Com llegim el 28M

Els resultats electorals del 28 de maig suposaran canvis destacats en els governs d’institucions importants dels Països Catalans. En titulars generals i coneguts: la recuperació del PP de les principals institucions del País Valencià i les Illes Balears, que conformarà governs tant a la Generalitat com al Govern Balear, com a les principals ciutats de les dues comunitats i els consells insulars de Mallorca, Menorca i Eivissa. Al Principat, el PSC ha guanyat a les principals ciutats, excepte a Barcelona, i el vot independentista i de posicions crítiques respecte al règim del 78 ha baixat amb força, també la CUP.

L’impacte més destacat d’aquest 28M és una forta dretanització de l’espai electoral, amb la forta representació de VOX a ajuntaments i institucions autonòmiques i el retorn del PP als governs autonòmics. Aquest fet, lluny de la sorpresa, és el resultat de dos elements principals. Per una banda, la capacitat de la dreta espanyola, amb complicitats regionalistes, de situar el centre polític en un espai molt més reaccionari que en cicles electorals anteriors. Les campanyes de màrqueting, la presència als mitjans de comunicació i la desmobilització de l’esquerra han estat eines enormement efectives per introduir visions racistes i masclistes, per aprofitar la por als canvis, per vendre una gran sensació d’inseguretat i de canalitzar també el debilitament de la cohesió social entre les classes populars que ha ocasionat la covid. Aquesta dretanització ha tingut impacte més enllà de Vox, ja que ha reforçat altres propostes polítiques feixistes com els identitaris sorgits de l’espai de l’antiga Plataforma per Catalunya o els independentistes de Front Nacional de Catalunya i Aliança Catalana.

L’altre element principal és el canvi de cicle polític engegat a partir de la crisi econòmica del 2008. El cicle que iniciava les crisis econòmica, institucional i territorial a l’estat espanyol, que va obrir les portes a forts moviments socials, grans mobilitzacions i moviments socials, a canvis institucionals i noves forces polítiques i el moviment independentista al Principat, ha derivat en la seva última expressió en governs autoanomenats progressistes a les tres comunitats autònomes i a les principals ciutats que han acabat apostant pel pactisme amb l’estat, l’estabilització i en últim terme, el reforçament del PSOE, el partit del règim. La incapacitat de l’aposta de canvi des de les institucions ha generat una enorme frustració política que ha donat camp a les forces més reaccionàries i els ha permès apropiar-se del discurs de transgressió. Una frustració que les propostes revolucionàries tampoc hem sabut canalitzar.

La sortida del PSOE d’aquesta situació ha estat la convocatòria avançada d’eleccions per aquest 23 de juliol amb la voluntat d’atreure el màxim de vots mitjançant la por a l’entrada de la dreta i extrema dreta al govern de l’estat i la defensa del dèbil coixí social que han construït el govern de PSOE i UP. El PSOE cerca recuperar el màxim de vot útil entre les votants d’esquerres i les abstencionistes mitjançant la por que suposa el retorn de la dreta i unes polítiques desacomplexadament antisocials en moments de crisi econòmica.

L’acceleració del calendari electoral de l’estat ha propiciat propostes possibilistes a partir de l’amenaça d’un govern de PP i VOX a Madrid. Propostes materialitzades en diverses crides a les aliances democràtiques per defensar les institucions autonòmiques o la submissió del valencianisme i el mallorquinisme a l’agenda política de la socialdemocràcia espanyola: els primers llocs de les llistes a canvi de ser la crossa del PSOE.

Els reptes que suposa per a nosaltres, l’Esquerra Independentista, i per la resta de propostes polítiques revolucionàries dels Països Catalans l’actual escenari polític són de màxima complexitat. Intentar sortir de manera immediata amb un pla determinat sobre com intervenir en la societat seria precipitar-se i córrer riscos excessius d’equivocar-nos. Però el que podem fer és compartir reflexions sobre el moment en els diferents espais militants que compartim, no donar forces al desànim i fer el possible per trencar amb la desmobilització, que ha estat la nostra principal enemiga des de fa uns anys.

L’estat de la lluita de classes

Cal analitzar bé el moment polític en el qual ens trobem. La covid-19 ha afavorit la destrucció d’estructures i llaços col·lectius i solidaris i ha potenciat enormement l’individualisme. Ens trobem a l’inici d’una crisi econòmica, on els estats espanyol i francès i la UE, lluny de defensar els interessos de la classe treballadora, són el vehicle per garantir els màxims beneficis a la burgesia a costa de la nostra classe, governi qui governi. A més, la desintegració de les esperances posades en el reformisme socialdemòcrata i federal o en una independència del Principat a curt termini i com a sinònim de bonança econòmica, han donat pas al desànim i la desmobilització.

