Anàlisi de la conjuntura política d’Endavant OSAN
Ha començat l’estiu del 2021, a mitja legislatura dels pactes progressistes del Botànic i Bellver que cerquen revalidar un tercer mandat perquè PSPV i PSIB segueixin fiançant la seva hegemonia política a les dues comunitats, i acabat d’investir Pere Aragonès, que vol dirigir un govern republicà que no deixi de ser mesell de Sánchez i del mateix borbó. I, des de Madrid, Sánchez i el PSOE se senten forts i pretenen, amb el paradigma de l’estabilitat econòmica, allargar al màxim el govern de l’estat, mentre PP i VOX s’alineen per anar fent saltar alertes i fer volar banderes contra colpistes i comunistes.
El panorama amb el qual ens trobam és l’estat espanyol més assentat dels darrers anys, que ha aprofitat la major part dels episodis polítics que s’han viscut darrerament en favor del projecte de l’estat-nació espanyol i que s’ha reforçat amb ajudes que van des del neofeixisme de VOX fins a l’esquerra espanyola d’Unidas Podemos, i que ha comptat en determinats moments amb la complicitat de sobiranistes bascs, gallecs i catalans.
L’esclat d’una crisi
Ens trobem just en els temps inicials d’una crisi. La Covid i les seves derivades, el fre econòmic sense precedents, l’increment de despesa pública per pagar ERTOs, mesures sanitàries, un augment substancial de la violència contra les dones i els ajuts europeus són elements que han distorsionat allò que havia de succeir i que totes les economistes ja havien previst: una nova reestructuració del capitalisme era imminent, i la Covid ha provocat dues coses:
– Que la crisi serà més acusada. La Covid ha empitjorat la situació, ha afectat negativament desenes de milers de treballadores, autònomes i petites empreses i ha incrementat d’una manera molt acusada el deute que sostenen els estats europeus. Això provoca que el punt de partida de la crisi econòmica ja sigui pitjor.
– Un canvi en el calendari. Ja s’ha viscut una primera davallada precipitada, però els fons europeus i algunes polítiques estatals i autonòmiques estan servint de flotador econòmic temporal, fet que retardarà un temps la nova trompada.
La proposta socialdemòcrata ha fet de coixí del despreniment econòmic i s’ha visibilitzat que la capacitat tant política com econòmica de l’esquerra del sistema ja no permet ni tan sols mantenir les condicions de vida de la classe treballadora del sud d’Europa, que ja són força precàries, sinó que només pot parar una part del cop, però la malmesa existeix. La moratòria dels desnonaments, els ERTO i les ajudes especials a treballadores han frenat l’impacte del capitalisme sobre la nostra esquena, però no l’ha fet desaparèixer.
Durant l’onada pandèmica els governs de la UE s’han aprofitat de la por a la malaltia, la infecció i la mort i també al total desemparament econòmic i social, per imposar una agenda repressiva, un adoctrinament, un discurs únic sobre l’ordre i retallades en drets col·lectius. Com si les retallades en drets fossin la moneda de canvi per la seguretat sanitària i social. Quan al que realment aspiraven era a apaivagar qualsevol espurna de crítica i resposta als carrers, per preparar un escenari de crisi social, millor preparats per passar la piconadora de drets socials del capitalisme.
I ara ens hem de preparar per a una segona onada, però aquesta vegada segurament no serà una onada infecciosa, com ens hem acostumat durant un any i mig, sinó una crisi social, una ofensiva del capital transnacional, uns ajustaments dels governs per combatre l’endeutament i una reconversió econòmica que pagaran milers de treballadores. El capitalisme no està en crisi, sinó que s’està reforçant per seguir enriquint-se a costa de la nostra feina i la nostra vida.
Davant la situació que comença, pretendre fer creure que el capitalisme està en crisi i que estam més a prop de tombar-lo és mentir. Però una cosa és certa: la defensa d’elements bàsics per a la supervivència del conjunt de les classes populars passarà a ser una proposta antisistèmica, perquè des de l’extrema dreta fins a l’esquerra governamental acceptaran el que vindrà. Reivindicacions com pa, treball i sostre aniran en contra de tota lògica del capitalisme i de les estructures que l’apliquen.
Què ens toca fer?
Ens toca armar la resistència, unir la classe treballadora sota dues idees principals:
– No sectorialitzar. Només unint les lluites per l’habitatge, el treball, contra el sistema patriarcal i racista, per la defensa del territori, la llengua i contra la repressió podrem fer front al projecte polític unificat que ens explota, ens mata i ens fa la vida impossible.
– El sistema no permet vies legals i polítiques per articular les necessitats de la classe treballadora i el conjunt de les classes populars. Una opció que defensi la millora substancial de les nostres vides, és a dir, el dret a viure bé i a ser dignes, comporta una revolució política, capgirar el sistema; comporta l’autodeterminació com a eina de transformació.
