Documents de la III Assemblea Nacional d’Endavant (OSAN) Ribes i Roquetes (Garraf), Països Catalans, 30 i 31 d’octubre de 2004
Índex:
1. Ponència política: “Als Països Catalans construïm alternatives”
2. Ponència sobre lluita municipal
3. Sobre lluita juvenil i estudiantil
4. Ponència antirrepressiva
5. Ponència socio-laboral
6. Sobre la lluita socio-política
7. Conclusions
_______________________________
 

1. PONÈNCIA POLÍTICA “ALS PAÏSOS CATALANS CONSTRUÏM ALTERNATIVES”

1- Introducció

Històricament, l’esquerra independentista ha intentat estructurar orgànicament una organització referent de tot el moviment a partir de dues vies: d’una banda, amb negociacions entre les direccions de les principals organitzacions, independentment de la seva presència real en el territori i en les lluites (CEI); i d’altra banda, amb marcs de debat i decisió centralitzats i de reunions periòdiques (Procés de Vinaròs). El resultat ha estat una paralització de la pràctica política de tot el moviment i un estancament del procés de confluència orgànica. Els darrers anys ens han demostrat l’error de centrar la nostra prioritat en un procés de confluència d’un espai polític que encara està per construir.
Podem superar aquesta situació canviant el model centralitzat (Vinaròs, CEI o Amei), per un model basat en les xarxes arrelades al territori i a les lluites socials i polítiques, per tal de portar el debat el més a prop possible d’on es troba la força real de l’independentisme rupturista, que és la pràctica política organitzada, regular, constant i basada en la realitat tangible del carrer. El que hem de fer és crear i unir xarxes i no organitzacions.
L’estratègia que ens permetrà la creació i extensió d’aquestes xarxes ha de girar al voltant d’una pràctica de desobedència civil i d’insubmissió a les estructures de dominació. Aquests espais de desobediència són l’embrió del contrapoder popular, l’expressió política del qual serà la Unitat Popular. Perquè tot això sigui possible, cal que Endavant es reforci per tal d’impulsar aquestes xarxes i dinàmiques.
 

2- Ponència política

a) Línia general

Endavant ha de donar resposta a les necessitats organitzatives i de línia política de la seva militància i alhora afrontar nous desafiaments en l’horitzó dels propers dos anys, dotant-se d’una proposta política i de treball realista però agosarada a la vegada; que sigui vàlida per a tota l’organització, i que pugui ser aplicada per tots els comitès locals.
Aquestes línies de treball han de ser molt clares i marcades pel que fa a continguts i objectius, però han de ser també molt flexibles en les possibles formes d’execució. Hem de ser audaços en les propostes però minuciosos en la seva execució. Així doncs, aquesta proposta pels propers anys és molt senzilla: començar a crear i treballar polítiques d’unitat popular, coordinar xarxes ja existents, crear-ne de noves i intentar que aquestes polítiques arribin al màxim de sectors possibles del poble català. Endavant ha d’impulsar aquestes polítiques, però alhora hem de provar de fer que les impulsin també el màxim de sectors possibles.
 

Formes de treball en espais unitaris i plataformes àmplies

Existeixen als Països Catalans nombroses lluites que defensen els interessos objectius dels treballadors i les classes populars. La major part, es donen al marge de l’EI i sense la seva participació. Reforçant aquesta presència i millorant la nostra aportació no només lluitem pels interessos reals del poble treballador català sinó que estem creant les condicions per a una confluència de l’EI sota principis veritablement socialistes.
Endavant únicament ha de participar en aquelles lluites que tinguin un suport inequívoc de l’organització, en les quals els nostres militants es puguin comprometre a tirar endavant la lluita comuna i de forma no partidista ni interessada. Cal el màxim compromís en la col·laboració amb els altres col·lectius però també la màxima franquesa sobre els nostres objectius i les nostres prioritats. Cal saber dir no a allò que no ens interessa.
 

La necessitat de la desobediència

Al llarg de la història, el poble català ha demostrat una alta capacitat de combativitat i capacitat per a enfrontar-se a les estructures de poder. El compromís de les classes populars per a construir el propi futur al marge dels poders dominants és encara avui dia ben viu en la memòria popular.
Creiem que la desobediència, la insubmissió a les estructures responsables de mantenir dia rera dia l’opressió damunt del nostre poble és la via per la qual encarrilar i despertar l’enorme potencial revolucionari dels Països Catalans. Cal fer ben visible l’existència d’una eina d’actuació política que podria ser assumida per àmplies capes de la societat. La desobediència als símbols, estructures burocràtiques, estaments i poder jurídic… espanyol i francès, i de la Unió Europea, pot mostrar a les classes populars catalanes un camí real, a practicar des del moment actual, per a l’enderrocament del Poder i crear-ne un de nou, fruit del propi esforç, basat en uns nous valors i fundat en l’alliberament de gènere, nacional i social.
Alhora, la Desobediència es planteja com el camí per a poder treballar tant amb l’EI com amb l’Esquerra anticapitalista i amplis sectors populars que han demostrat combativitat i ànims per a enfrontar-se amb major o menor grau a les classes dominants.
Aquest tipus de confrontació és més oportuna que mai per diversos motius:
 

1. Després de 25 anys de reforma, el marc autonòmic ha quedat superat, els propis partits del sistema han adoptat una nova estratègia davant aquesta conjuntura. A nivell estatal, tant la reacció centralitzadora i uniformista del PP primer, com l’aposta per obrir un nou procés estatutari de reformes del PSOE, sempre dins del ‘consens’ i sota el control estatal, que s’ha imposat després del desgast de legitimitat dels conservadors, són dues respostes a aquest esgotament. Avui, ens trobem en un període de suposades reformes de la Constitució Espanyola i els estatuts d’autonomia. Com en el procés constituent del 1978, els poders polítics, econòmics i mediàtics intentaran fomentar una imatge d’entesa que serà atiada fins i tot per ERC, IC i EU, que no podran reconèixer les seves concessions i hauran de difondre una imatge embellida dels acords presos. Una estratègia de desobediència exitosa suposaria un important obstacle per a la legitimitat i consolidació d’aquesta nova reforma.

