Covid-19, decàleg d’apunts per a un virus amb classe
Que el coronavirus no és una grip comuna, ni que siga perquè ha vingut per generar una nova crisi amb un nou cicle d’acumulació a les economies globals i a transformar la geopolítica, és ja un fet. Quins efectes, però, pot tindre aquest virus sobre la nostra consciència de pertànyer a alguna cosa més que a una ciutadania difusa o a una nació capitalista? M’atrevisc a posar damunt la taula alguns apunts d’un virus amb classe:
1. El COVID-19 ha ressituat en el tauler de joc qui mou el món. I no, no són els empresaris que es vanagloriaven de la lliure competència, el lliure mercat i les lleis de l’oferta i la demanda fins que han necessitat (de nou) un intervencionisme que regule en favor dels seus interessos de classe. Resulta que el món el movem el personal sanitari, les netejadores, les caixeres de supermercat, reposadors, cuidadores (remunerades i no), educadores, estibadors, transportistes, treballadores del camp, repartidors de menjars i béns, i treballadors i treballadores fabrils. I aquest no és un poder ni simbòlic ni retòric. Ho estem vivint: si la classe treballadora ens aturem, el món s’atura. Som el motor de la humanitat.
2. El COVID-19 també ens ha dit que l’organització sindical no és una opció, és una necessitat per a garantir el dret a una vida digna. S’ha adreçat a la generació sense història, la de la crisi del 2008 i la que vindrà ara, per a dir-nos que cal recuperar la consciència de classe i que cal fer-ho des de l’organització en els sindicats combatius. Ha destapat, si és que encara no ho havia fet, el caràcter groc i servilista de les cúpules dels sindicats majoritaris (CCOO i UGT), i ha cridat també les seues bases sindicals a trencar en massa els carnets d’afiliats a qui ha venut els seus interessos per enèsima vegada i a autoorganitzar-se.
3. El COVID-19 ha vingut a parlar-nos del fet que, com sempre, les pitjors parades de qualsevol crisi són les dones de classe treballadora: perquè seran acomiadades de les feines més precàries sense contracte o de caràcter temporal (neteja o lleure), perquè patiran la major exposició al contacte amb persones contagiades (sanitàries i serveis socials), perquè pateixen més risc d’exclusió social, perquè són dones majors que viuen soles a les seues cases o perquè estan condemnades a confinar-se amb els seus maltractadors. I ha reforçat encara més les idees que des del feminisme anticapitalista es cridaven el passat 8 de març: que no hi ha feminisme dins del capitalisme.
4. El COVID-19 ha vingut també per a dir-nos que només una economia controlada, planificada i al servei dels interessos generals de la humanitat té la capacitat de respondre a qualsevol crisi (epidemiològica, climàtica, econòmica) i a posar la vida al centre, i no pas el capital. Ve a parlar-nos de la fragilitat del capitalisme neoliberal, de la diferència entre governar i tindre poder, i que només un projecte nítidament de caràcter socialista i feminista serà capaç de tornar a situar al centre de l’organització de la societat aquelles que produïm i reproduïm la vida.
5. El COVID-19 ha vingut a reforçar les idees dels comunistes que reivindiquem que la nacionalització d’uns sectors, l’expropiació d’altres per a la recuperació del que era nostre, la internalització de serveis i el control popular dels mitjans de producció són part del camí per assolir una societat lliure d’explotació. Sanitat pública i universal sense cap esfera privatitzada; internalització dels serveis de menjadors i neteja a tots els sectors de l’educació; expropiació de pisos als fons voltor i posada al servei de les persones que ho necessitem; lloguers socials; nacionalització d’empreses d’energia; banca pública, i sobirania alimentària. Potser no eren idees desfasades, potser no havíem vingut a menjar-nos cap xiquet, potser cal plantejar d’una forma honesta i decidida que aquells que encara ens venen somnis de reforma d’aquest sistema treballen per activa o per passiva al servei de la burgesia.
6. El COVID-19 sí que ha vingut a parlar de territoris: ha vingut a dir-nos que abans una, grande, libre e infectada que tancar Madrid quan concentrava més de la meitat dels contagis de l’estat. Ha vingut a col·lapsar el sistema sanitari de la classe treballadora madrilenya mentre que els qui podien fugien egoistament a les seues segones residències a la Mediterrània. Ha vingut a centralitzar recursos fins al punt de desabastar hospitals andalusos. Ha arribat per a parlar-nos del que som com a valencians i valencianes: la platja d’Espanya i Europa, un poble mancat de sobirania.
