Document on s’exposa l’aposta estratègica d’Endavant (OSAN) per enforntar-se als reptes de futur del poble treballador català. Endavant (Organització Socialista d’Alliberament Nacional) – Castelló de Rugat, Països Catalans – 12 de maig de 2001
Índex
1 Breu anàlisi de conjuntura
1.1 Marc global: el procés de Reforma política
1.2 Esgotament de l’autonomisme
1.3 El procés de construcció europea
1.4 Manca de legitimitat del sistema de democràcia burgesa
1.5 Revifalla de la societat civil catalana
2 Els reptes de la Unitat Popular
2.1 La globalització neoliberal, la nova organització del sistema capitalista, les noves formes de la lluita de classes, la necessitat d’un projecte socialista d’emancipació de classe
2.2 El fracàs de l’autonomisme i la necessitat d’una alternativa de ruptura amb l’estat espanyol
2.3 Les lluites populars, els moviments socials i l’alternativa política de transformació i alliberament nacional
3 Començant a construir la Unitat Popular
3.1 El Marc de Vinaròs
3.2 La Conferència Nacional de l’Esquerra Independentista
3.3 Les Assemblees Populars Comarcals
3.4 La temporalitat
1 Breu anàlisi de conjuntura
En el marc de la globalització neoliberal, fase actual de desenvolupament del capitalisme, els Països Catalans es troben immersos en un procés de construcció europea oposat clarament als interessos de les classes populars. Les principals conseqüències d’aquest procés són la precarització de les classes populars catalanes, la seva desnacionalització a partir d’una onada homogeneïtzadora impulsada pels estats espanyol i francès, la destrucció del territori i la progressiva substitució dels sectors econòmics productius (agrícoles i industrials) pel sector terciari de serveis.
Aquest marc estructural es veu consolidat per el debilitament de les minses conquestes democràtiques arrabassades per les classes populars als estats burgesos que s’ha produït després de la segona guerra mundial. El desmantellament de l’estat del benestar amb la privatització d’importants serveis públics, l’allunyament de la ciutadania dels centres de decisió, l’augment de la repressió de qualsevol forma de protesta que qüestioni algun aspecte de l’ordre realment existent i la feixistització de la societat espanyola són elements que, en la part dels Països Catalans que es troba sota domini espanyol, es desenvolupen en un marc jurídicopolític (la Constitució espanyola) l’origen del qual cal cercar-lo en el procés de Reforma política.
1.1 Marc global: el procés de Reforma política
Aquest procés, conegut erròniament amb el nom de Transició democràtica, fou el procés de canvi de l’estat franquista a l’actual democràcia burgesa. Però aquest canvi només fou formal, ja que les principals estructures de poder (econòmic i repressiu) del franquisme varen mantenir-se intactes. La legitimitat d’aquest canvi formal descansa sobre la integració en el procés de reforma de les forces polítiques pretesament rupturistes a través del procés d’elaboració de la Constitució del “consens”.
Aquest consens es realitzà a través de les pressions de l’exèrcit davant els avanços dels moviments basc, català i gallec d’alliberament nacional, els xantatges de la burgesia en un moment de crisi econòmica i de preparació per a un procés de reconversió industrial amb els Pactes de la Moncloa i la més salvatge repressió a les lluites populars que exigien la ruptura (i no la reforma) respecte de la dictadura feixista.
Les bases del consens constitucional sorgit d’aquest procés són: en primer lloc, la negació de la legitimitat republicana i el reconeixement implícit de la continuïtat franquista amb la successió de Franco per Juan Carlos I; en segon lloc, el silenci que havia de permetre la impunitat de tots els crims de la Guerra d’Espanya, de la dictadura franquista i del procés de reforma; en tercer lloc, la instauració d’un estat d’excepció permanent (a través de l’article 8 de la Constitució) que estableix que l’exèrcit espanyol (el cap suprem del qual és Juan Carlos I) és el garant de la unitat territorial espanyola; i finalment, la consagració del mode de producció capitalista en un marc d’adaptació i integració al procés de construcció europea.
L’anomenat Estat de les autonomies, la resultant d’aquest procés, és producte de la confluència d’interessos de les classes dominants de l’estat (inclosa la catalana). Un estat descentralitzat administrativament que, no tan sols nega el dret a l’autodeterminació al poble català, sinó que el fragmenta en comunitats autònomes que tenen prohibit federar-se entre elles.
1.2 Esgotament de l’autonomisme
Avui, a principis del segle XXI, podem parlar d’esgotament de l’autonomisme, perquè s’ha demostrat que és un camí que no condueix a l’alliberament social i nacional del poble català sinó al reforçament de l’Estat espanyol i de la seva Constitució. En el seu moment, els diferents Estatuts d’Autonomia foren l’aposta de les burgesies regionals catalanes per obtenir unes quotes de poder dins el nou marc institucional que es configurava dins l’Estat espanyol. Per legitimar això, les forces polítiques suposadament representants del catalanisme (PSC, PSUC, CiU, ERC, PSPV, etc.) defensaren que els Estatuts eren les eines jurídiques que permetien accedir a l’autogovern.
Però la Constitució és molt clara en aquest punt. Les Comunitats Autònomes són marcs de descentralització administrativa, en cap cas, d’autogovern o d’autodeterminació, com alguns han volgut arribar a fer-nos creure, i els Estatuts d’Autonomia són lleis sotmeses a la Constitució espanyola i que han de ser aprovades en el Parlament espanyol.
Unes de les principals conseqüències de la fragmentació de la nació catalana en comunitats autònomes (Comunitat Autònoma de Catalunya, Comunitat Valenciana, Illes Balears i Aragó) i en tres estats (l’espanyol, el francès i l’andorrà) són els impediments objectius que s’oposen a la vertebració d’estructures d’àmbit nacional. Com a conseqüència d’aquest fet, una de les característiques principals de les forces polítiques autonomistes és el seu àmbit d’actuació regional.
