Article publicat al número 7, d'estiu de 2009, de la Tanyada , publicació nacional d'Endavant.

" (…) Allò que realment ens fa diferents és la tensió militant, la nostra determinació d'evidenciar el conflicte latent, el fet de no tenir cap vinculació amb els centres de decisió i de legitimació del sistema econòmic i institucional."

Des de fa temps, és un lloc comú dir que cal superar d'una vegada per totes la marginalitat, i que cal començar a “fer política de debò” en els debats sobre els reptes de futur de l'esquerra independentista. Certament, quan un militant de base sent aquestes argumentacions, no pot evitar quedar aclaparat i reconèixer que, malgrat tots els esforços fets, continua sent molt difícil trencar el setge a què ens condemnen els mitjans de comunicació del règim, la classe política i, sobretot, l'aparell policíac i judicial espanyol. Acte seguit, l'interlocutor que parlava de “fer política de debò” apuntava la solució: “la CUP, al Parlament!”.

Deixant de banda el fet que en la formulació d'aquesta solució hom acostuma a oblidar l'àmbit territorial al qual es refereix (a vegades cal recordar a companys de l'esquerra independentista que el nostre país té diversos parlaments regionals), hi ha uns quants elements que contribueixen a la confusió política en determinats sectors del moviment.

I és que, segons aquests posicionaments, l'abandó de la marginalitat i el començament de la política seriosa passen per l'assumpció d'unes formes de fer política més tradicionals (basades en el reforçament d'una marca política forta, que tingui forma de partit polític, i que pugui presentar-se a tots els processos electorals) i per la competència amb la resta de partits polítics no només en el terreny electoral, sinó també en el dels mitjans de comunicació.

És cert que la majoria de reflexions escrites que es poden llegir defensant aquestes posicions acostumen a situar la participació electoral com un element estrictament instrumental en l'estratègia independentista. Però massa vegades els arguments emprats menystenen la confiança en la força de la militància i en les eines de comunicació pròpies de l'esquerra independentista, i són idealistes a l'hora de destriar què és allò que diferencia el nostre projecte polític del de les forces amb representació parlamentària. Aquest article pretén aportar elements de reflexió sobre aquestes qüestions.

Què ens fa diferents dels altres?

Cal desconfiar sempre del joc electoral. Això no ha de voler dir que cal rebutjar-lo sempre. La participació electoral i l'obtenció de representació institucional en diversos ajuntaments ha estat una contribució als avenços de l'esquerra independentista que no es pot menysprear.

En qualsevol cas, creiem que ningú no pot negar els perills d'absorció i d'integració que tenen les dinàmiques electorals i institucionals, i les conseqüències que podrien tenir en un moviment polític jove i en formació com el de l'esquerra independentista.

Calen garanties sòlides que no caurem en els mateixos paranys en què han caigut partits com la ICV de Saura, l'ERC de Carod i Puigcercós, el PSM o el BNV de la tercera via blavera. Tots aquests són partits que provenen de tradicions molt més compromeses social i nacionalment del que representen ara.

Creiem que no n'hi ha prou amb els arguments que contraposen la honestedat i la integritat ètica de la militància i de la CUP, amb la dels dirigents dels altres partits. Aquests “nosaltres som diferents”, i “nosaltres tenim un compromís i una fermesa que es contraposa amb la degradació dels partits polítics tradicionals i la desconfiança i desencís que generen” són absolutament idealistes i no constitueixen cap garantia contra la possibilitat de la integració al sistema, perquè partits com els esmentats estan farcits de militància honesta, ferma i compromesa amb el país, i això no ha evitat la seva invalidació com a projecte de país engrescador i rupturista.

Creiem, en canvi, que allò que realment ens fa diferents és la tensió militant, la nostra determinació d'evidenciar el conflicte nacional, social i de gènere latent, el fet de no tenir cap vinculació amb els centres de decisió i de legitimació del sistema econòmic i institucional, i en definitiva, l'estratègia d'acumular forces contra aquest poder que oprimeix els Països Catalans, desobeint-lo quan podem i ho creiem necessari. És tot això el projecta una imatge que ens fa diferent de la resta de partits polítics, el que ens converteix en “autèntics” als ulls de la gent.

En resum, creiem que la clau de tot plegat rau en la capacitat de sustentar les nostres forces en infraestructures (humanes, organitzatives, materials i econòmiques) pròpies i autònomes de les institucions i de les lleis de l'enemic. En canvi, la dependència de recursos i infraestructures alienes (mitjans de comunicació, finançament provinent de les institucions, etc.) pot fer que, malgrat la honestedat, la fermesa i la bona voluntat de la militància, un projecte rupturista es converteixi en un projecte domesticat i incapaç de canviar realment res.

De política, tietes i veïns

Tenim vocació de majoria? Creiem que aquesta és la pregunta que cal respondre quan hom parla de “trencar el cercle de l'esquerra independentista”. I creiem que el mèrit de que això hagi pogut passar a alguns llocs no pot ser atribuït a unes sigles en concret, sinó a unes determinades pràctiques polítiques. Fer el contrari és assumir la ideologia dominant, que consisteix en admetre que “si no surts als mitjans de comunicació no existeixes”.