7. El COVID-19 ens explica també la fragilitat d’un model econòmic basat en la terciarització i el turisme. Ens diu qui hi ha realment darrere d’aquelles empreses (hoteleres, de restauració, de viatges) que “ens donen feina”. No veig els creadors de la turismofòbia inventant cap terme nou que descriga l’expulsió en massa de treballadores a l’atur. Tancaments, acomiadaments via ERTOs massius i novament un estat i una Generalitat que assumeixen la fallida fins que tot torne a la “normalitat”. Resulta que no era turismofòbia, sinó capitalismofòbia, com denunciaven encertadament Arran. Qui no ha fugit, per cert, i queda a la vora de les nostres costes? Els vaixells dels nostres pescadors.
8. El COVID-19 també ha vingut a desmentir els mites del feixisme, el racisme i la xenofòbia. Qui garanteix la cobertura de les necessitats de les persones sense llar, les veïnes que no poden fer la compra o assumeix la cura de les seues criatures? Les organitzacions feministes, veïnals, antifeixistes i populars coordinades mitjançant xarxes de suport mutu. Perquè ni tots remem en la mateixa direcció, ni la rojigualda ni l’himne alimenten ningú. Quina comunitat s’ha posat més al servei de les persones dels seus barris? La xinesa. A qui ha recorregut Llombardia per demanar medicaments i metges? A Cuba i a la Xina. L’internacionalisme novament s’ha demostrat que és no només la tendresa dels pobles, sinó la salvaguarda de les nostres vides.
9. El COVID-19 ens ha explicat també algunes coses sobre el dret a la llibertat i una vida amb dignitat. Perquè s’ha ensorrat aquell mite que parlava dels privilegis de les persones que viuen tancades a les presons, que no paguen i mengen debades, quan el dia 1 de confinament havíem d’eixir a cridar, cantar i ballar pel balcó. Perquè, si amb dos dies de coronavirus als mitjans de comunicació i encara sense estat d’alarma, havíem esgotat el paper higiènic als supermercats i havíem generat desabastament, això ens hauria de convidar a pensar quina societat és la que nega l’acollida de persones que fugen de la guerra i la fam, creuen la Mediterrània abocades a la mort i, quan arriben, són il·legalment tancades a Centres d’Internament per a Estrangers, acusades del delicte de sobreviure.
10. El COVID-19 ha vingut a dignificar-nos com a classe i a fer que ens semble insultant la quantitat de gent que se’n riu de nosaltres a la cara: la monarquia, que fa negoci a l’Aràbia Saudita mentre tenim un sistema sanitari a punt de col·lapsar per les retallades i la privatització del sector; Díaz Ayuso, que ofereix Telepizza als fills i filles de la classe obrera a Madrid; el suposat govern d’esquerres que legisla en favor de l’Íbex 35 i rescata novament les empreses que empobreixen i proletaritzen treballadors i autònoms, i els famosos que, des dels seus xalets, ens conviden a mantindre’ns en forma als nostres pisos.
I el COVID-19 ha vingut també a militaritzar els carrers dels Països Catalans i, de pas, els serveis d’emergències; a desplegar l’exèrcit per, gairebé literalment “matar moscas a cañonazos”; a situar en una lògica bel·licista, amb rodes de premsa encapçalades per alts comandaments militars, allò que és una crisi sanitària i epidemiològica. També ha vingut a aprovar i difondre tot un seguit de mesures i notícies impopulars, aprofitant que —bé per responsabilitat, bé per por, o per una barreja d’ambdues— romanem a casa sense —i cal atrevir-se dir-ho— poder exercir lliurement els drets d’associació, reunió, organització o manifestació. Que no se’ns oblide mentre que això dure, no siga cosa que en algun moment futur algunes d’aquestes mesures vulguen ser normalitzades sense cap epidèmia i llavors toque organitzar-se i desobeir. I que no se’ns oblide tampoc quan tot passe. Que el dia 1 de tornar als carrers ens abracem, anem a la muntanya o a la platja, fem esport, dinem o sopem en col·lectivitat i brindem per la vida. Però sobretot, que el dia 2 agafem la ràbia i les lliçons apreses i les fem realitat: perquè la història és nostra i la fem els pobles.
Article d’opinió de Borja Garcia, de professió bomber, militant d’Endavant (OSAN) a l’Alacantí, publicat a L’Accent el 25/03/2020