Reflexions al voltant de l’emergència de noves forces polítiques i socials

Article publicat a la Tanyada 13 – Febrer de 2015

La reflexió al voltant del municipalisme com a eina i com a espai de generació d’alternatives està ocupant una certa centralitat. Podrien explicar aquest fet factors com la crisi econòmica, social i institucional, i lligat a aquestes crisis, un cicle de lluites que ha vist créixer velles i noves resistències i l’aparició de nous actors polítics i socials. I potser també, molt especialment, el pòsit de descrèdit del sistema de representació vigent.

Des de les candidatures alternatives arreu del país, l’impuls renovat per les CUP com a aposta de l’Esquerra Independentista el 2002 i l’actual aparició de candidatures vinculades a Podem i Guanyem, les properes eleccions municipals del maig del 2015 sembla que esdevenen un escenari d’excepció. D’una banda, pel context polític i socioeconòmic existent, de l’altra, pel bagatge acumulat per les candidatures de l’Esquerra Independentista, i també i en darrer lloc, per l’expectativa que han generat les candidatures de Podem i Guanyem, sobretot a les ciutats més importants dels Països Catalans.

La més que satisfactòria constatació que centenars de persones es disposen a organitzar-se per tal de donar resposta col·lectiva a la situació generada, més enllà de les diferències, reforça aquella idea segons la qual tota política que no sigui feta per nosaltres pot ser feta contra nosaltres i permet constatar que ha anat molt més enllà dels nuclis militants i organitzats de les darreres dècades. A banda, les estructures existents, tant pel que fa a les organitzacions polítiques com dels moviments populars probablement també, han tingut dificultats per acollir un espectre social prou ampli, fent que hagin estat necessàries noves plataformes d’intervenció per a interpel·lar determinats sectors com a agents actius que fins ara no se n’havien sentit.

A banda, però, aquestes noves formacions, sorgeixen, justament, perquè les existents no els són útils, no s’adeqüen als objectius que es plantegen o no es basen en una mateixa lectura de la realitat. Tot alhora però en diferents dosis, segurament, és el que explica quines són les discrepàncies polítiques existents. Més enllà del debat que s’ha pretès tenir per les xarxes socials, i més enllà també de confrontacions allunyades del que hauria de ser propi d’una nova cultura política o del que podria semblar una comparativa d’encerts i greuges, mirarem de situar els tres grans eixos que diferencien l’aposta de les opcions electorals nascudes de Podem o Guanyem i les de les CUP i el municipalisme popular.

Els Països Catalans com a problema

En relació a la qüestió dels Països Catalans el debat sembla girar al voltant de dos projectes que, en certa manera, es retroalimenten i que són hegemònics encara avui entre els projectes que es pretenen alternatius al règim vigent: l’esquerra regeneracionista d’arrel estatal i el nacionalisme gradualista català. Aquests dos projectes es debaten avui entre la necessitat de buscar una nova articulació de l’Estat que tingui en compte els drets de les diferents nacionalitats, i la de fundar un estat per a Catalunya, que podria articular-se federalment amb la resta de l’Estat espanyol.

Constatem, doncs, que malgrat que l’articulació de múltiples lluites populars reforcen la virtualitat present i de futur del projecte dels Països Catalans, i en reforcen i hi subratllen el contingut rupturista, les propostes constituents alternatives a l’actual marc institucional i polític continuen sense contemplar l’articulació d’aquest subjecte nacional o, en molts casos, malden directament per combatre’l.

