Article d'opinió
Roger Sanchez , militant d'Endavant (OSAN) Barcelonès

Article publicat a A Destemps

 

Certament, cal més distància en el temps per reflexionar sobre alguns fets i veure’n les seves conseqüències amb perspectiva històrica, però la urgència de combatre la maquinària propagandística del poder exigeix una ràpida resposta, fins i tot a risc d’analitzar erròniament alguns aspectes. Però cal fer-ho, cal proposar (ja no em puc avançar, perquè sé que vaig tard) noves idees per contrarrestar la reacció i repressió més ferotges.

I fem-ho amb alegria: si carreguen contra naltros, és que anem pel bon camí! (patiria més si ens haguessin seguit lloant). Sense més dilació, uns apunts en ras i curt.

Tres victòries

1. Les impressionants mobilitzacions del 14 i 15 de juny són històriques. I ho són per moltes raons que ara no convé entrar en detall per no allargar innecessàriament aquest text (que es vol de ràpida difusió), però bàsicament per un motiu molt clar: van ser capaces de congregar milers de persones tant la nit del 14 com el matí del 15 amb la clara consigna d’aturar el Parlament. Es va acampar fora la nit del 14 (prèvia arribada amb columnes des de diferents punts), es va rodejar el Parlament el matí del 15 i es va aconseguir bloquejar-lo (no 100%, cert) i dificultar-ne el normal funcionament durant més 12 hores (si comptem només aquell dia). Ni les porres, ni les piloteres, ni la recent brutalitat patida el 27 de maig van fer desistir a milers de persones de la necessitat de ser-hi i plantar cara. Fet i fet, allà hi havia gent aturada, gent que va fer campana de classe, gent que va deixar d’estudiar per un dia, gent que es va agafar festa un dia a la feina, o gent que hi va anar l’estona que li permetia el seu horari laboral. Tot això mostra la determinació de persones de totes les edats alhora de plantar cara a les retallades i agressions que els i les treballadores patim per part de polítics i empresaris, és a dir, dels que gestionen i es beneficien del sistema capitalista.

2. Fer que el president de Catalunya hagi d’entrar el Parlament en helicòpter és una victòria en si mateix. Fins ara, només teníem por les oprimides, les que patim la violència estructural d’un sistema pervers que només ens vol per explotar-nos (les cares de la violència estructural són tantes que mereixen un capítol a part). El dia 15, però, tot un president de la Generalitat, escortat per homes armats, va tenir por d’una part del seu propi poble, uns milers de persones que per armes només tenien les mans, les consciències clares i la determinació de qui no té res més a perdre que les cadenes i que estaven rodejades per centenars d’energúmens fortament armats amb porres, piloteres, pistoles, gasos i armadures amb les que colpegen per encara fer més mal. Tot i així, qui es va mostrar poruc fou el senyor Artur Mas, qui de ben segur que s’esperava que ser president de la Generalitat fou un camí força més planer que el que està vivint des que va assumir-ne el càrrec.

3. Així mateix, el trasllat de les situacions de malestar, por, neguit, pànic o ‘agressions’ que van rebre alguns/es dels/es parlamentaris/es, és també una victòria, perquè per una vegada han pogut sentir, en una molt ínfima part –cal destacar-ho-, la sensació de desesperació continua que vivim naltros. Fins ara, tota aquesta gent que ens retalla drets en sanitat i educació, que gestiona les nostres vides com si fossin números, que no dubta en enviar-nos la policia per reprimir-nos o en fer-nos fora de casa si no podem pagar, tota aquesta gent que seguien vivint en un núvol perquè per molta crisi que hi hagués ells/es no la patien i en restaven al marge, ara, tots/es ells/es han vist com la ‘crisi’ els picava a la porta de casa. S’han trobat cara a cara amb algunes de les milions de persones desesperades que cada dia pateixen múltiples atacs de la violència estructural que ells/es no fan sinó perpetuar. Tard o d’hora els havia de tocar, no podien pensar que en viurien sempre al marge. “O socialitzem la riquesa o socialitzem el patiment” és una consigna que fa temps que moltes persones coregen en manifestacions i que els polítics, o bé no escoltaven o bé en feien mofa.

