resolen els problemes de la tensió política i de la falta de demanda suficient. Però hi ha una contrapartida. El percentatge de plusvalua que correspon als propietaris ha disminuït. Per a compensar aquesta caiguda de plusvalua relativa, de nou existeix una solució clàssica: transferir alguns sectors d’activitat econòmica que no són ja molt rendibles, cap a zones on hi ha una població rural important, una part de la qual podria ser atreta a noves localitats urbanes de producció, per salaris que representen per a ells un augment de les seves entrades familiars, però que en l’escena mundial representen costos de treball industrial mínims. En efecte, a fi de resoldre les dificultats recurrents dels estancaments cíclics, els capitalistes fomenten cada vegada una desruralització parcial del món.
Però, i si no hi ha més poblacions a desruralitzar? Avui ens acostem a aquesta situació. Les poblacions rurals, encara fa poc fortes en la pròpia Europa, han desaparegut enterament de moltes regions del món i disminueixen a tot arreu. La conseqüència és clara. No hi haurà noves poblacions de baix pagament per a compensar els salaris més elevats dels sectors proletaritzats anteriorment. En efecte, el cost de treball augmentarà mundialment, sense que els capitalistes puguin evitar-ho.
El mateix pansa amb l’ecologia. Per què existeix avui una crisi ecològica? No és complicat explicar-ho. A fi de maximitzar els beneficis, hi ha dos recursos principals per a un capitalista: no pagar massa als obrers i no pagar massa pel procés de producció. Com fer açò? De nou és obvi: fer-ho pagar en gran part per “altres.” S’anomena “l’externalització de costos.” hi ha dos mètodes principals d’externalitzar costos. Un és esperar que l’estat pagui per la infraestructura necessària per la producció i la venda dels productes. La desagregació dels estats representa una amenaça aguda per a açò. Però el segon i més important mètode és no pagar els costos dits ecològics: per exemple, no reemplaçar els boscos tallats o no pagar per la neteja de deixalles tòxiques.
Mentre existien altres boscos, o zones encara no utilitzades, no toxificades, el món i els capitalistes podien ignorar les conseqüències. Però avui toquen els límits de l’externalització de costos. No hi ha molts més boscos. Els efectes negatius d’una toxificació excessivament augmentada de la terra, impliquen impactes seriosos i múltiples que ens anuncien els científics. Per això han sorgit moviments verds.
Des d’un punt de vista global, hi ha únicament dues solucions: fer pagar els costos pels capitalistes; i/o augmentar els impostos. Però açò últim és poc probable, donades les tendències de reduir el rol dels estats. I el primer implica una reducció seriosa en les guanys dels capitalistes.
Hi ha altres vectors que representen dilemes, no per als empresaris, però sí que per als estats. Primer, la polarització socioeconòmica cada dia més aguda del món corre paral·lelament a la polarització demogràfica del món. Cert, hi ha una transformació demogràfica en procés des de 200 anys almenys i ara mateix toca per primera vegada a l’Àfrica que en el període post-1945 tenia la taxa de creixement més alta del món. No obstant això, encara que les taxes en general baixen, el fossa entre el Nord, on les taxes són sovint negatives, i el Tercer món, on encara són altes, encara segueix eixamplant-se. Si hi ha recuperació de l’economia en el primer quart del segle XXI, la fossa econòmica s’engrandirà, perquè la recuperació serà fortament desigual.
La conseqüència és fàcil de preveure. Hi haurà un fort augment de la migració sud-nord, legal o il·legalment. No importa. No hi ha mecanismes possibles per a acabar-ho i encara limitar-ho seriosament. Les persones que voldran venir al Nord són reclutades entre els més capaços del Tercer món i estan determinades a arribar. Hi haurà moltes ocupacions insuficientment pagades per a ells. Per descomptat, hi haurà una oposició política xenòfoba contra ells, però no bastarà per a tancar les portes.
