Conferències i xerrades, exposicions i actes lúdics… amb el 2022 ha clos un Any Fuster ple d’activitats tant al País Valencià com als Països Catalans. Però més enllà de l’efemèride, el record o la nostàlgia, per a nosaltres, Endavant (OSAN), l’Any Fuster recomença ara: la publicació del llibre amb l’editorial Tanyada és la mostra més fefaent que no recordem, sinó que reconstruïm; que no homenatgem en clau teòrica o abstracte, sinó que apliquem a la materialitat concreta, real, palpable. I com que tot recomença, la millor manera de tancar aquest Any Fuster és recuperar el que en deien en el seminari d’obertura companyes d’Endavant (OSAN) al País Valencià, el març passat.

Josep Villarroya situava les principals tesis fusterianes i les ubicava en una realitat pública i notòria: en primer lloc, que no hi havia futur ni reconstrucció possible al País Valencià si no passava per uns Països Catalans conseqüents; així mateix, que per entendre la realitat dels Països Catalans cal analitzar realitats fortament materials; que la llengua era i és el vehicle de cohesió i, alhora, d’un desenvolupament històric comú, producte d’un conflicte encara no resolt; que l’anhel de llibertat del nostre poble, en absència d’una burgesia nacional, només pot ser coronat per les classes populars dels Països Catalans; i finalment, que aquesta lluita per l’alliberament només admetia dos destins contraposats: o la plena autodeterminació dels Països Catalans o la desaparició del nostre poble. Més vigent, impossible.

Irene Mira-Navarro afirmava que encara hem de trobar manera de definir-nos com a país i com a poble mentre que Aure Silvestre contextualitzava que la proposta política de Joan Fuster va respondre a la situació d’emergència nacional del País Valencià que es va trobar.

Borja Garcia posava en qüestió dos elements: d’una banda, que Fuster contradiu aquells que neguen la catalanitat dels valencians, i els contradiu dient-los “el que esteu fent és negant la valencianitat dels mateixos valencians”; de l’altra, que el de Sueca impugna la tesi que diu que els Països Catalans és una formulació annexionadora principatina: situa una formulació, un projecte de país, que no té un centre i una perifèria. En aquest sentit, destaca que Fuster rescata tres elements centrals en l’anàlisi material concreta del País Valencià: en primer lloc, Fuster utilitza el materialisme històric com a element conceptual que explica com avança la història al País Valencià; permanentment explica el fenomen nacional com una conseqüència de com es relacionen les classes al País Valencià i com s’hi relacionen els poders. En segon lloc, identifica que el bloc social dominant, burgès, és heterogeni. I per últim, i en absència d’aquesta burgesia, detecta que tampoc no s’ha conformat un proletariat industrial a l’ús, recupera el concepte gramscià de classes populars i atorga el protagonisme de la recuperació del País Valencià a l’element popular, a les classes populars.

Així mateix, defineix que tot nacionalisme s’articula en oposició a un altre i situa que el conflicte nacional al País Valencià és la forma com s’està articulant el conflicte de classe: aquesta és la tesi que l’Esquerra Independentista portem fins a l’actualitat. No debades, parlem de projectes nacionals, però en el fons parlem de projectes polítics que serveixen a uns interessos de classe o a uns altres.

Sintetitzant això, Isabel Vallet conclou que l’enfrontament nacional és un enfrontament de classe i que és impossible deslligar aquests dos aspectes. Finalment, el capitalisme es desenvolupa millor en condicions d’homogeneïtzació cultural: per això la independència dels Països Catalans té un component d’anticapitalisme, on la llengua ha de ser mitjà i objectiu.

Realitat material, Països Catalans, classes populars a l’avantguarda i la llengua com a estendard. Fuster ens va donar unes eines que són ben vives i cal saber conjugar per a l’alliberament i emancipació totals. L’Ara o mai! del savi de Sueca només té una resposta possible i que com a Endavant (OSAN) sintetitzem, de fa temps, tot afirmant que la lluita és l’únic camí!

Laia Toneu Domènech, militant d’Endavant (OSAN) Sant Andreu. Article publicat al Sant Andreu de Cap a Peus.