Podemos, per exemple, no planteja avui la ruptura amb l’arquitectura institucional forjada a la Constitució. És més, aposta per centralitzar el motor del canvi i situar el procés constituent a les corts espanyoles com a pas previ per a l’obertura d’altres processos constituents a la resta de pobles. El programa polític de la formació Podemos a les eleccions europees contenia, en el seu punt 2.2 “ampliació i extensió de la figura del referèndum vinculant, també per a totes les decisions sobre la forma d’Estat i les relacions a mantenir entre els diferents pobles si sol·licitessin el dret d’autodeterminació”. També, en el punt 5.7 “Reconeixement del dret a decidir”, s’apunta: “Reconeixement del dret dels diferents pobles d’Europa a constituir-se com a tals i decidir democràticament el seu futur”.¹

Cal acabar de veure com es resitua Podemos en el marc del debat sobre el dret a l’autodeterminació al conjunt dels Països Catalans. De moment, s’organitzarà d’acord amb el marc autonòmic dissenyat per la Constitució de 1978, i està per veure si reconeixerà d’alguna manera la realitat nacional dels Països Catalans. També caldrà veure en els propers temps com evoluciona el seu discurs i la seva pràctica en relació al dret a l’autodeterminació. Una idea que han defensat i que és coincident amb la idea i la pràctica de l’Esquerra Independentista es basa en la idea que el dret a decidir no es pot circumscriure a la qüestió de la independència, perquè sobirania significa dret a decidir sobre tots els afers polítics i socials que afecten un país; l’altra idea que Podemos ha defensat, i que en certa manera és contradictòria amb aquesta primera, és que el debat sobre l’autodeterminació, o com també s’hi han referit, “el debat nacionalista, el debat identitari” és un debat secundari respecte les qüestions socials, que són la seva prioritat.

Guanyem Barcelona, com a primera marca Guanyem que es presentà en públic, sí que es va posicionar favorable a la participació al procés del 9N, però en canvi, no planteja, en cap dels seus documents o plantejaments el subjecte polític dels Països Catalans ni fa cap posicionament favorable a la independència. A banda, utilitza el bilingüisme amb certa assiduïtat en les seves comunicacions públiques trobant la justificació en el fet que s’adrecen a majories de població i no tan sols a sectors militants.

Pel municipalisme de l’Esquerra Independentista, en canvi, l’esgotament a diversos nivells del mapa autonòmic forjat durant la Transició amb la guerra bruta estatal –i la connivència policial i de l’extrema dreta, encara ara– remet a la necessitat d’articular un projecte per al conjunt dels Països Catalans com a alternativa als marcs institucionals estatal i autonòmic, funcionals als interessos tant de les classes dominants espanyoles, com de les diferents classes dominants a escala regional.

Aquest és doncs un dels reptes i oportunitats que un municipalisme de ruptura pot assumir i ha d’assumir, i no tan sols des de la perspectiva de l’articulació institucional, sinó, sobretot, des de la perspectiva de la construcció nacional i social.

La reapropiació de les institucions com a resposta a l’emergència social

Les transformacions econòmiques impulsades des d’organismes internacionals opacs i antidemocràtics com la Unió Europea –ja abans de la crisi, però també amb les polítiques d’austeritat que utilitzen aquesta crisi com a coartada–, ens recorden que el capitalisme és crisi, i que és necessari un programa de transformació econòmica i social d’arrel que substitueixi un sistema basat en la mercantilització de tota forma de relació social amb el benefici com a únic horitzó, per un altre sistema de relacions socials i econòmiques que posi la satisfacció de les necessitats humanes com a motor principal de la vida.

Fins el moment, i sobretot en clau de municipalisme popular, les candidatures locals, però sobretot els moviments populars, sabien que difícilment podrien assentar bases sòlides de canvi només canviant la correlació de forces en les institucions. I al mateix temps, i malgrat que, fins i tot en els moments de bonança econòmica, el sistema capitalista manté percentatges alarmants de pobresa estructural, espais d’explotació i de precarietat laboral així com elevadíssimes dosis de consumisme i individualisme, existeix el convenciment que no hi ha encara les condicions subjectives, o per dir-ho més clarament, que la majoria social no està disposada a fer allò que requeriria un canvi de sistema i a la transició vers el socialisme.

