Són diversos els elements que han portat a qüestionar la immersió lingüística i plantejar que el català no sigui l’única llengua vehicular a l’ensenyament. Sota debats de coneixement i igualtat lingüística, s’amaga la voluntat d’uniformització i assimilació, una qüestió política de fons que situa, per força, la defensa del català des de l’impuls social i col·lectiu.

Aventurar-se a eliminar o modificar la immersió lingüística suposa qüestionar un dels consensos més amplis a Catalunya pel que fa a l’àmbit de l’educació i la cultura. I la posició des de la qual es fa és plenament política, ja que la llengua, a part de ser una eina de comunicació, també és un instrument al servei d’un projecte polític i conforma la identitat col·lectiva d’una comunitat.

Des que dimarts 23 de novembre, el Tribunal Suprem imposava un 25% d’educació en castellà a les escoles, s’han escrit articles i s’han omplert tertúlies que defineixen la immersió com un model d’èxit i en destaquen la seva importància. S’ha recordat com la immersió lingüística va ser un reclam de les classes treballadores castellanoparlants, procedents d’arreu de l’estat espanyol a territoris de parla catalana, perquè els seus fills i filles aprenguessin català, i com el model havia de brindar un marc per a la igualtat d’oportunitats en matèria lingüística a tots els catalans i catalanes. En aquesta ocasió, procurarem no ser repetitius i ens centrarem en altres aportacions.

Abandonar la defensa del català

Gairebé quaranta anys després d’implementar la immersió, hi ha hagut l’atreviment a anul·lar-la. Tenint en compte que existeix un suposat govern de l’ala esquerra del PSOE i Podemos, i que ERC ostenta la Generalitat, no imaginaríem que aquest fos, avui, el context que impugnaria el model. Recordem que hi ha hagut múltiples legislatures a la Generalitat i a l’Estat, amb figures com Montilla o Aznar (poc sospitosos de catalanisme), que no van arribar a tocar la immersió. Perquè això hagi estat possible ara, ha hagut d’existir un canvi social i polític que situés el català com un problema i que facilités la seva modificació.

Trobem diversos elements, i tots s’interrelacionen entre ells. D’una banda, observem una pèrdua de parlants (retrocés de l’ús social), només en els darrers 16 anys s’ha perdut mig milió de parlants. És en els moments de qüestionament i debilitat quan és més fàcil intervenir i fer modificacions sobre la llengua, però aquesta debilitat té relació amb els dos punts que venen a continuació.

D’altra banda, tenim el paper de la Generalitat. Aquest tema mereixeria un capítol per si sol, però a grans trets podem dir que, tot i tenir competències, fa anys que ha renunciat a les polítiques lingüístiques, i se centra en l’individualisme i l’ús voluntarista de la llengua, fet que afavoreix, gairebé sempre, la tria de la llengua dominant. Aquesta responsabilització dels individus també es reflecteix en la immersió lingüística, que, per molt que la defensem i reivindiquem, ha resultat ser un model caduc amb el pas dels anys, com s’hauria d’haver previst. No s’hi destinen els recursos necessaris. L’escolarització totalment en català va pensar-se en un context en què a les aules majoritàriament convivien dues llengües, català i castellà. Ara, la complexitat lingüística als Països  Catalans és molt major, tenint en compte que es parlen unes 300 llengües. Això es tradueix a les aules on, a més hi ha al voltant de 25 alumnes per mestre. És injust i inconscient deixar a la (bona) voluntat del professorat el manteniment del català, i encara més quan es fan evidents els diferents ritmes d’aprenentatge de l’alumnat. El que cal, per poder garantir l’aprenentatge de la llengua pròpia i comuna, és assegurar una ràtio menor d’alumnes, demanda que la comunitat educativa fa temps que reclama. En cas contrari, la llengua d’ús serà aquella amb més probabilitats de ser entesa i assimilada pel context social, és a dir, la més forta. Les llengües es transmeten en tots els àmbits de socialització, de manera que, més enllà de les escoles, també hi ha espais on fer polítiques en relació amb la llengua, però la Generalitat hi renuncia. Es pot exigir perfectament que la programació que subvenciona el govern sigui en un percentatge majoritari en català; l’executiu també podria garantir l’ús de la llengua a museus, teatres, cinemes, concerts o en les publicacions en mitjans de comunicació. En lloc d’això, recentment s’ha centrat a obtenir un 6% de Netflix en català, i no a potenciar una programació potent, sobretot per a infants i adolescents. Tenim referències d’èxit a TV3, o al perdut canal 3XL, que també fa anys que es reclamen. Tots aquests abandonaments que apuntem són fàcilment reversibles. Un altre aspecte que la Generalitat ha descuidat és l’avaluació del funcionament de les polítiques lingüístiques aplicades i, com a conseqüència, no s’ha pogut saber quins aspectes caldria potenciar.

