Article de Jordi Romeu, militant d’Endavant (OSAN) Tarragona i diplomat en treball social.
Publicat a http://pobleviu.cat
Després de relatives sorpreses que a molts i moltes ens han agafat desprevinguts, com pot ser el sorgiment del 15-m, el genocidi de Líbia i el que encara ha de venir contra Iran i Síria, ja és hora que les esquerres comencem a fer alguna cosa. No parlo de grans coses extraordinàries, sinó de qüestions de mínims que se suposen però que no sempre es donen.
La xarxa està plena d’articles brutals però només els llegim els de sempre, els comentem entre els camarades i allí es queden. Fem diaris i publicacions que costen un munt de feina i diners però que es podreixen als locals i ens quedem tan panxos. Fem un munt de reunions per decidir coses i anar parlant de lo molt malament que està el panorama i blablabla però a moltes de les concentracions, manis, tancades o actes que convoquem quasi sempre ens hi trobem els quatre gats de sempre, o ara degut a la dinàmica actual alguns i algunes més de les habituals, però encara som massa poques. Pensem que l’únic important és la mani en si, o l’acte en si,… i quan no ve gent ens posem les mans al cap i diem que “la gent està atontada”, projectant la responsabilitat cap a fora, i marxem resignats cap a casa (o a molt estirar, els molt motivats segueixen encara amb ànims pel següent episodi a veure què passa). L’acte final, ja sigui una tancada, una concentració, una mani o el que sigui, només és una part més de tot un procés que cal recórrer i és en aquesta part última on es recullen els fruits de tot o de res del que s’ha sembrat. Si no treballem prèviament l’agitació, si no cabregem a la gent, si no adaptem la subjectivitat a l’objectivitat, no ens diferenciem de la pràctica descafeïnada i traïdora que fan CCOO i UGT quan de tant en tant convoquen una vaga general, es limiten a posar dia i hora, ignorant el factor subjectiu, esperant que per art de màgia la gent s’organitzarà i lluitarà.
L’objectiu que en principi tenim és fer arribar a la gent una idea que provoqui una reacció, tenim la intenció de que els receptors del nostre missatge facin algun pas pràctic, per petit que sigui, com llegir una cosa, comentar una notícia, assistir a un acte, cridar una consigna, o encara menys, com pot ser que simplement se’ns conegui o que no s’aplaudeixi el feixisme,… (ja no parlo de l’objectiu d’assimilar nova militància). Som una minoria que, més enllà de si en el plànol teòric trobem necessari o no que hi hagi una avantguarda política, el que de moment ens posa d’acord és que volem influenciar i imposar un punt de vista concret a la gent que ens envolta (ni que sigui imposar un pensament crític). No pengem cartells perquè ens avorrim o per alguna tradició irracional. Si poguéssim sortir a la televisió tot seria més fàcil, però la reflexió sobre l’ús dels mitjans continua sent la mateixa. Fem publicitat dels nostres actes perseguint un objectiu més o menys clar, però el que si que hem de tenir clar és que hi ha una mediació necessària, un mitjà, que és la publicitat i que cal desenvolupar-lo correctament. Volem fer arribar un punt de vista polític, volem imposar en la societat el reconeixement de l’existència de tal opinió, tot i que no sempre siguem conscients d’això o ens sentim incòmodes al fet d’acompanyar amb noms al que ja fem.
Al tema, unes quantes preguntes que volen fer reflexionar sobre la pràctica. Potser sembla una mica ridícul el que segueix però la necessitat pràctica local empeny a fer-ho (cadascú sabrà com està a casa seva). El facebook, l’e-mail, el youtube,… i altres mitjans informàtics són importants i necessaris, de la mateixa manera que també ho és el carrer. En referència a aquest últim: repartim octavetes, butlletins,… és a dir, fem arribar el nostre discurs prenent el carrer, mostrant la cara, fent-ho “real”? Perquè si o perquè no repartim octavetes? Les deixem en algun lloc esperant que la gent les agafarà o les repartim una a una en mà? Quantes en repartim i perquè aquestes quantes? On i perquè les repartim als llocs on ho fem? Què hi posa i com és el text? Ho fem per satisfer-nos a nosaltres mateixes o com a resposta a alguna necessitat social? Aquestes necessitats socials detectades s’estructuren en algun ordre jeràrquic? Ens esforcem per ser pedagògics? En el text de l’octaveta hi ha un espai de crítica i/o reflexió teòrica sobre algun tema i una segona part que ve a ser una sortida pràctica per als qui hi estiguin d’acord (com per exemple una convocatòria més o menys relacionada amb el tema)? Estem més pel disseny guai i les coloraines que pel contingut? Hem repensat i discutit profundament el què si i el què no volem transmetre? Quants dies abans de l’acte en qüestió les repartim? Com anem disfressats quan les repartim? Amb quina cara i postura corporal ens adrecem als qui volem convèncer? Parlem amb la gent? Les mateixes reflexions serveixen per als cartells, megafonia, pintades, adhesius, pancartes… A la universitat, passem classe per classe per convocar la gent? Parlem amb el nostre o nostra companya del costat? I a la feina què? Quant de temps dediquem i importància atorguem a organitzar aquestes qüestions tècniques de publicitat a les assemblees? Concretem les quedades per fer agitació agafant l’agenda o ho deixem a la inspiració espontània de cadascú, al “ja quedarem”? Revisem si s’ha fet o no la feina en l’assemblea posterior? Hi ha alguna mesura establerta per sancionar si s’ha fet o no la feina o queda en l’oblit perquè tots som molt amics i amigues i el que fem és voluntari, ningú ens ha de dir res i estem treballant des d’ara mateix per la llibertat?
La nostra empresa no funciona per moltes raons, però una de les més lamentables és perquè no fem la publicitat necessària. No aconseguim fer arribar les nostres idees, per brillants o patètiques que siguin, a la gent. Això no ens ho ensenya només Lenin sinó també la Cocacola (amb la mercaderia pel mig). Si no arribem a la gent, som conscients que la derrota és segura? Anem arreglats si volem fer la revolució comunista. Si volem fer pa haurem de tenir farina, forn, eines… Si volem fer una revolució, com a mínim hem de fer arribar els nostres plantejaments als qui en siguin possibles participants i beneficiaris. No hem pensat profundament sobre aquesta necessitat i potser aquesta és la nostra principal dificultat. No generem la publicitat suficient, no tenim una actuació sistemàtica al respecte, massa vegades dediquem energia a coses que després no serveixen per res però si que serveixen per tenir la consciència tranquil·la, no creem clima d’agitació i encara menys de conflicte.
El nostre problema podria semblar només tècnic, que ho és, però &eac
ute;s conseqüència d’un altre problema més greu i profund. A hores d’ara resulta evident que el posicionament ideològic que és la flama inextingible i essencial no és suficient, necessita estar encarrilat correctament; necessita la formació teòrica i pràctica col·lectives. Difícilment detectarem la necessitat d’encartellar i de repartir octavetes, en definitiva, existir en la vida social, si no tenim l’hàbit de llegir, més enllà de l’efímera eufòria que ens pugui animar en certs moments. Els metges estudien medicina; els matemàtics estudien matemàtiques; els qui volem fer la revolució llegim, no ja estudiem, marxisme?