La necessitat de socialitzar la lluita antifeixista.
Article d'opinió de Roger Sanchez , militant d'Endavant (OSAN) Barcelonès. Publicat a A Destemps.
Volgudament, escric avui aquest article. Feia dies que em rodava pel cap: concretament, 10 dies, d’ençà de la manifestació antifeixista del 2 d’octubre contra la concentració del partit xenòfob PxC. Per falta de temps, no m’hi havia posat, però després dels fets d’avui (de fa una estona) al Poble Nou, he decidit llençar-m’hi tot d’una sota risc de caure en l’oportunisme.
Vagi per endavant, abans de començar, el meu màxim respecte i admiració per les persones (no cal afegir l’adjectiu “antifeixistes”) que han mostrat el seu rebuig avui, tant a Sabadell com a Barcelona, per partida doble. I molt especialment a les que ho han fet a Poble Nou. I amb les persones detingudes, la màxima solidaritat (vull remarcar que avui no he pogut assistir a la manifestació, si bé sí que ho vaig fer el passat dia 2, d’on sorgeix l’inici de la reflexió).
Malgrat que l’actitud clara, determinada i combativa d’avui és, sens dubte, el camí a seguir, cal que tinguem present una cosa: naltros soles no ho aconseguirem. Què vull dir amb això?
Històricament, qui sempre ha plantat cara al feixisme, des de fa molts anys, cada 12 d’octubre o cada cop que fos necessari, ha estat un nucli dur, un grup més o menys nombrós de persones que té ben clara la consigna que el feixisme avança si no se’l combat. I aquest combat s’ha plantejat en diferents camps: al carrer, mitjançant l’acció directa; i al paper, mitjançant la difusió de lligams dels feixistes amb els polítics, etc. Paral·lelament a això, però, els mitjans d’informació oficials s’han dedicat a trivialitzar l’existència de grups nazis (minimitzant-ho, descontextualitzant-ho) o fins i tot negar-la (banalitzant les agressions i assassinats feixistes com a meres ‘baralles de tribus urbanes’, per exemple).
Fins a dia d’avui, en què sembla que gran part de la població deixa de ‘comprar’ acríticament la informació d’aquests mitjans del poder, l’estereotip de nazi per a molt gent era i és el del cap rapat. I a fer que ho són, de nazis, i que fan mal. Però no deixen de ser la part més visible i mediàtica, la carn de canó dels partits i grupuscles feixistes per atemorir la gent. Per desgràcia, però, no són aquests els que més por ens han de fer.
El feixisme no és una sortida desesperada de quatre desgraciats: és la sortida planificada del sistema capitalista per superar èpoques de crisi, de revolta, d’alta conflictivitat social. No cal anar molt lluny ni molt enrere en el temps per trobar-ne exemples: des de l’Alemanya de Hitler els anys 20 i 30 del segle XX (gravíssima crisi econòmica), fins als alçaments militars de Franco (Estat espanyol, 1936), Pinochet (Xile, 1973) i Videla (Argentina, 1976), per citar alguns exemples, quan el feixisme s’alçà per derrotar processos més o menys revolucionaris i de transformació social.
És aquest el feixisme que ens de fer patir més a la llarga. I no tant a la llarga: aquest feixisme, obertament xenòfob, espanyolista, racista i pro-capitalista està representat a casa nostra per PxC. Són partits com aquests els que donen cobertura mediàtica i política a actes com el concert d’aquesta tarda, o les desgraciadament contínues i habituals agressions feixistes que patim.
I per què ens ha de fer patir? Doncs perquè aquest feixisme ‘de manual’ porta alimentant-se exponencialment des que va començar oficialment la crisi. No és casual, és quasi simètric: el seu creixement va paral·lel a la profunditat de la crisi i a les retallades. Els motius pels quals augmenta en són uns quants, entre ells, sens dubte, el descontentament de part de la població que no sap ni què vota (ni on milita). Però un altre dels motius és que partits com aquest tenen la impunitat de què gaudeixen perquè són útils al sistema capitalista.