Al Principat ens trobarem, els propers dos anys, amb un govern espanyol molt més legitimat que l’anterior pel fet que el partit que el forma és el més votat al Principat. A més, el govern de la Generalitat de Catalunya, tot i la seva fragmentació, ocupa espais socials amplíssims tant pel que fa a les qüestions socials com nacionals i a més de tenir una oposició poc enèrgica ha rebut el suport de gent que durant el període del PP al govern estatal es movien en espais “alternatius” i impulsaven àmplies mobilitzacions com les que sorgiren contra la guerra o el pla hidrològic. Al mateix temps, gran part del nucli de quadres i dinamitzadors d’aquestes mobilitzacions ja han començat a veure com des del govern es comença a desactivar aquest moviment, i poden ser receptius a una dinàmica de mobilització que plantegi una alternativa global més enllà de les concessions arrencades fins ara.

Al País Valencià, tot i que el govern ja no és del mateix color que a l’Estat, el PSPV té un domini molt clar de l’esquerra parlamentària i fins i tot presència en organismes socials i culturals al servei de la llengua i la cultura catalanes. Això implica que també al País Valencià l’Estat intentarà mostrar el famós “tarannà” dialogant per a crear una falsa imatge de concòrdia. Cal trencar aquesta imatge i aquest consens reformista, especialment tenint en compte que en aquest territori els esforços d’ACPV i fins de certs sectors de l’EI s’esmerçaran a promoure l’ascens al govern del PSPV mitjançant l’aposta de l’Horitzó 2007, amb l’objectiu d’assolir un nou estatut autonòmic per al País Valencià. El catalanisme associatiu majoritari, doncs, serà utilitzat en benefici del PSPV i desactivat un cop aquest assoleixi el govern autonòmic.
Cal demostrar, per tant, que existeix una alternativa a aquesta aposta autonomista i que passa per la ruptura i l’enfrontament amb l’Estat espanyol.

2. L’absència de qualsevol esment a l’existència del nostre poble i la nostra llengua a la Constitució Europea farà que la deslegitimació de les institucions europees, que ara ja és gran, creixi, i un ampli fragment de les classes populars catalanes doni un cert suport a les accions dirigides a denunciar-les.
3. Una estratègia de desobediència civil i altres formes de lluita popular ha de permetre anul·lar la tendència inherent de la lluita institucional a la integració en els mecanismes de gestió estatals. La lluita institucional és necessària allà on pugui ser l’expressió d’un moviment ampli i consolidat, però al mateix temps, ha d’estar al servei d’una estratègia global que contempli formes de lluita i espais de poder popular construïts no només al marge, sinó en contra de l’entramat institucional estatal. Espais que han de permetre anar consolidant un contrapoder popular que ha de ser l’embrió del nostre projecte independentista i socialista, i per tant no pot limitar-se a esgarrapar espais de gestió de l’estat que combatem en al mesura que és l’instrument de la nostra opressió com a poble i com a treballadors i treballadores. La utilització de la desobediència, però, ha de ser complementària amb les altres formes de lluita, inclosa la capacitat d’utilitzar les escletxes que ofereix el sistema per a consolidar els avenços i conquestes populars.

b) Com fer-ho?

A nivell de base

El treball de base ha d’anar encaminat a la creació dels espais i de les eines necessàries (casals, candidatures municipals, assemblees de joves, sindicats d’estudiants, etc.) per tal de socialitzar el projecte polític de l’organització. Cada nucli d’Endavant ha de partir de l’anàlisi concret de la realitat més immediata per tal d’establir quines són les necessitats prioritàries en aquest nivell de base.
És important que al carrer es demostri dia a dia la feina de l’organització i estar presents a la vida quotidiana de barris, pobles i ciutats; per aconseguir-ho s’ha de participar en el teixit associatiu d’aquests, portar les campanyes, tant nacionals com comarcals, al carrer, alhora que s’ha d’afavorir l’obertura de nous casals socials i ateneus des d’on es pugui vehicular la nostra activitat i acostar el missatge de la nostra organització i els projectes de l’EI.
 

Treballar la unitat popular

La qüestió és que des de cada nucli, de cada assemblea comarcal, es comencin a impulsar dinàmiques de xarxa amb aquells grups més propers ja sigui ideològicament o de pràctica diària. L’organització, Endavant (OSAN), ha de fer de pont entre tots els sectors propers nous i entre la gent que ja fa temps que treballa organitzadament. Cal esforçar-se en el treball pedagògic per ambdues bandes, pensant, per aplicar després, solucions a les contradiccions que es donin entre la militància amb més experiència (fortament ideologitzada i amb dinàmiques de treball molt marcades) i els nous grups de col·laboradors.
Cal també que traslladem els processos de discussió política que hem tingut (i que probablement seguirem tenint) referits a sectorials, tàctica, formes organitzatives, etc. fora de l’àmbit en el que s’han donat fins ara (Vinaròs, CEI, Amei) per tal de portar-los el més a prop possible d’on es troba la força real de l’independentisme rupturista, que és la pràctica política organitzada, regular, constant i basada en la realitat tangible del carrer. Endavant, en cada nucli, en cada comarca o barri on treballa, aplica aquesta pràctica política, i també hi ha altres nuclis organitzats locals que treballen organitzada i regularment en els seus pobles, casals, barris, instituts, universitats o qualsevol altre àmbit d’actuació, ja sigui en organitzacions nacionals o de forma totalment autònoma.
Amb aquests grups és possible començar a establir punts de trobada i discussió a partir de propostes concretes amb objectius clars i limitats, encarades sobretot a la coordinació d’àmbits en els que ja es treballa (candidatures, solidaritat antirrepressiva, casals…).
Així doncs, independentment que es pugui arribar o no a acords polítics de caire més general amb altres organitzacions polítiques, la militància, els comitès locals, han de començar a crear àmbits (xarxes, coordinacions) on es comencin a discutir des de la base possibilitats de treball en comú, que esdevinguin després acords polítics. Aquests acords polítics seran provablement d’un abast molt limitat en un principi, ja sigui per continguts o per abast territorial, però serviran per posar a treballar en comú gent que provingui de tradicions diferents, i per trencar les posicions d’enroc i de tancament actuals o que es puguin donar en el futur.
Aquests punts de treball en comú depenen necessàriament de les conjuntures concretes de cada lloc, tant pel que fa a les necessitats i possibilitats de cada nucli d’Endavant com per les seves relacions amb altres col·lectius, i poden ser molts i molt diferents, però bàsicament ens plantegem l’assoliment dels mateixos objectius marcats en el document “Cap a la Unitat Popular”.
 