Al Principat, la credibilitat des del punt de vista nacional de la coalició que ha governat en els darrers 20 anys, CiU, està essent soscavada per les contradiccions que sempre ha mantingut a nivell de projecte polític. Pesen més els plantejaments de classe, uns plantejaments que la porten a prioritzar un pacte amb la gran burgesia espanyolista (representada pel PP) que no pas els de caràcter regional que li havia permès fins ara mantenir la seva quota de poder. Pel què fa a ERC, amb la seva voluntat d’esdevenir un partit de govern que pugui prendre a CiU l’hegemonia del vot nacionalista, es veu amb la necessitat de substituir el seu discurs independentista per el de l’autonomisme crític, despullat de qualsevol aspecte rupturista. En aquest marc, el discurs més radical de les JERC, té la funció de canalitzar l’independentisme cap a les files del projecte polític d’ERC.
Al Principat, l’inevitable final del pujolisme significa la configuració d’un nou escenari polític en el qual s’hauran de situar totes les forces polítiques. Aquest fet obre la possibilitat a què una força política sobiranista i rupturista pugui obrir-se lloc com a alternativa a les forces autonomistes. El fracàs de Pujol és el fracàs de l’autonomisme, basat en el possibilisme i en la defensa de la Constitució i l’Estatut d’autonomia, i anuncia el fracàs d’altres opcions autonomistes, tant al País Valencià com a Ses Illes.
Al País Valencià, sobre la base del model autonomista i regionalista del Principat, el BNV i el Front intenten construir una força política capaç d’obtenir una representació en el parlament valencià. Per fer-ho, compten amb el suport dels seus referents al Principat, CiU i ERC respectivament. Mentre el BNV explota el discurs de la tercera via, consistent en afirmar que el País Valencià és una nació, el Front, sense sortir-se del mateix regionalisme que caracteritza el BNV, intenta explotar una mica més la idea de Països Catalans.
A les Illes, l’autonomisme està representat per partits petits com el PSM, UM o ERC. La seva incapacitat per construir un projecte nacional i d’esquerres es veu reflectida en la seva participació en l’anomenat Pacte de Progrés, un pacte construït al voltant del PSOE, que tot i representar un petit avanç en una regió del país que mai no havia deixat de ser governada pels franquistes (primer UCD, després AP i finalment PP), no condueix al redreçament nacional i social de Ses Illes perquè no qüestiona el marc jurídico-polític vigent.
Al nord de la nostra nació, mentrestant, Unitat Catalana (el referent de la qual és CiU) i el Partit per Catalunya (sorgit del Partit per la Independència) són organitzacions polítiques que, des de la dreta de l’espectre polític, s’emmotllen al marc jurídic francès. Encara avui no s’ha pogut articular una força política catalana i d’esquerres que pugui fer front a les polítiques descatalanitzadores i colonialistes de l’administració francesa.
L’autonomisme ha demostrat la seva incapacitat estructural per endegar un procés de construcció nacional per els Països Catalans, perquè reforça el marc jurídico-polític vigent i perquè contribueix a la fragmentació de la nació catalana. Ens cal, doncs, una força política nacionalista en el sentit fabrià del terme, és a dir, una força política que lluiti per la independència i la unitat de la seva nació.
1.3 El procés de construcció europea
Un altre factor fonamental que configura la realitat social dels Països Catalans és el procés de construcció europea i les seves conseqüències sobre les seves classes populars, sobre la seva estructura econòmica i sobre el seu entorn natural. Cal situar aquest procés en el marc de la configuració de la nova fase de desenvolupament del capitalisme, la globalització neoliberal. La flexibilització del mercat laboral, lluny de ser una eina per distribuir de forma més igualitària el treball i la riquesa, ha contribuït a la fragmentació i la precarització de les classes populars catalanes. Els mecanismes concrets d’aquesta flexibilització són els que caracteritzen les darreres reformes laborals de l’Estat espanyol: augment del període de cotització, reducció dels subsidis d’atur, reducció dels costos d’acomiadament i enfortiment del treball temporal i a temps parcial.
Juntament amb aquesta evolució precaritzadora del mercat de treball, i amb el suport de tota la intel⋅lectualitat neoliberal, s’està desenvolupant un procés de desmantellament de l’Estat del benestar. Sota la lògica de privatitzar els beneficis i socialitzar els costos, la burgesia espanyola està impulsant un seguit de retallades socials en els serveis assistencials estatals (educació, sanitat, pensions, subsidis d’atur,…) i una redefinició pràctica de la funció de l’estat a través de les privatitzacions, cosa que suposa la seva retirada de l’esfera econòmica.
D’altra banda, els Països Catalans s’estan convertint en una regió de turisme i serveis en el marc de la Unió Europea i de la divisió internacional del treball que es deriva del procés de construcció europea. D’aquesta manera s’està portant a la pràctica una substitució dels sectors econòmics productius (agrícoles o industrials) pel sector terciari de serveis.
Tota aquesta reestructuració econòmica s’agreuja pel conjunt d’agressions al medi natural que l’acompanya. Aquestes agressions es concreten en la destrucció del territori per la construcció de grans infrastructures de comunicacions (autopistes, carreteres, trens d’alta velocitat,…), de tipus energètic (energia nuclear, eòlica, etc.) i de cara al turisme, tant de masses, com elitista (parcs temàtics, camps de golf, etc.).
És evident la incapacitat de l’esquerra institucional de fer front a aquesta onada d’agressions a les classes populars i al territori. Ni les forces polítiques d’abast estatal — com Izquierda Unida i els seus respectius referents regionals (EUPV, EuiA i EUIB) —, ni les d’àmbit regional (PSM, ERC, IC), ni els sindicats majoritaris — CCOO (CONC al Principat) i UGT — han estat capaços d’articular una estratègia social que s’oposi al procés de construcció europea i a les seves conseqüències nefastes per a les classes populars.
