EL TEMPS ha demanat a onze veus no expertes en Joan Fuster —escriptors, historiadores i crítics— quina és la vigència del seu pensament, els seus assaigs, la seua poesia i el seu articulisme. Des de Perpinyà a Novelda i de Sa Pobla a La Sénia. Parlem amb Irene Mira (Castalla, Alcoià, 1992), doctora en Filologia Catalana i curadora dels darrers volums de l’Obra Completa Revisada de Vicent Andrés Estellés (Tres i Quatre).

En trets generals, crec que la figura de Joan Fuster té vigència a hores d’ara perquè continua sent un element clau per a pensar la situació actual del País Valencià. El que va fer Fuster va ser ajudar a qüestionar-nos si el País Valencià ha avançat i millorat respecte de les qüestions que se’ns demanaven i ens demanàvem especialment a finals del franquisme i durant la Transició. Per exemple, sobre qüestions de vertebració del territori, la vitalitat de la llengua, l’estructuració econòmica o la relació amb els altres territoris dels Països Catalans. Llegir Fuster ara mateix té vigència, perquè ens permet comparar què és el que ell proposava aquells anys i quina situació tenim avui dia.

En aquest sentit, Fuster fa una mica de revulsiu, perquè podem dir que ens obliga a viure i a estar en cert estat d’alerta, perquè no vivim en un context de normalitat, ni cultural ni nacional, i aleshores la vigència del pensament de Fuster està ben present en aquest punt, sobretot en la qüestió lingüística. I és que ell ens fa evident, cada dia, que no vivim en un territori en què la llengua catalana estiga normalitzada. Crec que els seus textos ens serveixen per a alertar-nos dels perills del regionalisme i dels perills, també, de despolititzar la llengua i d’amagar el conflicte, perquè, en realitat, el conflicte hi és, i fa mal a la situació de la llengua i del país.

El conflicte no és sobre si és valencià o català. És un conflicte de substitució lingüística. No és el conflicte del blaverisme de la Transició: és el conflicte per la pervivència de la llengua, pel procés d’anihilació lingüística que pateix el territori. En aquest sentit, els textos de Fuster ens donen molta llum per no adormir-nos, i per no pensar que, com que tenim una Llei d’ús i ensenyament del valencià i com que el valencià està a l’escola i a la televisió, tenim una llengua normal. Perquè no la tenim. I, per desgràcia, si les estructures polítiques no canvien, no la tindrem mai.

Article d’opinió d’Irene Mira-Navarro, militant d’Endavant Alacantí, publicat a El Temps.