Article de Joan Sebastià Colomer i Tejada, militant d'Endavant (OSAN)
Publicat a L'ACCENT 221
A Màrius Carol el va emocionar “la fotografia d’un empleat de banca que es va enfrontar a un encaputxat que destrossava l’oficina de l’entitat al Passeig de Gràcia” (“La resposta a la barbàrie”, La Vanguardia, 5 de març). I com que la clau del futur del país és no fer mai un lleig als mercats, als visitants del Mobile Congress, al mafiós aquest dels casinos i a qualsevol que ens miri de fora estant, encara el va impressionar més el fet que l’esmentada fotografia “dijous va ser portada a The New York Times”, la qual cosa podria perfectament ser un torpede contra la prima de risc.
No hi ha cap tòpic que escapi a la xarxa d’en Carol: “un altre cop, en unes manifestacions estudiantils es van colar grups antisistema per desencadenar la seva violència davant la perplexitat general”. La ciència que té com a objecte les manifestacions porta per nom “fenomenologia de les manifestacions” i és practicada per senyors que no han anat en trenta anys a cap que no fos convocada pel poder. Entre les tesis fonamentals d’aquesta ciència està la de que quan hom esdevé antisitema deixa de ser estudiant, treballador, aturat, culer o qualsevol altra de les categories amb les quals es classifica els éssers humans. En contra de la dita segons la qual “qui de jove no és comunista no té cor”, “la fenomenologia de les manifestacions” desvetlla la veritat oculta pel tòpic i ens assegura que no és pot ser estudiant i antisistema alhora. Per tant els antisistema estaven en una manifestació que no els pertanyia. Per donar-li a la cosa base empírica la nova ciència de l’aldarull ha ideat uns enginys anomenats “mesuradors de perplexitat” gràcies als quals Màrius Carol pot percebre, sense necessitat de moure’s del sofà de casa, la “perplexitat general” en cada moment.
El trist empleat de banca elevat a la categoria d’heroi per cortesia de Màrius Carol i l’Agència Reuters “va actuar impulsivament, portat pel sentit de la responsabilitat, per la indignació democràtica devant la violència indiscriminada. Quan el reporter de La Vanguardia va parlar amb l’empleat del Banc Popular, va manifestar que era una persona tranquil·la, que va actuar sense pensar-s’ho”. Costa saber què distingeix la indignació democràtica de qualsevol altre tipus d’indignació, com tampoc no està clar què fa que la violència fos indiscriminada quan els perversos antisitema estaven atacant un objectiu perfectament discriminat i no una botiga de betes i fils o una escola bressol. Però el més rellevant és que l’home digués que era “una persona tranquil·la, que va actuar sense pensar-s’ho”. Podria perfectament haver dit “soc el típic paio que pega l’àrbitre en els partits escolars del seu fill” o bé “en ocasions veig morts”.
El valor de la fotografia, sembla ser, rau en la seva potència simbòlica: “s’ha convertit en un exemple per a una societat que quan hi ha incidents com els de dimecres passat s’estima més mirar cap a una altra banda (…) Però si volem una societat millor, no ha arribat el moment de defensar-la?”. Com es pot defensar una societat millor? Com es pot defensar una cosa que no existeix? El que aquest pobre desgraciat estava defensant era “una societat pitjor”, és a dir, la que hi ha. I efectivament la seva actitud és un símbol de l’estupidesa obrera fomentada per llimacs com Màrius Carol, de l’absurda síndrome d’Estocolm de qui defensa el que no és seu i es manté fidel a qui no coneix la lleialtat. Quan li paguin els esforços acomiadant-lo, rebaixant-li el sou o obligant-lo a prejubilar-se no sortirà a la portada del New York Times ni en Màrius Carol li dedicarà cap article. I així s’escriu la història.