1.4 Manca de legitimitat del sistema de democràcia burgesa
El model neoliberal d’Estat reprèn la teoria liberal del primer capitalisme i defensa un estat mínim a nivell de funcions, però amb el màxim de força coactiva per crear les condicions polítiques i socials que permetin el seu funcionament econòmic. Amb l’excusa de la “governabilitat” utilitza tots els mitjans de què disposa per a reprimir el descontentament social que neix de les polítiques antisocials del capitalisme, tot tractant de mantenir la legitimitat democràtica de les seves institucions. L’essència del que alguns teòrics anomenen la “democràcia autoritària” consisteix en el seu autoritarisme disfressat d’un talant suposadament democràtic. Podem trobar aquestes característiques en els Estats espanyol i francès.
D’entre aquestes caldria destacar el seu caràcter representatiu en contraposició amb qualsevol experiència de democràcia directa. La principal conseqüència d’aquest sistema és que la ciutadania s’allunya dels seus propis problemes, considerant que és feina de la classe política resoldre’ls. Amb aquest ampli marge d’autonomia els autoanomenats representants del poble es dediquen a la tasca de la fabricació del “consens” (concepte clau en la gènesi de l’actual marc polític), tasca que realitzen recolzats en els cada vegada més poderosos mitjans de comunicació. El consens, construït a través de la propaganda, és un dels elements claus del sistema, ja que és una eina que permet integrar aquelles posicions que li són directament inassimilables. La repressió policial i mediàtica, cada vegada més utilitzades, són els darrers mitjans que té el poder per deslegitimar les opcions polítiques i socials que li són crítiques.
Aquest allunyament de la ciutadania respecte de la resolució dels seus propis problemes es veu reflectit també en el paper que les grans institucions del sistema estan assumint: així, cada vegada tenen menys poders de decisió els representants més propers al poble i agafen més poder les institucions que li són més llunyanes. És el que s’anomena la pèrdua de sobirania dels estats en favor d’institucions supra-estatals amb dubtosa legitimitat democràtica com, per exemple, les institucions comunitàries, l’OTAN, l’Organització Mundial del Comerç (OMC) o el Fons Monetari Internacional (FMI). En el cas dels Països Catalans (Catalunya) aquest fet no fa sinó agreujar la manca d’institucions pròpies de sobirania nacional.
Aquesta incapacitat estructural del sistema representatiu burgès de donar eines a les classes populars per a què s’impliquin en la resolució dels problemes col⋅lectius (essència de la democràcia), es tradueix en una manca de confiança d’aquestes en aquest sistema i en els seus representants. Aquesta és una de les causes que expliquen el constant augment de l’abstenció i el descens de la participació que s’observa al nostre país elecció rera elecció.
1.5 Revifalla de la societat civil catalana
Cal entendre el lent, però real revifament de la capacitat d’autoorganització i resistència de les classes populars catalanes en aquest marc d’agudització de les agressions al poble treballador català i d’esgotament de la legitimitat de l’actual marc jurídico-polític. Aquest revifament es demostra en la gran quantitat de campanyes (amb importants nivells de combativitat) realitzades durant els darrers anys des de diversos sectors socials.
Un repàs gens exhaustiu d’aquestes campanyes arreu de la geografia catalana podria incloure el moviment veïnal i la campanya contra el rebut de l’aigua; el moviment antimilitarista i la campanya contra la ocupació militar de maig del 2000; el moviment antifeixista i les respostes a les agressions feixistes arreu del país; el moviment estudiantil i la constant denúncia contra les polítiques privatitzadores i espanyolitzadores del PP; la lluita contra la precarietat laboral i les ETT; la lluita contra les agressions sexistes; el revifament de la solidaritat internacionalista, com per exemple la campanya contra el deute extern; les campanyes de defensa de la terra a l’Horta de València, a l’Ebre, a Ses Illes, o les d’arreu del país contra el TAV; la defensa de la unitat territorial amb les mobilitzacions a València (9 d’octubre i 25 d’abril), a Mallorca (31 de desembre) i a Perpinyà (7 de novembre).
El teixit associatiu català demostra una vitalitat i una combativitat en constant creixement, però es troba orfe d’una organització política que li permeti oferir una alternativa global a l’actual sistema polític. Sense aquesta alternativa, la majoria de reivindicacions dels moviments socials són fàcilment assimilades per les forces polítiques integrades en el sistema parlamentari. Podem dir, per tant, que existeixen les condicions econòmiques, socials i polítiques que permeten l’aparició d’una alternativa política i social rupturista basada en una política d’esquerres, en la sobirania, i en la territorialitat que permeti avançar en el procés de construcció del Contrapoder Popular Català.
2 Els reptes de la Unitat Popular
La Unitat Popular que Endavant defensem ha de poder articular tot el potencial revolucionari i antisistèmic d’aquests tres grans corrents, sovint inconnexos, que són el catalanisme independentista, el moviment obrer i els diferents moviments socials sorgits durant el darrer terç del s. XX.
Per això el nostre projecte d’Unitat Popular ha d’enfrontar-se a reptes que es planteja l’esquerra i els moviments d’alliberament nacional d’arreu del món, i al mateix temps als problemes propis del nostre país.
2.1 La globalització neoliberal, la nova organització del sistema capitalista, les noves formes de la lluita de classes, la necessitat d’un projecte socialista d’emancipació de classe
El principal repte de tota l’esquerra que veritablement aspira a una superació del sistema capitalista, avui, és la necessitat de saber-se adaptar a les condicions actuals i plantejar una nova alternativa al sistema actual. El sistema capitalista dels nostres dies es troba marcat per profundes transformacions, sorgides a partir dels anys 70, amb la superació parcial del model fordista, el col⋅lapse de l’estat del benestar i el naixement d’aquest nou paradigma productiu que podríem anomenar informacional. Els darrers 20 anys, la nova organització de la producció i el canvi de la configuració de la classe treballadora han posat en crisi les anàlisis i plantejaments de l’esquerra, que ha observat com es desmembrava la classe treballadora homogènia per a la qual havia creat les seves formes organitzatives i estratègies de lluita. Cal afegir-hi també la caiguda del bloc de l’est i el canvi a una correlació de forces enormement desfavorable als pobles oprimits i a les classes explotades, tant a nivell militar, com polític i ideològic.
