Comunicat d’Endavant OSAN davant la inhabilitació del president de la Generalitat.
Contra la repressió de l’Estat, Unitat Popular i independència
L’estat torna a intervenir en la política institucional del Principat mitjançant atacs judicials. Tot i l’acceptació del recurs de Quim Torra, el president serà finalment inhabilitat per un fet tan absurd com mantenir una pancarta que exigia la llibertat de les preses polítiques a la Generalitat. Que, per un fet tan intranscendent, es pugui inhabilitar un president autonòmic mostra la fragilitat de la pantalla de formalitat democràtica que emmascara el règim del 78 i l’aparell judicial de l’estat. Cal mostrar un rebuig explícit a una mostra més de la repressió. La crítica necessària a la gestió de l’actual govern autonòmic de Catalunya no pot ocultar la solidaritat necessària també davant d’aquest fet, i viceversa.
El fet que el govern de la Generalitat de Catalunya no pugui decidir ni tan sols sobre la simbologia política que s’exhibeix a la façana de la seu del govern demostra que aquesta institució no és dipositària de cap mena de sobirania, que les institucions autonòmiques per si soles són una mera descentralització administrativa de l’estat espanyol, cada cop més constreta d’ençà de l’aplicació del 155.
Cal mostrar un rebuig explícit a una mostra més de la repressió. La crítica necessària a la gestió de l’actual govern autonòmic de Catalunya no pot ocultar la solidaritat necessària també davant d’aquest fet, i viceversa.
Allò que els dos partits de la coalició de govern van batejar propagandísticament com a govern efectiu s’ha mostrat completament incompetent per gestionar els reptes polítics que se li han presentat. La gestió social i sanitària de la Covid-19 ha estat nefasta, i les conseqüències les han pagades i les estan pagant les famílies més vulnerables de la nostra societat i la classe treballadora. Les treballadores posen en risc la seva vida quan van al lloc de feina, moltes vegades sense mesures correctes per salvaguardar la salut o sense els recursos per dur a terme correctament les seves funcions, en el cas del sector sanitari i de cures. Aquest tampoc no ha estat un govern que apostàs per polítiques dirigides a millorar la qualitat de vida de la població. Ben al contrari, s’ha distingit per iniciatives infames com la Llei Aragonès, que, afortunadament, va ser aturada després d’una mobilització social a favor dels serveis públics. En canvi, sí que és un govern “efectiu” per reprimir la població, i “efectiu” a l’hora de transferir diners públics a empreses privades, com en el contracte de Ferrovial.
L’actual govern de coalició de la Generalitat de Catalunya tampoc no és un govern que hagi perseguit afrontar el conflicte polític amb l’estat. Ha jugat durant més de dos anys a la gesticulació independentista, amb propòsits partidistes. D’una banda, ERC ha apostat per una taula de diàleg sense recorregut i ha aplanat el camí a Pedro Sánchez a canvi de res, i, de l’altra, Junts per Catalunya ha fet proclames buides de contingut polític real al voltant de l’1 d’octubre, la DUI o un nou referèndum. El govern efectiu de Torra és un govern caduc, incapaç i venedor de fum. Ja defensàvem aquesta posició en el comunicat fet públic el passat mes de maig ‘Dos anys de ‘govern efectiu’ al Principat: ni República ni gir social’.
A més, no podem deixar de recordar i denunciar l’acció repressiva dels mossos d’esquadra contra el moviment independentista, el silenci còmplice davant d’accions repressives de l’estat contra independentistes ni el fet que la Generalitat es presenti com a acusació contra militants independentistes per la seva activitat política. La solidaritat antirepressiva no pot ser un mecanisme asimètric i partidista, que s’usi de manera interessada.
Aquest enèsim atac repressiu de l’estat, aquest cop contra el president del govern autonòmic, ha suscitat de nou debats sobre accions conjuntes i la unitat estratègica de l’independentisme. En aquest aspecte, volem constatar que, després de més de dos anys de govern efectiu, és més que evident que no existeix una estratègia comuna dins del sobiranisme governamental, i que la unitat independentista és una fal·làcia si no es té una estratègia conjunta de confrontació. El que realment hi ha darrere de les disputes entre els dos grans partits del sobiranisme és una batalla, no en relació amb una perspectiva d’embat rupturista amb l’estat, sinó per l’hegemonia electoral dins l’espai sobiranista. JxCat i ERC es troben enmig d’una guerra fratricida per guanyar vots, i utilitzen fins i tot la repressió com a arma llancívola.
La insistència de JxCat i ERC en vies de la llei a la llei, que ja s’han demostrat ineficients, en el fons encobreix la incapacitat d’afrontar (o la intenció d’ocultar) que l’única via cap a la independència serà mitjançat un conflicte polític i social sostingut en el temps als Països Catalans, contra l’estat. La independència només serà possible per mitjà d’una insurrecció democràtica popular que capgirarà les relacions de poder i les jerarquies de classe dins la nostra societat. Presentar el recurs per a la inhabilitació de Torra com un embat judicial contra l’estat és una fal·làcia, perquè aquest moviment no es troba inserit dins d’una estratègia real de confrontació amb l’estat, sinó amb la necessitat de JxCat d’estirar el xiclet d’una estratègia que saben que no acosta l’autodeterminació, però que els reporta un rendiment electoral.
L’únic embat polític amb l’estat que pot fer arribar els Països Catalans a la independència és aquell que situa el focus principal en el poder popular.
La Unitat Popular ha de mostrar una estratègia pròpia cap a l’autodeterminació dels Països Catalans i un relat propi sobre la confrontació derivada de l’1 d’Octubre. Cal reconèixer els errors en la lectura política d’aquell moment, assumint que no és possible una via ràpida i indolora cap a la independència. El cicle al voltant de l’1 d’Octubre va situar en les institucions el principal focus per avançar en la independència, però, com s’ha demostrat, les institucions autonòmiques són incapaces per si soles de desenvolupar un pols de poder amb l’estat. L’únic embat polític amb l’estat que pot fer arribar els Països Catalans a la independència és aquell que situa el focus principal en el poder popular. La base d’aquest poder és l’acumulació de forces al voltant de les lluites socials i populars, l’organització als llocs de treball i als barris, amb la Unitat Popular liderant un gran moviment de masses a favor de la independència. Només el poble salva el poble, i les elits polítiques del Principat ja han mostrat que no estan disposades a fer el que calgui per assolir la llibertat nacional.
Des d’Endavant instam a desenvolupar una confrontació amb l’estat espanyol a través d’una alternativa socialista i feminista al capitalisme patriarcal. La defensa dels drets de la classe treballadora mitjançant l’organització en el moviment popular i l’impuls d’un sindicalisme de classe i combatiu és la base per a l’articulació de la Unitat Popular com un projecte polític d’abast nacional capaç de disputar el poder a l’estat espanyol i de materialitzar l’autodeterminació arreu dels Països Catalans.
Ni desenes d’empresonaments ni centenars de detencions no aturaran l’autodeterminació dels Països Catalans.