Reforçar l’organització

Cal una formació teòrica, tant a nivell global com en temàtiques sectorials, i de cara als nous militants o al conjunt de l’independentisme, però també cal una formació dirigida a la funcionalitat, a la creació de militants capacitats per a les activitats necessàries per al bon funcionament de l’organització.
Caldrà reorganitzar i replantejar el funcionament i objectius de la comissió de formació per a incloure-hi seminaris o cursos per a la militància en l’agitació i en la propaganda, capacitació per a parlar en actes públics, així com en l’el·laboració de pamflets i consignes concretes, de textos i treballs destinats a la difusió del discurs de l’organització en totes les temàtiques.
També és imprescindible per assolir els nostres objectius un creixement quantitatiu de l’organització, impulsant la creació de noves assemblees d’Endavant arreu del país i fent créixer les existents.
 

Política d’aliances i relacions amb l’EI

La nostra contribució al procés de confluència de l’EI no passa, en aquest moment, per la recerca d’una organització unitària a curt termini. Però això no exclou que determinats aspectes d’aquesta confluència sí que han de ser prioritaris en la nostra actuació. Es tracta fonamentalment de la qüestió juvenil i la qüestió estudiantil. Encara que ambdues tenen circumstàncies i ritmes diferents, els esforços d’Endavant han d’anar en la direcció de fomentar l’entesa entre la Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista i Maulets, d’una banda, i la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans i l’Alternativa Estel de l’altra, de cara a la creació de noves estructures organitzatives de l’àmbit juvenil i estudiantil que puguin recollir la valuosa experiència i el capital polític i humà de les diferents organitzacions que han existit. Aquesta entesa s’ha de produir, en qualsevol cas, en termes que no rebaixin la combativitat d’uns àmbits en els quals precisament aquest factor és d’importància decisiva.
 

Impulsar una àmplia dinàmica de Desobediència

Existeix un conflicte nacional i de classe als Països Catalans. Aquesta realitat, però, resulta invisible per a la major part de la població i és responsabilitat de l’organització fer-la visible mitjançant una intensificació de la combativitat que podria tenir com a nucli central una sèrie de campanyes de desobediència que reuneixin les característiques adients, és a dir:
 

1. que provoquin una simpatia popular
2. que mostrin la confrontació,
3. que responguin als objectius de l’organització
4. que tinguin ressò mediàtic
5. que en cas de ser reprimides, hi hagi un alt grau de probabilitat que l’adversari respongui de manera desproporcionada, fet que el deslegitimarà.

Relacions Internacionals

1. En l’àmbit internacional Endavant hauria de promoure, partint de les experiències com la participació al Fòrum Social Europeu i la campanya dels Països Catalans contra la Constitució Europea, la creació d’un Fòrum Social dels Països Catalans.
2. Una altra prioritat en el camp internacional és enfortir les relacions i la coordinació a nivell europeu amb els Moviments d’Alliberament Nacional i l’Esquerra revolucionària per articular una alternativa socialista i dels pobles a l’Europa dels estats i del capital.
3. La tercera tasca a desenvolupar a nivell internacional és la internacionalització de la nostra lluita d’alliberament. Superar una mancança històrica de l’EI pel que fa a la capacitat de difondre les nostres reivindicacions arreu del món, treballant d’una manera sistemàtica i organitzada. I caldrà fer-ho en dues direccions:

• -Per una banda, hem de donar una reciprocitat, un doble sentit, a les nostres relacions amb moviments i forces revolucionàries i d’alliberament d’arreu del món, explicant-los la nostra realitat nacional i la nostra lluita, així com donant-les a conèixer en fòrums i espais de trobada mundials de l’esquerra.
• -Per altra banda, establint una relació més fluida amb les comunitats catalanes d’arreu, editant material específic per a Casals i entitats catalanes, i fins instant als i les catalanes d’origen a organitzar-se als seus respectius països d’adopció en grups i organismes de difusió i suport a la lluita per la independència i el socialisme al nostre país. La relació amb aquestes comunitats afavorirà, al mateix temps, la feina de les nostres relacions internacionals, en donar-nos informació i coneixement d’altres perspectives de la realitat i situació d’aquests països.

2. PONÈNCIA SOBRE LLUITA MUNICIPAL

“…Ara bé, la proposta política de ENDAVANT no s’adreça únicament al moviment d’esquerra independentista, sinó al conjunt de les classes populars catalanes. Cada dia més s’accentua dins la nació catalana el divorci entre el poble i la classe política que el diu representar, un sector cada cop més ampli de la població es troba exclòs de la representació política i s’obre el camí a que una alternativa rupturista, basada en la construcció d’un contrapoder popular català esperoni la construcció nacional i social catalana. Davant d’un espai d’esquerra que ha quedat erm a conseqüència de la fugida cap al “centre” de totes les opcions que asseguraven ocupar-lo, l’independentisme de combat té l’opció de recuperar-lo, sempre i quan sabem estar a l’alçada que les circumstàncies requereixen. Per això, ENDAVANT apostarà fort per enfortir la xarxa associativa i cultural catalana se d’una perspectiva de contrapoder, treballar en la política municipal per començar a bastir les bases d’una democràcia catalana i continuar la nostra presència activa al carrer perquè sàpiguen que la nostra nació no pacta amb ocupants i explotadors, sinó que lluita per a la seva llibertat…”
Extret de la Resolució Política de la IV Assemblea Nacional de la PUA i la I Assemblea Nacional d’Endavant, Juliol de 2000, Vilafranca del Penedès
 

1. Estat de la qüestió

Les CUP i l’AMEI abans de Vinaròs

Abans del Procés de Vinaròs, les CUP que existien (Torà, Biosca, Manresa, Valls, Salt, etc.) eren experiències de lluita municipal nascudes durant els 80 i principis del 90 com a producte del moviment independentista d’aquella època, o bé eren experiències molt concretes generalment desconnectades d’un projecte nacional d’estructuració d’un moviment d’alliberament nacional i social. Així doncs, més enllà del seu valor com experiència municipal de lluita independentista, aquestes CUP estaven mancades d’un espai polític comú i d’un projecte nacional de construcció d’un moviment d’alliberament.
El 1999, l’Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista es refunda per tal de donar una mínima cohesió a aquestes candidatures disperses. La creació de l’AMEI es dóna en el marc de tot un conjunt de processos (la fusió de JIR i Maulets, la creació de la CEPC o la fundació d’Endavant) que van suposar un canvi important dins l’espai polític de l’esquerra independentista. Aquests canvis són els precedents més clars del procés de Vinaròs.
 