No ens trobem al final de la història, no ha desaparegut la divisió de la societat en classes socials enfrontades irreconciliablement, sinó que la burgesia es troba en un moment d’absoluta hegemonia, que s’expressa també en el terreny ideològic amb la proscripció de tot plantejament crític.
Avui dia ens trobem, en el marc de les societats capitalistes occidentals, amb una classe treballadora fragmentada, amb una creixent flexibilitat i inseguretat, que deixen sense capacitat de resposta davant la progressiva agudització de l’explotació i el desmantellament de totes les concessions que s’havien obtingut el segle passat. Els models d’organització basats en la producció en sèrie en grans centres de treball, els sindicats, han perdut una part important de la seva eficàcia en vehicular els interessos de classe, fins al punt que la majoria s’han convertit en un engranatge més del nou model productiu. I l’esquerra majoritària, que ja havia renunciat a qualsevol opció revolucionària, ha anat acceptant fins i tot les mesures econòmiques neoliberals sense oposar-hi cap alternativa, mentre creixien els nous explotats, els sectors socials sotmesos a l’exclusió i la marginació, treballadors precaris, temporals i aturats, sectors compostos en la seva majoria per joves, dones i immigrants, deslligats de les estructures organitzatives i aliens als programes i a la cultura política del moviment obrer tradicional.
I són aquests sectors, de manera espontània i desorganitzada, els que més han començat a plantejar lluites veritablement rupturistes, amb una forta combativitat, al marge de l’esquerra reformista en crisi, però sense plantejar cap programa polític ni estratègia emancipatòria.
Ens trobem en una situació semblant a la dels inicis de la revolució industrial, quan la resposta a les condicions immediates d’opressió i explotació salvatges es reduïa a esclats espontanis i aïllats, una lluita sense una organització i direcció que tinguessin en compte el caràcter estructural d’aquesta opressió i la necessitat de lluitar com a classe oprimida per l’enderrocament de l’ordre social burgès i la construcció d’una societat alternativa, i és per tant, una lluita abocada a la frustració, a una derrota rere l’altra.
Cal doncs elaborar i portar a la pràctica una nova estratègia d’alliberament basada en l’aliança estratègica de totes les classes populars del país per tal de construir un contrapoder popular català. Aquest s’ha de materialitzar en diverses estructures de lluita i d’organització popular que acabin abastant tots els àmbits de la societat catalana, es tracta doncs de diversificar les estructures organitzatives antisistèmiques però sempre des de la coincidència estratègica i la complementarietat de totes les formes de lluita. En aquest marc, la Unitat Popular ha de ser l’expressió política d’aquest contrapoder popular.
Només així ens podrem enfrontar, amb possibilitats reals de vèncer, a les classes dominants dels estats espanyol i francès, i a les estructures jurídiques que n’asseguren la seva hegemonia. Aquestes són les garants de la subordinació del nostre poble als interessos imperialistes del Capital transnacional. El nostre objectiu ha de ser configurar l’economia, la política i la cultura en funció dels interessos socials i ecològics de les classes populars del país per tal de que la nostra petita nació no acabi sent devorada per la voràgine salvatge de la globalització capitalista.
Així doncs, cal reivindicar la vigència del socialisme, la necessitat de plantejar una alternativa de superació de l’actual mode de producció, i de la independència, com l’únic camí viable per tal d’aconseguir-ho. La Unitat Popular ha de saber encarar aquest repte, saber plantejar una nova alternativa política per als nous temps, adaptada a la realitat catalana actual i que, al mateix temps que entronqui amb la llarga tradició de lluita obrera i popular d’aquest país, s’identifiqui amb els interessos de tots aquests nous sectors socials exclosos, dipositaris del major potencial revolucionari i de lluita. Ha de saber superar els errors i les desviacions dels models que han existit arreu, entenent el socialisme no com un objectiu estàtic, com un model rígid que cal aplicar el dia que s’arribi a conquerir el poder polític, el final del camí, sinó com un procés constant de transformació, un procés dinàmic de construcció d’una societat basada en els interessos de la majoria, en una veritable democràcia.
2.2 El fracàs de l’autonomisme i la necessitat d’una alternativa de ruptura amb l’estat espanyol
Després de 20 anys d’estat de les autonomies, que només comptà amb la contestació de l’independentisme fins a finals dels 80, els drets nacionals dels Països Catalans segueixen essent negats per l’estat espanyol. L’autonomisme, sorgit per desactivar el gran cabdal de consciència nacional catalana de finals dels 70, i per conjurar el perill d’una ruptura democràtica amb el franquisme que reconegués el dret democràtic a l’autodeterminació, que plantegés la possibilitat d’una reconstrucció dels Països Catalans, ja no fa cap servei a l’estat.
L’autonomisme, com a projecte nacional de la burgesia ha aconseguit desmobilitzar la reivindicació nacional catalana, i -subordinat als interessos del bloc de classes dominants- és incapaç d’enfrontar-se amb la ofensiva uniformitzadora de l’estat espanyol. Un estat que, en la nova conjuntura europea i global veu amenaçat el seu projecte mai assolit de vertebrar un estat- nació espanyol, i reprèn amb virulència la tendència espanyolitzadora i uniformista contra les nacions catalana, basca i gallega, amb una ofensiva repressiva contra tota alternativa política que plantegi una ruptura real amb l’estat, una ofensiva contra la llengua catalana, per imposar un model i uns continguts educatius neofranquistes, per criminalitzar qualsevol idea discrepant del seu model d’estat unitarista.
I davant aquesta bel⋅ligerància de l’espanyolisme, com a ideologia única dels dos grans partits espanyols, no només les opcions regionalistes (CiU, BNV o PSM) són incapaces de respondre, sinó que ERC, havent ja renunciat descaradament a qualsevol posicionament independentista o de reunificació nacional, malda per integrar-se en el marc jurídic i polític espanyol i, a mig termini, prendre el lloc a CiU en l’administració de la minsa autonomia del Principat.