La fal·làcia de l’autonomia
Mentre el món gira, les classes populars ens empobrim, però als Països Catalans tot es manté més a o menys igual. Els aires transformadors en forma de governs del canvi, pactes progressistes i processos sobiranistes ja no bufen. I no és només per valentia política, falta de lideratges i la repressió sostinguda de l’estat, sinó perquè partien de propostes polítiques que són errònies. Els pols de la transformació de l’estat espanyol a través de l’aliança entre els poders progressistes perifèrics i la complicitat d’un govern d’esquerres a Madrid han acabat amb la demanda de minses molles pressupostàries i un estat més centralitzat que el 2015. D’altra banda, l’impuls de grans jornades de mobilització desobedient dels anys anteriors al Principat ara acaben amb la signatura d’uns indults només per a uns quants i la promesa d’una taula de diàleg en què tots els temes importants estan descartats: referèndum, autodeterminació, amnistia, etc. Totes aquestes apostes polítiques que han dut a terme canvis polítics importants als Països Catalans sota dominació espanyola xoquen amb una realitat bàsica: no existeix una via autonòmica i legal, ni cap a la reforma de l’estat, ni cap a l’autodeterminació, perquè el poder està majoritàriament en mans de l’estat i no el pensa cedir ni un centímetre.
I, mentre qualsevol persona entén que aquesta és una realitat palpable de la naturalesa de l’estat espanyol, què ofereixen els governs d’Armengol, Puig i Aragonès?
Ells pretenen fer-nos creure que, si ens portam bé, si s’administren amb cura els diners i les competències que l’estat reparteix, si es fa un bon ús dels fons europeus, si es dona estabilitat a l’estat i no es molesta gaire l’oligarquia política i econòmica, tot anirà a millor. És el pensament màgic que es va estendre durant el confinament, segons el qual, si es feia cas de les recomanacions sanitàries, l’estat ja garantiria la resta com un agent màgic que arregla el món sense que ens adonem. Els governs progressistes dels Països Catalans pretenen ser uns gestors impecables de l’autonomia i l’alumne avantatjat de l’autonomisme i, així, l’estat s’adonarà i reconeixerà els esforços amb diners i reformes.
Aquesta proposta conté dos elements principals contra els quals cal lluitar:
– La reforma progressiva i descentralitzada de l’estat no satisfarà les necessitats de les classes populars, perquè aquesta reforma no permet subordinar l’oligarquia estatal i local als interessos de la classe treballadora. Per això defensam l’autodeterminació com a contraproposta, perquè permet canviar no només el model d’estat, sinó totes les estructures que el suporten.
– La via autonòmica o de la llei a la llei cap a la independència està esgotada i no funciona. Les mostres de capacitat política real de ruptura amb l’estat es van visualitzar quan el poder popular prenia els carrers i l’estat, i també la Generalitat de Catalunya, eren incapaços de controlar-la. La qüestió no és descongelar repúbliques, fer una DUI o una nova manera ocurrent de crear confusió legislativa: és articular un poder polític que pugui confrontar a l’estat i desgastar-lo, sostenir una pulsió política suficientment potent per forçar l’estat i això implica l’autoorganització popular.
Fonaments sòlids per a nous reptes
El panorama que ens toca viure a les classes populars dels Països Catalans no és il·lusionant pel que fa a conquestes polítiques i socials, però la necessitat de reforçar el projecte polític de la Unitat Popular i l’Esquerra Independentista com a motor principal d’aquesta Unitat Popular és més evident que mai.
És moment d’articular la resistència social de les classes populars contra l’ofensiva del capitalisme. Si els projectes reformistes són només flotadors enmig d’un mar immens, nosaltres hem de defensar amb dents i ungles un projecte rupturista, aquell que no accepta ni un retrocés en drets de la nostra gent, fent-nos fortes amb la unitat política de la classe treballadora, perquè per a nosaltres avançar és l’única manera de no retrocedir.
El de l’Esquerra Independentista és un projecte que ha nascut per capgirar d’arrel el sistema. El possibilisme polític no ens pot confondre la mirada. Ni taules de negociació, ni pressupostos, ni nous finançaments ens faran lliures: el nostre deure és articular un projecte rupturista socialista i feminista als Països Catalans. Si descuidem els nostres objectius, el possibilisme ens pot confondre.
El futur polític dels Països Catalans implica articular la construcció nacional, barri a barri, poble a poble, ciutat a ciutat. Som la nació que la constitució espanyola prohibeix, som la nació que els parlaments autonòmics diuen que no existeix, som la nació que l’estat no pot acceptar.