Per les candidatures de municipalisme popular, doncs, l’objectiu final és el de desmuntar el discurs hegemònic traient gent al carrer i posant en marxa estructures de lluita i estructures de vincle social que permetin que la força popular generi canvis en l’estructura social i econòmica. I cap d’aquestes dues coses, en les darreres dècades, s’ha pogut fer de forma revolucionària ni ha trobat acollida en la majoria de la població.

Darrerament, en canvi, la lectura que es fa de la situació actual, en clau d’emergència social, apunta a la necessitat de “reapropiar-se les institucions per tal de posar-les al servei de les majories i del benestar comú”.²

A la pràctica, existeix una coincidència entre els discursos de Podemos i els de Guanyem en tant que consideren que hi ha les condicions polítiques i socials per guanyar unes eleccions que permetin iniciar un canvi polític i social important. Aquestes condicions responen a una situació d’emergència social que seria qualitativament diferent respecte a anys anteriors i que fan que el 2015 hagi de ser “l’any del canvi”, un canvi que no està programàticament definit, però que sí que ha posat molt d’èmfasi en els seus aspectes ètics o formals.

Aquesta concepció del canvi sembla consolidar una idea segons la qual el procés de “reapropiació” de les institucions sigui l’element fonamental que determina el canvi, enfront la idea defensada per l’Esquerra Independentista i també per l’autonomia social, segons la qual és la creació, l’articulació i l’ampliació d’un poder popular autònom de les institucions de l’estat i del capital l’element fonamental per construir una alternativa al capitalisme i a la resta de sistemes de dominació, i que és en aquest esquema estratègic on la participació a les institucions – àdhuc en el seu govern – ha d’encaixar.

La nova política, els de baix contra la casta

La crisi democràtica ha posat sobre la taula que els principis de la democràcia formal queden sense materialitat i que la construcció d’una societat realment democràtica passa per l’articulació des de baix d’una estructura de presa de decisions basada en l’autogestió popular, la responsabilitat i la democràcia directa. El municipalisme popular, sempre ha entès que no només no podia restar al marge d’una alternativa sistèmica que es basa, entre d’altres, en aquesta tríada, sinó que en podia ser un instrument fonamental. És per això que, al mateix temps que defensava que es podien forjar candidatures als ajuntaments, sobretot es treballava en experiències al voltant de l’economia social, la cultura i la defensa dels drets socials més bàsics i fonamentals.

Darrerament, mobilitzacions ciutadanes com les que va comportar el 15M, el darrer cicle de vagues generals o els continuats casos de corrupció als principals partits de govern i institucions del país, han generat una situació que inicialment s’identificava com a desafecció però que actualment és considerada com a crisi de sistema. L’altre element que va posar sobre la taula el 15M i que el municipalisme alternatiu feia anys que defensava, era el progressiu allunyament dels centres de decisió respecte de la gent, i la denúncia, constatada per amplis sectors de la població en els primers moments de la crisi amb el rescat milionari a la banca, que la classe política feia més de representant dels grans poders financers i empresarials, que no de la població a qui suposadament representava.

Aquesta crisi democràtica sembla haver trobat resposta en les formacions ja citades, especialment Podemos, que es postula com a força guanyadora a les properes eleccions estatals espanyoles. Sembla que la desafecció de la població, la manca de confiança en els representants i les crítiques envers un sistema que ha beneficiat determinades oligarquies i cúpules de partits i sindicats, es converteix en poc temps en l’aposta per una formació política que presenta un programa que es basa, sobretot, en la crítica a la casta i en la identificació de la formació amb el contrari a això: la nova política que fan els de baix contra els de dalt, defugint la vella dicotomia “esquerres” versus “dretes” i substituint-la per aquesta.

