Resposta a l’article anti-independentista ‘Pep Guardiola non è una mondina’ publicat per Mayayo i Lo Cascio a Il Manifesto
Hi ha certa esquerra a Catalunya que no només no ha aconseguit cap conquesta social significativa si no que a més fa de l’obediència al règim un modus vivendi. Amb un balanç tan trist es troben, a més, que la seva aproximació primitiva i infantil a la qüestió nacional ha quedat superada pels esdeveniments de tal manera que han de fer veritables piruetes per que la realitat no faci malbé els seus mites. Andreu Mayayo i Paola Lo Cascio responen a aquesta categoria i van abocar recentment totes aquestes misèries en una article publicat a Il Manifesto amb el títol de “Pep Guardiola non è una mondina” (una mondina és una treballadora dels arrossars).
Cal aclarir d’entrada que a ningú l’importa un rave Pep Guardiola més enllà de la projecció internacional d’un text llegit per ell. Això permet la trampa demagògica de convertir un milionari nacionalista en un referent que no existeix…fora del futbol.
És simptomàtic també que Andreu Mayayo i Paola Lo Cascio introdueixin el seu article amb una cita de Santi Vila, el penedit que va boicotejar l’acció del govern al qual pertanyia sense, però, abandonar la cadira i el sou, per descobrir després que “Roma no paga traïdors”. Però més enllà de la ridícula posada en escena el que ens interessa si volem desemmascarar el reaccionarisme disfressat de progressia que hi ha al darrera d’aquest article és la manca d’honestedat intelectual en els continguts.
Segons els autors “la dreta nacionalista i autonomista de CiU es va tornar independentista el 2012 per amagar el dur conflicte social darrera d’un conflicte nacional i territorial i aconseguir mantenir el seient al govern de la Generalitat” i estableix aquí la pols de la qual vingueren aquests fangs. És molt significatiu que un historiador que hauria de saber que 2011 va després de 2010 manipuli l’ordre dels esdeveniments d’una manera tan barroera.
La fase actual del conflicte, que d’altra banda té una pertinàcia històrica que deixa en ridícul qualsevol interpretació purament conjuntural, es manifesta en forma d’indignació de masses quan Montilla (PSC), gens nacionalista, és president de la Generalitat. El 10 de juliol de 2010 concretament, un any abans del 15-M, es convoca una manifestació a Barcelona contra la sentència del Tribunal Constitucional que retallava un Estatut aprovat en referèndum i promogut per un socialista (Pasqual Maragall).
L’esquerra independentista va votar contra aquell Estatut i tenia seriosos dubtes sobre si acudir a una manifestació en defensa d’un Estatut d’Autonomia promoguda pel propi poder autonòmic. Per sorpresa de tothom, aquella manifestació (la primera de la sèrie de mobilitzacions massives dels darrers deu anys) es va convertir en un mar d’estelades i el crit unànim d’independència. Aquest és el punt de partida i Convergència no hi juga cap paper més enllà de la maniobra de pactar amb Zapatero la retallada de l’Estatut.
Un any després la dura crisi econòmica i, per tant, social, dóna lloc a una segona explosió: el 15-M. A Barcelona hi participa, a banda d’un munt de joves i no tan joves que desperten a l’activisme social, totes les famílies de l’anticapitalisme català, independentistes i no. És més, a l’acampada de Plaça Catalunya s’aprova en assemblea massiva el suport al dret a l’autodeterminació. Un any després (2012) la impossibilitat de romandre en el centre autonomista que ja havia enfonsat el PSC (socialistes, per dir-ho d’alguna manera) i liquidat UDC (autonomistes democristians) és tan òbvia que Artur Mas -certament interessat a desviar l’atenció de les misèries del seu partit- decideix optar per l’autodeterminació i es posa al capdavant de la manifestació de l’11 de setembre (Diada nacional de Catalunya, festa oficial però monopolitzada per l’independentisme a nivell de carrer des dels anys 80).
La seqüència és clara, però els autors decideixen obviar-la: ignorància o simple reaccionarisme?
En el món de Mayayo i Lo Cascio el 15-M canta Bella ciao i els independentistes canten Giovinezza (himne feixista italià), però la veritat és que es canta molt més Bella ciao ara que el 2011 pel simple fet que una sèrie televisiva l’ha popularitzat. Naturalment ningú coneix Giovinezza però si Mayayo vol trobar algú que la canti haurà de buscar algun estranyíssim element ilustrat de les boniques manifestacions unionistes on la democràcia es defensa del “cop reaccionari” independentista amb banderes franquistes i salutacions romanes. En aquest món de Mayayo i Lo Cascio les manifestacions unionistes estarien plenes d’audaços agitadors del 15-M i l’altermundisme, contra les que l’independentisme sentiria un rebuig visceral. Però la realitat és exactament la contrària. Negar la realitat per salvar el relat és propi de poetes, no d’historiadors.
