(Opinió) El 13 de desembre que ve, en més de 140 municipis se celebraran consultes sobre la independència. Molta gent s'interroga ja sobre la profunditat i l'efecte real que les consultes sobre la independència tindran en el futur. Suposen un pas que ja no té marxa enrere? O l'Estat i l'autonomisme amortiran el cop d'efecte, com ha passat ja amb tants d'altres episodis anteriors?

Article de Jaume Soler* publicat al periòdic popular dels Països Catalans L'Accent , número 166.

Intentant fer prospectiva, hi ha molt d'interès per a saber si les vora ja dues-centes consultes en marxa o en projecte en poblacions catalanes, seran a la llarga unes consultes “de costellada”, o de trencament amb els estats espanyol i francès, amb tot el que això comporta.

No vinculants

Aquests dubtes són de difícil resposta. El que ja se sap, és que les consultes i les coordinadores locals que les promouen, agrupades en la Coordinadora per la consulta sobre la Independència s'han dotat d'un protocol que es pot trobar al seu lloc web en què es recomana que els ajuntaments no prenguin part en el procés organitzatiu, amb l'argument que fer-ho podria suposar l'anul·lació del procés per part de la justícia espanyola. Això és autolimitar-les d'entrada a ser unes consultes merament simbòliques, que haurien d'obrir la porta a una sola consulta per a tot el territori, sense especificar allò que en aquest cas sí caldria definir explícitament sense recórrer a l'expressió “nació catalana” que en termes jurídics potser vol dir una cosa diferent que en termes històrics o polítics.

Cal preguntar-se si aquest plantejament l'únic que està fent és intentar inútilment posposar el xoc. En l'estratègia independentista l'enfrontament amb l'estat és inevitable, independentment de les formes mitjançant les quals aquest enfrontament es manifesti. És cert que, ben orientades, les consultes podrien suposar un exercici de desobediència del tot desitjable, exercici que de ben segur contribuiria a impulsar un procés de ruptura. Tot plegat, però, sembla encaminat a evitar que els regidors i els partits del sistema hagin d'assumir cap compromís real, fent que tot plegat es continuï movent en paràmetres de gestos i simbolismes, tant de moda actualment amb les campanyes via Facebook i al bloc de torn.

Tot plegat, consultes no vinculants, amb eleccions autonòmiques al Principat just en acabar-se, posen molts dubtes sobre la veritable voluntat de sacrifici i de resistir de bona part d'aquest  “sobiranisme” d'última hora. Un sobiranisme que si bé es basa en un real sentiment independentista estès i present al si de la societat catalana, no deixa de ser massa recent en alguns casos (pràcticament no hi ha partit que no tingui sector, plataforma o iniciativa “sobiranista”) per no plantejar dubtes d'oportunisme malgrat la indubtable bona fe de la massa social que hi dona suport.

Un risc a considerar és, certament, que es confiï en partits i estructures que estan gestionant l'autonomia tota aquesta efervescència, i que podent-la posposar indefinidament, sobretot si la bossa sona i tenen responsabilitats de gestió a partir de les eleccions: CiU es frega les mans amb la “redempció” que la participació en les consultes els pot suposar en termes de rèdits electorals, i ERC té destacats membres (Uriel Bertran, entre d'altres) en llocs de rellevància de la Coordinadora. Unes dades que cal prendre en consideració i amb la prudència necessària.

Superar les divisions estatals o reforçar-les?

Si bé bona part de la propaganda de la Coordinadora mostra el mapa del conjunt de la nació en el material editat, tant en els textos d'aquesta com en la pregunta que es proposa (“Està d'acord que la Nació Catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?’") no s'esmenta en cap cas els Països Catalans com a objecte/subjecte de les consultes.

A més hi ha el caràcter excloent que té una pregunta que, innecessàriament, menciona la UE com a indestriable. Si les consultes no són vinculants, és perquè es confia, des de la Coordinadora, en un referèndum vinculant que seria per a la Comunitat Autònoma de Catalunya, fet que es pot qualificar de contradictori amb l'èxit de l'estratègia seguida fins ara, que s'ha basat en bona mesura en haver-se centrat en els municipis. I és aquest fet, la base municipal amb perspectiva nacional, la que ha acostat la participació i l'interès a la població, i la que a més permet traçar una estratègia de construcció nacional. És des dels municipis que podem bastir una xarxa d'abast nacional, molt més que no pas des de divisions administratives més artificials com les comunitats autònomes espanyoles i o els departaments francesos. És molt més probable que municipis del País Valencià, les Illes, la Franja de Ponent o fins i tot la Catalunya Nord impulsin consultes per la independència, que no que ho faci qualsevol dels seus parlaments o governs autonòmics o el departament francès.

Comptat i debatut, la gran virtut d'aquestes consultes ha estat demostrar el potencial que té el municipalisme i el camp per recórrer que obre en la perspectiva de l'articulació política i social dels Països Catalans.

Un repte organitzatiu

Certament, i malgrat algunes lectures precipitades que s'han fet, es fa difícil pensar que s'estigui a les portes de la independència. Es pot dir que les victòries de debò no arriben fàcilment. I no descobrim res a ningú si diem que la lluita independentista als Països Catalans pateix, essencialment, de manca d'organització, en el sentit bàsic del terme, de manca de moviment estructurat. Aquest fet impedeix saber en quin sentit anirà tot l'esforç que aquests dies s'està fent. Només cal veure la desena llarga d'entitats que conformen la Coordinadora per la consulta sobre la Independència per a veure'n el caràcter heterogeni (i no precisament en un sentit positiu i pluralista), i per tant, la imprevisibilitat de tot el procés.

En definitiva, molts dubtes encara per saber si es tracta de consultes que contribuiran a vertebrar un moviment polític i institucional disposat a defensar la voluntat popular davant la imposició, i per tant, disposat també a practicar la desobediència; o, si per contra, com passa amb els partits de les seleccions esportives, tot plegat acabarà quedant-se en unes simpàtiques “consultes de costellada”.

* L'autor és també militant de la CUP de Terrassa .