Els discursos del municipalisme alternatiu i popular al voltant d’aquesta qüestió, en principi coincidents amb els de les noves formacions emergents, han estat molt clars, i han anat acompanyats d’una pràctica que ja ha generat una certa cultura política al nostre país abans de l’arribada de Podemos. Una cultura política que entén la política no com una professió orientada a la gestió, sinó com una pràctica popular orientada a la transformació de la societat; un cultura que es basa en l’assemblea com l’espai de debat i de decisió col·lectiva, i que, per tant, entén els càrrecs de representació com una funció que cal limitar temporalment, i que en el cas que hagi de ser retribuïda, ho sigui d’acord amb uns límits; una cultura política que entén els lideratges com a necessaris, però que els entén des de la lògica col·lectiva i no necessàriament lligats a la representació dins les institucions.

Una gestió socialdemòcrata de les institucions?

No són pocs els economistes que afirmen que en el desenvolupament actual del capitalisme, o en la seva nova adaptació després de la crisi, és impossible la reedició del projecte socialdemòcrata tal i com es va conèixer en alguns països europeus. Les normatives supranacionals dictades per la UE, les directrius del BCE i FMI, l’ingent endeutament dels governs, i la retirada de les administracions públiques de la prestació de molts serveis públics fan que qualsevol mesura que es pugui preveure per recuperar els serveis públics únics i sota gestió i propietat privada o bé per resituar el paper de l’estat com a planificador de l’economia, siguin mesures que contravinguin la llei (pagament del deute, compliment dels topalls de dèficit, liberalització dels serveis marcada per la UE, etc.) i/o suposin un cost econòmic inabastable per als governs de torn.

En el cas de Podemos, el programa sobre el qual estan treballant ha passat de parlar obertament del no-pagament d’una part del deute a “negociar amb els mercats pagaments flexibles del deute”, cosa que en la pràctica suposa una reestructuració. També ha passat de preveure la nacionalització dels sectors estratègics (telecomunicacions, energia, transport, sanitat, farmacèutiques i educació) a través d’una adquisició pública que pugui garantir la participació majoritària en aquestes empreses, a eliminar sobrecàrregues “procedents del monopoli en sectors com l’electricitat, energia, telecomunicacions, financer i altres serveis bàsics“. En el seu programa actual no es preveuria una renda bàsica sinó mínima, i es retornaria al sistema de pensions que preveu la jubilació als 65 anys.

En el cas de Guanyem, com que presenta un programa municipal, certs aspectes que no són competència municipals no s’hi tracten. Els que s’hi inclouen, com els serveis públics, es tracten en genèric on es parla obertament d’eliminar les privatitzacions dels serveis públics. En l’apartat sanitari, però, no es contempla acabar amb la cohabitació pública i privada, que no seria vist com una privatització de la sanitat per Guanyem. En el cas de l’ensenyament, igual que en la sanitat, es parla de disminuir els concerts però no d’eliminar la concertació de manera definitiva. També es parla de les externalitzacions com part del problema que ha generat precarietat laboral però no es contempla, almenys explícitament, com a externalització l’operació continuada de l’Ajuntament de Barcelona dels 30 últims anys de crear “ens instrumentals” (empreses, consorcis o agències) allunyats del control administratiu públic i que gestionen serveis públics com és el cas de TMB, o altres casos de serveis de gestió com Parcs i Jardins, Funeràries, etc. Sobre la gestió de l’aigua no hem sabut trobar l’aposta de Guanyem més enllà d’un article publicat a un diari d’un dels seus membres, que no deixa clar si s’aposta per la municipalització del servei o no.

En definitiva, la ubicació de les dues formacions en la “nova política que fan els de baix”, que supera els eixos clàssics esquerra/dreta, impregna la part tangible dels programes de les formacions per ara, programes que s’aniran desenvolupant i que caldrà seguir analitzant a fons. Sense renunciar a la dicotomia “nosaltres/ells”, “la gent de baix/la de dalt”, el municipalisme popular i alternatiu es segueix reivindicant nítidament d’esquerres, i prefereix introduir com a eix vertebrador dels seus programes transformadors la necessitat de superar el capitalisme.