Amb VOX ha arribat l’escàndol i una explosió d’hipocresia. Els seus resultats a les eleccions autonòmiques andaluses han encès les alarmes de totes les ments benpensants. Però VOX ja existia. I també el seu programa i el seu espai sociològic.

Naturalment no és irrellevant que hagi aconseguit finalment uns resultats electorals brillants, particularment pels i -encara més!- per a les andaluses. Què és el que ha canviat? En els darrers anys han aparegut diverses opcions al panorama electoral, com a conseqüència de la crisi econòmica global i de les seves manifestacions polítiques concretes a l’Estat espanyol. Les més rellevants han estat Ciutadans i Podemos, a les quals es pot afegir l’expansió de la CUP des dels municipis petits i mitjans cap a la política autonòmica. Cada una d’elles té un perfil particular i respon a uns interessos de classe (i finançaments) diferents.

Mentre aquestes forces irrompien, VOX es mantenia a l’ombra. Malgrat que les obsessions de VOX abasten diversos nivells, des del furor patriarcal al racisme etnocèntric, es pot afirmar rotundament que VOX és fill de la cultura de l’«a por ellos» en la mesura que ha fet la seva irrupció enmig d’un context d’inflamació patriòtica motivat pel «procés». Sense pretensions regeneracionistes ni la disfressa de la «nova política» (emprada per Ciutadans i fins i tot per les diverses reformulacions de CiU), VOX reprodueix un discurs inequívocament feixista en bona part dels seus aspectes, inclosa la Reconquesta. N’hi manquen dos: un Caudillo (o Duce, o Führer) digne d’aquest nom i la clàssica escenificació pseudoobrerista d’un NSDAP (el partit de Hitler) o de Falange. El primer aspecte està encara per veure, car bé podria ser que Santiago Abascal arribés a acumular el carisma necessari. Tampoc no és menyspreable, a aquest nivell, l’aparició del Rei com a actor polític significatiu i clarament alineat. El segon aspecte denota clarament fins quin punt el sistema considera que la classe treballadora està derrotada i, per tant, no cal competir amb els comunistes en el seu terreny. I em refereixo al sistema perquè, es pinti com es pinti, VOX és fill del sistema.

La columna central de la ideologia burgesa contemporània als països occidentals és la interpretació del sentit de la Segona Guerra Mundial (1939-1945, encara que en realitat la va iniciar l’Alzamiento el 1936) i, per tant, de l’adveniment del feixisme. Segons aquesta narrativa, la catàstrofe econòmica posterior a la Gran Guerra (1914-1918) hauria estat aprofitada per un boig perillós (Adolf Hitler) per materialitzar les seves fantasies expansionistes (Lebensraum o «espai vital») i genocides (antisemitisme i «solució final»). La classe treballadora hauria comprat el producte i la sacrosanta democràcia, filla immaculada del lliure mercat i el liberalisme, hauria quedat atrapada entre l’espasa del feixisme i la paret del comunisme (representat a nivell interior pels partits comunistes i a nivell geoestratègic per la URSS).

La realitat és que a Itàlia un rei de merda com qualsevol altre (Vittorio Emmanuele III), enmig d’un context convuls de vagues i d’ocupacions de fàbriques i terres, va entregar a Benito Mussolini, l’any 1922, el comandament del país com a garantia de la subsistència de la dominació de classe i la propietat amb el beneplàcit de les institucions burgeses.

Alfonso XIII, un altre rei de merda, en aquest cas espanyol, va fer el mateix amb Miguel Primo de Rivera l’any 1923 i Adolf Hitler, lluny de tenir un suport popular absolutament hegemònic, es va colar en minoria a la presidència amb el suport dels conservadors a Alemanya l’any 1933. Els mateixos sectors conservadors van donar suport a l’Alzamiento tres anys després a Espanya.