És doncs, una conjuntura que permet l’eclosió d’un projecte com la Unitat Popular, que defensi la necessitat de la independència com a única sortida per a la nostra supervivència com a poble, que defensi la plena integritat dels Països Catalans, la nostra llengua i cultura. Un projecte d’alliberament nacional sense renúncies ni claudicacions. La Unitat Popular ha de plantejar no només la necessitat, sinó també una estratègia viable vers la independència, vers l’assoliment d’un estat propi per a la nació catalana.
Per tant, hem de veure que no podem esperar a la independència per començar a construir el país que volem, la Unitat Popular haurà de promoure un ampli moviment de desobediència civil, de deslegitimació de les estructures estatals imposades i de construcció de les pròpies, basades en el model de societat que defensem i on la participació popular esdevingui protagonista. Ha d’impulsar d’aquesta manera, en el marc de l’estratègia del contrapoder popular, la construcció nacional dels Països Catalans com un procés dinàmic, democràtic i popular, on s’oposi clarament el caràcter popular del projecte nacional català enfront de la imposició espanyola de les classes dominants.
2.3 Les lluites populars, els moviments socials i l’alternativa política de transformació i alliberament nacional
En els darrers anys, coincidint amb la crisi teòrica i organitzativa de l’esquerra, i en un moment en què aquesta perdia gran part de la seva capacitat de mobilització, han sorgit en les societats capitalistes occidentals amb força els anomenats nous moviments socials, al voltant de problemàtiques concretes com l’antimilitarisme, l’ecologisme, la lluita feminista, l’okupació de cases o la defensa dels drets dels treballadors immigrants. Aquests moviments han demostrat sovint una major activitat antagonista que l’esquerra organitzada, ja sigui pel reformisme i la integració progressiva de l’esquerra majoritària, com per la situació de marginalitat de l’esquerra revolucionària. Els nous moviments socials han sabut mobilitzar amb un discurs que ha obtingut un ressò important, i han creat espais de desobediència i de resistència davant la forta ofensiva ideològica neoliberal.
Si és evident el caràcter clarament rupturista dels moviments socials, i l’enorme vàlua del seu funcionament participatiu de cara a mobilitzar amplis sectors populars i de posar les bases d’una nova societat veritablement democràtica. Cal ser també conscients del seu caràcter sectorial i de la resistència que presenten a les organitzacions polítiques (justificada pels errors de dirigisme i instrumentalització en què sovint ha caigut l’esquerra revolucionària en la seva relació amb els moviments socials), i això els fa sovint oblidar que cal plantejar una alternativa global i política al sistema, doncs totes les lluites estan lligades.
Els nous moviments socials poden tenir la temptació de plantejar de les reivindicacions sectorials com a lluites separades i inconnexes, desvinculades d’un projecte polític clar d’enfrontament amb les estructures de dominació en tots els seus fronts, deslligades d’un projecte que plantegi la superació de les causa última de les problemàtiques que combaten.
Al mateix temps, en alguns casos, mantenen una posició ambigua respecte a l’opressió nacional que pateixen els Països Catalans, i limiten la seva actuació a l’àmbit regional o local, menystenint la necessitat d’una acció estesa a l’àmbit nacional. La por a la instrumentalització i a esdevenir corretges de transmissió de les forces polítiques organitzades, els condueix en molts casos a forçar un distanciament i a voltes fins i tot enfrontament amb les organitzacions, i aquesta descoordinació i manca de visió global de la lluita en últim terme beneficien objectivament els interessos de les classes dominants, evitant l’enorme sinèrgia que poden tenir els moviments populars en la mesura que participin en un procés d’alliberament fort, sense relacions de subordinació ni instrumentalització, i vertebrin així un ampli espai de contrapoder que pugui esdevenir l’embrió de societat socialista, participativa i veritablement democràtica.
L’experiència dels darrers anys demostra també que l’estat espanyol és conscient d’aquest perill, i utilitza la repressió selectivament, clarament enfocada a evitar aquesta possible entesa, criminalitzant els plantejaments més polítics i promovent la vessant menys crítica i més integrable dels moviments socials.
Per tant, la Unitat Popular ha de saber constituir-se en referent de tots els sectors que es mobilitzen al voltant dels moviments socials, participant en les seves lluites sense afanys d’absorció, aportant el treball militant i una visió d’esquerres i independentista. Ha de saber actuar amb una relació de respecte a les pròpies dinàmiques i formes organitzatives dels moviments socials, i treballar per una progressiva confluència dels diferents moviments socials en les lluites i en un procés comú d’alliberament.
A aquest problema, que sens dubte afecta al conjunt de l’esquerra revolucionària arreu del món, cal afegir-hi la incapacitat crònica de l’esquerra independentista catalana de saber fer arribar als sectors populars tots els aspectes del nostre projecte, i no només la vessant independentista.
Si l’esquerra independentista és certament l’única que ha sabut ja fa anys plantejar un projecte polític que defensa els interessos històrics d’emancipació nacional i de classe del poble català, només ha sabut socialitzar-ne una part, sense ser percebuda com una opció pròpia per amplis sectors de la classe treballadora i les classes populars del nostre país. Així doncs, la Unitat Popular ha de saber treballar per esdevenir referent no només de l’ampli espai independentista, dels sectors populars amb una clara consciència nacional, sinó també estar al capdavant de les lluites obreres, inscriure’s decididament en les lluites ecologistes, antipatriarcals o veïnals. Per a això cal que la Unitat Popular s’estengui més enllà del què avui és l’esquerra independentista, sàpiga establir una línia tàctica d’entesa i aliances amb tots els sectors populars, encara que en un principi no es plantegin els nostres objectius estratègics.
