La construcció d’un model propi de socialisme feminista per als Països Catalans requereix encara molta feina de construcció de contrapoder popular, estructures polítiques, comunicatives, econòmiques i de tot tipus. La construcció d’aquests instruments de contrapoder ens pot permetre, fins un cert punt, anticipar les formes d’organització i les relacions econòmiques i socials que volem per a uns Països Catalans independents. Però a banda de construir el contrapoder popular cal tenir una estratègia concreta adreçada a la destrucció del poder polític i econòmic ara mateix imperant. Malgrat que la pròpia degradació d’un règim és sempre la condició de possibilitat principal per al seu enderrocament, no es pot esperar que caigui per si sol ni que les institucions d’aquest puguin ser substituïdes plàcidament per les estructures del poder popular. Cal plantejar les prioritats estratègiques en el camí, encara llarg, per enderrocar les institucions de la burgesia i substituir-les per les del (contra)poder popular.
L’opressió del poble treballador català s’exerceix ara mateix des de dos fronts institucionals. D’una banda, els estats nacionals espanyol i francès. De l’altra, i en perfecta aliança amb aquests, tot un entremat internacional d’institucions polítiques i financeres, d’entre les quals destaca la Unió Europea per la capacitat d’incidència directa que té en l’àmbit legislatiu i en els poders executius dels estats.
Contra l’europeisme com a opció de progrés
Durant més d’un segle tant el conjunt del catalanisme com les forces progressistes en general han vist en Europa una promesa del progrés, la democràcia i el respecte dels drets nacionals que les estructures arcaiques i fortament reaccionàries de l’Estat espanyol feien impossibles. Aquesta visió ha estat sempre amarada d’idealisme i, per tant, ha tingut una correspondència molt relativa amb la realitat. La brutalitat del nacionalisme francès davant l’especificitat nacional catalana (basca, corsa, bretona, occitana) o la connivència d’aquest amb el feixisme durant la Segona Guerra Mundial en són mostres fefaents.
En qualsevol cas, la mateixa República Francesa, amb tota l’explotació i l’autoritarisme inherents a la dictadura de la burgesia (l’anomenada democràcia burgesa), no deixava de mostrar la possibilitat de nivells de desenvolupament econòmic i social i de llibertats polítiques molts superiors als dels diferents règims autoritaris espanyols, dels quals el franquisme en fou tan sols la forma més acabada. Així, durant la Transició els objectius, majoritàriament compartits, de sufragi universal, llibertats de premsa, opinió i associació i estat del benestar, podien seguir veient Europa i l’estructura institucional d’aquesta (aleshores CEE) com un objectiu a perseguir. A més, el catalanisme burgès podia veure Europa com una garant de l’autogovern en la mesura que podria moderar les tendències agressivament nacionalistes de l’Estat espanyol.
L’experiència real de la integració de l’Estat espanyol a la CEE primer i a la UE després, però, han mostrat un panorama molt diferent. La Transició no va ser només un procés de reforma o substitució de l’estructura institucional del franquisme, sinó també un procés d’integració en l’economia globalitzada en el qual l’entrada a Europa era l’eix principal. Les polítiques econòmiques a partir del 1977 van seguir estrictament les directrius de l’FMI i l’OCDE i existia un fort interès per part de tots els països industrialitzats en el procés de liberalització de l’economia espanyola, amb l’objectiu d’aprofitar les possibilitats d’inversió que generava. El resultat és que, a l’inrevés del que molts esperaven, les polítiques socials i econòmiques desplegades des d’aquell moment han estat agressivament antiobreres. Naturalment això no era cap novetat: la dura repressió política de la dictadura tenia com un dels seus principals objectius l’explotació a cor què vols dels treballadors i les treballadores. Però mentre que la dictadura franquista, en els darrers anys, es va trobar amb una oposició política i sindical duríssima i un moviment vaguístic de gran intensitat entre el 1970 i el 1976, el nou règim ha pogut aplicar les polítiques neoliberals amb la connivència de la socialdemocràcia (PSC, PSPV i PSIB, tots integrats o aliats amb el PSOE), els sindicats majoritaris (CCOO i UGT) i fins i tot els antics partits comunistes (PSUC i PCE) i, per tant, davant de la impotència dels reduïts (però creixents) sectors revolucionaris. La promesa de la integració a Europa com a meca del progrés i la democràcia i com a garantia contra la involució va tenir un paper decisiu en aquest aspecte.
Aquesta meca del progrés i la democràcia havia d’alleujar, també, l’opressió de les dones i les desigualtats de gènere davant del model tradiconalcatòlic de l’Espanya franquista. L’experiència, però, ens diu que la UE no només no aposta per destruir les desigualtats econòmiques i socials entre ambdós sexes, sinó que ha contribuït a imposar formes de treball caracteritzades per la temporalitat i la precarietat, que han afectat especialment les dones i que s’aprofiten de la sobreexplotació de les dones a través de la doble jornada laboral i de la gratuïtat de les tasques de cura i reproductives. A banda, caldria remarcar una presència notablement menor de dones en les diferents estructures que conformen una Unió Europea que tampoc en això és diferent.
