Primer d’Octubre de 2017. Un grup de joves del barri madrileny de Moratalaz apareixen a una de les escoles del Carmel a defensar el que, fins fa una setmana, va ser l’exercici més gran d’execució de poder popular viscut en els últims anys als Països Catalans. Mesos després, en plena onada repressiva desacomplexada de l’estat feixista al Principat, ens assabentàvem que un dels membres d’aquest col·lectiu, Distrito 14, estava a punt d’entrar a presó per aturar un desnonament. Repressió arreu, presos polítics arreu.

Començo així aquesta reflexió perquè vull explicar com va sorgir el Comitè de Solidaritat amb Distrito 14 als Països Catalans. D’una banda, perquè un grup de persones vam decidir correspondre la solidaritat mostrada aquell Primer d’Octubre. Però de l’altra, també, perquè aquest exemple de repressió a la ciutat governada pel nou ‘«republicanisme»’ espanyol era una mostra més de la naturalesa d’un estat que ens reprimeix i oprimeix a tots. Ho fa de diferents maneres i amb diferents intensitats segons el context polític, cert. Però, en definitiva, la naturalesa feixista de l’estat és una («i no cinquanta-una», com diria el nacionalisme espanyol).

Fa dues setmanes, el Moviment Antirepressiu de Madrid publicava una carta dirigida al moviment independentista català. Una carta que celebra l’establiment de l’amnistia dels presos polítics com una de les reivindicacions clau per part del moviment independentista. Una carta que conté, també, un toc d’atenció que volem destacar: «No obstant això, l’amnistia que comença a reivindicar-se a Catalunya és la continuació de la reivindicació que es limita únicament a la llibertat dels presos polítics i catalans, i el sobreseïment de les causes judicials lligades exclusivament al procés català d’autodeterminació».

Efectivament, i tal com s’explica a la carta, l’estat espanyol compta avui dia amb centenars de presos polítics anarquistes, comunistes, antifeixistes, independentistes, sindicalistes; també fora del nostre país. L’estat bressol del paramilitarisme, de la il·legalització de partits, dels muntatges policials; l’estat de la tortura, inclosa la violència sexual (perpetrada amb complicitat del flamant ―disculpeu el cinisme― ministre d’interior Grande Marlaska). L’estat fa anys que reprimeix de forma sanguinària tota persona i col·lectiu que hagi amenaçat la seva continuïtat.

Els últims dies sembla que s’ha posat de moda (o com a mínim s’ha fet més visible) això de classificar presos polítics. ERC fa unes setmanes que reclama la llibertat de nou presos polítics mentre continua oblidant els set companys detinguts el 23 de setembre, els quals tres dies després van entrar en presó preventiva. El partit tampoc no menciona, en la selecta llista de presos polítics de primera, les quasi 30 persones empresonades aquests darrers dies a casa nostra, és clar. Aquesta realitat, ben lluny de ser un descuit, ens arriba acompanyada de les declaracions amb les quals Joan Tardà avala el relat de la Guàrdia Civil i legitimava la presó preventiva per als detinguts del 23-S. Al costat de Tardà, molts altres representants dels partits processistes i del progressisme acomodat, com ara Ada Colau, estan contribuint de forma explícita a la criminalització de l’independentisme popular i, més concretament, del jovent que està protagonitzant la revolta catalana. Avui dia, i potser quan això es publiqui, les xifres ja es quedaran curtes: la xifra de presos polítics arran del procés independentista supera els 40. No obstant això, els autoanomenats partits independentistes prefereixen optar per la solidaritat selectiva. No ens sorprèn, però sí que cada vegada es fa més evident que, malgrat les diverses escenificacions, els seus interessos segueixen sent molt més propers a les elits espanyoles que no pas a les classes populars catalanes.

I per això escric aquest article, una mica en el meu nom però, sobretot, en nom del Comitè de Solidaritat amb Distrito 14 als Països Catalans. Perquè hem volgut recollir la crítica que plantejava el Moviment Antirepressiu a la seva carta, valorar la nostra responsabilitat i, finalment, sumar-nos a la reivindicació de l’amnistia total per a tots els presos i preses polítiques de l’estat. Quan ho pensàvem, no sabíem que aquesta setmana hi hauria desenes de concentracions a tot l’estat en solidaritat amb l’independentisme. Ni que, lamentablement, hauríem de sumar a la nostra llista de presos polítics en Dani, company de Madrid que s’afegeix a la llarga llista de persones en presó preventiva arran de les mobilitzacions d’aquesta setmana.

I, de la resistència, a l’ofensiva. Perquè la reivindicació de l’amnistia total és també el reconeixement que el règim s’ha construït sobre la base de l’explotació de la classe treballadora de tot l’estat, i que el sistema d’autonomies i l’opressió nacional són eines en favor de les oligarquies econòmiques i polítiques. Un sistema que sempre ha comptat, per cert, amb la complicitat de les elits dominants de les nacions oprimides dins aquest mateix estat. I això ens porta a la següent conclusió: la lluita per la independència debilita les elits econòmiques que conformen l’estat i, per tant, enforteix la seva classe treballadora. En definitiva, lluitem per la independència, sí, també en solidaritat amb les classes populars de la resta de l’estat.

Article d’opinió d’Anna Saliente, militant d’Endavant Horta-Guinardó i de la CUP Horta-Guinardó, i membre del Comitè de Solidaritat amb ‘Distrito 14’ als Països Catalans, publicat a L’Accent el 23/10/2019