Text base fet servir per al discurs

Bon vespre a tothom i moltes gràcies a tothom per ser aquí

En primer lloc, m’agradaria tenir un record i enviar una forta abraçada a totes les preses i exiliades polítiques catalanes, en especial a na Lola, al jovent empresonat per lluitar contra la sentència del judici al tribunal suprem, al Dani, el jove madrileny empresonat per manifestar-se solidari i internacionalista, i a la nostra companya Anna Gabriel. Hi som perquè hi sou, lluitarem perquè siguem totes, juntes, de nou.

Ironies de la vida, capricis de la història, vam conèixer la sentència un 14 d’octubre, el mateix dia que van matar en Jordi, a qui avui homenatgem. 14 d’octubre de 1978 – 2019. 41 anys de diferència en el temps per adonar-nos que les coses no han canviat. “40 anys després, aquí no ha canviat res”, fa anys que denunciem l’esquerra independentista.

I és que ja aleshores, durant la malanomenada transició, un gruix del poble treballador català tenia clar que allò era una farsa, una traïció; ho sabia la incipient i naixent esquerra independentista i ho sabia en Jordi. Per això l’homenatgem: per com va viure i va lluitar, per com va plantar cara, a contracorrent, a una situació que res tenia d’alliberament ni de democràcia, sinó que consolidava les estructures feixistes nascudes amb el cop d’estat del 18 de juliol de 1936 i la guerra civil posterior. No oblidem que el rei emèrit, pare del rei actual espanyol, va jurar fidelitat als principis del movimiento i a la legalitat sorgida d’aquell cop d’estat. Som una conquesta a sang i foc, ens sotmeten feixistes que mai han deixat de ser-ho i ara encara se n’amaguen menys.

Li diuen democràcia i no ho és. Ho sentim als carrers des de fa temps perquè s’ha evidenciat que el règim espanyol actual és hereu del règim franquista. La lluita per l’autodeterminació i per una vida digna als Països Catalans ha actuat decisivament per a fer caure la màscara pseudodemocràtica de l’Estat.

Monarquia, exèrcit, jutges, policies, feixistes, empresaris, grans corporacions mediàtiques i polítics del règim formen un entramat fora del control democràtic. Els sistemes representatius existents són teatres sense capacitat decisòria real. Els parlaments autonòmics són espais buits de sobirania.

Endavant denunciem i posem damunt la taula la veritable naturalesa de l’Estat i dels seus aparells. Democràcia és plena sobirania política i econòmica. Democràcia és autodeterminació. Democràcia són plens drets polítics i civils. Democràcia és l’absència de patriarcat. Democràcia és garantir la plena justícia social. L’Estat espanyol és una cosa totalment oposada a tot això.

Democràcia és plena sobirania política i econòmica.

I això, a l’estat espanyol, no existeix. En tenim múltiples exemples: des del trasllat de les seus fiscals d’empreses pels voltants de l’1 d’octubre, fins a les pressions que grans bancs van fer a l’estat per tal de sufocar la revolta. Els parlaments autonòmics i el congreso espanyol són titelles en mans de l’IBEX35, l’entramat d’empreses que té realment la sobirania econòmica i política a l’estat. Nosaltres només en som la seva font de vida, de qui ens xuclen la sang, mentre ens fan participar en pantomimes electorals per fer-nos creure que decidim sobre les nostres vides.

Democràcia és autodeterminació.

Exercir l’autodeterminació significa en l’estat actual de coses materialitzar una autèntica revolució política.

Només es pot exercir l’autodeterminació als Països Catalans amb un trencament absolut amb la legalitat instituïda del regne d’Espanya i l’ordenament fixat per la Unió Europea, amb un moment de ruptura amb els fonaments institucionals de l’Estat i amb la confrontació i desobediència oberta de totes aquelles accions legals i polítiques considerades injustes i repressives.

Allò fonamental per exercir l’autodeterminació, tal i com s’ha constatat en diverses ocasions, és tenir un poble organitzat i disposat a mobilitzar-se fins a les darreres conseqüències

Democràcia són plens drets polítics i civils.

Parlem de drets negats cada cop que el tribunal inquisitorial espanyol de torn tomba lleis que ens podrien beneficiar d’alguna manera. Parlem de drets negats en una societat racista que deixa cada cop més gent sense mínims drets bàsics, sigui el de residència o el de votar, per poder mantenir una Europa fortalesa que no té cap problema a l’hora d’espoliar recursos d’altres pobles i països. No tenim plenitud de drets quan les catalanes veiem agressions constants a la nostra llengua, a la nostra terra i a les nostres propostes polítiques només pel fet de ser catalanes.

Democràcia és l’absència de patriarcat.

Quan parlem de vides dignes, de posar la vida al centre i de millores de condicions materials de vida de les dones, parlem de què dins el sistema capitalista i patriarcal i dins de l’Estat espanyol, les dones no tenim garanties de poder viure tranquil·les, sense explotacions ni opressions i sense patir violència.

La violència estructural dins els estats però també a la Unió Europea del capital fomenta que les classes i populars i, especialment les dones de la classe treballadora tinguem pitjors condicions materials de vida: salaris més baixos, discriminació laboral, habitatge inaccessible, més temporalitat en els nostres contractes, etc. amb l’agreujant de la violència específica pel fet de ser dones, treballadores i d’una nació oprimida: agressions sexuals, cosificació i negació a una plena sobirania per bastir una societat al servei de les necessitats de les persones.

La feminització de la pobresa és aquell fenomen estructural que fomenta i contribueix a través de diferents situacions com ara; l’escletxa salarial, les jornades reduïdes o els convenis diferenciats per professions, que les dones siguem més pobres que els homes i que, per tant, les nostres condicions materials de vida (recursos econòmics, accés als serveis públics, conciliació de les feines de la llar o reproductives amb les feines laborals o productives, etc.) siguin inferiors.