Si al mateix temps el rol dels estats disminueix (i açò servirà també per a permetre l’augment del nombre de migrants), la integració econòmica d’aquests immigrants serà limitada. Si l’oposició política no aconsegueix frenar l’entrada, probablement aconseguirà limitar els drets polítics i socials dels immigrants. En aquest cas, preveig el següent: el nombre vertader d’immigrants “meridionals” i els seus descendents immediats als països del Nord serà entre 10-35% per cent de la població, si no més. I açò no sols a Amèrica del Nord i Europa Occidental, sinó també a Japó. Al mateix temps, aquest 10-35% de la població més jove, molt més pobre, i ubicat en barris urbans segregats de fet, serà una població obrera sense drets polítics o socials. Retornarem a la situació de la Gran Bretanya i la França en la primera meitat del segle XIX, aquella de proletariats que són classes perilloses. Així es desfan dos-cents anys de recuperació liberal i aquesta vegada sense possibilitat de repetir el guió. Preveig que les zones de conflicte social més intenses en el segle XXI, no seran les Somalies i les Bosnies, sinó les Frances i els Estats Units. Les estructures estatals ja debilitades sobreviuran a aqueix tipus de guerra civil?
I si açò no fora prou, hi ha el problema de la democratització. Problema, dic jo? !Sí, problema! La democratització no és una mera qüestió de partits múltiples, sufragi universal i eleccions lliures.
La democratització és una qüestió d’accés igual a les vertaderes decisions polítiques i a un nivell de vida i a una seguretat social raonables. La democràcia no pot coexistir amb una gran polarització socioeconòmica, ni al nivell nacional, ni al nivell mundial. No obstant això, existeix una onada de sentiment democratitzador que s’enforteix enormement aquests dies. Com es tradueix? La premsa i els últims heralds del liberalisme anuncien que la democratització es mostra en la caiguda de diverses dictadures a través del món. Sens dubte, açò representa un esforç de democratitzar aquests països. Però estic un poc desenganyat de l’èxit efectiu d’aquests canvis. El que és més interessant és la pressió contínua, no únicament en el Sud, sinó inclusivament de mode més fort als països del Nord, per a augmentar les despeses per a la salut, l’educació, i la vida dels retardats. Però aquesta pressió aguditza, i moltíssim, els dilemes fiscals dels estats. L’onada de democratització serà l’últim clau al taüt de l’estat liberal. Veiem el que passa aquests dies en els Estats Units.
Per totes aquestes raons, el període enfront de nosaltres, els pròxims 30-40 anys, serà el moment de la desintegració del sistema històric capitalista. No serà un moment agradable de viure. Serà un període negre, ple d’inseguretats personals, incerteses del futur i odis viciosos. Al mateix temps, serà un període de transició massiva cap a alguna cosa diferent, cap a un sistema (o uns sistemes) nou(s). Al dir açò, sens dubte es pregunten vostès perquè els he dit que els porto un missatge d’esperança.
Ens trobem en una situació de bifurcació molt clàssica. Les pertorbacions augmenten en totes direccions. Estan fora de control. Tot pareix caòtic. No podem, ningú no pot, preveure el que resultarà. Però no vol dir que no puguem tenir un impacte sobre el tipus de nou ordre que serà construït a la fi. Tot el contrari. En una situació de bifurcació sintètica, tota acció petita té conseqüències enormes. El tot es construeix de coses infinitesimals. Els poderosos del món ho saben bé. Preparen de múltiples maneres la construcció d’un món post-capitalista, una nova forma de sistema històric desigual a fi de mantenir els seus privilegis. El desafiament per a nosaltres, sociòlegs i altres intel·lectuals i per a totes les persones en pro d’un sistema democràtic i igualitari (els dos adjectius tenen idèntic significat), és mostrar-nos tan imaginatius com els poderosos i tan audaços, però amb la diferència que hem de viure les nostres creences en la democràcia igualitària, la qual cosa no feien mai (o rarament) els moviments de la Vella Esquerra.
Com fer-ho? És açò el que hem de discutir avui, demà i demà-passat. És possible fer-ho, però no existeix una certesa sobre això. La història no garanteix res. L’únic progrés que existeix és allò pel qual lluitem amb, recordem-ho, unes grans possibilitats de perdre. L’Esperança resideix, ara com sempre, en la nostra intel·ligència i en la nostra voluntat col·lectiva.
Per Immanuel Wallerstein
Conferència magistral en el XX Congrés de l’Associació Llatinoamericana de Sociologia, Mèxic, 2 al 6 d’octubre de 1995.
Text traduït per Alternativa Estel, col·lectiu al qual agraïm que ens l’hagi cedit.