Article escrit per Aquil·les Rubio, militant d’Endavant, a La Fàbrica.
Els darrers temps han estat plens de notícies, moviments i escenaris polítics impensables fa un anys; la crisi capitalista, que ja al 2008 es denunciava com a estructural, ha posat de manifest els límits del capitalisme per a oferir al conjunt de la humanitat uns horitzons amples de dignitat vital; la misèria diària a l’Àfrica, Amèrica o Àsia ha arribat a Europa per a quedar-se i ha convertit el que s’anomenava Quart Món en la realitat quotidiana d’Irlanda a Grècia i de la terra dels andalusos fins la dels saami.
Les polítiques implementades per les institucions de la burgesia, ja siga les electives com ara els diferents parlaments, o les opaques com ara el FMI, el Banc Mundial o la Comissió Europea han blindat els interessos de les grans companyies, les multinacionals i els bancs, han aplicat polítiques d’austeritat a tot el continent i han fet caure sobre les esquenes de la classe treballadora, mitjançant el deute i els rescats financers, la consolidació dels seus fabulosos beneficis. L’actual negociació del TTIP és una volta de clau més en aquesta lògica, com ho han estat les reformes laborals o les de les pensions, complementades en el plànol repressiu amb la tramitació de la nova Llei de Seguretat Ciutadana o la reforma del Codi Penal. Tot plegat, suposa la reordenació jurídica d’un sistema en descomposició que necessita ajustar el seu funcionament per a continuar garantint la seua posició dominant.
Als Països Catalans, a més, hem viscut un context particular ja que la profunda crisi del capital ha anat acompanyada de l’absoluta deslegitimació del marc institucional amb què la burgesia de l’estat espanyol ha sustentat el seu projecte de dominació; A la contínua denúncia per part de l’Esquerra Independentista, des dels anys setanta, del pacte autonòmic, s’ha sumat la radicalització de les elits dirigents del Principat i l’impuls recentralitzador de l’Estat, que han tensionat encara més l’acord interburgès pel qual el marc institucional, jurídic i territorial de les autonomies resolia els seus interessos de classe.
És innegable, doncs, que ens trobem en un moment de canvi i que els paradigmes creats a la fi de la II Guerra Mundial estan en discussió; des de la capacitat del capitalisme per a proporcionar un cert benestar fins els conceptes de progrés i creixement; des de la possibilitat d’avançar en la igualtat de gènere fins la pròpia existència d’una mínima cobertura social; des de la legitimitat del sistema representatiu fins el model territorial i institucional europeu.
No podem negar, tampoc, que en aquest moment de canvi, Endavant (OSAN) hem patit una certa desorientació i que, unes vegades per les pròpies limitacions, altres per les errades d’anàlisi, altres per la incapacitat d’intervenir en les masses, no hem estat competents per a avançar en el quefer de tot moviment revolucionari: elevar la consciència de classe, aprofundir en la consciència nacional, incrementar les contradiccions a través de la lluita al carrer, enfrontar les classes populars a les retallades i polítiques d’austeritat, i generar espais de contrapoder i organització de base.
És indubtable, també, que els sacrificis ideològics que bona part de l’Esquerra Independentista ha realitzat en els darrers dos anys, han contribuït a aquesta dificultat per articular un programa polític capaç d’enfrontar-se a la mateixa vegada i a tots els Països Catalans al centralisme espanyolista, a les polítiques d’austeritat, al creixement del deute, al regionalisme catalunyès i al parlamentarisme. Més aïna, s’ha intentat buidar el programa polític de l’Esquerra Independentista i, com a conseqüència, trencar el moviment per a convertir-lo en la comparsa radical del regionalisme. Així, els sacrificis ideològics han esdevingut també sacrificis polítics en realitzar apostes concretes, com ara destinar esforços al treball dins l’ANC o intentar situar el parlamentarisme en l’eix central de l’acció política, que han dificultat la creació i reforç de les eines organitzatives de classe, de lluita i autònomes.
Hem lluitat moltes vegades en solitari, a contracorrent, des dels marges del sistema; hem hagut de crear el nostre propi camí, i en eixe afany hem coincidit amb altres lluitadores amb qui hem compartit aquest camí: el de construir un moviment popular autònom, capaç d’intervenir des de les seues pròpies coordenades en la realitat, per a transformar-la. I aquestes coordenades es diuen Independència dels Països Catalans. Per a concretar-les, cal treballar per socialitzar el programa de la Unitat Popular, construir el subjecte revolucionari i estructures d’abast nacional, mobilitzar de manera sostinguda la classe treballadora, i fugir de l’esperança electoralista i parlamentarista que ens atrapa en la búsqueda de canvis superficials i ens impedeix veure l’essència del problema polític: la contradicció capital-treball.
És comprensible sacrificar la unitat de classe per l’interclassisme que ofereixen les plataformes dirigides per la burgesia; és comprensible renunciar a la construcció nacional i substituir-la per la independència per fases; és comprensible silenciar la lluita feminista. És comprensible, finalment, creure que un referèndum o un Parlament autonòmic poden substituir el poder i la capacitat d’intervenció política de la classe treballadora. És comprensible, sí, i també ens desvia del nostre propi camí.
Sé que tot és més complex del que descric i que el regust de front patriòtic, fraccionalisme, tensió, deriva institucionalista i electoralista, regionalisme interclassista i trencament del moviment només siguen apreciacions discutibles. Tanmateix, en aquests moments de canvis, que no són més que oportunitats per a poder intervenir de manera autònoma o per a acabar diluïts en el corrent hegemònic, continue sent necessari triar el nostre propi camí. Com a classe explotada, com a nació ocupada, com a dones negades.