L’Esquerra Independentista rebutgem l’amenaça d’intervenció militar de l’estat francès al Níger i les sancions econòmiques imposades per la UE. Des de la solidaritat internacionalista i el rebuig a l’imperialisme volem expressar les següents consideracions:
La intervenció militar francesa dins de l’ofensiva militar de l’OTAN a escala global no té cap altre interès a part de derrocar el nou govern del Níger, que seguint els passos de Burkina Faso (2021) i Mali (2022) ha decidit situar-se fora de l’òrbita de l’imperialisme ianqui i europeu i trencar amb la CEDEAO, el seu instrument econòmic i polític a la regió. El fet que Níger siga actualment el tercer país del món en reserves d’urani i França obtinga més del 70% de la seua producció energètica de l’energia nuclear donen fe dels interessos subjacents a la guerra declarada a un país on el 80% de la població no té accés a l’energia i un 40% viu sota el llindar de la pobresa.
La lluita dels pobles del Níger, Burkina Faso i Mali formen part de la lluita dels pobles d’Àfrica per acabar amb la política Franco CFA i en favor de la unió i la plena sobirania dels pobles d’Àfrica, tot recuperant el control sobre els recursos naturals i la capacitat econòmica dels països afectats a la zona de la Françafrique. El despertar anticolonial del Sahel posa en dubte els interessos imperialistes en una regió del continent africà vital per a l’acumulació de capital. A través de l’espoli, el saqueig dels recursos – des de les mines de cobalt, d’urani i també d’or per omplir les reserves franceses – o la imposició del franc com a moneda, l’estat francès perpetua unes relacions de dominació amb origen en els processos de colonització del continent. Unes relacions que fan possible el desenvolupament del capitalisme al món a través de l’apropiació per part de les potències occidentals de tot el valor generat als països del sud global. Va ser precisament en nom d’aquests interessos que l’any 2011 l’OTAN (amb l’inici de la guerra marcat per bombardejos de l’aviació francesa) va començar la guerra per destruir Líbia i acabar amb la seua sobirania nacional, amb el finançament al terrorisme gihadista i l’assassinat de Gaddafi, igual com abans havien acabat amb altres governs i líders panafricanistes – com Thomas Sankara a Burkina Faso o Patrice Lumumba al Congo – sent substituïts després per governs titella al servei dels interessos d’Occident. La voluntat del Níger d’exercir la seua sobirania nacional xoca de nou de manera frontal amb el desplegament militar de França (més de 1.500 soldats) i els EUA (més de 1.000 soldats i la base militar d’avions no tripulats –drons– més gran del país), i conseqüentment amb els seus interessos polítics.
L’esquerra independentista com a moviment socialista i d’alliberament
nacional crida a l’organització per aprofundir en el debilitament polític de l’estat francès, que a la Catalunya Nord es concreta en la lluita per disputar el poder polític a l’estat a través de la lluita independentista com a via al socialisme. L’estat francès i la seua burgesia són enemics del poble treballador català i basen la seua sobirania nacional en la destrucció de pobles fronteres endins (Països Catalans, Euskal Herria, Bretanya o Còrsega) i el domini de les colònies fronteres enfora. L’agitació, la mobilització, el boicot i el combat contra la guerra mediàtica i cultural dels grans mitjans de comunicació són tasques que cal fer des d’aquest precís moment.
Des de l’esclat de la guerra a Ucraïna hem observat com bona part de l’esquerra europea s’ha alineat de manera tàcita, quan no directament, entorn de posicions atlantistes, defensant la política criminal i genocida de l’OTAN i armant el feixisme a Europa. És urgent la reconstrucció d’aliances que, sota principis nítidament antiimperialistes, ens ajuden a traçar estratègies comunes i construir dinàmiques de lluita internacionalista als Països Catalans.
Per últim, cal assenyalar que tant la divisió internacional del treball, com les relacions de dependència dels països del sud a través del deute o la producció de matèries primeres i la sobreexplotació de la classe treballadora i els camperols, són processos que només es podran trencar definitivament quan destruïm el model de societat capitalista. L’espoli neocolonial és una necessitat per sostenir els nivells de consum i producció de les potències imperialistes i, com a tal, només podrem posar-hi fi a través de la construcció de la nostra via al socialisme. Des dels Països Catalans, necessitem construir aliances amb els pobles en lluita arreu del món, i en particular amb els moviments que, des del panafricanisme socialista, lluiten contra els governs titella imposats des d’occident i per la unió dels pobles africans. Només des del socialisme garantirem una pau digna entre els pobles de la humanitat. Només des del socialisme regirem les relacions internacionals per principis de cooperació entre iguals. Només des del socialisme la classe treballadora internacional tindrem una vida digna i lliure del jou de cap classe dominant.
És l’hora de respondre. Cal que ens oposem als atacs imperialistes i a l’ofensiva capitalista mundial, mobilitzades i organitzades. Cal que unim forces des de totes les lluites, des de tots els pobles i unir la classe treballadora contra l’enemic comú. Lluitem per l’emancipació de tota la humanitat, lluitem pel socialisme.