La recent commemoració del centenari de la vaga de la Canadenca ha fet present en converses i xarxes socials la reivindicació de la jornada laboral de 8 hores com un dels grans èxits de la classe treballadora. Sens dubte, aquella fita aconseguida fa un segle va suposar un punt d’inflexió en les condicions de treball, ja que va prohibir les jornades laborals interminables. Però els anys han passat i s’ha fet evident que el model basat en la jornada de 8 hores té moltes mancances i ha contribuït durant tot aquest temps a perpetuar l’explotació laboral i les desigualtats.

A finals del segle XIX, el moviment obrer, en el marc de la revolució industrial, va començar a reivindicar allò que es va anomenar el “model 3×8”. Enfront de jornades de 15 hores de treball (tant adult com infantil), es plantejava un repartiment del temps que consistia a dedicar 8 hores a la feina, 8 hores al lleure i 8 hores al descans. Mitjançant un gran nombre de mobilitzacions arreu d’Europa –i de vagues com la de la Canadenca a Barcelona– es va aconseguir que s’aprovés arreu del continent la jornada setmanal de 40 hores que avui coneixem. Però, si el dia té 24 hores, en treballem 8, en descansem 8 i en dormim 8 més, qui s’encarrega de mantenir la vida al planeta? Qui alimenta? Qui neteja les cases? Qui manté la roba neta i educa els infants?

Les reivindicacions impulsades majoritàriament pels homes s’oblidaven que el model 3×8 presentava una gran mancança en el plantejament: no contemplava la necessitat del treball domèstic i reproductiu com a tasca imprescindible per al manteniment de la vida. Evidentment, aquestes tasques es reservaven a les dones, que, malgrat que sempre havien format part del gruix de mà d’obra del teixit industrial, després de treballar havien d’encarregar-se de la neteja i la cura de persones grans i criatures, o bé havien de quedar-se a casa i, per tant, renunciar a un salari en el nucli familiar.

Però amb el creixement del capitalisme i la societat de consum, les empreses necessitaven cada vegada més mà d’obra per acumular beneficis, i les famílies necessitaven un sou més per fer front al nou estil de vida marcat pels habitatges unifamiliars, els electrodomèstics, els automòbils i tot allò que es relacionava amb la prosperitat occidental. Així, moltes dones es van incorporar a la jornada laboral de 8 hores, però pocs homes van veure la necessitat de participar en les tasques reproductives i el treball domèstic, de manera que ells es van mantenir en l’esquema 3×8, mentre que elles van doblar la seva càrrega de treball i es va generar allò que, des del moviment feminista, anomenem la doble jornada, i que, segons l’última Enquesta dels Usos del Temps de l’INE, implica que les dones dediquem a la llar, de mitjana, 4 hores diàries, mentre que els homes hi dediquen la meitat. Així, malgrat el suposat alliberament femení i la incorporació massiva de les dones al mercat de treball, va romandre en el subconscient social i en els discursos de determinats sectors el missatge que són les dones les responsables d’encarregar-se de la casa, però sense donar cap valor social a aquestes tasques.

Actualment, la doble jornada és un dels motius que generen més desigualtat en el món laboral, ja que condemna moltes dones a la dependència econòmica, causada per haver d’accedir a contractes precaris, amb una elevada taxa de temporalitat i un percentatge molt més gran de contractes parcials –un 13,9% de dones respecte d’un 8% d’homes, segons dades de 2016– i, sobretot, per rebre la pressió social d’haver de ser elles les qui redueixin la jornada (el 2014, les sol·licituds de reducció de jornada van ser 96% femenines a l’Estat espanyol) o demanin excedències, davant la necessitat de tenir temps per dedicar-se a la cura de persones.

Amb tot, ens trobem en ple segle XXI i hem comprovat que la jornada de 8 hores no és suficient per a la lluita contra la discriminació de gènere en el món laboral: es manté la bretxa salarial i l’assetjament sexual és una realitat diària. A més, tot i les millores aconseguides fa cent anys, les crisis cícliques del sistema capitalista han mantingut les condicions de precarietat de la classe treballadora i han servit de pretext per instaurar el fals rumor que, per salvar les empreses, cal allargar les jornades de treball amb hores extra, sovint impagades, de manera que moltes persones tornen a treballar de mitjana moltes hores més de les estipulades per llei.

Des de diversos àmbits ha revifat la idea que la millora de les condicions laborals no serà possible si no hi ha una veritable redistribució del treball i la riquesa. Sota el lema Treballar menys per treballar tots, diversos moviments van començar a reivindicar ja als anys setanta del segle passat la possibilitat d’escurçar les jornades laborals a 6 o 7 hores per permetre l’accés al mercat laboral de més persones. Així, d’una banda, es reduiria l’atur i la desocupació i, de l’altra, s’apujaria el salari mínim interprofessional per garantir un nivell de vida digna per a tota la societat i es rebaixaria l’acumulació de capital empresarial a favor dels drets i les condicions de vida de la classe treballadora. Però tot això no serà efectiu si no va acompanyat de veritables mesures de conciliació de la vida laboral i familiar que parteixin de la idea de corresponsabilitzar tota la societat de les tasques de cura i de dignificar i valorar el treball domèstic com una part imprescindible del cicle del manteniment de l’economia d’un país.

Cal, doncs, recordar d’on venim i qui ens va precedir en la lluita per a una vida millor, i l’exemple de la vaga de la Canadenca ha de quedar en la memòria col·lectiva. Però no oblidem que queda molt de camí per recórrer per posar fi a la desigualtat de gènere en l’àmbit laboral, i que la lluita de classes no és vàlida si no es té en compte el 51% de la població. La vaga general feminista del 8 de març ens brinda l’ocasió de posar sobre la taula que aquest model laboral de 3×8 no és vàlid per a moltes dones. Aquest 8 de març, reprenem la Canadenca amb perspectiva feminista.

Article de Joana Badia Rion, advocada laboralista i militant d’Endavant Sants, publicat al número 472 de la Directa del 06/03/2019

Llegeix també: 100 anys de la vaga de la Canadenca. Els drets es guanyen lluitant!