La fundació d’Endavant, Vinaròs i la revifalla de les CUP

Des de la seva fundació el juliol del 2000, Endavant decideix prioritzar a nivell tàctic 3 línies: la lluita municipal-institucional a través de les CUP; els Casals per reforçar un teixit social i associatiu independentista, socialista i antipatriarcal; i la creació d’un front antirrepressiu unitari independentista. L’aposta d’Endavant per les CUP va anar d’acord amb les diferents realitats organitzatives als pobles i comarques.
Aquestes propostes tàctiques es feien en una conjuntura marcada per la creació del Marc de Vinaròs, el qual va suposar un punt d’inflexió en l’espai polític independentista. Els diferents processos endegats sota l’auspici d’aquest marc van recollir un important impuls: es van fundar molts casals i es va impulsar la Coordinadora; una comissió va començar a posar fil a l’agulla a una nova organització antirrepressiva de l’esquerra independentista, que més endavant va quallar en la forma que actualment té Alerta Solidària; i, entre altres línies, algunes de les quals no van cristal·litzar, es va produir una aposta generalitzada de tots els agents del moviment independentista per les CUP.
Però aquesta aposta es limita a l’acord d’un Programa Marc i, sobretot, a una marca política, la CUP. Per tant, les CUPs parteixen d’una clara indefinició a nivell estratègic i tàctic (política d’aliances, relació pràctica real amb el moviment d’alliberament, etc.) i hereten del passat una marcada debilitat organitzativa i de coordinació entre CUPs.
En síntesi, malgrat que l’objectiu de fons del Procés de Vinaròs (la reestructuració del conjunt del moviment català d’alliberament nacional) no s’ha assolit, se n’han tret alguns fruits positius. En el cas concret de les CUP, el fet que no s’hagi creat un referent unitari reconegut pel conjunt de l’esquerra independentista, ha fet que prenguin molt protagonisme. En aquest sentit alguns sectors aposten cada vegada més per estructurar el moviment bàsicament al voltant de les CUP.
 

L’aposta d’Endavant

Pensem que intentar que les CUP i l’AMEI siguin, des d’ara mateix, l’organització referent de l’esquerra independentista és un error ja que això implica un gir important en l’estructura i les prioritats de la CUP que, al nostre entendre, l’allunya del seu principal objectiu (en la fase actual d’estructuració del moviment): la lluita municipal. L’única manera de convertir les CUP i l’AMEI en l’organització referent, a curt termini, és adaptant l’actual estructura organitzativa a la d’un partit polític tradicional (direcció, militància individual i organització territorial) i orientar la seva practica política a la participació a les eleccions. Molta gent que es mostra favorable a aquesta solució parteix del plantejament erroni que la única manera de fer política “de veritat” és fent el mateix que els partits polítics institucionals.
Així doncs, aquest plantejament és erroni perquè no podem competir amb els partits institucionals en el seu terreny: les institucions i les eleccions. Hem de treballar per bastir un projecte polític rupturista i contraposat al dels partits institucionals i, al nostre entendre, només hi ha una manera de començar a fer-ho en les condicions actuals: centrar-se en la lluita municipal distanciant-nos dels partits institucionals i prioritzant les aliances dins el poble, és a dir, sectors socials organitzats en algun àmbit que sostinguin reivindicacions en la línia de l’alliberament nacional, social i personal o que impliquin un aprofundiment de la capacitat de les classes populars per incidir en les decisions que afecten les nostres vides.
Per tant, pensem que les CUP i l’AMEI, a curt termini, han de centrar-se en la lluita municipal ja que aquesta és una peça clau en la construcció de la unitat popular, entesa com un projecte polític rupturista i anticapitalista contraposat a la legalitat de les institucions franco-espanyoles i, per extensió, als partits polítics institucionals. Això implica que l’estructura organitzativa i la practica política de les CUP i l’AMEI han d’estar encaminades a aconseguir aquests objectius, així doncs, pensem que cal prioritzar la coordinació entre projectes municipals, la formació, l’expansió de la lluita municipal independentista i socialista arreu del país i la implicació de nous sectors socials a la lluita. Pensem que tasques com intentar estructurar una direcció política de les CUP o preparar campanyes electorals en eleccions no municipals només serveix per generar crispació dins el moviment i apartar les CUP i l’AMEI dels seus objectius prioritaris.
 

2. La nostra aposta per les CUPs

Els objectius de les CUPs haurien de girar al voltant de:
 

1. Involucrar altres sectors socials a la unitat popular, introduir-los al treball assembleari i al debat polític, a organitzar activitats i assumir responsabilitats. La idea és estendre la dinàmica del treball de base que ja apliquem als nuclis d’Endavant.
2. Ampliar l’espai polític del moviment treballant temes que no s’havien tractat (urbanisme, serveis socials, gestió d’infraestructures, etc.). Fins al moment, la pràctica política dels nuclis d’Endavant ha tingut un component majoritari d’agitació i propaganda. Ara cal fer un pas endavant i articular un moviment d’alliberament nacional i social en molts més àmbits dels que havíem treballat. Un projecte global de nació que representi els interessos de les classes populars catalanes.
3. Aconseguir que la línia combativa i rupturista tingui suports socials amplis en el treball de la lluita municipal-institucional. Pensem que això és possible realitzant un treball seriós i constant, sobretot tenint en compte la corrupció, el caciquisme i la mediocritat que regnen als ajuntaments i institucions del nostre país. Actualment cap formació política defensa els interessos de les classes populars.
4. En resum, bastir les bases de la democràcia popular catalana, centrada en l’articulació d’un contrapoder que representi els interessos de les classes populars catalanes i que estigui format i dirigit per les mateixes. Aquesta és la única manera de que els i les treballadores puguem agafar les regnes del futur col·lectiu del nostre poble.

Per aconseguir aquests objectius hem de tenir en compte les següents qüestions.
 

1. Implicar-se en la lluita municipal-institucional ha de ser fruit de les condicions locals i/o comarcals. Es podria donar el cas que en municipis concrets hi haguessin altres tasques més prioritàries que la lluita municipal-institucional.
2. Els militants d’Endavant han de treballar com a membres individuals en les assemblees de les candidatures, exposant els seus punts de vista particulars en cadascun dels debats que sorgeixin.
3. Haurem de ser flexibles i explicar molt bé els debats i les conclusions d’aquests, siguin quines siguin, a la resta de la militància d’Endavant i als sectors propers.
4. El treball municipal-institucional implica l’absorció del treball militant i el perill de deriva possibilista en la línia política. Davant d’això s’ha d’apostar per una aliança en el si de les classes populars i fora de la classe política local, de la qual ens hem de diferenciar constantment.