Per això, Decidim Feminisme per canviar-ho tot.

Democràcia és garantir la plena justícia social.

I sabem que no existeix quan rescaten bancs i desnonen persones. Sabem que no existeix quan privatitzen empreses que es lucren amb necessitats bàsiques i després moren persones que no poden pagar els rebuts de la llum. La justícia social no existeix quan hi ha persones que se suïciden abans de ser desnonades: que no són suïcidis, són assassinats immobiliaris. No hi ha justícia social quan es fan lleis i es dicten sentències a favor de Florentino i els seus amics, en aquest capitalisme d’amiguets, mentre a naltros ens desmantellen serveis públics.

Avui com ahir, la lluita és l’únic camí.

El dictador ho va deixar tot atado y bien atado. I aquests anys ho hem vist més clar que mai: no hi ha res a parlar amb l’estat espanyol, l’autodeterminació no es negocia, s’exerceix, perquè sense desobediència no hi ha independència. I sense drets socials per a tothom, començant per la plenitud de drets de les dones treballadores i les persones migrades, tampoc.

El règim del 78, aquell que dóna façana de democràcia al cop d’estat feixista del 36, és una presó de pobles i de persones. I ara, l’autoanomenada esquerra parlamentària espanyola, el PSOE i Podemos, es vol vendre com a alternativa al feixisme descarnat de VOX i companyia, però en realitat, l’únic que fan és apuntalar des de la suposada esquerra un règim corrupte, opressor i explotador, un règim negador de tots els nostres drets com a poble, com a dones i com a treballadores. No hi ha règim del 78 bo: sigui com sigui, sempre serà contrari a una vida digna.

Hem de construir unitat popular al conjunt de la nació, al conjunt dels Països Catalans, per poder passar a l’ofensiva des d’una posició de classe, feminista i nacional completa.

Per tot això, recuperem l’estela d’en Jordi i siguem dignes de la seva lluita. Avui, ens proposem:

• Situar la lluita antifeixista com a prioritària, una lluita antifeixista que ha de ser ofensiva (més drets socials), constructiva (major transformació) i des dels carrers. Ha de ser a través de fer visible i possible una alternativa d’una vida millor per a la classe treballadora i les classes populars que aquestes classes no abraçaran el feixisme com a possible sortida de la misèria.

• Evitar la consolidació del règim per poder fer aquest avenç popular: hem de garantir la inestabilitat del règim del 78

• Continuar unes mobilitzacions que vagin a l’ofensiva per aconseguir drets bàsics: des de garantir el dret a l’habitatge, fins a la defensa dels serveis públics, passant per la transversalitat de la lluita feminista.

• Construir espai de lluita amb el marc nacional dels Països Catalans, l’única garantia d’evitar pactes i renúncies que busquen alguns partits autonòmics, es diguin sobiranistes o del canvi. Ni uns finançaments autonòmics més bons ni negociacions entre partits autonòmics o estatals podran repercutir positivament en la millora de les nostres condicions de vida.

• Actuar sabent que el poble només ens tenim a nosaltres. Tot plegat, ho hem d’anar concretant en la construcció d’un programa polític que sigui la proposta de millora, l’alternativa positiva que la Unitat Popular oferim al conjunt de la classe treballadora.

Per tot això, hem de

• Passar a l’ofensiva. Igual que ja vam demostrar l’1-O i el 3-O del 2017, s’ha avançat més durant un mes de mobilitzacions massives i populars per la independència, aquest octubre de 2019, que en set anys de procés sobiranista controlat des de dalt. Cal continuar amb les mobilitzacions per a la consecució dels objectius populars: és quan desbordem des dels carrers que avancem en clau rupturista.
• Cal impedir, des del carrer, que s’acabi duent a terme aquest pacte de govern espanyol, que només significarà el reassentament del règim del 78 als Països Catalans, el manteniment d’un model repressiu visceral i un sistema econòmic que ens empobreix més cada dia, especialment a les dones.
• S’ha de visualitzar l’autodeterminació com a qüestió no negociable sota cap escenari. Va ser el poble qui es va organitzar per votar l’1 d’octubre, ha estat el poble qui ha respost massivament i amb contundència a la demostració que, a l’estat espanyol, en diuen democràcia però no ho és. L’autodeterminació és una revolució democràtica i ho és des de la seva defensa fins a la seva consecució.
• Dotar de contingut l’antifeixisme i situar-lo com l’alternativa al règim. La millor resposta antifeixista és una ofensiva de la classe treballadora, des de la classe treballadora i per a ella. Això vol dir dotar-lo d’un contingut que millori les condicions de vida de les classes populars. De la mateixa manera que no podem cedir l’espai antifeixista a PSOE-Podemos, no podem cedir l’oposició a les seves polítiques al feixisme descarnat.

Per últim i no menys important: Moltes gràcies, Arran, per cedir-nos la paraula per parlar en aquest acte. Moltes gràcies, també, i encara més, per recuperar l’acte d’homenatge a en Jordi, ara que feia 6 anys que l’havíem deixat de fer. Però moltes més gràcies, encara, per haver renascut i haver rellançat un nou nucli d’Arran al poble. Recuperarem allò que dèiem el 2012, el primer cop que participàveu en aquest com a Arran: si en Jordi fos ara aquell jove de 21 anys, no tenim cap dubte que militaria a Arran. Si el present és lluita, el futur és vostre!

Bon viatge per als guerrers / que al seu poble són fidels. El millor homenatge, la victòria!

Per la independència, el socialisme i el feminisme als Països Catalans! Per tots els mitjans, visca el poble i visca la terra!