Que l’objectiu de l’independentisme era derrotar la Colau és pura demagògia. Els partits independentistes volien guanyar i governar, com és natural. Mayayo “oblida” que els vasos comunicants entre l’independentisme i l’unionisme es donen precisament per l’esquerra, cosa òbvia des de qualsevol lògica que es miri, sempre que s’atengui a la realitat concreta i no a una sèrie de prejudicis pseudointernacionalistes que demostren que suposats “intelectuals marxistes” tenen una formació de manual. Venint d’uns historiadors és una mostra greu de sectarisme negligir el fet que tots els projectes progressistes a l’Estat Espanyol han hagut de comptar amb l’aliança entre l’esquerra (catalanista o no) i els nacionalismes català i basc. En aquest cas no només és així si no que, en aquests moments, l’independentisme català és la palanca quasi única de destrucció d’un règim el caràcter reaccionari del qual hauria de ser evident per qualsevol persona d’esquerres. És per això que anarquistes i comunistes d’arrel no independentista, fins i tot membres i simpatitzants d’En comú-Podem i altres sectors de l’esquerra que lluiten al carrer i no adoctrinen des dels diaris del règim s’han afegit a la revolta.
Ara que l’agudització del conflicte fa aflorar la naturalesa franquista en que es fonamenta el règim en forma de violència nazi al carrer i simbologia franquista es tracta de dir que els independentistes hem despertat el feixisme. La veritat és que aquest feixisme latent és l’humus en que aquests senyors han assolit les seves privilegiades posicions mentre érem uns altres els que vèiem -i patíem- el franquisme institucional i la violència feixista al carrer. Naturalment els qui sostenen aquest tipus de tesis -molt corrent en la direcció espanyola de Podemos- consideraran que els homes maten les seves esposes perquè els han provocat i que és culpa de Rosa Parks el resorgir del Ku klux klan. Ells han preferit fer-se el mort i cobrar la paga.
Si els autors fossin gent d’esquerres “no nacionalistes”, com els agrada anomenar-se, que lluiten per la República espanyola contra una formació estatal hereva del franquisme i fortament imbuïda de nacionalisme en els seus tribunals, policia, exèrcit, etc. haurien vist l’oportunitat i estarien estenent la lluita arreu de l’Estat. Però la realitat és que no només no han fet res per derrotar el règim postfranquista si no que viuen d’ell. És per això que no són una amenaça per l’ordre establert si no que en són un puntal bàsic. Si l’independentisme “ha volgut apropiar-se indegudament de la memòria de la IIªRepública, de la Guerra Civil i de l’antifranquisme” i no només ha volgut si no que ha pogut és perquè aquesta gent han mirat cap a una altra banda mentre es consolidava la desmemòria del feixisme (per molts memorials i altres escenificacions institucionals que puguin fer).
Sense cap rubor apel·len al moviment contra els desnonaments (amb el qual no hi tenen res a veure mentre els seus companys de viatge normalitzen i gestionen la violència del capital contra la classe treballadora a Barcelona). Si que hi té a veure, en canvi, un munt de gent -independentista o no- que ha participat també d’aquestes darreres mobilitzacions. Qui no hi són ni se’ls espera son els intelectuals postcomunistes d’ordre. Seria un bany de realitat que no es podrien permetre sobre la naturalesa del règim que han contribuït a construir, que els dóna de menjar i que, en conseqüència, defensen amb ungles i dents.
En la seva fantasiosa reconstrucció del passat recent, l’article es refereix a la repressió dels moviments socials per part de la policia a ordres de JxCat o la que fos la marca de Convergència en cada moment, però oblida que és precisament l’independentisme qui ha posat aquests dies els Mossos d’Esquadra -i, en conseqüència la pròpia Generalitat- en el punt de mira, prova inequívoca que, lluny de fer la feina bruta al govern autonòmic, el moviment real apunta al cor de l’enemic, que no només és a Madrid si no també a Barcelona.