D’altra banda, hi ha hagut certa socialització d’un discurs de divisió social a partir de la diversitat lingüística, en el qual el català es presentava com la llengua privilegiada davant del castellà. Aquesta posició, que va iniciar-se amb la irrupció de Ciutadans buscant combatre la famosa idea d’«un sol poble», caracteritzava el discurs nacional de l’esquerra durant el tardofranquisme i postfranquisme. Sota un discurs d’igualtat lingüística, drets i ciutadanisme, suposadament es deslligaven del nacionalisme espanyol i del desigual conflicte polític i lingüístic, mentre que es fixaven en dos objectius: TV3 i la immersió lingüística. Aquest discurs, lligar el conflicte lingüístic a un conflicte intern de la societat, també va estar mimetitzat per posicions des de l’esquerra, amb exemples com les reivindicacions del ”xarneguisme”, una identitat de l’àrea metropolitana de Barcelona, castellanoparlant, suposadament no-nacionalista, que es presentava davant el també suposat “catalanet” privilegiat. Aquesta perspectiva remarca una identitat ètnica deslligada de cap projecte polític, però l’ús de la llengua hi té una gran centralitat. També és una posició que invertia els rols de domini: es passava per alt el paper de les grans fortunes (unionistes i castellanoparlants) i es deslligava el català de la lluita antifranquista i del moviment obrer, com si tot el catalanisme fos pujolisme. Fugint de les acusacions de nacionalistes identitaris o de xovinistes, durant els anys del “procés” l’esquerra catalana ha deixat la qüestió lingüística en un segon pla, com si no fos una qüestió política. En alguns casos, s’ha virat cap a la castellanització apel·lant a una estratègia d’eixamplar les bases (de la qual s’hauria de fer balanç) i amagant el conflicte lingüístic i la relació desigual entre ambdues llengües. Tot plegat ha dut a la despolitització d’aquest element.

 

Un darrer aspecte que cal tenir present és el marc d’intervenció en el fet lingüístic. Si bé s’entén la llengua com a element cohesionador d’una comunitat, en el cas que ens ocupa, la catalanoparlant, l’abordatge de la qüestió s’està fent des d’una part del domini lingüístic, Catalunya, no de la totalitat. Una mirada a la resta dels Països Catalans ens mostra com, al País Valencià, el paper del català a l’escola està ben lluny de ser el de llengua vehicular d’un model de bilingüisme total. A això cal afegir-hi l’atac que el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana ha perpetrat contra l’Oficina de Drets Lingüístics del valencià, que no és més que la voluntat estudiada de negar els drets lingüístics a la població catalanoparlant del País Valencià, especialment a l’hora de tramitar queixes relacionades amb vulneracions lingüístiques. El cas balear també és significatiu: l’ús del català no està garantit com a llengua d’ensenyament en la meitat de les hores lectives. La diferència entre les diverses polítiques pel que fa a la forma de planificació exposa que, des de la divisió territorial i de competències, es busca fragmentar el caràcter cohesionador i vertebrador de la llengua.

Per què s’ataca la immersió lingüística?

Una de les principals qüestions a abordar és preguntar-se quin interès hi ha darrere la manera en què s’ensenya. Aquest cop no estem parlant del contingut en si; ja ha quedat palès que no es troben diferències de coneixements amb els alumnes de la resta de l’estat. El català a les escoles és una mesura que es llegeix des de dos vessants: l’un, des d’una perspectiva del dret i la igualtat per l’adquisició d’unes competències lingüístiques i integració; l’altre, des d’una perspectiva política, el manteniment d’un tret cultural-nacional que assenta les bases de la identificació social en configurar el sentiment de pertinença a una comunitat. És per aquest segon caràcter, el polític, pel qual la llengua catalana és qüestionada, encara que aquest fet impliqui la vulneració de drets lingüístics i la igualtat d’oportunitats d’aprenentatge. El conflicte lingüístic a l’escola no és tècnic, pedagògic o jurídic: és polític, i per això es resol intervenint en el percentatge d’hores que s’imparteixen en català.