3 Començant a construir la Unitat Popular
És evident que la Unitat Popular és només un projecte de futur. La situació actual de l’Esquerra Independentista es caracteritza per la desorientació, la fragmentació i per la manca d’un projecte polític definit. Per tant, cal posar-nos a treballar des d’ara mateix perquè el projecte sigui viable en el futur immediat. Hem de començar a bastir els fonaments de la Unitat Popular, però partint d’una anàlisi realista de les forces amb què comptem. És imprescindible tocar de peus a terra per no generar expectatives inassolibles, ja que això pot provocar la frustració de la militància independentista, i és precisament en la militància on rau la nostra força.
Cal doncs un bon diagnòstic de la situació social, política i econòmica del país per tal d’adequar el nou projecte a aquesta realitat. Que el nostre projecte polític sigui realista és una necessitat bàsica per aconseguir transformar la realitat. Així doncs cal que ens fixem en les contradiccions i els problemes de les classes populars per tal d’oferir una alternativa real a l’ordre establert. En aquest sentit és imprescindible tenir en compte les lluites socials i polítiques que es donen actualment, i els seus protagonistes.
Hem d’assumir que l’independentisme organitzat (el conjunt d’organitzacions polítiques, sectorials, projectes municipals, casals i col⋅lectius) unit i tot no deixa de ser minoritari i políticament marginal. Però és aquest el nostre punt de partida i hem d’aconseguir configurar-lo com el nucli de l’aliança estratègica que dóna sentit a la Unitat Popular, i a partir del qual puguem aglutinar a amplis sectors socials i a diversos moviments populars per tal de que el nou projecte esdevingui l’eina de lluita de totes les persones veritablement d’esquerres i independentistes dels Països Catalans.
Hem de ser conscients que si aconseguim una entesa estratègica i organitzativa de tot l’independentisme organitzat però no aconseguim aglutinar i inserir-nos en les lluites socials i polítiques del país continuarem sent políticament marginals. Però és evident que per poder arribar a ser un subjecte actiu, i no espectadors, d’aquestes lluites cal un projecte polític definit i coherent i una estructura organitzativa dinàmica, participativa i amb capacitat d’incidència real, que sigui el referent de l’esquerra independentista.
Així doncs la tasca prioritària que hem d’afrontar és impulsar el procés de confluència de l’Esquerra Independentista amb l’objectiu d’aconseguir una entesa organitzativa i estratègica. Aquesta entesa és el nucli de l’aliança estratègica que ha de donar vida a la Unitat Popular i, com a tal, és un dels pilars sobre el qual descansarà el futur projecte. Per tant, és imprescindible que sigui sòlid i adequat a la realitat. En aquest sentit, hem de vetllar pel contingut d’aquesta entesa ja que no podem renunciar a certs principis estratègics i organitzatius si volem aconseguir quelcom.
3.1 El Marc de Vinaròs
En l’últim any s’han fet avanços significatius per a superar l’etapa de ruptura i atomització en la qual estava immersa l’Esquerra Independentista. El Marc de Vinaròs ha sigut la materialització d’aquest canvi, però hem de ser conscients de les mancances que cal superar si volem aconseguir aquesta entesa estratègica i organitzativa de l’Esquerra Independentista.
Les mancances són, al nostre parer, la poca definició dels actors i del paper que han de desenvolupar en el procés de confluència. La poca implicació de bona part de l’independentisme organitzat i l’extensió d’un sentiment d’escepticisme entre la militància independentista. La sobrerepresentació de certs col⋅lectius i persones que entorpeixen el desenvolupament del debat i que no tenen un treball polític pràctic. La manca d’un projecte polític definit i la dificultat de canalitzar el debat cap a la seva construcció. Per últim, i potser el més important, l’excessiu èmfasi en els àmbits de treball en detriment del projecte global, el qual queda en un discret segon pla.
Tot i això, entenem que el Marc de Vinaròs és vàlid per a afrontar el procés de confluència estratègica i organitzativa de l’Esquerra Independentista i, per tant, entenem que és imprescindible superar entre tots i totes aquestes mancances per avançar en la construcció de la Unitat Popular. La superació d’aquestes mancances exigeix buscar solucions i no culpables, en aquest sentit creiem que cal adoptar dues línies d’actuació complementàries. Per una banda, posar al centre del debat el projecte global (això és el contingut de l’entesa: els paràmetres ideològics, estratègics, tàctics i organitzatius que han de guiar l’Esquerra Independentista) sense deixar de treballar en els àmbits i, per altra banda, que els diferents agents polítics i socials de l’esquerra Independentista ens comprometem a aplicar una política de confluència, materialitzada en mobilitzacions i convocatòries de diades nacionals conjuntes (sempre respectant la independència dels diferents agents) i en cohesionar la tàctica i el discurs polític. Aquesta política de confluència és imprescindible per a donar solidesa i credibilitat al procés i al projecte de la Unitat Popular, ja que ningú, ni la pròpia militància independentista, es creurà el nou projecte si hi ha divisió en les mobilitzacions o si el discurs polític no és coherent.
Això no vol dir que haguem de deixar de treballar en els àmbits de treball sectorial establerts des del Marc de Vinaròs. Però si que cal, al nostre entendre, un replantejament més realista, acotant-los i establint prioritats. Des d’Endavant entenem que s’han de prioritzar sobretot tres àmbits: l’AMEI i les CUP, en tant que representants institucionals de l’Esquerra Independentista i com a part de la futura Unitat Popular; la xarxa de casals, com a teixit associatiu bàsic de l’Esquerra Independentista i, per últim, l’àmbit antirepressiu, amb la perspectiva de constituir una organització antirepressiva unitària a curt termini per poder fer front units a la repressió i la criminalització a les quals estem sotmesos.