Les fantasies expansionistes de Hitler eren compartides per Mussolini i Franco i no eren res més que l’ornamentació poètica de la necessitat de les oligarquies de construir un imperi colonial que les darreres guerres imperialistes (inclosa la Gran Guerra) havien reservat quasi en exclusiva al Regne Unit, França i algun soci menor. L’obsessió nazi contra els jueus no és més que l’expressió domèstica d’un racisme de matriu anglesa i francesa que feia dècades que servia per justificar el genocidi a les colònies. Si aquests deliris foren tolerats i instigats per les classes dominants fou perquè, a banda de que coincidien amb les seves pulsions imperialistes, servien com a força de xoc contra el moviment obrer. És així com els comunistes alemanys van ser liquidats (assassinat, presó, exili) molt abans que la ment lisèrgica del Führer parís la «solució final» (d’altra banda molt més vinculada a objectius pragmàtics del que podria semblar).

Quan la guerra va acabar els intel·lectuals del nou ordre capitalista (de Bertrand Russell a Karl Popper passant per Hannah Arendt i Friedrich Hayek) van crear la categoria del totalitarisme sobre un esquema que amagava la lluita de classes, de la qual la guerra n’havia estat una expressió concreta, sota un marc ideològic segons el qual la «societat oberta» (en expressió de Karl Popper) estava amenaçada a dreta i esquerra pel feixisme i el comunisme a parts iguals. Calia ocultar el fet que la burgesia, histèrica davant l’amenaça de la revolució, havia instigat el feixisme contra el comunisme i l’havia utilitzat, també, per vehicular els seus objectius imperials. I que, per tant, qui compartia essències amb el feixisme no era el comunisme marxista si no el propi sistema capitalista, de l’esperit del qual havia sorgit el Tercer Reich (que no va deixar de ser mai, a més, un règim capitalista). I així es va estendre la gran cortina de fum sobre el matrimoni (de vegades apassionat, de vegades de conveniència) entre feixisme, burgesia i capitalisme.

La prova irrefutable dels fets ens la dóna precisament la història dels Països Catalans. Com que l’Estat espanyol era un actor dèbil (i debilitat per la guerra) ningú va tenir cap problema a permetre la continuïtat del règim de Franco que, a més, va rebre l’inqüestionable suport dels EUA com a peó en la Guerra Freda. La utilització del feixisme com a arma defensiva contra la revolució ha tingut moltes altres manifestacions (Brasil, Indonèsia, Argentina, Xile, Uruguai…), fins el punt que podem dir que el feixisme és la forma política que pren el capitalisme quan se sent amenaçat. O el que és el mateix: l’arma política de la burgesia en situacions d’urgència. Per això, els límits entre un estat feixista i altres formes de capitalisme autoritari poden arribar a ser, a voltes, difusos.

És així com vam suportar el General fins 1975 i els seus ninots fins 1978. I no cal insistir en com el règim constitucional actual va conservar les estructures d’estat reals del franquisme en forma de jutges, militars, policies i buròcrates de diversos tipus. A banda de les garanties constitucionals (llibertat d’expressió, premsa, associació, etc.) el canvi més rellevant fou la convocatòria d’eleccions per sufragi universal. Si bé aquestes mesures no es poden menysprear, el cert és que es van adoptar per maquillar el règim de cara a la seva entrada en els organismes internacionals i que la classe dominant va creure, encertadament, que si controlava els ressorts profunds de l’Estat, els anhels de llibertat del poble no amenaçarien seriosament el seu domini.

I així és com el feixisme s’ha mantingut latent a la part dels Països Catalans sota ocupació espanyola. Però no és ara quan el feixisme supera aquesta fase de latència, ens hem de retrotraure a la meitat dels anys 90, amb la victòria del PP a l’Estat i la instauració de la seva forta hegemonia al País Valencià, és a dir, a la irrupció de l’aznarisme. El discurs antiterrorista en la lluita contra el moviment basc va jugar un paper principal en la configuració del discurs dominant; l’islamisme i l’independentisme català han près el relleu com a factors aglutinants.

