- Intervenció realitzada pel militant d'Endavant (OSAN) Aquil·les Rubio en el marc de les XIV Jornades Independentistes Gallegues, organitzades per Primeira Linha a Compostel·la el passat 30 de maig.
La lluita per l'emancipació nacional i social als Països Catalans viu en aquest precís moment una dels seus episodis més transcendentals. El conflicte nacional s'expressa, d'una banda, en la consolidació política de l'Esquerra Independentista, en els diferents referèndums per l'autodeterminació que s'han celebrat des del 13 de setembre al Principat de Catalunya, i en la polèmica generada al voltant de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l'Estatut del Principat, que han obert una escletxa en la construcció autonòmica i en la legitimitat de l'estat espanyol. Per altra banda, els estats espanyol i francès acceleren el procés desnacionalitzador en aquells territoris on la consciència nacional és més feble i l'estructuració orgànica de l'Esquerra Independentista més deficient. Al mateix temps, els efectes de la crisi capitalista i els atacs de la burgesia sobre el conjunt de la classe treballadora catalana estan resultant terribles, conduint a amplis sectors a nivells de misèria i precarietat impensables.
Referèndums i consciència nacional
Si un element ha condicionat el panorama polític en els Països Catalans en l'últim any, aquest ha estat la celebració de referèndums per l'autodeterminació al Principat de Catalunya. Entre el 13 de setembre, quan es va celebrar la primera consulta en Arenys, i el 25 d'abril, 459 municipis han organitzat, a través de les seues respectives plataformes populars, jornades de votació per la independència. Més de 2.000.000 de persones van ser cridades a votar, amb una participació del 19'19% i uns vots favorables a la independència del 93%: 465.000 persones per la independència. Després del 25 d'abril, al llarg de maig i juny diverses localitats, entre elles Sabadell i Mataró, les de major cens electoral fins al moment, han continuat celebrant les seues consultes, amb una alta participació i una organització popular modèlica i àmplia.
Aquests referèndums per la independència suposen, des del punt de vista mobilitzador, un fet històric no només en el conjunt dels Països Catalans sinó de la pròpia lluita d'emancipació nacional de tots els pobles del món. Sense cap o escàs suport institucional ni mediàtic, ni per descomptat econòmic, més de 500 plataformes locals han treballat durant mesos per a organitzar unes consultes des de la base. Que, a pesar de les limitacions, el 20% de la població convocada participara en una iniciativa sense cap repercussió institucional posterior, si més no immediata, ha suposat un avanç simbòlic en la construcció de subjectivitats capaces de, arribat el moment, passar a l'ofensiva independentista.
Així mateix, en el plànol polític s'han produït innegables avanços; d'una banda, han pogut participar la totalitat de la població immigrant que viu en els municipis convocats a referèndum. Per primera vegada en la història dels Països Catalans, la totalitat dels treballadors són considerats subjecte polític de la societat on es troben imbricats. Aquest avanç polític s'ha de complementar, òbviament, amb major capacitat d'organització i de propostes polítiques i orgàniques que acosten al conjunt de la població catalana d'origen immigrant al moviment independentista. En el plànol ideològic, si bé és innegable l'augment de la consciència independentista, de la legitimació popular de les consultes, i de la progressiva paràlisi del projecte autonomista espanyol, també és cert que s'han produït alguns perills que, cas de no afrontar, poden llastrar les potencialitats emancipatòries del procés iniciat. En efecte, a la major part de les preguntes que cada municipi va plantejar es feia referència a la independència del Catalunya; escassos municipis van incloure el concepte de la totalitat de la nació (Països Catalans) i molts altres van resoldre el debat en fals, acceptant nació catalana com subjecte polític, sense acabar de delimitar què s'entenia per ella, si el Principat de Catalunya estricte o la totalitat dels territoris que van de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
Aquest fet, afegit a que l'extensió de les consultes es limita únicament al Principat de Catalunya, encoratja propostes regionalistes que limiten la independència a una de les regions històriques dels Països Catalans, així com la desafecció d'aquelles zones on la consciència nacional és menor i els estats espanyol i francès ataquen diàriament els elements d'identitat catalana fins a fer-los pràcticament desaparèixer, com és el cas del País Valencià, la Catalunya Nord o la Franja de Ponent.
