Manifest d'Endavant del 1 de maig de 2010.
Ara farà uns dos anys i mig que, amb el col·lapse del sistema financer de setembre del 2007, molts sectors polítics, mitjans de comunicació i organismes econòmics, els quals fins al moment havien estat grans defensors del model neoliberal, s'afanyaven a anunciar la mort d'aquest model polític-econòmic, i es posaven al capdavant de la reclamació de tota una bateria de mesures reguladores. Així, semblava que amb l'inici de la crisi econòmica també s'encetava la mort del sistema que va inspirar la construcció de la UE. La realitat, però, era molt llunyana: aquest primer “mea culpa” no era més que una juguesca per evitar una previsible enfurismada de les classes populars de tot el món. De la mateixa manera, les corre-cuites dels governs europeus per fer desenes de trobades i grups de treball per “refundar el capitalisme” eren només una cortina de fum per encetar el procés que finalment s'ha adoptat: sortir de la crisi del neoliberalisme radicalitzant la imposició de les mesures que aquest model requereix. Una petita ullada als mitjans de comunicació aquests dies deixa molt clara quina és l'aposta de les polítiques de la UE davant aquesta crisi: les mesures imposades a la classe treballadora grega, el Tractat de Lisboa, la no reforma del sistema financer pel no rotund britànic, les receptes europees per a la reforma del mercat laboral i del sistema de pensions de l'Estat Espanyol, les retallades de les partides socials estatals, i un més que llarg etcètera.
Als Països Catalans, aquesta realitat ja ha deixat a l'atur a prop de dos milions de persones (encara que les xifres oficials ho rebaixin), amb la destrucció de centenars de milers de llocs de treball que no es recuperaran perquè la gran majoria de les empreses afectades ja fa temps que van optar per la deslocalització cap a països on les despeses de producció són més baixes. Amb aquesta situació, se'ns vol fer entendre a la classe treballadora que hem de renunciar als nostres drets per tal de poder ser competitiva; drets pels quals vàrem lluitar, drets que ens pertanyen i que, si els arribéssim a perdre, difícilment els tornarem a recuperar si es permet que les polítiques neoliberals segueixin decidint les mesures sociolaborals que s’imposen del nostre país.
Hem de comprendre i exigir que les mesures no s’han de prendre, tal i com pretenen, sobre les esquenes de la classe treballadora, ja que en cap cas és qui ha generat aquesta situació; sinó que cal modificar plenament l’actual model productiu, polític i econòmic. Cal una actuació radical però totalment en la direcció contrària a la fins avui proposada; és necessària la protecció del teixit industrial del nostre país, amb una forta fiscalització sobre els productes importats, la intervenció per part de l'Estat en l'economia per tal de redreçar el timó amb la nacionalització de la banca, la nacionalització de totes aquelles empreses que no poden fer front a les seves obligacions amb els i les treballadores, i la nacionalització dels sectors estratègics de l'economia per evitar el xantatge que, indubtablement, la patronal exercirà sobre el país.
Els mencionats són només uns primers passos, però aquests ja anirien a l'arrel de les causes que ens han portat a l'actual situació. Això no és demanar allò impossible, és exigir el dret a decidir de la classe treballadora també en allò que pertoca a l'economia. Sense una democràcia econòmica i social, no podrem esdevenir uns Països Catalans lliures i realment democràtics, en el què l’interès pel benestar de les classes populars estigui a primera línia de les actuacions de les institucions, i no pas els interessos d'una oligarquia.
Cal assumir la nostra responsabilitat com a part de l’engranatge del sistema. Com totes les crisis al llarg de la història, aquesta té dues sortides amb conseqüències radicalment oposades: una busca el manteniment de l’ordre imperant, i per tant vetllarà pels interessos de la patronal a costa dels de la classe treballadora; l’altra és la que ha ens ha de permetre viure de manera digna i gaudint de la riquesa que nosaltres mateixes generem. Però no hi ha millora sense lluita, i per lluitar cal organitzar-se: com a treballadors i treballadores, com a poble, com a integrants de barris, com estudiants, com a dones, com aturats i aturades, com a persones immigrades, etc. I exigir el què ens pertoca!
Contra l’atur i les retallades socials, solidaritat i consciència de classe!
Endavant. Organització socialista d'alliberament nacional.
Països Catalans, 1 de maig de 2010