El pròxim 24 de maig hi ha convocades eleccions autonòmiques a dues de les comunitats autònomes en què es troben esquarterats els Països Catalans sota domini espanyol. Per aquest motiu, i davant la cita electoral, des d’Endavant OSAN volem manifestar algunes consideracions.
En els contextos electorals, l’aposta de l’Esquerra Independentista ha de ser el suport explícit a aquelles candidatures que representen una veritable alternativa independentista, anticapitalista i feminista que se sostinga sobre la base d’un moviment popular fort. Per contra, l’opció més coherent és l’abstenció en aquelles eleccions on la classe treballadora no puga comptar amb opcions segures, consolidades i amb capacitat de traslladar a les institucions el seu projecte de ruptura en clau nacional, social, de gènere i democràtica. D’altra forma es corre el risc de caure en l’assimilació per part del sistema.
Malauradament, cap de les candidatures que es presenten a les properes eleccions autonòmiques del dia vint-i-quatre de maig, respon a aquests paràmetres.
És cert també, però, que dècades de govern del Partit Popular han resultat ser molt de temps. Un període ininterromput, gairebé sempre amb l’encadenament de majories absolutes, que pot ser considerat, sense cap mena de dubte, un dels més desastrosos en la història recent dels Països Catalans.
La desvergonya en l’aplicació de retallades i el desmantellament de les cada vegada més minses quotes de benestar social, mentre alhora campa la corrupció i el saqueig a què hem estat sotmesos valencians, illencs i franjolins ha resultat del tot inaguantable. L’espoli i la utilització d’allò públic com quelcom al servei dels interessos d’uns pocs, ha hipotecat per anys el nostre benestar i el de les generacions que encara han de vindre.
Per aquests motius els noms de Fabra, Camps, Blasco, Matas o Castedo, indubtablement units a uns altres com els de Gurtel, Cooperació o Palma Arena, han estat una taca vergonyosa i vergonyant que perdurarà lligada, durant molts anys, al nom de les nostres terres.
El menyspreu manifestat pels successius governs autonòmics cap a la nostra llengua i cultura ha arribat a sobrepassar els límits d’allò suportable. S’han utilitzat constantment les seues majories absolutes per fomentar l’anticatalanisme més ranci, amb exemples com la Llei de senyes d’identitat valenciana, la Llei de símbols illenca, l’aprovació d’absurdes declaracions institucionals de negació de la realitat dels Països Catalans o les successives lleis educatives i lingüístiques dels populars, ja se’n diguen “trilingüisme”, Tractament Integral de Llengües (TIL) o Llei de llengües d’Aragó, amb el seu ridícul Lapao. Tot fet amb l’objectiu de tenir-nos més dividits i, per tant, també més febles i preparats per a l’homogeneïtzació espanyolista.
Totes aquestes polítiques han provocat un consegüent cansament en la societat dels nostres territoris que està convocada a anar a les urnes el dia vint-i-quatre de maig. Som conscients que aquest cansament s’alterna amb la il·lusió generada per la possibilitat de desallotjament dels executors immediats d’aquest desgavell, amb la possibilitat real d’un canvi de govern autonòmic a tots tres territoris.
Així i tot, malgrat aquesta possibilitat de recanvi i la il·lusió que ha generat en la major part de la nostra societat, des d’Endavant volem reiterar un plantejament que hem recordat en altres cites electorals: malgrat que el desnonament del Partit Popular siga un fet desitjable, inclús una urgència de salut pública per al nostre país, el canvi al front de les institucions autonòmiques no suposarà una eixida real a la situació de dependència, subsidiarietat respecte a Espanya, ni un trencament real amb els sistema capitalista i patriarcal, que és en últim terme qui provoca la creixent precarietat en què vivim la classe treballadora catalana.
Hem d’estar atents davant la possibilitat, que recordem que s’ha donat en altres moments de la nostra història, que aquesta il·lusió es torne en una ràpida desmobilització i en el desencís generalitzat per la impossibilitat, o manca de voluntat, d’atendre les demandes de major justícia social.
El projecte de l’Esquerra Independentista, tot i que quan les ocasions així ho permeten puga fer de les institucions també un camp de lluita, no ha de passar per l’anhel de gestió de les institucions del sistema d’explotació burgesa i patriarcal, i menys encara si aquest, amb les autonomies i les diputacions, respon a la voluntat de dominació espanyola i de fragmentació nacional. Aquestes són uns institucions de classe, cada vegada més buides de contingut i intervingudes, en la seua política econòmica, tant pel govern espanyol com per les institucions europees.
La verdadera democràcia no és aquella que es fa cada quatre anys. Front a aquesta pràctica, és responsabilitat d’Endavant en concret, i de l’Esquerra Independentista en general, el bastiment d’un contrapoder popular fonamentat en el desenvolupament i la confluència de les lluites socials en la unitat popular, així com emprar les ferramentes que ens facen avançar en el nostre projecte de construcció nacional d’uns Països Catalans més units, lliures i amb el socialisme i el feminisme com a bandera.
Països Catalans, 14 de maig de 2015