L’extrema dreta francesa i la convocatòria d’eleccions
Els resultats de l’extrema dreta a les eleccions europees han suposat un sotrac polític important a l’Estat francès, on han obtingut uns resultats històrics. Arran d’això, el president de la República Emmanuel Macron va decidir convocar eleccions legislatives.
Més enllà del panorama polític que han desencadenat els resultats i la convocatòria electoral, amb les aliances que s’hi han anat configurant, hem de recordar que l’ascens de l’extrema dreta no és una qüestió sobtada ni exclusiva de l’estat francès. Ara bé, la situació té una rellevància cabdal perquè l’escenari que s’ha obert podria permetre a l’extrema dreta de Reagrupament Nacional guanyar les eleccions en poques setmanes, i obtenir una quota de poder molt rellevant a escala europea.
L’extrema dreta ha anat guanyant hegemonia al llarg dels darrers anys gràcies al context de crisi capitalista en què som immerses i gràcies al paper dels diferents estats i els seus governs liberals, així com els diferents poders estatals i els mitjans de comunicació. La deriva conservadora internacional se sustenta en les polítiques d’empobriment dutes a terme pels estats europeus, en la manca de credibilitat d’un reformisme que no reforma, en les polítiques migratòries racistes, en la retallada de drets associada al sosteniment d’un sistema de despossessió on la classe treballadora, i entre aquesta especialment les dones i identitats dissidents, les persones migrades i els pobles oprimits, han de ser disciplinats.
El replegament dels estats ha generat el context d’empitjorament de les condicions de vida, de manca d’expectatives de millora, i de criminalització de determinats estrats de les classes populars. A la Catalunya Nord, tal com hem anat analitzant, tots aquests elements es conjuguen i ja hem vist a Perpinyà com es creava un laboratori d’aplicació de les polítiques de l’extrema dreta per sostenir un capitalisme en una crisi cada cop més aguditzada.
El projecte liberal de l’estat francès ha intensificat els seus mecanismes centralistes i de reforçament del nacionalisme francès, a partir de la identificació amb la República com a projecte cívic que fa invisible les contradiccions nacionals i socials que porta implícites. Algunes qüestions, però, han posat en dubte alguns dels fonaments de la República francesa com a estat de drets, democràtic i igualitari. L’augment de l’autoritarisme i l’estat policial racista i classista, amb assassinats als barris perifèrics de les grans ciutats; la crisi del poder imperialista i colonial amb els conflictes al Senegal o recentment a Nova Caledònia i el paper protagonista francès en l’escalada bèl·lica europea, com hem vist amb el rol francès en relació a les guerres a Ucraïna o Palestina; les retallades socials com la reforma de les pensions aprovada malgrat l’esclat de mobilitzacions en contra; o els conflictes oberts a l’interior de l’estat amb Còrsega, després de l’assassinat d’Yvan Colonna.
En aquest escenari de pèrdua d’influència internacional i de pacte social contra les classes populars, el desplegament de l’extrema dreta francesa esdevé una línia de continuïtat més descarada de les polítiques desplegades pel govern de Macron, i ve a reforçar el xovinisme liberal que ha constituït l’estat-nació francès sobre l’explotació de les classes populars i dels pobles oprimits tant a l’interior de l’estat com a les colònies.
L’assenyalament que s’ha donat, a més a més, contra l’esquerra i el perill que representa per a les bases de l’estat francès han contribuït a llaurar un camí on la disputa se situï entre dues propostes dretanes. Tot i que Macron sembli aïllat políticament, hem vist com la proposta alternativa a la seva política liberal i reaccionària, actualment al poder, es concentra entorn de Reagrupament Nacional, amb la proposta de coalició del partit conservador Els Republicans. Els consensos de l’estat francès i el seu nacionalisme són la base on la proposta de l’extrema dreta s’ha desenvolupat: unitat nacional, assimilació, i alineament amb el capitalisme europeu tant internament com en política internacional.
La perspectiva del Front Popular contra l’extrema dreta
Aturar la victòria electoral de l’extrema dreta no és cap bajanada, ja que la seva capacitat de guanyar hegemonia anirà augmentant de manera exponencial com més poder acumulin. Més enllà que aquest mateix panorama reflecteix la debilitat del fet democràtic dels estats liberals, que normalitzen la participació de l’extrema dreta en els parlaments burgesos, hem de pensar quines són les vies polítiques per frenar l’extrema dreta de manera contundent i no contingent; és a dir, com podem donar la volta a les condicions de possibilitat d’aquest ascens.
