El capitalisme actual, en la seua fase senil, viu una profunda crisi, que els capitalistes voldrien que paguem nosaltres, les treballadores i els treballadors.

Les nostres vides estan dirigides per allò que diuen “mercats”. Darrere d’eixe eufemisme impersonal s’amaguen els bancs, les grans empreses, els fons d’inversió i de pensions, dirigits per una oligarquia exigua en nombre però immensament poderosa, que controla l’economia, la política i la comunicació; una minoria ínfima que té el poder de decidir el futur de mils de milions de persones en ares al seu benefici. Una minoria que necessita la nostra sang per mantenir el seu estatus i la seua forma de vida parasitària.

Avui tots els drets que ens queden estan en perill per a satisfer les necessitats del capital. A l’estat espanyol, hem vist com les reformes laborals, del PSOE o del PP, dictades per la patronal, han precaritzat encara més l’ocupació i eliminat conquestes obreres, mentre ha continuat creixent l’atur i la precarietat.

Amb les seues reformes volen que treballem més anys de la nostra vida i més hores cada dia, però cobrant menys i amb menys drets per tal d’augmentar els beneficis del capital.

Amb l’excusa del dèficit es desmantellen els serveis públics. L’objectiu és que tot allò que puga donar beneficis esdevinga mercaderia. En conseqüència, sols tindrà drets qui tinga diners per pagar-los.

La Constitució espanyola, reformada fa quatre anys per imposició de la Unió Europea, dóna prioritat al pagament del deute. Del que quede, si és que en queda, es pagarà la sanitat, l’educació, les pensions, etc. El capital té prioritat. Nosaltres rebutgem el deute extern perquè la nostra classe no deu res als poders financers. No devem, no paguem.

El capitalisme ens aboca a un abisme sense fons i una crisi sense final. El que realment existeix és incompatible amb un futur digne per a totes i tots. Actua com ho fa perquè és el que és; un altre món és possible però un altre capitalisme no. No es tracta, doncs, d’eixir de la crisi, sinó del capitalisme en crisi.

Hem de recuperar l’orgull de ser el que som, treballadors i treballadores; l’orgull de classe, de pertànyer a la classe que amb el seu treball crea quant d’útil i bo hi ha al món, l’única classe imprescindible: la classe obrera. Cal parlar de classes i lluita de classes, d’ells i de nosaltres, d’interessos oposats. Hem de confrontar amb les idees de col·laboració de classes i pacte social. La realitat ha demostrat que la superació de les classes i de les ideologies era una mentida interessada.

Destruir el capitalisme exigirà unitat i lluita. Unitat per damunt de divisions falses: persones aturades i ocupades, en actiu i jubilades, del sector públic i del privat, “fixes” i eventuals, d’ací i immigrants; tots formem part de la mateixa classe. La lluita exigirà també organització i disciplina. Cridem a totes i a tots a organitzar-se i a lluitar pels nostres drets com a classe i per convertir en Història passada el mode de producció capitalista.

Coordinadora Repartim el Treball i la Riquesa
http://coordinadora-repartim-treball-riquesa.blogspot.com/