Una lliçó ja sabuda

Com era de preveure, la reacció dels mitjans d’informació no s’ha fet esperar, i els atacs, desprestigis i deslegitimació de les reivindicacions han passat acceleradament cap a una criminalització exagerada dels fets. Perquè cal tenir present una cosa: fins ara, alguns mitjans s’havien mostrat més o menys condescendents amb ‘el moviment dels indignats’, que resultava caure molt simpàtic a gairebé tothom. Però si tenim una mica de coneixement històric, veurem que mai els mitjans d’informació són benèvols amb els i les revolucionàries, o dit al revés, mai cap moviment que qüestioni d’arrel les estructures d’un sistema, serà ben vist o caurà simpàtic a qui viu d’aquest sistema. Els mitjans d’informació massius, com a gossos del seu amo (polítics, empresaris, etc.) que són, mai mossegaran la mà de qui els dóna de menjar.

De sempre, els grans mitjans han volgut atacar el moviment, perquè no els agrada en el fons, en el que proposa i vol de debò (canviar la societat d’arrel), però les formes (tant assimilables pels sistema) els feia impossible de criminalitzar-lo. En una societat que es basa molt més en l’estètica que en l’ètica, els mitjans estaven lligats de mans. Ara, s’han llançat al que desitjaven de fa temps: criminalitzar el moviment. Però no per les formes, sinó perquè els molesta realment el que pugui arribar a plantejar en el fons. No debades, ja feia setmanes que molts mitjans s’inventaven notícies per començar a canviar l’opinió pública (o publicada, més ben dit), que es mostrava molt favorable a aquest moviment.

El recurs a l’estigmatització de la violència no policíaca ha anat de perles per fer canviar d’opinió a les ‘ments benpensants’ i a tothom qui no pensa pel seu compte sinó que segueix allò ‘políticament correcte’. En definitiva, res de nou.

La consigna

Clara i concisa: cal trencar amb el discurs hegemònic, cal desmentir totes les mentides (pures, dures i malintencionades) dels grans mitjans d’informació (començant per TV3), cal que tothom sàpiga què va passar realment i què no (no pot ser que fem escàndol per un jersei pintat i no per un braç trencat per culpa d’un policia el 27M) i cal sortir al carrer. El diumenge 19 de juny tenim un repte molt important davant nostre: cal que la manifestació sigui el més multitudinària possible.

Aquí no ha canviat res: t’agradi o no t’agradi el que va passar, hi estiguis o no d’acord, les reta
llades s’estan aplicant, i això ho patirem tots i totes. Quan no puguis escolaritzar ton/ta fill/a, quan no puguis accedir a la sanitat pública, quan et facin fora de casa, etc., pensa qui n’és realment el culpable: precisament, aquell/a que no té problemes en pagar-se una sanitat i educació privades i viure en dues o tres cases diferents i de propietat. I la llista podria ser molt llarga.

Així com és possible aturar els desnonaments, també és possible aturar les retallades: ‘només’ cal que siguem més i demostrem la nostra força. El diumenge 19 tenim una cita important, però també, abans i després del 19, en cada una de les moltes assemblees populars que fa setmanes que treballen en barris, viles i pobles d’arreu dels Països Catalans i més enllà.

Per acabar

Hi ha una dita, o un proverbi (ara no n’estic segur), que diu que quan algú assenyala a la lluna, només els estúpids miren el dit. El dia 15, el ‘dit’ van ser els milers de persones que romanien fora del Parlament, sense por, amb determinació, sense res a perdre, amb tot un món per guanyar; la ‘lluna’ (o la poma podrida, més ben dit) era el Parlament i qui viu a costa nostra sense despentinar-se, fins i tot en temps de crisi (cal que parlem de sous vitalicis o dietes desborbitades?).

Que els arbres no ens impedeixin de veure el bosc. Encara ens queda molt de camí per fer… si és que realment volem canviar les coses d’arrel.