Al costat dels perills de regionalització i desnacionalització, una bona part de les plataformes organitzadores de les consultes van optar per reconèixer que la independència dels Països Catalans s'havia de realitzar en el context de la Unió Europea. Així, altre front de lluita ideològica es va canalitzar per a l'Esquerra Independentista: el de rebutjar el projecte imperialista, racista i capitalista de la UE i plantejar que l'única possibilitat per a l'emancipació passa per la destrucció de la Unió Europea i la construcció de l'Europa dels treballadors i dels pobles.
La lluita ideològica dins de l'espai independentista resulta avui dia fonamental, davant les evidents manipulacions que els sectors liberals i socialdemòcrates de l'independentisme fan davant l'augment de la consciència nacional, de la capacitat de mobilització i de la pèrdua de legitimitat dels estats opressors. L'oportunisme no existeix només dins d'ERC, Convergència, Reagrupament o el laportisme; també alguns sectors de l'Esquerra Independentista abandonen amb facilitat la lluita de classes i la construcció nacional espentats per la seua debilitat ideològica, la seua escassa capacitat d'intervenció política i la seua concepció xicotetburgesa de la pròpia lluita política, limitada a la normalitat institucional i al reconeixement mediàtic.
Espanya i França al contracolp
Però si hem descrit els innegables avanços de la lluita política en els Països Catalans, també és evident que els estats espanyol i francès han passat a l'ofensiva en els territoris de menor consciència nacional. A les conegudes limitacions que la llengua catalana i la seua normalització imposa l'administració francesa sobre la Catalunya Nord, se sumen nous atacs contra la identitat catalana, com traslladar fora de Perpinyà els màster didàctics en llengua catalana i impedir les recepció del senyal de TV3 en el territori.
Els atacs contra TV3 han resultat la principal estratègia de l'estat espanyol contra la identitat catalana al País Valencià. A través de diferents normatives autonòmiques creades adhoc pel govern autonòmic del PP i tolerades pel ministeri d'indústria del PSOE, el senyal de TV3, Canal 33, 3/24, K33 i Catalunya Ràdio han deixat de recepcionar-se en el País Valencià. Des de desembre de 2008 s'ha deixat de percebre un element de normalitat cultural, pràcticament l'únic. I és que, obviant la seua qualitat o el seu biaix polític, TV3 resutava un dels elements claus en la vinculació idiomàtica, cultural, simbòlica i afectiva entre el Nord i el Sud dels Països Catalans. Especialment greu result
a per a les comarques meridionals del País Valencià, on TV3 era l'únic referent de presència viva i diària de la cultura catalana. L'objectiu és clar: esborrar tota mostra de presència catalana en el País Valencià i poder afirmar, en pocs anys, que si no es parla català, no formem part de la comunitat catalana i sí, amb un accent diferent, d'una altra: l'espanyola.
Aquesta política de substitució cultural i nacional ha seguit els seus passos en l'àmbit educatiu. A propòsit de la crisi capitalista, la Conselleria d'Educació valenciana ha procedit a eliminar grups de docència en català tant en Primària com en Secundària i a limitar la impartició de matèries en català en els Programes d'Incorporació Progressiva.
Crisi i corrupció als Països Catalans
Al mateix temps que es desenvolupa el conflicte nacional, la lluita de classes en els Països Catalans adquireix el seu protagonisme. La base productiva, fonamentada en el turisme, la construcció i l'especulació financera i immobiliaria ha patit, igual que la resta de l'estat espanyol, els efectes de la crisi capitalista, com no podia ser d'altra manera. I és que les apostes cosmètiques per la logísitica, el desenvolupament industrial, o la biotecnologia, no eren més que una política d'aparador enfront del veritable eix sustentador de l'activitat econòmica en els Països Catalans.
