Al final de l’any 2000, els Mimbrero ja eren fora i en Benjamí Ramos era l’únic pres polític català que el moviment reivindicava com a tal. En aquell moment no ho sabíem, però en Benjamí acabaria sortint el mes de juny de 2001, per motius de salut, molt abans de complir els 11 anys de condemna imposats l’any 1995. L’any 2001 començava doncs amb un pres entre reixes, amb un moviment desestructurat, altament criminalitzat pels mitjans, amb un suport social encara feble i un sostre electoral incalculable. Incalculable no en el sentit d’il·limitat, sinó en termes científics, de no comprovable. L’esquerra independentista estava mentalment a anys llum de saber que algun dia tindria més de 300 regidores i 10 diputades. De fet, l’eina electoral ni tan sols existia tal i com avui l’entenem.
Aquesta perspectiva aparentment desoladora, no va ser obstacle per creure que, en el futur, les coses anirien millor i, de fet, les coses ja anaven millor que feia 4 o 5 anys: el nivell de combativitat als carrers era força elevat, les mobilitzacions eren setmanals, tot denunciant la precarietat laboral o la repressió policial, amb l’okupació, contra el feixisme… On l’acció directa i l’agitació eren el pa de cada dia i l’organització de base als pobles, barris i universitats, tot i millorable, ja distaven molt dels deserts i les renúncies de la generació anterior que va cavalcar la repressió olímpica entre presó, exili, l’abandó i les poltrones.
El gener de 2001, però, va començar la ràtzia policial que marcarà les vides d’una generació. Entre gener i agost de 2001, la policia espanyola i la Guàrdia Civil van detenir una desena de persones, actives dins l’esquerra independentista i el moviment antifeixista, acusades de col·laboració o pertinença a banda armada; altres van haver de marxar a l’exili, per evitar les detencions.
Avui parlar d’exili, és parlar de Waterloo amb el suport d’un Govern o, en el pitjor dels casos, una vida discreta a Suïssa o Bèlgica, amb dignitat, sense clandestinitat i una opinió publicada identificada amb la causa… En aquell moment, en canvi, van poder detenir el Juanra a Amsterdam primer, i a la Marina anys més tard a l’Estat francès.
Aquesta setmana, després de 5 anys de clandestinitat i quasi 13 de presó, ha sortit en llibertat la Marina, i es tanca un cercle que vam obrir una matinada de gener de 2001. Les que vam viure aquell episodi i vam ser a la plaça del Raspall dimarts a la tarda, ens vam reconèixer com a supervivents, perquè res feia pensar fa 18 anys que d’aquesta en sabríem sortir, res feia pensar que ens en podíem sortir. El brindis i les abraçades eren per ella, però egoistament era també per aquest “nosaltres” que encara hi és i no ha claudicat. Avui, juny de 2019, tornem a ser al cap de camí, per endavant ens queda la Lola, encara empresonada lluny de casa. Amb algunes petites diferències: avui el nostre projecte polític és més fort, les nostres organitzacions polítiques tenen més consistència, les nostres generacions joves tenen miralls en què poder mirar-se i, malgrat derrotes institucionals, reculades processistes i un país a vertebrar, tenim una mirada llarga cap a un horitzó que sabem de llibertat i no ens pot fer por el desert que tenim al davant, perquè de pitjors n’hem creuat. Ara, amb la Marina al nostre costat, fins a l’últim rescat.
(Foto: La Platja)
Article d’opinió de Marc García, militant d’Endavant Sants, publicat a L’Accent el 06/06/2019