3.2 La Conferència Nacional de l’Esquerra Independentista
La política de confluència s’ha de basar en l’entesa estratègica i organitzativa de l’Esquerra Independentista. Aquesta s’ha de materialitzar en la Conferència Nacional de l’Esquerra Independentista: una declaració pública consensuada entre el conjunt d’organitzacions polítiques, sectorials , projectes municipals, casals i col⋅lectius que formem l’Esquerra Independentista per, posteriorment, obrir l’adhesió a tothom qui ho desitgi, ja sigui a nivell individual o col⋅lectiu. La CNEI hauria de recollir les bases de l’entesa estratègica i organitzativa en forma de manifest, que estableixi els paràmetres ideològics, estratègics, tàctics i organitzatius de la futura Unitat Popular, que contingui explícitament un compromís amb la política de confluència i, per últim, que proposi una formula organitzativa concreta per vehicular el procés que ens ha de portar a la constitució de la Unitat Popular. Aquesta proposta organitzativa ha de partir del Marc de Vinaròs.
Des d’Endavant entenem que hi ha uns mínims ideològics, estratègics, tàctics i organitzatius als quals no podem renunciar si volem vertebrar un ampli moviment polític, social i cultural irreconciliablement enfrontat als estats espanyol i francès.

• A nivell ideològic (aprofundint en la línia esbossada en la declaració de principis aprovada en el Marc de Vinaròs),

1. Cal assumir que el procés de construcció nacional ha de passar per la creació d’un estat propi que sigui la materialització jurídica del Contrapoder Popular, i que, per tant, fundi la seva legitimitat en la lluita prèvia i posterior de les classes populars catalanes. En aquest procés, la plena territorialitat i la reunificació són elements irrenunciables.
2. Cal apostar per la superació de l’actual sistema capitalista, en la perspectiva de construir una societat socialista, però entenent-ho com un procés de construcció nou i autòcton, no pas l’aplicació de cap model preestablert. Aquest procés s’ha de basar, per una banda, en els principis de subordinació de l’economia i la tecnologia a les necessitats socials de les persones i a la protecció del medi ambient. I per l’altra banda, en que les classes populars siguin les dipositàries del poder real i no el deleguin a elits burocràtiques. Per tant, no podem renunciar, sota cap pretext, a l’autorganització popular i a la democràcia participativa en el procés de transformació socialista.
3. Hem de ser conscients que el Patriarcat és un dels puntals sobre els quals s’erigeix el Capitalisme. El Patriarcat contribueix a la reproducció de l’actual sistema de dominació a partir de la socialització de certs valors (autoritarisme, repressió sexual, acriticisme, ? ) i discriminant, per una banda, a les dones (explotant-les econòmicament i subordinant-les políticament i social) i, per altra banda, als qui no s’adapten al model sexual hegemònic (l’heterosexual monogàmic). És només abolint el patriarcat que podrem construir una societat de persones lliures, en la qual no existeixi l’opressió entre pobles i en la qual l’economia estigui subordinada a les necessitats de les persones. Cal assumir, doncs, la lluita antipatriarcal com un dels tres eixos bàsics de l’alliberament, posant-lo al mateix nivell que la lluita per l’alliberament nacional i social.

• A nivell estratègic,

1. Cal seguir una línia política rupturista respecte l’actual marc juridicopolític, amb l’objectiu de cimentar un contrapoder popular que representi els interessos del Poble Treballador Català enfront dels poders espanyol i francès que defensen els interessos de les classes dominants i del Capital monopolista mundial.
2. Cal assumir el patrimoni polític del catalanisme insurreccional, dels partits obrers d’esquerres i dels nous i els vells moviments socials. Així com apostar per una nova formula organitzativa que sintetitzi la capacitat d’incidència dels partits polítics amb el dinamisme i la participació popular dels moviments socials.
3. Cal consolidar un espai polític nacional propi, per començar a donar forma a la vessant política del contrapoder popular català.
4. Hem de ser conscients que en el procés de construcció nacional i de transformació social que pretenem impulsar ens haurem d’enfrontar a les classes dominants, als estats opressors i als poders fàctics, els quals utilitzaran tots els mitjans al seu abast, inclosa la força, per tal de que fracassem en l’intent. Per tant, cal assumir la necessitat de legitimar totes les formes de lluita, adequades a cada conjuntura, i la defensa política de les persones represaliades.
5. Cal incorporar a amplis sectors socials i moviments populars a l’aliança estratègica que és la base de la Unitat Popular.

• A nivell tàctic,

1. Cal prioritzar la desobediència popular i la mobilització de masses per sobre de la lluita institucional, però assumint la necessitat de desenvolupar aquesta darrera com a corretja de transmissió de les lluites socials i polítiques.
2. Cal dirigir-nos als sectors socials i moviments populars més propers. Per tenir credibilitat, hem de participar i aglutinar les múltiples lluites socials i polítiques del país, per tant, ens hem de centrar en les contradiccions i problemes reals que pateixen les classes populars catalanes.

• A nivell organitzatiu,

1. Cal que la futura composició dels òrgans nacionals de la Unitat Popular no estigui subjecte a pactes entre organitzacions, l’elecció ha de ser totalment democràtica i transparent sota la màxima d’una persona un vot.
2. Cal apostar per un nou model organitzatiu que sintetitzi l’eficàcia i la capacitat de transformació dels partits polítics amb el dinamisme i la participació popular dels moviments socials. En aquesta línia, el funcionament intern de la futura Unitat Popular s’ha de basar en un equilibri entre la democràcia participativa i el funcionament efectiu de la futura organització.
3. Cal assumir que la militància ha de ser el pilar fonamental de la Unitat Popular, ja que en no disposar de recursos econòmics suficients ni de difusió en els mitjans de comunicació de masses, el component humà serà la única avantatge que tindrem sobre altres projectes polítics. En aquesta línia cal redefinir el concepte de militància per poder-lo adaptar a les possibilitats que imposen els horaris laborals, les responsabilitats personals,…
4. La democràcia interna ha de ser l’eix principal que regeixi la futura Unitat Popular. En aquest sentit, és molt important evitar personalismes i establir mecanismes de control polític efectius ( òrgans executius col⋅legiats, rotació de càrrecs i disciplina militant).

