Per què la lluita en defensa de l’Hospital Sant Jaume és també una lluita feminista?
Des que va sortir a la llum les intencions del gerent del Consorci Sanitari del Maresme de desmantellar els serveis sociosanitaris del Maresme, amb l’acció més rellevant de la intervenció en l’Hospital Sant Jaume de Mataró, la Coordinadora en Defensa de la Sanitat Pública del Maresme i molts altres col·lectius i organitzacions polítiques i veïnals han fet una exhaustiva anàlisi i crítica del que suposa aquest atac directe sobre els serveis públics a la nostra comarca. Però probablement ha faltat fins al moment una lectura feminista de les conseqüències que tenen aquest tipus de pràctiques politicoeconòmiques.
En defensa de les treballadores: dignificar feines feminitzades i precàries:
No cal fer una cerca molt intensa per a detectar que el sector d’assistència sociosanitària, la cura de les persones grans i dependents, així com tant d’altres feines relacionades amb garantir el manteniment de la vida són sectors laborals profundament feminitzats. Els centres d’assistència sociosanitària presenten una profunda jerarquia i estratificació de professions que van des de netejadores, cuineres, auxiliars de geriatria, auxiliars d’infermeria, terapeutes ocupacionals, infermeres, fisioterapeutes i metges. I no ha estat una confusió en l’ús del gènere de les paraules que hem parlat d’infermeres però no de metgesses. Aquesta estratificació, doncs, correlaciona directament gènere i lloc de feina.
Malgrat que falten xifres oficials, una primera radiografia permet detectar moltes més dones treballant en aquests tipus de feines que homes. Si bé existeix una de diferència de fins al 26% en el gruix de salaris percebuts per homes i dones, en el cas de les treballadores que es dediquen professionalment a la cura de les persones dependents la precarització i les dures condicions laborals són una tònica del sector. A més, aquesta precarització s’aguditza quan els serveis deixen d’oferir-se de forma pública per a passar a ser concertats per empreses privades, on trobem salaris nets de poc més de 900 euros al mes. És important aclarir que en la ciutat de Mataró el SAD (Servei d’Atenció Domiciliària) ja ha estat subcontractat a empreses com Clece.
Cal tenir present, d’altra banda, que sovint es tracta de feines dures tant físicament, com psicològicament i emocionalment, havent de conviure amb la mort, la soledat, la tristesa, la depressió. Com a societat hem abandonat a les persones grans. Ni institucions, ni estats, però tampoc el conjunt de la societat, som capaces de garantir unes vides dignes a aquelles persones que necessiten la nostra atenció. I la gestió emocional de la frustració i soledat que això pot provocar a les nostres majors és quelcom que estem lluny de reconèixer a les treballadores que desenvolupen aquesta feina.
Històricament se li ha atribuït aquesta feina a les dones per la construcció social de la dona, de la que s’espera que tingui sensibilitat i empatia, amor, afecte i cura per les persones del seu entorn. Malgrat que la professionalització d’aquestes feines no hem aconseguit dignificar-les, pel poc valor que socialment se li atorga als treballs de cura, fet que ha provocat l’existència de borses de treball femení precari i infravalorat.
En defensa de les usuàries: Uns drets que cal guanyar i defensar
Pel que fa a les usuàries cal en primera instància aclarir en què consisteix aquest desmantellament de l’Hospital Sant Jaume. En aquest sentit hi ha 40 llits que ja han estat traslladats a aguts de l’Hospital de Mataró i 31 llits que seran externalitzats a la residència privada Hestia. A més, s’augmentaran de forma considerable les hospitalitzacions domiciliàries de manera que només quedaran els serveis de centre de dia. L’augment de les hospitalitzacions domiciliàries anirà acompanyat de l’establiment d’un sistema de visites que en cap cas s’espera que sigui suficient ni assoleixi la visita diària a les usuàries dels serveis.
Totes aquestes actuacions derivaran directament en una disminució de la qualitat en l’atenció i en la incapacitat de satisfer totes les necessitats d’aquestes usuàries, així com el trasllat a l’àmbit privat d’aquest treball de cures, entenent que la formació tècnica òptima per a aquestes cures i acompanyament mancarà en la majoria de casos.
Cal reivindicar tantes vegades com sigui necessari que els drets socials no ens han estat regalats a la classe treballadora. No es tracta d’un servei gratuït que ofereixen els estats en un excés de bondat cap a la seva població. Els drets socials són fruit de conquestes de la classe treballadora implementats i sostinguts per la riquesa generada amb el nostre treball. I així han de ser defensats.
En defensa de les dones: Les dones com a úniques responsables del manteniment de la vida:
Considerar el desmantellament del sociosanitari com un atac directe d’un sistema patriarcal i masclista és imprescindible. Cal treure a la llum la realitat de l’àmbit privat i familiar i assenyalar el que suposa centrifugar i desatendre socialment a les persones dependents. Si assumim que vivim en un sistema capitalista que genera bosses d’exclusió amb totes aquelles persones que deixen de ser productives i en un sistema patriarcal que s’assegura de mantenir ocult tot el treball de cures i manteniment de la vida en els entorns familiars, assumit pràcticament en la seva totalitat per les dones, no podem mirar cap a una altra banda quan tanquen un centre sociosanitari sense preguntar-nos qui assumirà a partir d’aquest moment l’atenció de totes aquestes persones dependents.
Cal ressaltar quatre qüestions per abordar la problemàtica en la seva totalitat.
· En primer lloc cal assenyalar la irresponsabilitat de les institucions al basar-se en l’amor real i l’estima per a convertir en responsables sota pena de culpabilització a les dones properes a una persona en situació de dependència.
· En segon lloc, és imprescindible recordar una vegada més que si es quantifiqués el treball ocult no reconegut que fan les dones en l’àmbit privat el sistema capitalista es col·lapsaria i això genera una potent eina de lluita així com esdevé una reflexió traslladable a molts altres serveis públics desarticulats.
· En tercer lloc cal tornar a posar sobre la taula la doble explotació laboral a la qual se sotmet a la dona, obligant-la a incorporar-se a les dinàmiques explotadores del mercat laboral si vol tenir independència i autonomia econòmica, però atribuint-li tot aquell treball de cures que, com hem dit, queda ocult en les llars i l’àmbit privat.
· I finalment, tot i que segurament de forma col·lateral i no com a objectiu principal, el desmantellament dels serveis públics retornen a les dones a la llar. Cal tenir present, en aquest sentit, que un 94% de les excedències que se sol·liciten es demanen per part de dones. La maternitat i la cura de persones dependents suposen sistemàticament la sortida de les dones del món laboral.
Així doncs, amb les decisions preses per la gerència del Consorci Sanitari del Maresme s’està atacant greument a les dones i a les usuàries, tant pel que fa a les seves condicions laborals com a la seva situació en l’àmbit privat. Decisions masclistes, encara que siguin per omissió, que desencadenen en greus conseqüències per a més de la meitat de la població. I és per això que com a feministes de classe reivindiquem que la defensa de l’Hospital Sant Jaume i, més enllà d’això, la defensa de tots els serveis públics que posen al centre les persones i asseguren una vida digna, és també una lluita feminista per la qual aixecarem el puny tancat.