L’escenari inesperat de la involució a l’europea es va donar pel fet que la integració de l’Estat espanyol a l’economia globalitzada es produeix just en el moment de l’ensulsiada del keynesianisme econòmic, del pacte capital-treball posterior a la Segona Guerra Mundial i de l’estat del benestar (sempre dit aquest terme amb el màxim escepticisme) que en resultava.
D’altra banda, pel que fa als drets nacionals i culturals, encara que la UE no ha hagut d’intervenir de manera directa, ja ha donat mostres evidents que la idea que Europa podia ser una aliada en el conflicte històric amb els estats espanyol i francès és un mite. D’una banda, la llengua catalana, és a dir, la llengua pròpia d’una nació de tretze milions d’habitants (i utilitzada d’una manera o una altra per la majoria d’aquests habitants) no és llengua pròpia de la Unió. La causa d’aquest fet rau en el fet que els catalans no tenim un estat propi que representi tota o una part de la nació (en aquest cas el català passaria a ser automàticament llengua de la Unió) i en el fet de que la Unió Europea és una unió d’estats on el poder l’exerceixen aquests estats (Espanya i França són socis importants) amb la influència directa que tenen sobre les institucions decisives. El resultat és que la UE mai no ha fet cap reconeixement, per eteri que sigui, del dret a l’autodeterminació de les nacions en cap dels seus tractats. Tota la literatura, de moda entre el sobiranisme cofoista, sobre les possibilitats legals de reconeixement d’un estat català independent no expressen, sobretot, realitats jurídiques o polítiques, sinó que fan de la necessitat virtut. La certesa que la burgesia principatina no acceptarà mai cap situació juridicopolítica que l’exclogui de la UE fa que aquest sigui un front ideològic principal pels profetes de la independència indolora, entestats a evitar la confrontació de classe necessària en un procés català d’independència. La crua realitat és que la UE no ha donat mai cap mostra d’una sensibilitat superior en qüestió de drets nacionals i que no hem d’oblidar mai que la UE és, també, Espanya i França (ambdues amb dret de veto a un nou estat membre).
Contra l’Europa neoliberal
La integració a Europa de l’Estat espanyol no ha acomplert cap de les expectatives que tant el catalanisme com els sectors progressistes hi havien dipositat. Que ara aquests mateixos sectors no se’n recordin es deu al simple fet que són ells mateixos els actuals executors del neoliberalisme als Països Catalans amb les conseqüents desindustrialització, precarització del treball, degradació dels serveis públics, privatitzacions, corrupció i retallades de llibertats.
Aquesta traïció de les expectatives es deu a dos factors: d’una banda, el canvi d’hegemonia ideològica dins la UE mateixa; de l’altra, el paper reservat als Països Catalans dins la divisió del treball a escala europea.
El canvi d’hegemonia ideològica va íntimament vinculat a la necessitat del capitalisme global de redreçar la tendència decreixent de les taxes de benefici mitjançant l’obertura de nous mercats (com el dels Països Catalans) d’on obtenir mà d’obra barata i l’obertura de nous nínxols d’inversió mitjançant la privatització d’empreses públiques. No és, per tant, un canvi reversible mitjançant la lluita ideològica dins el propi sistema.
El paper reservat als Països Catalans en la divisió internacional del treball té fortes vinculacions amb el dels altres països del sud d’Europa: desmantellament de l’estructura industrial i agrària i substitució per un model centrat en el turisme i els serveis, la construcció i l’especulació immobiliària. L’Estat espanyol, amb una estructura industrial i agrària tradicionalment dèbil, executa aquestes polítiques amb gust (contra els interessos, com sempre, de les classes populars), però les conseqüències per al model productiu dels Països Catalans (tradicionalment més industrialitzats i amb una estructura agrària més eficient) han estat catastròfics. Els Països Catalans són ara un dels balnearis d’Europa, amb la construcció d’infraestructures d’oci com BCN World, grans prostíbuls i macrozones turístiques.
Aquest model, d’altra banda, es correspon també amb el que la República Francesa ha reservat als territoris catalans sota la seva ocupació.
Independència: ruptura amb els estats i la UE
La independència ha esdevingut, per tant, l’única opció per trencar amb aquest model de desenvolupament econòmic. La pretensió, típica del nacionalisme burgès (avui reconvertit en independentisme/sobiranisme), que el simple fet de deixar de tributar a Espanya pot redreçar la davallada dels salaris reals i la degradació de l’estat del benestar és absurda i naïf (quan l’expressen les seves bases) i malintencionada (quan l’expressen els seus dirigents).
