Manifest de l’esquerra independentista amb motiu del dijous 30 de gener, jornada de lluita als Països Catalans

El futur el guanyem en el present
Feina · Pensions · Territori · Autodeterminació

“Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix”. Les velles receptes no poden entusiasmar més que aquells qui no volen que tot quedi igual. Però les qui patim, les qui tenim necessitats i urgències que no poden trigar més a solucionar-se, no podem confiar en brindis al sol ni cants de sirena de qui mai no s’ha preocupat pel nostre benestar. I avui, a gener de 2020, la terra on vivim no pot tampoc esperar gaire temps que les coses canviïn: estem matant el planeta.

A ca nostra, veiem com l’ofensiva neoliberal contra els nostres drets i serveis uneix, de nou, els Països Catalans a banda i banda de l’Albera, malgrat que hi responguem diferent. A Catalunya Nord, la classe treballadora i les classes populars de l’estat francès fa més d’un mes que fan vaga en defensa de les seves pensions. Mentrestant, a l’estat espanyol, el règim del 78 es tanca escorat a la dreta amb l’aplaudiment de l’esquerra. L’amenaça del feixisme és un espantall utilitzat pel règim per justificar els retrocessos socials, econòmics i territorials que aplicaran. Dit d’una altra manera: utilitzen el feixisme per no millorar les condicions de vida de la classe treballadora i les classes populars.

La crisi de 2008 va venir per quedar-se, i ara encara en paguem les conseqüències. La cronificació de l’empitjorament de les condicions de vida és una realitat estructural que travessa tota la nostra classe, amb especial greuge cap a les dones treballadores. Salaris cada cop més minsos; desregulació, flexibilització i temporalitat extremes; accidentalitat laboral en augment en feines extremadament precàries com les repartidores; situacions de semiesclavatge de les cuidadores familiars, la majoria d’elles dones migrades que pateixen també racisme institucional, i desmantellament de plantilles a través d’externalitzacions i subcontractacions que trenquen la solidaritat de classe i dificulten l’apoderament col·lectiu i l’acció sindical ofensiva.

A l’explotació dels llocs de feina cal sumar-hi l’acumulació per despossessió que també patim quan desmantellen serveis públics. Cada cop que privatitzen, cada cop que externalitzen serveis és com si ens rebaixessin part del salari. Els nostres drets socials formen part de la nostra garantia de vida digna: si ens els prenen, ens en resten. Ni el nou gobierno espanyol ni els pactes del Botànic 2.0 o el de Bellver —comparses totalment submises del PSOE— no tenen en la seva acció de govern la defensa dels nostres drets. Tampoc el govern del Principat, que, més enllà d’estar a la corda fluixa de la submissió constant, vol aprovar una ‘llei Aragonès’ que privatitzarà serveis que encara ara són públics.

També en el desmantellament dels serveis públics som les dones treballadores qui més en patim les conseqüències. Som dones la majoria de treballadores que n’ocupem les plantilles, som dones la majoria d’usuàries d’aquests serveis, i som dones les que, de forma majoritària, assumim les càrregues derivades de l’eliminació d’aquests drets i serveis. A conseqüència de tot plegat, les nostres cotitzacions són encara més baixes que les dels homes, fet que aprofundeix en l’escletxa salarial que, als Països Catalans, és del 26%. Això ens acaba deixant pensions encara més minses, ja que l’escletxa salarial és superior al 40%: ens condemnen a la misèria també al final de les nostres vides.

I és que, al final, la qüestió és si posar al centre la vida d’una majoria o els beneficis i el lucre d’una minoria. D’això parlem, per exemple, quan diem que ja n’hi ha prou de matar-nos a poc a poc amb l’aire contaminat del complex petroquímic de Tarragona, entre d’altres: l’accident de fa pocs dies és només la punta de l’iceberg d’un sistema productiu en el qual persones i territori som recursos a explotar per extreure’n benefici. També el pas del temporal Gloria ens alerta dels límits d’aquest sistema a l’hora de protegir i garantir la vida. Que la primera mort al nostre país fos una dona sensesostre a Gandia n’és el símptoma més clar. La lliçó a extreure’n és vella com anar a peu: l’ésser humà no pot pretendre dominar la terra. El capitalisme patriarcal no fa res més que destruir la vida del planeta oferint pa sec per a avui a una minoria i fam per a demà a la majoria. I això, si hi haurà demà al planeta.

Avui, plantar cara al sistema capitalista patriarcal vol dir fer-ho tenint en compte totes les arestes, tots els fronts de lluita per a una vida digna. I això vol dir, també, enfrontar-nos a un règim que persegueix, criminalitza i reprimeix la dissidència. La llibertat per a totes les preses polítiques i el retorn de les exiliades és una qüestió innegociable. La fi de la violència i la repressió, la retirada de tots els efectius de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil dels Països Catalans, i la dissolució de la BriMo és l’altra cara de la mateixa moneda.

Construir el demà que volem implica que ho fem ja, avui, nosaltres, la classe treballadora i les classes populars. Plantant cara al feixisme i a les mesures neoliberals. Exigint un salari mínim interprofessional digne per a una jornada laboral de 30 h setmanals, cap al trencament de l’escletxa salarial, amb pensions universals que no estiguin lligades a la cotització. Amb uns serveis públics bàsics 100% garantits per a totes les persones. Amb la regulació del lloguer a un màxim del 10% del sou, perquè seguirem aturant desnonaments mentre calgui, però necessitem frenar ja aquesta carnisseria contra la gent de la nostra classe. Exigint l’eliminació de la llei d’estrangeria i el tancament dels CIES per posar fi al racisme institucional. Amb la nacionalització dels sectors estratègics. Pel dret al propi cos, l’avortament lliure, gratuït, segur i sense límit d’edat. Construir el demà que volem implica, ineludiblement, l’autodeterminació dels Països Catalans des de l’única opció possible, la que duem a terme el poble treballador.

En resum, pensions i condicions laborals dignes; posar el territori al centre i, amb ell, la vida, i exercir l’autodeterminació i poder decidir allò que volem ser. Al cap i a la fi, exigim el que necessitem: dignitat, justícia i llibertat. Perquè sabem que el futur ens el guanyem en el present, passem a l’ofensiva pels nostres drets! El 30 de gener comencem les mobilitzacions, la lluita continua el 8 de març i més enllà!