Les batalles es guanyen al carrer
Organitzem el poder popular

Fa just un any ens trobàvem a les portes del 9N. Un escenari ple d’oportunitats, sobretot d’un desbordament popular en la confrontació amb l’estat. Malauradament, Convergència va decidir postposar un possible escenari de ruptura i ara, gairebé un any després, ens proposa unes eleccions on hi concorre havent domesticat tots els altres actors del sobiranisme, excepte l’esquerra independentista, i amb una proposta política que no conté cap compromís clar amb la ruptura i sí moltes ombres sobre la gestió dels resultats electorals.
Aquest 2015 farà ja sis anys d’un augment de la consciència social i nacional, fruit de la crisi del capitalisme i de tots els efectes derivats que ha tingut, tant pel que fa a la qüestió nacional com a la social i de gènere. Aquest augment de consciència s’ha traduït en grans mobilitzacions socials i en el creixement d’alternatives polítiques. Cal ser conscients, però, que l’onada mobilitzadora no ha aconseguit aturar o modificar cap de les mesures que l’estat espanyol ha dut a terme en matèria de política antiobrera o de restricció de la sobirania dels pobles.
Aquesta fortalesa dels estats a l’hora de fer front a les mobilitzacions ha estat aprofitada per les diverses corrents reformistes per a presentar-se com a dipositàries de l’únic canvi possible. És en aquest context que en els darrers dos anys s’han reforçat tot de dinàmiques possibilistes: el «processisme» com a reconversió de l’autonomisme per a forçar una nova negociació amb l’estat, els tripartits com a úniques (i moderades) alternatives als governs autonòmics del PP, i tota la retòrica al voltant dels processos constituents i la nova política. Així mateix, l’estat guarda a la recàmera la sortida de la reforma constitucional, lloc cap a on voldrà reconduir aquestes dinàmiques reformistes si aquestes aconsegueixen amenaçar electoralment l’estabilitat del sistema.
Totes aquestes vies, que aparentment semblen les més viables per assolir canvis a curt termini, són vies mortes perquè no afronten la qüestió essencial. Sense la destrucció de l’actual ordenament constitucional, i la dominació nacional, patriarcal i de classe que aquest ordenament expressa, no és possible ni la independència, ni el reconeixement dels drets nacionals dels Països Catalans ni canvis socials en profunditat.
Sense la independència per canviar-ho tot no podrem donar resposta immediata a les condicions d’explotació i precarietat laboral, exclusió social i discriminació de gènere. Les condicions d’empobriment de la classe treballadora, de regressió dels drets de les dones, de destrucció del territori i d’ofensiva contra la nostra identitat només es podran combatre amb un nou poder polític constituït sobre les bases i els interessos de les classes populars.
La tasca més a curt termini com a moviment és treballar perquè la CUP obtingui el proper 27 de setembre un molt bon resultat electoral. La trinxera del parlament autonòmic ens ha de servir per a fer precipitar esdeveniments i escenaris de ruptura, desemmascarar la incapacitat de la dreta regionalista per a concretar la independència i evitar les temptacions d’un nou pacte constitucional que reformi l’actual règim del 1978.
Però per a revertir l’actual escenari, encara és més important treballar en les altres trinxeres, perquè només amb autoorganització al carrer podrem aspirar a aconseguir victòries. La ràpida successió d’esdeveniments polítics i electorals dels darrers dos anys ha descol·locat una bona part de les iniciatives de lluita al carrer, i creiem que és tasca de l’esquerra independentista tornar a assentar i ressituar aquestes lluites en el nou context. En aquest sentit, llancem quatre propostes al conjunt del moviment:

• Reemprendre l’agitació i l’extensió del discurs sobre la independència per canviar-ho tot i combatre qualsevol intent de nou pacte constitucional.
• Recuperar la iniciativa en les mobilitzacions socials, denunciant el segrest de la sobirania popular per part dels estats espanyol i francès, la UE i les institucions del capitalisme.
• Començar a relligar tot el treball de base, tant des del teixit associatiu com des de les institucions locals, en una Assemblea Municipalista dels Països Catalans que sigui l’embrió d’una institució de poder popular.
• Avançar en l’elaboració d’un programa polític de ruptura a tots els Països Catalans i difondre’l massivament entre les classes populars.