La veritat és que la crisi capitalista ha deixat en els Països Catalans sense treball a prop de 2.000.000 d'obrers i obreres, un 42% d'atur juvenil i uns nivells de precarietat i temporalitat que arriben al 80% de la població. El fort creixement experimentat durant la dècada dels 90 i fins al 2008, afavorit també per les polítiques privatizadores, va generar una gran quantitat d'ocupació de baixa qualitat i qualificació, però sobretot ingents fortunes no només entre empresaris, sinó també entre la classe politica. Només ara, quan els escàndols de la trama Gürtel, Pretòria, Millet, Palma Arena, Turisme o Brugal, han saltat als mitjans de comunicació, hem estat cosncients que la generació d'immenses fortunes privades ha anat aparellada de la mà de la corrupció, l'engany, el suborn i la compra i venda de voluntats.
Una corrupcció que no entén de partits polítics, sinó d'un sistema que els ha convertit, amb el seu propi assentiment, en gestors dels interessos empresarials. Uns interessos que, tant entre la burgesia catalana com entre la valencana o la mallorquina, ha anat lligada també als interessos espanyols. L'única font, de fet, de conflicte entre les burgesies centrals i perifèriques, se centra fonamentalment en la reivindicació de l'Eix Mediterrani. Les contínues deslocalitzacions en el sector industrial han posat de relleu que aquesta aposta estratègica de sectors de les burgesies catalana i valenciana està més relacionada amb l'estableciment de bases logístiques i de tranport entre el nord d'Àfrica i el sud i centre d'Europa que amb la necessitat de vertebrar l'espai productiu mediterrani, a més de la propi benefici generat per la construcció d'enormes infraestructures de comunicació.
El paper i les capacitats d'Endavant (OSAN) i l'Esquerra Independentista en la lluita política
Tot l'exposat amb anterioridad no ve sinó a interpel·lar a Endavant (OSAN) i a l'Esquerra Independentista catalana sobre la nostra capacitat política. És cert que en els últims anys, i molt especialment a partir de 2007, s'han produït avanços significatius; també ho és que les debilitats ideològiques, organitzatives i mllitants són encara prou importants com per a plantejar que la lluita de l'Esquerra Independentista per l'hegemonia dels seus plantjaments polítics en els Països Catalans es troba encara en una fase inicial. La campanya 300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència ha suposat la consolidació de la unitat d'acció entre la majoria dels agents de l'Esquerra Independentista, una unitat d'acció que es blinda a cada mobilització que s'efectua en el conjunt del territori, i que ha propiciat paral·lelament l'inici de la coordinació entre aqueixos mateixos agents, a través de la Coordinadora Nacional de l'Esquerra Independentista i de diverses coordinadores comarcals. Al costat d'aquesta unitat d'acció i coordinació nacional i comarcal, la consolidació de la CUP, Candidatura d'Unitat Popular, com el referent municipalista de l'Esquerra Independentista ha permès ampliar l'acció política i institucional; en joc està reforçar el caràcter de classe i nacional de la CUP davant els perills de l'institucionalisme i de la conversió en una força convencional fàcilment digerible pel sistema.
En el plànol extern, en els últims anys s'ha reforçat el treball conjunt amb l'esquerra anticapitalista i sindical, donant-nos suport mutu i establint aliances que han permès obtenir avanços i victòries puntuals i que, en el plànol simbòlic, ens han permès desbrossar un camí ple d'incomprensions i prejudicis.
A Endavant (OSAN)), doncs, ens queda un llarg i dur camí que té entre els seus principals objectius recuperar la consciència de classe, reconstruir i ampliar la capacitat organitzativa i militant de l'Esquerra Independentista, plantejar la lluita ideològica entre socialisme i capitalisme, i ser capaços amb la resta d'organitzacions independentistes i revolucionàries d'articular un programa polític en clau de transformació social i emancipació nacional que agrupe els sectors populars catalans.