Clar i català: PxC fa la feina bruta al PP i a CiU (i en part, també, al PSOE, no ho oblidem) a l’hora de tirar endavant les retallades, d’atacar i acusar a l’immigrant de ser l’origen de tots els mals, etc. Són la barrera de xoc en la restauració d’un capitalisme moribund que en la seva agonia ens vol arrossegar a tots.
La pregunta és, i tota aquesta xapa, per a què? Doncs perquè trobo molt trist que tant diumenge passat, per voler plantar cara als feixistes, no passéssim del mig miler de persones, i que avui per bloquejar el concert tampoc. Que l’enfrontament directe ens fa por? Clar, a tots i totes. Però igual que sortim milers per aturar les retallades, per defensar la sanitat i l’educació públiques, per lluitar contra les reformes laborals que ens condemn a treballar de per vida, hem de sortir a plantar cara al feixisme.
La crisi, la seva crisi, té múltiples cares, i les hem d’afrontar totes. També ens feia por abans sortir al carrer, aguantar més estoicament davant de la policia. Tampoc ningú pensava que es pogués arribar a bloquejar el Parlament. Però ho vam fer, vam sortir al carrer, ens vam deixar la por a casa. Ara també ho podem fer, ara també ho hem de fer.
De fet, l’augment del feixisme en èpoques de crisi va també paral·lel a l’agudització de la conflictivitat en casos d’opressió nacional. La realitat, doncs, es torna a mostrar demolidora: 36 anys després de la mort del dictador, el conflicte nacional dels Països Catalans amb l’Estat espanyol no només no s’ha resolt (fins que no poguem autodeterminar-nos, no es resoldrà) sinó que viu un dels moments de més polarització, amb un augment molt fort de la consciència independentista (malgrat que regionalista del Principat, majoritàriament) i un dels pitjors moments en quan a atacs uniformitzadors espanyolistes (lleis i sentències diverses que busquen atacar la unitat de la llengua i el seu ús social, imprescindible per vertebrar la nació de dalt a baix).
No ens hauria de sorpendre que els Mossos d’Esquadra, la policia d’un govern capitalista, defensi els nazis. Si de tant en tant els fan alguna batuda, és més de cara a la galeria, per no dir que no fan res, o perquè en aquells moments políticament no els convé que corrin tan tranquil·lament. Però tinguem-ho clar: els feixistes de carrer són les forces de xoc, la primera barrera contra la població més afectada per la crisi i contra la gent lluitadora. Mentre, els seus partits polítics defensen el discurs que empara les seves agressions i facilita el camí per les polítiques anti-socials del govern de torn. Els feixistes més perillosos no porten el cap rapat ni botes amb puntera de ferro ni mil tatuatges; els més perillosos porten camisa d’executiu i corbata, sabates elegants i llueixen cognoms ben nostrats, com Anglada,
per exemple.
Així doncs, com deia, no ens hauria de sorprendre aquesta actuació per part dels Mossos. El que ens hauríem de preguntar és perquè no érem milers el 2 i el 12 d’octubre igual que ho vam ser el 15J, el 19J, el 20J, el 18S i, previsiblement, el 15O. Què hem fet malament? No ho sé, ho hem d’esbrinar entre totes.
Però el que sí que tinc clar és que hem de socialitzar la lluita antifeixista, hem de treballar per vehicular-la com un àmbit més de la lluita contra les retallades, ja que totes dues són exemples de lluita contra el sistema capitalista i per una vida digna. Aprofitem els espais de comunicació que tenim ara amb molta més gent, gràcies a les assemblees, i treballem en aquest sentit. Tenim una àgora esplèndida on exposar, compartir, resoldre dubtes i pors.
De la mateixa manera que el feixisme no és només els quatre cap rapats del barri, la lluita antifeixista no pot ser només aquesta. Se’ls ha de combatre, amb la màxima contundència possible, al mateix temps que se socialitza el seu paper en la crisi capitalista. I cal fer-ho tenint sempre present una consigna: el feixisme avança si no se’l combat.