La sentència del Procés ha estat el detonant d’un esclat impressionant de mobilitzacions populars arreu dels Països Catalans. La repressió viscuda des de 2017, juntament amb la constatació que les autonomies són una ficció i que la democràcia a l’estat espanyol és un miratge que amaga un joc on el poder sempre guanya, han tret desenes de milers de persones al carrer, desbordant per complet tant el sobiranisme governamental com el govern en funcions de l’estat.

La protesta popular ha dut l’estat a treure’s la màscara i actuar obertament com un estat ocupant. L’enviament de milers de policies i guàrdies civils ha desfermat una onada de violència policial que en només 48 hores ha provocat més de 250 ferits, alguns d’ells de gravetat. Aquesta violència policial ha estat perpetrada braç a braç entre les forces d’ocupació i la policia botiflera.

La resposta d’autodefensa a l’extrema violència policial, a banda de ser totalment legítima, ha enviat també un missatge clar al conjunt del poble: no ens rendim ni ens resignem. I també als elements dirigents del processisme: s’ha acabat seguir jugant al vostre joc. Estem davant d’una resposta d’autodefensa contra les agressions policials, no pas davant cap intent de disputar el monopoli de la violència a l’estat. En aquest sentit, aquells que des de posicions suposadament independentistes acusen les persones que van decidir autodefensar-se de “minoria violenta” estan fent el joc a l’estat i aplanant el terreny perquè es reprimeixi les protestes amb legislació antiterrorista. Estan donant a la policia la potestat de decidir qui i quan es pot protestar ja que davant la violència policial, l’única alternativa a l’autodefensa és tancar-se a casa. En definitiva, estan demostrant avantposar la defensa de l’ordre establert a la lluita pels nostres drets.

La resposta mobilitzadora ha tornat a dibuixar de nou el mapa dels Països Catalans. Malgrat els efectes negatius que per a la construcció nacional han tingut determinades dinàmiques del procés, la resposta popular a la repressió ha tornat a mostrar la tossuda realitat del nostre poble. Milers de persones ens vam mobilitzar dilluns al País Valencià, a les Illes Balears i a la Catalunya Nord. I continuarem fent-ho els pròxims dies. Demanem al conjunt de l’independentisme que no s’invisibilitzi aquesta realitat ni es relegui a dinàmiques secundàries.

La resposta popular deixa també en evidència la ficció del govern efectiu. L’estratègia de govern efectiu s’ha demostrat que era un fracàs absolut en relació amb allò que es proposava: implementar la República. També s’ha mostrat com un fracàs absolut en relació a allò que realment pretenia: preservar l’autonomia. L’autonomia de Catalunya és un ens completament buit de sobirania, un simple gestor de les engrunes. L’autocensura parlamentària davant les amenaces del Tribunal Constitucional acaben també amb qualsevol traça que el parlament pugui representar políticament les veus del poble. No esperem res d’aquest govern; és inútil exigir-li gestos, generant la sensació que potser podrien fer-los, quan se sap que aquest govern ara mateix és una pedra al camí cap a l’autodeterminació. L’objectiu de l’independentisme no ha de ser preservar les institucions autonòmiques a qualsevol preu sinó preparar la resistència contra l’estat per poder exercir el dret d’autodeterminació.

Ara no és el moment de desmobilitzar. És el moment de seguir als carrers. La lluita serà llarga però el poble autoorganitzat ja té la suficient intel·ligència col·lectiva per a regular els embats. La va demostrar amb la resposta contundent de dilluns i també amb la resistència a la violència policial d’ahir, dimarts. Que no s’utilitzi la idea que això va per llarg com un eufemisme per enviar la gent a casa. Avui cal ser a les marxes per la llibertat, a les accions i mobilitzacions en cada poble i ciutat, preparant les mobilitzacions lligades a la vaga de divendres, i preparar-nos per a la següent gran acció de desobediència col·lectiva. Ningú a casa. Ningú expectant.

Tota mobilització sostinguda ha de generar un programa reivindicatiu. Les mobilitzacions serveixen per assenyalar l’estat com un estat autoritari i ocupant, i per acumular forces i confiança. Però també han de servir per generar un programa polític que posi sobre la taula la fi de la repressió, la millora de les condicions de vida de les classes populars a través de l’exercici de la plena sobirania política i econòmica i l’exercici del dret d’autodeterminació dels Països Catalans.

En aquest sentit, reiterem la nostra oposició als discursos que parlen de “diàleg i negociació” sense fixar com a condicions base d’aquest diàleg els drets nacionals i socials del nostre poble. No és un conflicte entre iguals, sinó un conflicte entre un poble que lluita pels seus drets i un estat que nega aquests drets. El dret d’autodeterminació, és a dir, la plena sobirania política i econòmica, és un dret irrenunciable que no pot ser moneda de canvi en cap negociació política.

La lluita és l’únic camí!

Països Catalans, 16 d’octubre de 2019