Les candidatures d’unitat popular han de formar part d’un projecte d’abast nacional i no només han de ser una agrupació de candidatures independents. Pensem que en un futur les CUP podrien arribar a ser l’expressió electoral i l’eina institucional d’un moviment d’alliberament català molt més ampli, amb incidència real en la majoria de les classes populars i amb les estructures democràtiques que permetin bastir el contrapoder popular a tots els àmbits possibles i a tot el territori nacional. Així doncs, hem de promoure i impulsar noves candidatures als municipis de la nostra nació basant-nos en les voluntats, necessitats i realitats que ens trobem a cada lloc. Per fer-ho hem de traçar línies de treball polític “institucional” vàlides per al global de la població i estendre la nostra experiència en el treball polític assembleari de base en aquest àmbit.
Els independentistes no podem entendre mai la lluita municipal com el fet d’anar a gestionar una de les institucions que conformen l’estat. La presència independentista als ajuntaments ha de comportar la denuncia de les limitacions de l’actual marc institucional i ha de ser un instrument de la lluita contra l’estat, de l’elaboració i posada en pràctica de propostes alternatives en camps com la lluita contra la precarietat, l’ecologia, l’urbanisme, la cultura…; ha de ser un revulsiu i una caixa de ressonància de les reivindicacions populars i ciutadanes. L’acció popular independentista ha de vincular el conjunt del moviment d’alliberament nacional i ha de formar part de la seva estratègia. Només així farem que la presència independentista, avui molt minsa, pugui anar creixent de mica en mica partint d’unes bases sòlides i un projecte polític clar.
 

3.Línies d’actuació política a nivell nacional

En el marc de l’AMEI, i després de l’aventura fracassada de les eleccions europees, s’està produint un intens debat sobre què ha de ser l’AMEI, quines feines ha de fer, i sobretot de quina manera s’ha d’organitzar. Bàsicament hi ha dues opinions:
Per una banda, hi ha qui planteja fer passos ferms per tal de dotar a l’AMEI d’una estructura de partit , amb comitès locals i militància individual que participaria directament en les assemblees nacionals, i amb un secretariat escollit en aquestes que impulsaria campanyes a nivell nacional i que, de fet, actuaria com a direcció política. Aquest partit seria la base comuna al voltant del qual funcionaria la resta del moviment. Dit d’altra manera, convertir la CUP en el referent polític unitari de tota l’esquerra independentista des d’ara mateix.
Hem repetit al llarg del document les nostres objeccions a aquesta opció, per això ens limitem a dir aquí que pensem que el projecte CUP/AMEI com a àmbit de lluita municipal no està consolidat ni ha assolit la implantació territorial i social mínimes per plantejar-nos nous reptes. Per tant, no té sentit iniciar un procés de transformació de l’AMEI/CUP que ens porti cap a nous àmbits d’actuació política, nous continguts o nous objectius.
Per l’altra banda, la nostra proposta consisteix, a grans trets, en estructurar primer el moviment des de les bases, consolidant els projectes municipals i estendre’ls per una part significativa del país abans de plantejar-nos salts organitzatius sense tenir uns fonaments sòlids.
 

AMEI: coordinadora nacional de candidatures

Entenem per contrapoder popular la creació i articulació en tots els àmbits i nivells (local, municipal, comarcal, nacional, social, econòmic, laboral i institucional) d’espais de participació política i social alternatius als existents, desobedients a la legalitat franco-espanyola, emmarcats dins una estratègia de construcció nacional i expressió dels interessos polítics i històrics del Poble Treballador Català.
L’AMEI, en el marc d’aquest contrapoder, ha de ser l’eina organitzativa en l’àmbit de la política municipal, autònoma en el seu funcionament i en la presa de decisions, però coincident en estratègies i objectius amb el conjunt del moviment. El nostre projecte polític no està encaminat a ser l’ala radical d’un projecte més ampli ni esdevenir la dissidència integrada al sistema, aspirem a ser una alternativa per aplicar un projecte polític rupturista i anticapitalista en defensa dels interessos de les classes populars dels municipis del país. Així mateix, les decisions polítiques que superin l’àmbit estrictament de lluita municipal, requereixen d’un debat ampli on sigui el conjunt del moviment qui les decideixi.
Les Candidatures d’Unitat Popular (Assemblees Locals), ara per ara, són la raó de ser de l’AMEI, i no a la inversa. Entenem doncs, que la construcció del projecte polític municipalista de l’EI (AMEI/CUP) es vertebra i defineix des de les CUP. És en les Assemblees Locals i en el municipi on es treballa la democràcia directa i es construeix la unitat popular.
És imprescindible l’organització nacional de les CUP en l’AMEI/CUP, on totes les CUP han d’assumir-hi també responsabilitats. Es tracta d’una organització estrictament al servei de les CUP, que n’aboni l’autorganització a través de tasques de suport tècnic i de coordinació del treball municipalista que es desenvolupa arreu del territori.
Per tant, pensem que l’AMEI, a grans trets, s’hauria d’estructurar en tres nivells:
 

1. nivell nacional: Hi hauria d’haver, per una banda, una Assemblea nacional, punt de trobada de les candidatures locals i no de militants individuals i, per l’altra banda, un òrgan representatiu de caràcter tècnic i de coordinació, refrendat per l’Assemblea.
2. nivell comarcal o intercomarcal (Assemblees Territorials): Les candidatures s’han d’organitzar a nivell comarcal i intercomarcal per tal de començar a definir línies de treball i de debat tant en política municipal com en temes que afectin a tot el país. Aquesta organització territorial creiem que no pot anar deslligada de les altres parts del moviment, i alhora és en aquest nivell on s’han de realitzar els equilibris i complicitats en el moviment popular.
3. nivell municipal: Aquest és el puntal bàsic de l’estructura organitzativa de l’AMEI i tota l’estructura organitzativa supramunicipal ha d’estar encaminada al bon funcionament de les candidatures municipals: el seu creixement, la seva coordinació, formació,…

El projecte de l’AMEI i de les CUP està començant i encara ha de créixer molt en quantitat i en qualitat, per tant hem d’avançar amb calma i consolidar cada pas. Les decisions polítiques importants que es prenguin en l’àmbit de l’Assemblea Nacional i dels òrgans representatius s’han de prendre amb el màxim de consens possible de totes les candidatures municipals. Per aconseguir-ho els òrgans representatius han de buscar el màxim consens en les propostes polítiques per tal que a les Assemblees Nacionals es puguin prendre decisions amb les quals s’hi sentin implicades totes les candidatures i no hi hagi friccions internes.
Pensem que només poden formar part de l’AMEI i dels seus òrgans representatius les persones i candidatures que només han de respondre davant les seves assemblees locals. Això exclou a la gent que forma part de qualsevol altra opció política institucional ja sigui partit, plataforma, entesa, etc…
 

