Aquests últims dies hem assistit a la gestació i al part d’un dels mecanismes més emprats per la socialdemocràcia a l’hora de justificar-se i evitar fer un anàlisi de la realitat social: la divisió de conflictes i la seva categorització aleatòria a través de xarxes socials i mitjans de comunicació per tal de generar una opinió pública, a la resistència de les veïnes de Barcelona davant l’acceleració del procés de barricidi que estan patint els nostres carrers.
No podem caure en el seu joc, no podem acceptar que se’ns negui una realitat: no existeixen “violències”, vivim immerses en una violència estructural anomenada sistema capitalista i aquesta s’articula sobre tres eixos bàsics de treball: racialització, patriarcat i classe, i es despleguen en múltiples formes d’afectació. Permetre que es parli de “violència immobiliària”, “violència energètica” o altres com si les conseqüències lògiques del sistema capitalista fossin bolets aïllats i inconnexos és part de la victòria del sistema, intentant fer creure que amb pedaços assistencialistes que no qüestionen ni incomoden la seva pràctica política tot torna a l’estabilitat. Tampoc podem acceptar que es denomini “-fòbia” a una legitima acció de defensa contra els bens materials que expressen l’expulsió i substitució de la classe obrera per a bastir les consecutives ampliacions de l’aparador de la Marca BCN.
No existeix la turisme-fòbia en tan que no tenim cap por al turista, ni cap odi particular, hi ha una expressió del malestar social, una resposta popular que s’expressa en un espai públic cada cop més massificat i més rentable per a empreses privades. Per què s’està usant espai públic com a aparador de productes privats? Per què s’està permetent que hi hagi locals i oficines destinades al turisme quan ens falten molts equipaments i serveis bàsics? Per què als nostres carrers hi ha més cadires privades que públiques? Per què anomenem “civisme” al cinisme i la repressió?
No hi ha cap violència que només afecti als rebuts dels subministres, a la llista de la compra o al pagament del lloguer, hi ha un procés que consisteix en reduir fins eliminar el comerç de proximitat, especular amb el lloguer i la compravenda d’habitatges, una premeditada permissivitat en la “degradació” de carrers i zones, la focalització en temes i col·lectius que viuen completament exposats a la violència capitalista (venda ambulant, immigració, prostitució, droga, etc), l’entrada al joc de grups inversors, bancs i empreses immobiliàries que conten amb el suport de la policia i l’administració per a desnonar i expulsar les veïnes amb la força física.
Deia ahir l’Alcaldessa que “no s’han de minimitzar els fets, però són aïllats. Parlar de violència és fer mal a la imatge de BCN per pur partidisme”, doncs no, no minimitzem, en absolut, la violència que patim als carrers de BCN quan la Guardia Urbana i els Mossos d’Esquadra ens agredeixen i forcen a renunciar als nostres drets i llibertats, no minimitzem la violència que patim als carrers quan l’Ajuntament i Serveis Socials ens neguen una resposta mínimament acceptable davant els atacs del capital i, a més a més, ens envia a la Guàrdia Urbana a desallotjar un espai institucional, espai que és més dels ciutadans que del govern, o així hauria de ser. No minimitzem ni minimitzarem la violència que exerceix a diari el capitalisme contra totes nosaltres.
Sense capitalisme no es categoritzaria el proletariat segons el seu color de pell o nacionalitat ni es mantindria el colonialisme, sense capitalisme les dones no continuaríem rebent a diari les dosis majoritàries de violència ni les veïnes es veurien al carrer sense solució per a que a l’edifici on vivien es faci un hotel o apartaments de luxe. Sense capitalisme no estaríem en una situació de despossessió salvatge de drets, mitjans i capacitats.