Crònica d’una renúncia anunciada: ERC acaba d’aplanar el terreny per al pacte amb el PSOE de cara a la investidura de Pedro Sánchez. O el que és el mateix: per a garantir una estabilitat a l’estat espanyol que és un cop de porta als anhels de llibertat del poble català arreu de la nació, molt especialment al cicle obert l’octubre de 2017 i que va tenir rèpliques desestabilitzadores l’octubre de 2019. Si tenim clar que és quan desbordem des dels carrers quan més avancem, cal assumir també que és amb els pactes que garanteixen l’estabilitat governamental quan més s’estanca la situació. I en moments de crisi i recessió econòmica i de recentralització nacional, estancament vol dir retrocés.

Els episodis del 18 i 19 de desembre (mobilització popular i sentència TJUE), amb l’epíleg del 21 i 22 de desembre (congrés ERC i moviment de fiscalia espanyola), simplement han obert unes escletxes per donar pas a unes gesticulacions que afegeixen teatre a un guió ja escrit i que consolida les següents premisses:

• La guerra partidista entre els 2 partits majoritaris del sobiranisme transversal és oberta i descarnada, i fa que els interessos de país quedin no només supeditats, sinó directament desapareguts.
• Això fa que es cronifiqui l’existència de preses polítiques de diferents categories, i que l’alliberament de 5 d’elles no sigui motiu d’alegria màxima per part d’aquests 2 partits, que només vetllen pels seus i per allò que consideren defensable políticament, assumint de facto les tesis criminalitzadores de l’estat.
• El poble conscient i mobilitzat llegeix també la tesi que és el govern efectiu el màxim responsable de la repressió contra l’independentisme i li planta cara, de nou, a la jornada de lluita dels voltants del Camp Nou, el dia del Barça-Madrid.
• El govern no varia ni un mil·límetre la seva estratègia de repressió contra tota dissidència organitzada, sigui en clau nacional o social: a la brutal repressió dels mossos contra independentistes, tant en l’acció del Tsunami Democràtic com en la posterior resposta, cal sumar-hi un nou episodi de brutalitat policíaca en un desnonament, al barri de Gràcia de Barcelona. El govern efectiu ha declarat la guerra a la població organitzada que defensem els nostres drets més bàsics que aquest mateix govern hauria de garantir.
• Alhora, l’estat veu la necessitat d’oferir una mínima pastanaga que permeti a ERC seguir negociant i tancar el pacte: de cara al poble, en general, la llibertat sota fiança de 3 de les detingudes 23-S; de cara al partit, en particular, la possibilitat que Oriol Junqueras surti de la presó per recollir l’acta d’eurodiputat.

Tot amb tot, no hem de perdre perspectiva. En primer lloc, cal seguir fent una crítica implacable a la UE: la resolució del TJUE no la fa més democràtica, sinó que simplement evidencia l’extralimitació franquista del sistema judicial espanyol. Ara bé, cap solució per al nostre conflicte polític no vindrà de la mà d’un club d’estats que sempre s’encobriran entre ells per garantir els beneficis de les empreses de les quals són titelles.

En segon lloc, cal recuperar la tesi que dèiem al principi: és quan desbordem des dels carrers que podem guanyar drets. En aquest sentit, cal contraposar l’acció política d’ERC -en especial, però també de JxC, a la cerca de l’estabilitat-, amb el que està passant a ca nostra a l’altra banda dels Pirineus: la Catalunya Nord, com la resta de l’estat francès, viu més enllà del seu 20è dia de vaga general prorrogable contra la reforma de les pensions de Macron.

És la inestabilitat que dona la lluita als carrers allò que pot fer trontollar l’estabilitat parlamentària que consolida el retrocés en els nostres drets. Així, cal seguir denunciant que el pacte que ERC negocia amb el PSOE només pot consolidar el règim del 78 i la constitució espanyola com a ‘mal menor’ davant de l’amenaça feixista. I ho farà en un context de recentralització que no solucionarà les necessitats que tenim la classe treballadora.

Un programa per a una vida digna, l’amnistia de preses polítiques i exiliades, i la lluita antirepressiva, tot consolidat en l’exercici de l’autodeterminació, són l’única sortida viable per a la classe treballadora dels Països Catalans. La resta, un peix al cove que ve podrit d’entrada.

Països Catalans, 26 de desembre de 2019