La publicació d’unes enèsimes balances fiscals posa de manifest un cop més, més enllà del ball de xifres, una part de l’espoli a què l’estat i les classes dirigents sotmeten les classes populars dels Països Catalans a nivell fiscal.
Des d’Endavant OSAN denunciem aquest espoli en tota la seva globalitat, i el xifrem en els següents termes:

• L’anomenat espoli fiscal territorial, és a dir, la transferència d’impostos extrets dels treballadors i treballadores dels Països Catalans cap a l’estat central, que sumen entre 30.000 i 36.000 milions d’euros anuals.

• Una política fiscal regressiva, que fa recaure tot l’esforç fiscal sobre la classe treballadora, fins al punt que en plena crisi la tributació de les rendes de capital ha disminuït un 62%.

• La impunitat absoluta del frau fiscal, valorat en 26.000 milions d’euros anuals i concentrat en un 72% en les grans corporacions.

• Una política redistributiva que prima el pagament d’un deute que ni han contret les classes populars ni se n’han beneficiat, la despesa armamentística i el manteniment de l’activitat de les grans empreses a través d’inversions públiques sense retorn social per damunt de la inversió en educació, sanitat i benestar. I que se segueix beneficiant del treball de cures no remunerat que recau en major mesura sobre les dones de la classe treballadora.

Amb tot, des d’Endavant OSAN també volem fer un seguit de consideracions entorn l’enfocament que des del regionalisme i del nacionalisme burgès s’ha fet i s’està fent d’aquesta qüestió:

• Denunciar només l’espoli fiscal, abstraient-lo de la resta d’elements abans citats amaga la voluntat de no voler abordar el problema en la seva totalitat i de perpetuar la resta d’espolis damunt les classes populars.

• Denunciar només l’espoli fiscal d’una part del territori és voler amagar una realitat que afecta per igual tant a Catalunya com al País Valencià i les Illes, amb la voluntat de voler amagar el caràcter nacional del conjunt de Països Catalans.

• Així mateix, caracteritzar l’espoli fiscal com una transferència forçosa de rendes de territoris rics a altres territoris pobres és, a banda de fals, un intent d’enfrontar els diversos pobles presoners de l’estat. Les xifres de l’espoli fiscal que pateixen els Països Catalans no són invertides en prestacions socials ni en iniciatives de desenvolupament a Andalusia o Extremadura. L’espoli fiscal s’utilitza bàsicament per a engreixar l’oligarquia estatal i en són beneficiàries les burgesies locals dels Països Catalans. La despesa armamentística vinculada a l’obtenció de contractes per a empreses espanyoles a l’estranger, la creació, artificial i accelerada, d’una gran capital financera a Madrid i l’execució d’infraestructures amb nul retorn social per tal d’insuflar negoci al binomi construcció-finances, motor del capitalisme hispànic.

• A la vegada, i entenent que com a poble també ens trobem immersos en un model “d’economia-món” basat en l’espoli i l’explotació internacional del treball, apostem per un socialisme feminista internacionalista, que tingui en compte no només un repartiment del treball i la riquesa dins de les fronteres nacionals, sinó que contribueixi a unes relacions solidàries entre la classe treballadora dels diferents pobles.

Per acabar amb l’espoli fiscal a què és sotmès el poble treballador dels Països Catalans només hi ha una alternativa: la independència i la construcció del socialisme i d’un model social feminista. Qualsevol altra sortida serà un pedaç que l’únic que aconseguirà serà fer mutar el problema cap a noves formes però en cap cas materialitzarà l’única solució: que el fruit del treball de les classes populars dels Països Catalans reverteixi en el seu interès i que l’esforç fiscal del conjunt de la societat tingui un caràcter netament progressiu.
Països Catalans, 25 de juliol de 2014