De la Primavera Valenciana a la Intifalla

Anàlisi dels moviments produïts a València d'ençà els fets del Lluís Vives

La Primavera Valenciana continua florint a la nostra ciutat i la nostra gent comença a perdre la por. El passat mes de febrer València assistí a una escalada de violència i repressió policíaca que féu la volta al món. Els colps i les detencions patides per un reduït nombre d'estudiants de secundària de l'IES Lluís Vives i sobretot la seua enorme valentia en perseverar en la desobediència contra l'autoritarisme i la lluita contra les retallades, significà un exemple tan colossal que commogué la societat valenciana i aconseguí despertar-la d'una letargia que potser durava massa temps.

No és que les classes populars no estigueren sensibilitzades amb les retallades socials o que no hagueren eixit al carrer abans per demostrar el seu rebuig. El salt qualitatiu iniciat al carrer de Xàtiva rau en el fet que per primera vegada en molt de temps la protesta massiva sobrepasava els caanals assumibles pel propi sistema i alhora era vista amb simpatia per la majoria de la població.

Els fets del Lluís Vives, però, no són casuals, com tampoc ho és que entre les primeres mesures del govern de Mariano Rajoy hi haguera la compra d'una partida de gasos lacrimògens per valor de gairebé 1.500 milions d'euros. D'una banda, el govern del Partit Popular és ben conscient que les mesures neoliberals que està aplicant generaran una contestació social de gran magnitud. De l'altra, el País València és una demarcació clau en la governabilitat de l'Estat i és per això que al llarg de la història s'ha actuat contra ell amb una duresa extrema: Guerra de Successió, Postguerra civil, Batalla de València. En el mateix sentit s'explica que l'extrema dreta gaudisca a casa nostra d'una permissivitat tan gran.

La nostra és una terra densament poblada, amb ciutats relativament grans i amb uns moviments socials vius però, fins ara, controlables. Un escenari secundari en els focus dels mitjans de comunicació estatals i internacionals. Un territori que el PP considera afí. Tot això explica que el PP torne a utilitzar el País Valencià com a camp propici per a l'experimentació d'estratègies repressives, com ara les brutals càrregues que la policia realitzà a València durant la vaga general del 29 de setembre de 2010.

 

   

La delegada del govern espanyol, Paula Sánchez de León, ha complert perfectament les expectatives que Madrid tenia dipositades en ella. Es tractava de fer un pols als i les valencianes en un context de crisi i mobilització. La idea era provar la resposta popular davant una actuació el més contundent possible i les protestes de les estudiants del Lluís Vives els van donar l'ocasió de passar a la pràctica: València es va convertir virtualment en un estat d'excepció, amb càrregues indiscriminades per tot el centre, presència policial massiva, detencions aleatòries. Tot adobat amb una estratègia comunicativa inversemblant de criminalització i marginació de la resistència. Res no és casual, n'assumien els riscos. La retirada parcial dels cossos policials els darrers dies va aconseguir calmar els ànims i aturar la revolta estudiantil. Per tant, d'alguna manera la Delegació del Govern va aconseguir mantindre sota control la situació.

Però l'experiment no ha estat un èxit complet per al Partit Popular. D'una banda, la solidaritat demostrada arreu dels Països Catalans els ha posat sobre avís que València no està tan aïllada com ells pensaven, que hi ha tota una xarxa de suports arreu la nació que pot fer trontollar l'statu quo en un moment de tensió. L'èxit de la vaga general d'estudiants del 29 de febrer -amb un destacat paper del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC)- i la combativitat demostrada s'explica, entre altres coses, per la indignació davant els fets del Lluís Vives.

Però sobretot allò que més els ha espantat ha sigut la pèrdua temporal de l'hegemonia social a la ciutat de València. La majoritària irritació respecte a l'actuació policial, la sòlida resposta popular en una mobilització constant, la generalització d'un discurs antirepressiu coherent, el fet que, amb els partits institucionals de l'oposició en un segon plànol, el poble continuara endavant amb la lluita i el canvi progressiu de posició de molts mitjans de comunicació respecte del discurs oficial havia creat un còctel difícil de desactivar. La recepta repressiva havia fracassat.