Política d’aliances

Hem parlat abans de diferenciar-nos dels interessos particulars de la classe política local, que busca consolidar la seva porció de quota de poder dins del sistema institucional. En aquest sentit, la idea central de la nostra política d’aliances és establir les aliances dins del poble i les seves forces vives, i mai amb els partits tradicionals o caure en el parany de les seves xarxes, plataformes o enteses municipals. La idea és demostrar un cop més que la lluita és l’únic camí, i que es poden guanyar batalles i treure resultats deixant de banda la dinàmica pactista que ha propiciat certa extensió de desengany i apoliticisme.
Un discurs i una pràctica política d’autorganització, de xarxa social i compenetració amb el teixit popular poden ser efectius en una comptesa municipal i ajudar a dinamitzar la lluita popular. Aquesta ha de ser la nostra aposta davant del perill de ser satel.litzats per un joc polític institucional de grans partits i infraestructures integrades i subvencionades pels estats.
 

Assemblees Territorials de CUPs i Assemblees Populars comarcals i/o intercomarcals

Per acabar, pensem que pot ser útil deixar clara la diferència, i la complementarietat, entre les assemblees territorials de CUPs i les assemblees populars comarcals i/o intercomarcals. Les primeres estan integrades únicament per candidatures i la seva feina esta encaminada bàsicament a la lluita municipal. Les segones, seguint la línia del “Cap a la Unitat Popular”, haurien d’estar formades per tots els agents polítics i socials de l’EI en un territori determinat i ser un marc de coordinació, debat i on establir acords polítics basats en el treball polític pràctic del dia a dia.
 

Assemblees Territorials de CUPs

A nivell tàctic hem de treballar, com sempre, començant per bastir fonaments sòlids. Per tant és prioritari que el treball en l’AMEI s’encamini al reforçament de les candidatures (sobretot pel que fa a intercanvi d’experiències i formació) fent-ho de manera que serveixi tant per les candidatures que tenen representació als ajuntaments, com per les que no la tenen, com també per les de nova creació. Pensem que les estructures intermitges (comarcals i/o intercomarcals) tenen un paper importantíssim en aquest aspecte.
Les assemblees territorials han de servir com a punt de trobada regular de candidatures, on a partir del debat es trenqui l’aïllament que comporten les dinàmiques de treball municipal, i a mes, candidatures provinents possiblement de famílies polítiques diferents comencin a establir aliances per la base partint de debats polítics concrets, sobre campanyes, sobre funcionament de les pròpies candidatures, la seva relació amb els altres col·lectius a la seva comarca, etc. a través de dues línies de treball:
 

• Extensió territorial i social
• Coordinació del treball polític municipal

Assemblees Populars comarcals i/o intercomarcals

Recollint i profunditzant en la tàctica-estratègia de la Assemblees Populars Comarcals, òrgans de treball unitari exposats en el document “Cap a la Unitat Popular”, val la pena el seu replantejament en la situació actual. Ara mateix, aquests òrgans comarcals o intercomarcals poden ser els puntals per estructurar el contrapoder i el projecte d’unitat popular entre sectors de l’independentisme i més enllà. Si els plantegem com el vincle unitari entre els casals, les candidatures municipals, el moviment juvenil, etc, o sigui l’Assemblea mare del moviment popular, podem començar a parlar de la unitat real a partir del territori i la seva potencialitat militant.
Com que volem continuar avançant en un procés de confluència i vertebració d’un espai unitari com era Vinaròs realitzem una proposta per descarregar aquest debat de l’àmbit municipal i alhora continuar treballant plegats en la lluita per l’Alliberament. Per anar de la mà amb la resta de sectors populars organitzats en col·lectius, organitzacions, sectorials, etc.., de cara a avançar en marcs unitaris de coordinació i xarxa com les Assemblees Populars Comarcals i perquè, en definitiva, el moviment entès com un ens socio-polític en sigui el protagonista, no només la seva expressió municipal-institucional. Si és així, el fet d’aconseguir vots es converteix en la conseqüència inevitable d’una lluita planificada i estesa durant l’any, i no pas amb l’objectiu d’aquesta lluita.
 

3. SOBRE LA LLUITA JUVENIL I ESTUDIANTIL

El jovent i l´acció sindical

Una de les tasques ineludibles del jovent és organitzar-se més enllà del seu àmbit local, i la tasca sindical a Instituts i Facultats en són una clara prova. Si bé els instituts, normalment arrelats al barri o poble s’hi pot fer una feina complementaria de la pròpia assemblea de joves – motiu pel qual no s’ha de descartar organitzar-se sindicalment a instituts -, és a les facultats on és fa imprescindible l’organització de l’estudiantat. Cal que la militància participi i recolzi els sindicats estudiantils de l´esquerra independentista i en la mesura del possible, tanmateix com en les assemblees de joves integrar-se en la seva feina quotidiana i participar tant de les assemblees locals del sindicat com de l’estructura nacional, a fi de garantir-ne la viabilitat del projecte.
 

Mirant cap el futur

Tantmateix com en la resta del moviment, cal pensar en la idoneïtat de l’existència d’una sola expressió juvenil de l´esquerra independentista, això però no ens ha de fer perdre el Nord, cal que entenguem que els processos són llargs i complicats i que si bé avui no podem parlar de facilitats d´entesa entre els diferents agents polítics del moviment, cal que no perdem de vista l´objectiu d´unir esforços entre les diferents organitzacions de joves del moviment tant a nivell local com nacional, sempre hi quan la unitat orgànica de diferents projectes no suposi una renuncia a la línia política i a la pràctica quotidiana per la qual hem lluitat.
 