Aquí és on veiem la debilitat de la proposta política de la socialdemocràcia europea com a espai polític capaç d’aturar l’extrema dreta. Sense atacar les dinàmiques capitalistes que generen un context d’empitjorament de la vida de les classes populars, sense revertir les polítiques racistes que construeixen fronteres fixes entre “ciutadans” de primera i de segona, sense reconèixer i permetre fer efectiu el dret d’autodeterminació dels pobles, sense apostar per una democratització radical que posi la sobirania en mans de les majories, sense desmarcar-se completament del projecte bel·licista de l’OTAN i la Unió Europea, sense aturar el saqueig imperialista i reconèixer i reparar l’espoli colonial, l’esquerra europea continuarà donant-se de cops contra la paret per l’escàs recorregut de les polítiques conciliadores en un context socioeconòmic internacional que no permet la conciliació, sinó que ens aboca a una crisi de múltiples dimensions i conseqüències devastadores per la competència entre capitalistes, els estats i els diferents blocs que en representen els interessos. El miratge dels estats del benestar, en la fase actual del capitalisme, no seran recuperables. Aquest és un dels elements principals de la crisi de l’estat francès, ja que hi sostenia bona part de la seva legitimitat.
L’esquerra europea s’ha de posicionar en aquesta situació de crisi sense pensar que hi ha espai per a un nou pacte social fruit del creixement econòmic, sinó amb un programa d’esquerres capaç de combatre l’extrema dreta. Això implica assumir el conflicte que suposa posicionar-se clarament amb els interessos les classes populars. I no passa, en canvi, per reforçar un estat liberal que ha tingut un paper cabdal en la construcció dels consensos i mecanismes que afavoreixen l’explotació capitalista a tot el marc europeu.
És per això que nosaltres no entenem que el marc de l’estat francès pugui dibuixar un escenari d’emancipació per a la classe treballadora ni per a la Catalunya Nord. La Catalunya Nord, abocada a una política centralista de l’estat, menystinguda pel que fa a les inversions i sobreexplotada turísticament pel centralisme francés, aniquilada culturalment i folkloritzada com a mecanisme d’integració, no té cap perspectiva d’alliberament dins de l’estat que l’ha abocat a la misèria i que ha generat les condicions per a què Reagrupament Nacional pugui créixer i accelerar el mateix projecte de misèria i aniquilació que ja s’hi estava produint.
Les condicions per a la lluita, per a vertebrar un projecte d’alliberament nacional dels Països Catalans, així com de la resta de territoris oprimits per l’estat francès, seran més dures si venç l’extrema dreta. I encara que no venci ara, ho seran també si continua amb el seu ascens en l’hegemonia política arreu del món, en què cada cop més espais polítics adopten els seus marcs i les seves polítiques. Nosaltres, sense dubte, no tenim la capacitat política actualment per generar una alternativa al projecte de l’estat francès, representant dels interessos de les classes dominants, i a totes les seves formes de poder, entre les quals s’hi troba l’extrema dreta. Però això no ens ha de fer pensar que hi ha dreceres per parar-los els peus ni que la renúncia és necessària i allò més sensat per abordar aquest escenari, malgrat ara actuem amb la urgència de guanyar un assalt.
La renúncia de l’aplicació de programes d’esquerres que assumissin la confrontació amb el capital i amb l’estat, la passivitat davant de les polítiques liberals, classistes, masclistes i racistes, la normalització de l’extrema dreta en l’arena política per validar un consens parlamentari útil pel capital, ens ha dut on som avui. Pensem que en el context de crisi capitalista internacional, només els programes d’esquerres radicals, que apleguin el conjunt de forces socials compromeses amb la millora efectiva de les condicions de vida de les classes populars, amb el rebuig de la Unió Europea i l’OTAN, amb l’alliberament de tots els pobles del món, i més que mai amb Palestina, poden avançar cap a un escenari on la crisi i la confrontació en què ja som immerses ens dugui a camins d’enfortiment de les nostres posicions, i no de reforçament del poder que ens oprimeix.
Les mobilitzacions contra l’extrema dreta ja s’estan produint, i treballarem perquè la imminència del seu salt d’escala comporti un salt qualitatiu també de les forces antifeixistes. És en el treball militant de base, amb l’aliança dels espais de l’esquerra anticapitalista, que podrem llaurar el terreny perquè l’extrema dreta no hi pugui continuar creixent: amb un projecte sòlid, amb solidaritat de classe, amb feminisme, amb un territori que es reconeix i s’articula en la seva unitat i en solidaritat internacionalista amb tots els pobles sota domini francès, amb autodefensa contra les forces de xoc del capital, siguin en forma d’empobriment, de policia o d’ultradreta.
Arreu dels Països Catalans, combatem l’extrema dreta.