Aquests són, al nostre entendre, els continguts mínims que ha de tenir l’entesa estratègica i organitzativa de l’Esquerra Independentista, la qual s’ha de materialitzar en el contingut de la Conferència Nacional de l’Esquerra Independentista.
3.3 Les Assemblees Populars Comarcals
Com dèiem més amunt, en el text de la CNEI també hi ha d’haver una proposta organitzativa per a vehicular el procés que ens ha de portar a la fundació de la Unitat Popular. Aquesta proposta organitzativa, al nostre entendre, ha d’establir una línia molt clara de continuïtat amb el Marc de Vinaròs. Per tant, cal debatre-la a dos nivells: per una banda entre els signants de la CNEI, i per l’altra banda, dins les plenàries del Marc de Vinaròs. La proposta que fem està inspirada en els intents de çomarcalització”del procés de Vinaròs, i en l’experiència dels companys gallecs que, com nosaltres, també afronten la construcció del Moviment d’Alliberament Nacional del seu país.
La proposta organitzativa consisteix en la constitució d’Assemblees Populars Comarcals. Aquestes han d’aglutinar a totes les persones independentistes i realment d’esquerres, independentment de la seva militància en altres organitzacions, i que assumeixin els principis estratègics i tàctics que marcarà la CNEI. És molt important que la composició de les APC no es limiti a la suma dels militants de les organitzacions independentistes que fins aleshores treballaven a la comarca; cal aglutinar a sectors socials en lluita ( pagesos, immigrants i obrers ) identificats amb el nostre projecte i a persones que treballen activament en lluites populars i moviments socials ( ecologistes, okupes, lluites veïnals, d’alliberament sexual, feministes,?). Hem de ser conscients que segurament molta gent que pot simpatitzar amb el nostre projecte no s’aventurarà a participar-hi des de bon començament. Per tant hem de demostrar, a partir dels fets i la pràctica diària, que l’Esquerra Independentista obre una nova etapa i hem d’engrescar a amplis sectors de les classes populars a participar en el procés de construcció de la Unitat Popular. En aquesta línia, la tasca prioritària de les APC serà treballar les problemàtiques de cada comarca d’acord amb els principis de l’esquerra independentista.
Tots els agents polítics i socials que s’adhereixin a la CNEI s’hauran de comprometre a impulsar i participar en les APC. Un cop estiguin mínimament consolidades, estarem en condicions d’establir uns criteris de representació nacional de les APC per tal de constituir la Çoordinadora Nacional d’Assemblees Populars Comarcals”, el qual seria un òrgan de representació nacional que tindria com a tasca principal vehicular el procés que ens ha de portar a la fundació de la Unitat Popular. D’aquesta manera, en establir uns criteris de representació territorial basats en la pràctica política, aconseguirem donar solidesa al procés de confluència i al projecte de la Unitat Popular. Al nostre entendre, les plenàries del Marc de Vinaròs són complementàries amb aquest nou òrgan ja que són un marc de debat en el qual hi pot participar tothom que ho desitgi, ja sigui a nivell individual o col⋅lectiu. Això permetrà donar transparència i assegurar la participació de totes les sensibilitats polítiques de l’Esquerra Independentista en el procés de construcció de la Unitat Popular.
Aquesta proposta organitzativa, per Endavant, té el gran avantatge que suposa la participació en un mateix marc organitzatiu de persones que, tot i compartir un mateix projecte polític, hem treballat durant molt temps per separat. D’aquesta manera aconseguirem anar superant les diferències generacionals i els enfrontaments intestins que ha patit l’Esquerra Independentista. Aquesta és la millor manera, al nostre entendre, de cimentar les persones que hauran de formar part de la futura Unitat Popular per anar llimant diferències i sincronitzant dinàmiques de treball.
3.4 La temporalitat
Un aspecte clau, que no podem tractar en profunditat en aquest document, és la temporalitat de totes aquestes propostes. Des d’Endavant entenem que han de ser les plenàries del Marc de Vinaròs actualment i en un futur la Çoordinadora Nacional d’Assemblees Populars Comarcalsl . les que han d’establir la temporalitat, sempre tenint en compte l’opinió dels diferents agents polítics i socials que formem l’Esquerra Independentista. Però creiem que la tasca de debat i redacció del text de la CNEI s’ha de començar a treballar des d’ara mateix amb la perspectiva de tenir-lo enllestit abans de dos anys. Al nostre parer, el procés de redacció s’ha de fer a partir d’un debat sobre els continguts de l’entesa estratègica i organitzativa (al qual nosaltres aportem les reflexions fetes més amunt) i creiem que hi han de participar els agents polítics i socials que l’hauran de signar i també les plenàries del Marc de Vinaròs. Pel que fa a la redacció definitiva es podria crear una comissió de redacció en la que hi fossin representats els agents polítics i socials de l’Esquerra Independentista que ho desitgin i algú de la Comissió de seguiment del Marc de Vinaròs.
Per últim, i a tall de conclusió, volem remarcar la importància del moment històric en què ens toca viure. Sobre les nostres espatlles recau la responsabilitat d’aprofitar una oportunitat històrica d’esmenar els errors que va cometre el conjunt de l’Esquerra Independentista durant les dècades passades i poder engegar amb èxit un procés de construcció nacional i de transformació social. Cal aprendre del passat per no ensopegar dos cops amb la mateixa pedra, però amb la convicció que se’ns plantejaran problemes nous que requeriran solucions noves i innovadores. Aquest repte no només és nostre, és de tota l’esquerra a nivell mundial, que en una època de canvis profunds a una velocitat vertiginosa es veu relegada a una posició d’espectadora impotent davant les atrocitats i la injustícia que genera la mundialització capitalista. Per tant, cal començar des d’ara mateix a treballar per crear eines de lluita adequades a la realitat de la societat catalana del segle XXI, que permetin a les classes populars catalanes esdevenir un subjecte actiu agafant les regnes del futur col⋅lectiu del nostre poble.