4. PONÈNCIA ANTIRREPRESSIVA

Actualment ens trobem al final d’un episodi de confrontació, que comença i finalitza amb el govern del PP a l’estat, que ha deixat un balanç especialment erosionador i de desgast tant a dins d’Endavant com en diferents parts de l’esquerra independentista i revolucionària (Torà, moviment d’okupació de Terrassa …).
No estem dient que ara tota aquesta confrontació desaparegui amb la pujada del PSOE…és evident, però caldria analitzar-la com a pròpia pel que ha generat dins la societat catalana, a nivell de resposta i tensions que arriben des de l’apropament del poble català cap a les nostres posicions fins a l’encausament de multitud de lluitadores.
Val a dir que la ponència tàctica de la última AN d’Endavant en aquest sentit era contradictòria, i ho era perquè estàvem vivint les contradiccions en primer terme: per una banda els presos polítics i RESCAT, i per l’altra la multitud de repressió de “baixa intensitat” tant de l’època de la PUA com en la d’Endavant i els seus cerles afins. En aquest últim sentit, la nostra proposta inicial era la creació d’una organització antirepressiva de l’EI que anomenàrem Alerta Solidària.
L’enduriment progressiu a nivell estatal i internacional en el que el poder burgès anomena “lluita antiterrorista” ha reacigut indirectament sobre nostre i això ho hem notat: les contradiccions assumides en diferents encausaments han estat molt dures, i hem de continuar assumint nous reptes. La baixada de la lluita al carrer és un fet, (…), i la coartada política que utilitzen els elements de l’esquerra reformista al poder municipal o autonòmic alhora de negar permisos, criminalitzar moviments socials com l’okupació des de posicions suposadament progressistes, etc. és subtil. Només podem reafirmar-nos i acumular forces per un nou enfrontament que vindrà en el futur, i del que només en sortirem victoriosos si estem profundament inserits i l’atac a les nostres posicions sigui vist com quelcom realment impopular als ulls del nostre poble.
 

La construcció d’una comissió antirepressiva d’Endavant

Tenint en compte la conjuntura actual dins el moviment antirepressiu al sí de l‘esquerra independentista i la situació de la (les) comissió antirepressiva d’Endavant, cal que treballem de forma ferma i decidida, en la restructuració d’aquest àmbit, l’única garantia per assegurar els recursos que poden garantir el finançament de les campanyes i advocats, i que en definitiva porti a la pràctica la línia de l’organització, només una comissió antirepressiva de l’organització ens pot garantir aquesta feina.
Aquesta comissió antirepressiva ha d’acomplir uns mínims en el seu funcionament:
 

• A nivell econòmic, recaptar ingressos per a la solidaritat antirepressiva i les campanyes polítiques de l’espai propi.
• Fer un seguiment estricte i centralitzat dels casos que afecten a la militància, així com un contacte fluid i continu amb l’equip legal.
• Mantenir contactes polítics amb d’altres agents de l’espai antirepressiu.
• Garantir un mínim de formació per a la nova militància així com un reciclatge constant per a la resta de militants.
• Fer seguiment de les mobilitzacions en les quals es preveu possibles incidents.
• Elaborar informes periòdics de l’estat dels casos que afecten a la militància i de la gestió econòmica dels recursos de la caixa de resistència.
• Mantenir una relació d’enllaç amb cada cas on hi hagi represaliades de l’organització així com mantenir un contacte amb cada assemblea comarcal.

Criteris i línia política de la comissió antirepressiva

Des de la comissió antirepressiva s’han de seguir un seguit de premisses que condicionaran la seva pràctica:
 

• Multes, penes-multa i fiances: Des de la caixa de resistència de la comissió antirepressiva no s’assumiran les despeses derivades del pagament de multes, penes multa o fiances, doncs a nivell polític és contraproduent i a nivell pràctic inassumible.
• Criteris de defensa política i legal: Endavant només garantirà la defensa legal dels i les militants de l’organització al corrent de quotes, i sota criteris d’activitats de caire revolucionari coherents amb la línia política de l’organització. L’organització no donarà cobertura legal a casos d’ex militants o a casos anteriors de nous militants, però se’ls donarà cobertura política si aquests són coherents amb la línia política d’Endavant. La defensa dels col·laboradors de l’organització l’assumirà si ho creu adient l’assemblea local a la que pertany aquest.
• Advocats: La elecció de l’equip legal que defensarà els casos de la militància està subjecte al criteri de la comissió antirepressiva i no de la persona encausda. La militància coneixerà els advocats
• Presos i preses polítiques: Endavant ha de garantir directa o indirectament la defensa d’aquelles persones que per motius polítics coherents amb la línia de l’organització siguin empresonades, i defensar la unitat del col·lectiu de presos polítics, integrant dins aquest col·lectiu la militància que sigui empresonada.
• Línia política de defensa: serà la comissió antirepressiva la que avaluarà en cada cas les possibilitats de rentabilitzar políticament cada situació de repressió.
• No militants: La comissió antirepressiva d’Endavant, només garantirà l’accés als beneficis de l’estructura interna antirepressiva a la propia militància, en cap cas a no militants, encara que aquests hagin estat encausats per participar en mobilitzacions pròpies de l’organització.

Altres projectes antirepessius

Des d’Endavant creiem com a necessitat primera l’enfortiment d’una estructura capaç de garantir la seguretat i estabilitat de la pròpia militància, això però no va deslligat de la necessitat de reforçar les actuals estructures existents a nivell nacional i local, ja sigui en organitzacions, col·lectius o coordinadores antirepressives per la defensa d’altres independentistes represaliats, com en la defensa dels i les preses polítiques catalanes.
En la mesura que l’estructura interna de l’organització ho permeti, Endavant ha de treballar en la construcció d’un moviment antirepessiu unitari de l’esquerra independentista.
 

5. PONÈNCIA SOCIO-LABORAL (Extracte)

L’organització de l’economia i de la producció ha experimentat grans canvis, la flexibilitat creixent, la facilitat de comunicacions i la debilitat de la intervenció pública en l’economia han fet que les empreses es deslocalitzin a nivell global, portant la producció a països amb menys drets socials, menys impostos i menys controls a l’activitat de les empreses i al seu impacte ecològic; i s’externalitzin a nivell local, subcontractant parts de la producció i fragmentant les i els treballadors amb diferents condicions.
El desmantellament industrial s’ha accelerat amb la integració al marc econòmic europeu, on el futur dels Països Catalans sembla destinat al turisme i a la construcció: l’economia del ciment representa una porció cada vegada més gran del PIB del nostre país. I ha suposat un increment del sector de serveis que també ha afavorit aquesta fragmentació i desregulació.
La nostra línia d’actuació passa per superar i combatre determinats plantejaments en l’àmbit sòcio-laboral que tenen presència en determinats espais de lluita contra la precarietat, i neguen (…) la vigència de la dialèctica de classes i del proletariat com a subjecte revolucionari. Per a combatre aquest tipus de plantejaments cal que Endavant desenvolupi una anàlisi seriosa de les relacions de classe i molt particularment de la relació entre la lluita dels treballadors industrials i la dels nous sectors precaris sorgits de la desindustrialització, la terciarització i la minva de qualitat dels contractes així com l’avenç de l’economia submergida.
La lluita dels i les treballadores precàries i temporals i la lluita dels i les treballadores fixes de les empreses contra les deslocalitzacions o els expedients de regulació són diferents cares de la mateixa opressió de classe. I la comprensió d’aquest fet resulta essencial per establir una resposta àmplia i eficaç.
En consonància, Endavant reforçarà la seva presència i treball amb formes organitzactives i de lluita que puguin superar l’efecte devastador que la temporalitat i la flexibilitat han suposat per als models organitzatius sindicals tradicionals, al marge de la traïció històrica del sindicalisme oficial, models que no han estat capaços de respondre a aquesta ofensiva del capital. Això no exclou la ineludible necessitat d’un sindicalisme combatiu, de classe i nacional, lligat al nostre projecte d’alliberament.
A més, les polítiques neoliberals no s’han limitat a desregular i precaritzar el món laboral: serveis socials bàsics com la sanitat, l’ensenyament, les comunicacions, l’energia o els transports públics han patit un procés de privatització que ha suposat no només un empitjorament de les condicions dels seus treballadors i treballadores sobretot, sinó que han fet que més persones siguin excloses dels suposats beneficis d’un estat del benestar cada vegada més reduït. Endavant haurà de superar les mancances evidenciades fins ara i treballar en les reivindicacions i lluites socials i veïnals en defensa d’uns serveis públics, de qualitat i per a tothom.
 