És la UE qui, davant la crisi brutal que pateixen els treballadors i les treballadores del sud d’Europa, ha receptat duríssimes polítiques d’ajust que no només són antiobreres sinó que tampoc van adreçades als objectius declarats de restabliment del creixement. És la UE qui ha establert com a doctrina econòmica ineludible les polítiques fiscals regressives, la privatització de serveis públics, la precarització del mercat de treball, etc.
Tot això no només demostra que la UE, com qualsevol estat capitalista, és el consell d’administració de la burgesia europea. L’estructura institucional que té és més opaca i antidemocràtica que la de qualsevol dels estats que la conformen. El Parlament de la Unió Europea, l’únic òrgan d’elecció popular, disposa d’una capacitat d’actuació real molt limitada, i el seu paper es redueix a ratificar les decisions ja preses pels estats membres. Les decisions realment importants són preses per institucions no elegides democràticament, com ara la Comissió Europea, el Banc Central Europeu o el Tribunal de Justícia. El que havia de ser una garantia contra la involució és ara mateix un instrument de liquidació de la sobirania popular i el sufragi universal.
Ruptura amb el capitalisme global: experiència internacional
Sortir de la UE és una necessitat del mateix tipus que alliberar-se de la dictadura de l’FMI, el BM i l’OMC. És l’única opció si ens volem alliberar de les polítiques d’ajustament i del pagament del deute il·legítim. Això no només és una suposició, sinó que en tenim la certesa per una llarga experiència internacional que comença als anys 80. És en aquest període quan en països de la perifèria del capitalisme (Amèrica Llatina i Àfrica, principalment) es dóna un transvasament massiu de recursos del treball cap al capital en base al xantatge del pagament del deute. L’experiència d’aquests països demostra que si acceptem la dictadura de la UE, l’FMI, el BM i l’OMC el futur té una sola direcció: un atur estructural massiu, menys salaris, pitjors condicions de treball i un estat del benestar desmantellat o inexistent. L’alternativa, la ruptura, pot ser dura, però és l’única manera de desbloquejar un camí de sentit únic. L’experiència de països com Veneçuela, Bolívia o Equador, per esmentar només els casos més recents, demostra que és l’única via de sortida davant d’un drenatge constant dels recursos del país en forma de pagament dels interessos del deute.
La ruptura amb la UE serà, a més, una aportació a la lluita internacional contra el capitalisme. No oblidem que la UE és responsable directa de l’espoli i el saqueig dels recursos naturals a escala mundial, de l’explotació laboral en la divisió internacional del treball, de mantenir un sistema-món que manté la major part de la població en situació d’exclusió social, fam i misèria, i de participar en múltiples intervencions militars per tal de seguir implementant totes aquestes polítiques. Que planteja un model de desenvolupament insostenible en l’àmbit ecològic i mediambiental, alhora que promou una agricultura de grans explotacions intensives al servei del capital i no de les classes populars.
Trencar amb la UE és, per tant, l’única opció internacionalista, i no val la pena tenir en consideració els discursos del cosmopolitisme disfressat d’internacionalisme. La realitat d’aquesta «unió de pobles» ens l’expliquen els milers de morts a les costes europees del mediterrani, la proliferació de les presons per a migrants (Centres d’Internament per a Estrangers Zapadores, a València, i Zona Franca, a Barcelona, per esmentar només les del nostre país) o els casos d’expulsions massives de migrants protagonitzades pels governs espanyol, francès o italià. Tots aquests són clars exemples del que passa quan Europa tanca portes i posa en mans d’una empresa privada (Frontex) el control de les fronteres exteriors.
En lluita permanent contra la UE
La crisi econòmica i les receptes que la UE proposa, així com la percepció, encara minoritària però cada cop més àmplia, que la UE no és cap aliat «demòcrata» en la lluita pels drets nacionals dels catalans i les catalanes, han trencat el consens europeista que ha caracteritzat fins ara la societat catalana. Aquesta conjuntura, unida al fet que en el nostre país no existeix un antieuropeisme de dreta rellevant, ens obliga a iniciar una ofensiva propagandística continuada. Aquesta ofensiva hauria de tenir com a horitzó tàctic immediat una campanya de denúncia de les polítiques de la UE i de promoció de la idea que la sortida de la UE és imprescindible si es pretén oferir una alternativa a l’espoli social massiu de les polítiques anticrisi.
Però no ens hem d’aturar aquí, i hem de convertir aquest eix en una constant en els propers anys si volem convertir aquest antieuropeisme sociològic en un fenomen polític real. Perquè aquesta lluita tingui tota la força possible cal que aprofitem, també, la coincidència objectiva d’interessos amb les classes populars del sud d’Europa, igualment desposseïdes per la troica i igualment decebudes pel miratge europeu. Aquesta és ara mateix la baula dèbil de la UE pel que fa a legitimació política i cal acumular pressió sobre aquesta. És hora de teixir unes aliances internacionals estables amb els sectors anticapitalistes del sud d’Europa que comparteixin aquests objectius.