Els representants de l’espanyolisme més bel·ligerant han aprofitat l’existència de realitats lingüístiques diferents arreu dels territoris de parla catalana per reforçar la creació d’identitats dividides i crear animadversió al projecte vinculat al procés independentista del Principat: els identitaris excloents i les víctimes “no-nacionalistes”. Els últims responen a l’assimilació naturalitzada de ser castellanoparlant i unionista com un fet neutre, una naturalització que respon a l’hegemonia cultural.

Tot estat-nació representa un procés d’homogeneïtzació de llengua i la cultura en els seus territoris. Reforçar el projecte nacional espanyol implica la minorització d’aquells trets culturals i subjectius que apel·lin a altres nacions. És especialment en períodes de crisi quan s’accentuen els conflictes en clau identitària i nacional, reaccionària. Sovint es presenta el debat nacional com una manera de distreure’s de coses més importants, les econòmiques, i no com a part essencial dels projectes polítics. Però aquests projectes, per desenvolupar-se en el pla econòmic, ho han de fer d’acord amb una societat concreta, i, per tant, la forma en què s’articula és un fet central; en el cas espanyol, des de l’assimilació. En aquests períodes de crisi, una posició habitual és reforçar la unitat, és a dir, l’hegemonia i la uniformització. Per enfortir el projecte nacional espanyol, cal reduir qualsevol projecte que vagi en una altra direcció. El mestre d’aquesta pràctica ha estat l’estat francès, que, en qüestió de tres generacions, ha aconseguit eliminar la major part de diversitat lingüística del territori.

La llengua és una qüestió política

Per evitar repeticions, no ens estendrem en la defensa del català des d’una perspectiva de la igualtat i la pedagogia, i les poques eines per garantir l’aprenentatge en la llengua pròpia. Tanta altra gent, especialment lingüistes i persones properes a la docència ja està fent aquestes aportacions molt correctament, com s’explica a través de la història; per exemple, en com les famílies “xarnegues” van construir l’escola pública en català.

La defensa del català la plantegem des d’una perspectiva política: la llengua com un element de resistència, perquè el seu sol exercici ja és una forma de no-assimilació del projecte de centralització i nacional espanyol. En el mateix sentit, és també una mostra de resistència al neoliberalisme, que homogeneïtza totes les formes de socialització sota relacions de dominació, i les llengües són una part més d’aquest procés. Atesos els vincles amb els capitals dominants i els estats, les llengües dominants s’expandeixen i minoritzen les altres llengües que es troben dins les seves fronteres polítiques. Aquestes relacions de poder i dominació entre llengües són clares expressions de les relacions de dominació de classe, anàlisi que donaria per a tot un article.

 

Cal blindar l’ús del català a l’escola, i en cap cas pot recaure de manera individual en cada membre de la comunitat educativa la desobediència a les aules. Això seria reforçar les polítiques lingüístiques al voluntariat, en el millor dels casos, o a l’arbitrarietat. Per contra, defensant l’ús llengua minoritzada a tot el territori geogràfic és com es pot contrarestar el caràcter expansiu de la llengua dominant. Si volem canvis sociolingüístics, cal una proposta política àmplia, que reforci l’escolarització en català; que es garanteixin l’aprenentatge i l’ús del català dins les aules, i que tot plegat s’acompanyi de polítiques fora d’aquestes aules. I cal fer-ho des de l’impuls social, des de la mobilització i la desobediència col·lectiva. També pertoca desmentir les postures que associen el català al privilegi, i entomar els conflictes lingüístics partint del fet que existeix una desigualtat. Ignorar aquest context fa que s’absorbeixi el marc nacionalista espanyol.

Tal com s’ha esmentat, la llengua té un paper fonamental en l’articulació de la comunitat. Garantir l’aprenentatge d’aquesta llengua al territori suposa un pas per articular el territori com una comunitat política (tenint clar que no és una garantia per si sola, i que també cal reforçar altres aspectes), i la seva normalització lingüística necessita una sobirania plena per exercir-se. La particularitat del català és que, en la reivindicació pel seu ple reconeixement i expansió en tots els àmbits de la vida, es parteix d’una posició de resistència davant de tota pràctica uniformitzadora per part del nacionalisme espanyolitzador i el centralisme de l’estat francès i és cabdal que aquesta lluita sigui extensiva a la totalitat dels territoris del domini lingüístic.

Article d’opinió de Queralt Badia Moragas (assessora i correctora lingüística, Endavant Horta-Guinardó) i Roger Campdelacreu i Sibina (fisioterapeuta, estudiant de filologia catalana, Endavant Vallès Oriental), militants del grup nacional de Llengua d’Endavant (OSAN), publicat a Catarsi.

Visita la pàgina principal de la campanya nacional Als Països Catalans, en català!