Arribats a aquest punt, i amb un sector social considerable que ha perdut la por a la protesta, ha nascut en plenes festes la #intifalla com a continuació de la Primavera Valenciana en plenes festes. Tot i que de dimensions molt més reduïdes, la protesta en Falles s'ha mantingut i s'ha fet visible sota el mateix balcó de l'Ajuntament. Un terreny inhòspit per als moviments socials, perquè, de fet, les multitudinàries mascletaes, havien estat fins ara un terreny absolutament copat per les forces conservadores i la ultradreta.

Esgotada l'estratègia policial, el PP ha tractat de mantindre el control de la situació amb recursos diversos que tenen una línia discursiva clara: qualsevol crítica contra ells és una crítica contra les Falles. Apel·lant als símbols de la festa per tal de posar els fallers en contra dels manifestants, que des del dia 1 de març s'han mantingut al peu del canó sota la balconada municipal, i utilitzant els ressorts de poder dins les Falles (JCF, Falleres Majors,…), pressiona per tal que es posicionen públicament i agressiva contra les protestes.

Aquest discurs ha calat entre els mitjans de comunicació i també entre les files del PSOE, i el moviment ha patit una criminalització gairebé diària. Tot plegat ha provocat una mobilització dels sectors fallers més reaccionaris i l'extrema dreta ha tractat d'emmudir la intifalla. Hi hagut com a mínim una agressió ultra registrada durant la primera setmana i una tensió creixent fins el dia 6 de març. Posteriorment ha recorregut a les intimidacions i identificacions policíaques contra els manifestants de les mascletaes.

Malgrat tot, l'amenaça ha estat desafiada i, un cop més, el discurs oficial s'ha trencat: bona part de la població ha vist amb simpatia aquestes protestes que cada vegada han sigut més nombroses i sonores sense que l'oposició institucional les haja pogut controlar en cap moment. . La intifalla ha fet més explícit el seu atac contra le autoritats i el seu respecte per les festes. Així, un sector dels fallers ha canviat el seu discurs i l'hegemonia conservadora a la Plaça ha quedat trencada parcialment; el monopoli político-social del PP i la clàssica utilització propagandística de les Falles també s'ha esquerdat. I el fet que finalment Mariano Rajoy no haja acudit a una mascletà per primera volta en molts anys per evitar una massiva protesta pot ser considerat una victòria de la intifalla.

En definitiva durant quasi un mes de mobilització popular:

• El domini social conservador a la ciutat s'ha vist qüestionat.

• L'estratègia repressiva ha quedat momentàniament aparcada, si més no, en les seues expressions més brutals.

• La massa social crítica, encapçalada pels i les estudiants, ha crescut i ha superat en part
  la por i la criminalització    

• La utilització de les xarxes socials ha aconseguit, a més d'estendre socialment i territorial les protestes, trencar el monopoli de la informació per part dels mitjans de masses. I aquests s'han vist forçats, en part, a abandonar el discurs oficial.

• La irrupció en el santuari conservador en el qual s'havien convertit les mascletaes és un fenomen sense precedents i d'enorme calat polític perquè suposa guanyar una posició en territori fins ara hostil.    

• Finalment, s'ha constatat que, tot i estar copat políticament per la dreta en els seus càrrecs directius, la base del món faller no és, ni molt menys, aliena al problemes que patim. Des del seu origen les Falles han estat un espai de crítica a la classe política i la intifalla ha demostrat que festa i lluita poden conviure.

Tots aquests ingredients demostren que mitjançant la desobediència al poder establert i la lluita és possible propiciar el canvi polític i per tant aquest és el camí que els i les valencianes hem de recórrer per poder trencar l'hegemonia política de la dreta. Per tot això, fem una crida a totes i tots a continuar endavant i intensificar les mobilitzacions i la confrontació amb els aparells de l'estat i a fer que la Primavera Valenciana no deixe de donar els seus fruïts. Passada la intifalla, convoquem tothom a transformar aquest moviment en un suport massiu a la vaga general del proper 29 de març.

 

La lluita és l'únic camí!

El 29 de març, tothom al carrer!

19 de març de 2012

València, l'Horta, Països Catalans

Endavant (Organització Socialista d'Alliberament Nacional)