(Opinió) Ara , passades ja les eleccions, em ratifico en l’aposta feta per Iniciativa Internacionalista. La principal raó, perquè ha estat i és una candidatura combativa, la única o de les úniques que ha anat més enllà de les paraules en uns temps de tanta xerrameca i venda de principis. Una candidatura que ha demostrat amb fets que la lluita pel socialisme i la independència dels Pobles es fa amb coratge, sacrifici i solidaritat reals, en poques paraules: generositat i compromís; i és per això que espero que tingui continuïtat d’una manera o altra.
El meu vot ha estat per II perquè davant d’una situació d’il.legalització d’idees de la mà de la llei espanyola de partits, una llei pròpia de règims feixistes i que tard o d’hora ens afectarà, calia demostrar sense excuses que desenes de milers de persones als Països Catalans no tanquem els ulls, que no ens limitem a escandalitzar-nos (en els millors dels casos), sinó que fem campanya i votem per una opció solidària i internacionalista, que denuncia que estem a l’avantsala dels anys ‘30 del segle passat. I amb una crisi al rebedor de casa.
Una candidatura, cal tenir-ho clar a l’hora de fer recomptes i comparacions, que en 14 dies de campanya ha hagut d’imprimir el material de propaganda (no el tenia editat perquè fins a última hora era il.legal) i fer-ne la difusió, organitzar actes i donar a conèixer les seves propostes. Una candidatura que dóna idea de la qualitat dels vots
aconseguits i fixa els termes per a qualsevol comparació que es vulgui fer, tant respecte al passat com amb els resultats assolits per d’altres candidatures en aquestes mateixes eleccions.
Més enllà de consideracions estríctament ideològiques, també ha estat un encert perquè ha suposat un escàs desgast (militant, econòmic i polític) per a l’Esquerra Independentista i l’Esquerra anticapitalista en general, i ha permès que d’altres projectes més estratègics (com la CUP) no hagin hagut de desvirtuar el seu projecte o forçar terminis i debats per a concórrer a aquestes eleccions. Certament, hauria estat desitjable fer-ho amb més temps, permetre un millor debat, però la repressió no avisa, i ens imposa ritmes als quals cal respondre, si no volem lamentar una inacció que hauria estat molt cara. Hauria estat diferent, però, una decisió al voltant d’una aposta estratègica o tàctica, ja que això sempre ha d’estar subjecte a un debat en profunditat i en condicions.
Finalment, ha estat una aposta que sens dubte ha permès avançar en la configuració de la Unitat Popular catalana: han estat desenes els actes realitzats arreu del territori, i hem pogut constatar que han estat centenars les persones que hi han mostrat el seu suport, unes persones que de ben segur hem sumat al nostre projecte polític, que en molts casos provenen d’àmbits poc relacionats amb l’EI fins ara.
Una última reflexió cal que sigui respecte a la deriva que s’està donant al si de la societat europea. En una societat ara en crisi, amb uns elevadíssims i escandalosos (i immorals, hi afegiria) nivells de consum, l’avenç de la ultradreta suposa constatar que l’egoïsme i la por dominen els instints més bàsics al si d’àmplies capes de la població, optant per opcions que defensen els privilegis i ataquen els febles (immigrades, dones, etc). És, per tant, una constatació molt perillosa, ja que en gran mesura van ser la por i l’egoïsme els que van donar un moviment de masses al feixisme el segle passat. Esperem que a partir d’ara hi continuem responent.
Per Jaume Soler, militant d'Endavant (OSAN)