He votat amb il·lusió i ple convenciment dues vegades a la meva vida. La primera fou el 2009, a Iniciativa Internacionalista, a les eleccions europees. La segona, 10 anys després, a Crida per Palma. Les dues vegades, amb la identificació d’apoderat penjant del coll. Les dues, sabent que no m’estava pujant a cap onada electoral. II va treure 569 vots a Palma. La Crida n’ha obtingut 1439. El 2009, l’objectiu era llençar un salvavides internacionalista al poble basc, encara immers en el cicle de confrontació armada i il·legalitzacions. Despús-ahir, la cosa anava de posar una primera pedra, municipalista i de ruptura, a Ciutat.
Avui com fa 10 anys, no s’han complert els objectius anunciats públicament. Ni la Crida per Palma ha aconseguit “irrompre a l’Ajuntament”, ni Iniciativa Internacionalista aconseguí, en el seu moment, representació al Parlament Europeu. Però si no estic per a gaires celebracions, tampoc per a grans lamentacions. Ben igual que II fou el tímid inici d’un canvi de cicle que portà als independentistes bascos d’estar contra les cordes a obrir un nou temps polític, crec que els 1439 vots a la Crida per Palma són aval suficient per a seguir treballant amb força pel municipalisme a la capital de Mallorca.
Si alguna cosa crec que ha demostrat la Crida per Palma, és que la seva gent sap fer campanyes electorals. Sap plantejar batalles comunicatives en condicions difícils i optimitzant uns recursos escassos. Crec que d’això no hi ha cap dubte. Si alguna cosa m’ha deixat preocupat després de les eleccions, no és aquesta. No. Em preocupa el mapa sociològic que sembla dibuixar-se de la nostra ciutat.
MÉS queda relegada a la darrera força política amb representació a Palma. Si algú creu que això ens alegra a les independentistes d’esquerres, va ben errat. S’imposa la realitat d’una forta espanyolització en la lògica dels perfils de vot a Ciutat. El PSOE —autèntica xarxa de seguretat del Règim— ha recollit de forma espectacular el vot contra el trifachito. Una vegada més, el partit de la rosa es mostra com un dels principals entrebancs per a la construcció de quelcom rupturista a Mallorca.
Vaig anar al barri del costat a fer el recompte. Extraradi obrer. Cinturó roig de Palma. “Esto es barrio obrero”, em feia saber un dels apoderats del PSOE, polsera rojigualda al canell. I malgrat tot, el més desconcertant era la quantitat d’apoderats de VOX. Arreu. A tots els col·legis. Segurament més que cap altra força política. Els resultats fan mal. La ultradreta espanyola és la tercera força política a la nostra estimada Palma. I ens ho ensumàvem des de les primeres hores de diumenge. Una vegada més, queda demostrat el perill de separar en excés la lluita institucional de la lluita al carrer. VOX barrejà de forma contundent les dues desplegant múscul a peu d’urna.
Segurament ja no restarem tanta importància a la quantitat de banderes espanyoles que ja fa anys que han anat apareixent als balcons dels nostres barris. Ni tampoc tractarem de broma la darrera escenificació de Jorge Campos, qui ha passat de personatge freak de la política mallorquina a líder d’un nou grup parlamentari.
En un temps en el qual sembla que la política és una performance continua, l’autocrítica està molt poc de moda. Les que aspiram a revolucionàries, però, sabem que més que un gest de responsabilitat, és una eina imprescindible d’anàlisi i millora. Posem-nos-hi. Clar que ens veurem als carrers. Però també a les urnes: amb les piles i les eines carregades.
Anar-hi, anar-hi i anar-hi!
Article d’opinió d’Àlvar Hervalejo Sànchez, militant d’Endavant Mallorca, publicat a Aguait el 28/05/2019