La lluita pels drets dels i les treballadores immigrants

La importància d’aquest àmbit es deu a factors molt diversos. D’una banda es tracta de l’existència d’una bossa important de treballadors sense drets laborals de cap tipus, la qual cosa representa una greu regressió sobre les ja injustes condicions anteriors a l’onada migratòria, que cal afegir a la precarització dels contractes de la població autòctona i la seva inclusió en l’economia submergida.
Un segon factor és que l’independentisme no es pot mantenir aliè a un sector que representa un percentatge gens menyspreable de la classe treballadora catalana i n’ocupa precisament els llocs més desafavorits. Aquest és un risc important si els immigrants veuen amb estranyesa el conflicte nacional com una realitat aliena, cosa molt probable si es manté l’actual tendència d’integració lingüística mitjançant el castellà. Defensar els immigrants és una manera de defensar els drets del poble treballador català.
El de la immigració és un front d’importància cabdal també per motius culturals. El discurs xenòfob pretén crear una divisió en la classe treballadora per a amagar-ne els interessos comuns, però també pretén crear una divisió cultural en la societat catalana en la qual els dos grups serien els espanyols i els altres (els immigrants), divisió en la qual la catalanitat quedaria com una modalitat regional de l’hispanitat. No cal dubtar que la frustració generada per la regressió de la nostra llengua en els àmbits urbans pot ser dirigida demagògicament contra els immigrants tot responsabilitzant-los-en. Si els immigrants no veuen l’independentisme com un agent revolucionari en defensa dels seus drets i dels de tots els treballadors catalans, mai no faran seu el projecte de construcció nacional i ens trobarem amb un nou contingent de treballadors completament aliè al projecte nacional català.
El nostre enfocament de la qüestió, per tant, ha de centrar-se, a més de la defensa directa dels drets dels immigrants com a treballadors donant suport a les seves plataformes, a combatre el discurs que pretén convertir-la en un “xoc cultural” i insistir que el veritable conflicte, incloses les seves manifestacions més xenòfobes, és el resultat de l’aparició de noves capes de pobresa i marginació a les prèviament ja existents.
Endavant terballarà doncs, establint lligams i dinàmiques de col·laboració amb organismes de defensa dels drets dels i les treballadores immigrants, i fent-los partíceps del nostre projecte d’alliberament, com també realitzant campanyes pròpies de denúncia i mobilització.
 

6. SOBRE LA LLUITA SOCIO-POLÍTICA

Impulsar la creació de nous casals, i el reforçament dels ja existents, i treballar per la coordinació efectiva d’aquests a nivell nacional, per tal de constituir una coordinadora nacional de casals i ateneus populars en els propers anys. Cal tornar a donar importància a aquestes realitats en cada poble i/o barri , i que esdevinguin el punt d’encontre de la militància i d’aquesta amb l’entorn social mes immediat, esdevenint també la porta oberta per la que s’entra a formar part del moviment d’alliberament.
 

Ecologisme

Aquest àmbit té una importància decisiva per diversos motius. En primer lloc la lluita en defensa del territori implica una confrontació directa amb els projectes econòmics del capital, i amb la pròpia lògica de l’acumulació i el creixement il·limitats del model de desenvolupament capitalista. D’altra banda, la qüestió de la destrucció del territori és, com la llengua, un dels elements més cohesionadors que els Països Catalans tenen en comú.
El projecte econòmic de terciarització, íntimament lligat a la potenciació del turisme i, per tant, del ram de la construcció, va dirigit igualment a tots els territoris del nostre país. Defensar plegats el territori implica evidenciar els elements comuns pel que fa a l’economia i a la geografia, i ofereix el terreny més adient per a potenciar i afavorir la creació i consolidació d’estructures de coordinació del moviment ecologista d’abast nacional. Aquesta serà una de les missions estratègiques principals d’Endavant en aquest àmbit, i els seus militants que treballen en l’àmbit ecologista hauran d’afavorir experiències com les trobades d’entitats ecologistes, etc.
La lluita ecologista, a més, encaixa perfectament amb l’estratègia de desobediència. La resistència activa i l’acció directa son mètodes molt adients en aquest tipus de conflicte i poden obtenir un ampli suport popular i assolir alts nivells de conscienciació, organització i combativitat popular (com ja hem pogut comprovar en casos com les lluita per l’Ebre, per L’Horta, per la Bassa de Capellades…), i en alguns casos victòries.
 

7. CONCLUSIONS

Cal que la línia de treball d’Endavant se centri en l’impuls de dinàmiques de desobediència i insubmissió a les estructures d’opressió, i s’esforci a incidir en les lluites socials i polítiques dels Països Catalans, fent de la lluita municipal una expressió d’aquestes lluites en l’àmbit institucional. Aquesta línia d’actuació global s’ha d’impulsar a nivell local, comarcal-intercomarcal i nacional. És en tots aquests àmbits on hem d’estendre xarxes com a base del contrapoder, l’expressió política del qual ha de ser la unitat popular.
En la mesura que anem creant i articulant xarxes anirem sumant massa crítica que ens permeti afrontar el procés de confluència de l’esquerra independentista de cara a la creació d’un projecte rupturista amb garanties d’èxit que pugui sumar amplis sectors de les classes populars catalanes que històricament han quedat al marge dels plantejaments polítics de l’esquerra independentista.