Els resultats electorals són una representació de la correlació de forces en la lluita de classes actual, sobretot de l’estat d’ànim d’aquesta lluita de classes. Per això podem parlar de la dretanització generalitzada de l’electorat, l’enorme desencís respecte a les propostes polítiques més reformistes de l’estat amb Unides Podem i Comuns al capdavant, però també d’un retrocés important d’ERC, Compromís i Més. També de les grans dificultats dels governs socialdemòcrates i reformistes d’instaurar una cultura política des de l’esquerra i des dels interessos de les classes populars. I és que ha estat la dreta qui ha sigut capaç de situar els marges de la discussió política: el racisme i el classisme han estat una constant durant mesos, amb els temes de la delinqüència i l’okupació.

Pel que fa a les propostes polítiques rupturistes i revolucionàries, entenem que amb les institucions soles no podrem fer possibles els canvis necessaris per capgirar el sistema i acabar amb el capitalisme patriarcal. Sabem que els resultats electorals no són, per si sols, el baròmetre per determinar si les nostres apostes polítiques són vàlides o no.

Com construïm l’oposició al feixisme?

L’element clau per convertir els canvis espontanis en lluita permanent és l’organització. Cal construir l’oposició al feixisme en un sentit que vagi més enllà de la lluita reactiva. Això no vol dir que aquesta no s’hagi de donar, sinó que cal que pugui ser orientada en un sentit estratègic i d’acord amb els objectius propis i constitutius de l’Esquerra Independentista. Partim a més del fet que aquesta oposició al feixisme no es donarà només en el terreny organitzatiu tradicional de l’antifeixisme popular, amb els col·lectius pròpiament autosignificats com a tal, sinó que s’expressarà també a partir d’aquelles trinxeres de resposta al feixisme institucional. 

Unes trinxeres que vindran determinades per l’ofensiva reaccionària i la guerra cultural, que als Països Catalans probablement se sustenten en un llarg llistat d’elements com ara incrementar l’ofensiva contra el moviment feminista amb l’atac als drets de les dones i persones LGTBI. També, aprofundir en l’espanyolisme des de l’atac a la llengua i cultura catalanes, amb el paper predominant de la primera i amb el que això pot representar pel que fa a la reactivació de col·lectius i espais de lluita de docents i comunitats educatives en defensa del català, desfets durant el darrer cicle polític. Dins d’aquesta ofensiva reaccionària, dos elements principals més pivotaran, per una banda, al voltant del racisme i/o identitarisme davant el procés de proletarització de capes mitjanes de la població. I, per l’altra, al voltant del negacionisme del canvi climàtic i la lògica del creixement etern, que se situa també en la pugna entre dues apostes de la burgesia, la New Green Deal i la del carbó, que aposta per mantenir costi el que costi els combustibles fòssils. 

Això ens ha de fer concloure també que la feixistització social o guerra cultural del feixisme no pot ser combatuda només des de les formes tradicionals d’organització antifeixista. El boicot i l’acció directa han d’anar acompanyats d’altres espais de lluita popular i l’organització que faci confluir tots aquests fronts dins d’una estratègia comuna per transformar d’arrel la societat. També s’ha d’entrendre que socialment VOX ha assolit un creixement qualitatiu, més que quantitatiu, en el seu grau de consolidació i legitimació dins la democràcia burgesa espanyola. Amb això, consolida la seva capacitat repressiva davant el moviment d’oposició que se li pugui generar, ja que no es tracta d’una pugna contra un partit marginal de l’extrema dreta sinó contra una part orgànica del sistema de partits actual. 

El procés d’oposició al feixisme és el procés de construcció de l’organització a partir de l’aposta per una alternativa independentista, socialista i feminista als Països Catalans (com el projecte que confronta directament els fonaments del feixisme: nacionalisme espanyol, propietat privada capitalista i masclisme). Això estratègicament es pot concretar en dos vessants. D’una banda, identificats els elements de la seva batalla ideològica, cal establir les bases per confrontar-los en un sentit discursiu i organitzatiu, preparant en cada cas les eines tàctiques més eficients per a cada front i perseguint l’enquadrament de nova militància dins l’organització. D’altra, cal millorar la capacitat organitzativa del moviment antifeixista per fer front a un dels seus reptes principals com és la repressió, una eina de l’estat utilitzada per trencar els llaços entre camarades i fomentar la desmobilització entre el moviment popular.

Els reptes de les revolucionàries catalanes són immensos i des d’Endavant i el conjunt de l’Esquerra Independentista volem afrontar aquests reptes compartint anàlisis i reflexions com aquests. Dialogar amb altres organitzacions, moviments i espais del moviment popular, i construir la millor estratègia, desenvolupar les tàctiques més eficients i fer possible l’organització per desenvolupar-les haurà de ser un deure de totes les revolucionàries dels Països Catalans. Perquè ja sabem que avançar és l’única manera de no retrocedir!

Països Catalans, 15/06/23