Des d’aleshores, cada cop s’ha anat fent més explícita l’existència d’un programa de màxims de la dreta espanyola que era una combinació entre els somnis humits de la patronal (acomiadament lliure, per exemple) i les pulsions nacionalistes més extremes (política imperial -Guerra d’Iraq-, liquidació de les autonomies, persecució de la llengua i la cultura no castellanes). És a dir, el programa del franquisme amb l’afegitó postmodern del discurs antiimmigrants i la resposta virulenta (i molt típicament franquista) a un moviment feminista creixent. El PP, la COPE, FAES, Intereconomía, Ciutadans i ara VOX no són res més que els canals de transmissió d’aquest programa en funció de cada moment. I amb aquest arsenal l’Estat i l’oligarquia que el domina es preparen per l’eventualitat d’uns temps convulsos. VOX és, en aquest context, l’expressió del subconscient de la burgesia, del seu programa de màxims. Fins quin punt VOX és fill de la burgesia i de la seva ideologia (el liberalisme) ho demostra el fet que les seves objeccions a la legislació contra la violència masclista són perfectament paral·leles al discurs de la patronal sobre el treball: la negació que en el treball existeix una relació especial que requereix una legislació especial que no es redueix al simple contracte civil respon a la mateixa idea liberal d’igualtat abstracta segons la qual la legislació contra la violència masclista privilegia les dones i discrimina els homes.

Què ho fa pensar, que arriben temps convulsos? La crisi econòmica (i els seus efectes en forma de moviments populars, 15-M) i la crisi de l’Estat expressada en el procés sobiranista. Però, sobretot, la clara consciència que ja no es podrà oferir mai més a la classe obrera ni pacte social ni Estat del Benestar. I que, per tant, l’autoritarisme, la repressió i la retallada de llibertats seran els únics instruments en mans de l’Estat si a la classe treballadora se li acudeix pensar incorrectament.

En els mesos posteriors al final de la Gran Guerra el proletariat alemany es va posar en peu de guerra i els anys 1918 i 1919 l’amenaça de la revolució va planar sobre les classes dominants. Per controlar el galliner un ministre socialdemòcrata -Friedrich Ebert- no va tenir cap escrúpol en utilitzar els Freikorps (paramilitars ultrapatriotes protofeixistes) contra la insurgència. Aquest és un instrument propi de tots els moviments feixistes (des dels «fasci di combattimento» a Falange) que no hem de menysprear. Per ridícul que sembli el moviment contra els llaços grocs al Principat (impulsat per Ciutadans) té tots els ingredients d’un assaig tímid d’impugnació de l’hegemonia del moviment popular al carrer i, en aquest sentit, la irrupció de VOX podria tenir un efecte proliferador de formes d’intimidació contra l’independentisme, el feminisme i els immigrants… de moment.

I l’escenari propici per l’irrupció del feixisme es completa amb un context internacional extremadament convuls en què les potències occidentals (EUA i UE) es revolten com una bèstia ferida davant la irrupció d’antagonistes forts com la Xina i Rússia, amb la guerra pels recursos i l’islamisme internacional com a teló de fons. En aquest sentit els lideratges forts estan a l’ordre del dia en forma de Donald Trump, Vladimir Putin, Jair Bolsonaro i altres actors menors.

Aviat sentirem veus que diran que el problema és la tendència de la classe treballadora a assumir discursos demagògics encara que el perfil sociològic del votant de VOX ho desmenteixi clarament i l’experiència històrica del feixisme a Espanya i Alemanya també. I que el que cal és tornar a la bona política burgesa.

Ja s’han iniciat les crides a la «unitat dels demòcrates» i els «cordons sanitaris» (tot plegat té ressonàncies que ens recorden a la política antiterrorista i el Pacte d’Ajuria Enea). I així, la socialdemocràcia, cooperador necessari de l’expansió del feixisme, prova de liderar l’esquerra i lligar-la a un programa de mínims. És a dir, desactivar-la. Si aquesta estratègia té èxit i acompleix la seva funció intimidatòria sobre l’esquerra espanyola i els moviments d’alliberament nacional, el feixisme ja haurà acomplert un dels seus principals objectius. Si no, la lluita de classes es manifestarà políticament en el xoc entre dos bàndols: la revolució i el feixisme, com a expressió política del programa de la classe treballadora, d’una banda, i de la burgesia, de l’altra. I un partit que es juga es guanya o es perd. Qui busqui l’empat ja ha perdut perquè en política l’empat no existeix

Article d’opinió de Joan Sebastià Colomer, militant d’Endavant Ciutat Vella, publicat a L’Accent el 16/01/2019