La qüestió és, en definitiva, que per aquests senyors els joves que estan detinguts en aïllament sobre la base d’acusacions absurdes -i ja refutades- de possessió d’explosius son la reacció, lacais nacionalistes de la burgesia (que d’altra banda no té res d’independentista, com es pot observar fàcilment als barris alts de Barcelona).
Com no podia ser d’altra manera essent historiadors els autors, l’article recolza la seva faula en un revisionisme històric digne de Federico Jiménez Losantos. I així enganya el lector italià -encara menys familiaritzat amb la història del país que els propis catalans- dient que “mentre els soldats de la Brigada Garibaldi lluitaven i morien al front en defensa de la República, els independentistes catalans dels anys trenta provaven de negociar sota mà amb Mussolini la construcció d’un estat independent”. Podrien haver dit que això passava mentre l’aviació feixista italiana bombardejava Barcelona, però prefereixen apelar a l’orgull patriòtic italià per predisposar l’audiència. I podrien dir també que els independentistes van jugar un paper molt notable en la revolta fallida de 1934. Era un cop feixista? De vegades costa distingir certa esquerra socialpatriòtica del revisionisme franquista pròpiament dit. Ells prefereixen mentir i donar caràcter exemplaritzant a operacions de caràcter individual que no comprometen el fet que les -poques- organitzacions independentistes de l’època van lluitar contra el feixisme i algunes d’elles des d’una perspectiva marxista revolucionària. I que en la fundació del PSUC el juliol de 1936 hi va participar un partit separatista (Partit Català Proletari) i que es plantejava en cas d’un moviment insurreccional la necessitat d’actuar de manera conjunta amb tots els treballadors de les altres nacionalitats ibèriques en la lluita pel seu alliberament però si “en l’acció conjunta el moviment fos vençut fora de Catalunya, el Partit Únic del Proletariat proclamarà la independència”.
No contents amb això encara inventen la categoria de la “dreta nacionalista catalana” per referir-se a la Lliga Regionalista, que no només no era independentista si no que era molt dubtosament nacionalista, i atribuir al nacionalisme català una col·laboració amb el franquisme molt boirosa. Una narrativa molt barroera que es deu fonamentar en la idea que cap català llegirà Il Manifesto i que tots els italians ignoren la realitat i la història catalanes. Cap de les dues coses és certa.
És molt significatiu que uns enemics tan implacables del nacionalisme burgès -amb el qual comparteixen àpats i copes als bars de les institucions i les universitats- enyorin els arguments amb els que Artur Mas i els seus còmplices a CiU, ERC i ANC volien reprimir el potencial conflictiu real de la conjuntura: “Espanya ens roba”, independentisme econòmic… Ja ningú se’n recorda d’aquestes coses en les mobilitzacions i la literatura independentistes però els autors prefereixen sentir-se còmodes en la mateixa fantasia que aquells italians “progressistes” que es relaxen comparant aquest moviment amb la Lega. Tot amanit amb una mica de sociologia dolenta i aquí tenim la resposta a la revolta d’aquells que, en el món real i no en els mons de Mayayo i Lo Cascio, van fer tot el possible per convertir la revolta social del 15-M en una mansa acció institucional amb lideratges personals ridículs i un munt de cadires i sous. És la ineptitud i el cinisme d’aquest tipus de personatges el que intenta sistemàticament domesticar els moviments antagonistes i, quan no pot, els criminalitza utilitzant morralla intelectual en una manera que recorda massa la propaganda contrainsurgent. Els que van ocupar l’aeroport son nens de casa bona igual que abans ho havien estat els okupes o els manifestants altermundistes.
Tot per concloure amb el missatge principal: “certament cal trobar una solució política, però mentre els independentistes no reconeguin l’error d’haver forçat la Constitució…”. Patria i ordre. I en aquesta fantasmagoria només faltava una cita a Berlinguer, conegut per la seva empenta revolucionària.
Que en un article de gent que viu a Catalunya, suposadament culta en condicions raonables de salut mental es refereixin les dades segons les quals els independentistes no son una majoria social (qüestionades, per cert, per alguna enquesta recent) però no es parli del fet que tres quartes parts del Principat recolzen la idea d’un referèndum d’autodeterminació i que és la negació d’aquest referèndum el centre polític del conflicte és d’una deshonestedat patològica. Suposo que segons aquests senyors aquestes tres quartes parts cobren per sobre dels 1800 euros al mes com ells mateixos.
Article d’opinió de Joan Sebastià Colomer, militant d’Endavant Ciutat Vella, publicat a L’Accent el 22/11/2019