També és assumir la ideologia dominant dir, com sembla que està força de moda en determinats cercles de l'esquerra independentista, que allò que cal és que ens entengui “la veïna del tercer” o la “tieta Enriqueta”. O dit d'una altra manera, que “si no ens entén la tieta Enriqueta, aleshores el que fem no serveix per res”, sense acabar de definir, això sí, aquest curiós subjecte polític. No sabem si la tieta Enriqueta és la propietària d'algun negoci i tres o quatre immobles o si cobra una pensió de viudedat ínfima, ha de rebre ajuda de la caritat i el propietari de l'immoble on viu li fa mobbing per poder vendre la casa. Les tietes de qui ens parlen no tenen aquests problemes, simplement volen 'aire fresc' o 'democràcia participativa' i s'espanten si proposem una política que realment qüestioni aquest ordre social. Tot un motor de canvi i transformació, en definitiva.

Creiem que aquesta pot ser una guia d'actuació per a un catch all party, un partit polític tradicional amb voluntat d'agafar tot tipus de votants. Però en cap cas pot ser-ho per un moviment que pretén construir un projecte polític revolucionari que, si és presentat com a marginal per tots els instruments ideològics de la burgesia (des de la premsa, fins als productes de consum cultural) és justament perquè qüestionem la pròpia estructura del poder.

És cert que moltes vegades, en nom de la puresa ideològica, s'han fet coses des de l'esquerra independentista que han caigut en l'autoconsum, i que
buscaven merament una autoafirmació. No creiem que cap estructura del moviment (ni tampoc cap família política del mateix) hagi restat al marge d'aquestes dinàmiques autorreferencials, o n'estiguin vacunades definitivament.

Però creiem que la solució no passa per posar en primer terme de la nostra pràctica política les opinions de subjectes socials indefinits, sinó anàlisis polítiques i socials que determinin a quins sectors socials volem adreçar prioritàriament la nostra pràctica política, i els mitjans que hi adreçarem. En aquest sentit, creiem que ha de ser la classe treballadora i la resta de classes populars els receptors principals de la nostra activitat política ja que, independentment del seu origen o la seva identificació nacional, constitueixen la immensa majoria de la població catalana. Molt abans que conceptes analíticament i sociològicament tan eteris i tan poc útils per a l'acció política sistemàtica com les tietes, les veïnes, o fins i tot, l'anomenat “independentisme sociològic”.

Massa vegades, recórrer a aquests conceptes, combinats amb “hem de començar a fer política seriosa”, ha servit per descartar formes d'intervenció política com les pintades, les encartellades, o la desobediència, que són eines irrenunciables no només per a qualsevol projecte polític revolucionari, sinó per a qualsevol col·lectiu social que vol socialitzar una idea o un projecte i que no té accés als mitjans per fer-ho. Si tenim en compte que, en el cas de l'esquerra independentista, ens hem d'enfrontar amb uns estats opressors que tard o d'hora ens obligaran a respondre a la seva violència amb mitjans de coerció propis, es fa més evident que no podem fer dependre les nostres formes de lluita de l'opinió de sectors socials que mai no estaran disposats a donar suport a res que qüestioni l'ordre establert.

Al contrari, cal orientar la nostra activitat a la socialització cada vegada més àmplia d'un projecte de ruptura, que visualitzi el conflicte que sotmet la majoria de la població a un poder opressiu, manipulador i violent en última instància. Cal explicar a les nostres tietes, als nostres veïns, i a aquells simpatitzants que mai no s'acaben de fer militants, que el que fem és necessari, i que cal que ho facin ells també. Si ho fem al revés, seran ells qui ens acabaran convencent que el que cal és deixar-ho tot com està.

15 anys obrint pas

Fet i fet, és aquesta actitud irredempta, tossuda, combativa la que ha llaurat les condicions d'una presència de l'esquerra independentista en bona part del territori català. Una presència encara massa migrada, però una presència important al cap i a la fi.

Creiem que no és sobrer repassar la nostra història recent, encara que sigui d'una manera molt sintètica, per veure com ha estat la feina del conjunt de l'esquerra independentista la que ha permès que aquesta es vagi configurant com un actor polític de referència als Països Catalans, amb un discurs propi, i amb una capacitat d'incidència que supera, de molt, els seus cercles més estrictament militants, i que és aquest tipus de feina (i no una homologació amb la intervenció política pròpia de la resta de partits parlamentaris) el que va fer que el 27 de maig de 2007 l'esquerra independentista obtingués representació a alguns ajuntaments catalans a través de les CUP.

Després de l'ensulsiada militar i política del 92, i dels traspassos de militància cap a ERC i cap a ICV des dels diferents referents polítics de l'esquerra independentista de l'època (Catalunya Lliure i l'AUP), va ser fonamentalment una nova generació de lluitadors i lluitadores la que, a partir de 1995, va començar a recuperar el carrer. I ho va fer participant en les lluites que estaven apareixent en una societat catalana que estava canviant: la lluita contra les ETT i la precarietat i la lluita pels espais autogestionats i les cases ocupades són els dos exemples més clars de lluites en què l'esquerra independentista va començar a participar i a tenir un paper important.

Aquesta efervescència política, i sobretot, la dinàmica combativa d'allunyament respecte d'ERC i ICV (que havien aconseguit satel·litzar bona part del moviment, com ho demostra els pactes electorals que mantenien amb les candidatures municipalistes de l'esquerra independentista durant aquella època – vegi's casos prou representatius com els de Manresa o Valls), i d'enfrontament amb les institucions i les forces repressives, van aconseguir revitalitzar l'espai polític de l'esquerra independentista.

En aquest context es va produir l'aparició de noves organitzacions en diferents àmbits (la PUA, que més tard es refundà i es convertí en l'actual Endavant, en l'àmbit estudiantil l'Alternativa Estel, en l'àmbit antirrepressiu Alerta Solidària i en l'àmbit juvenil la CAJEI), i la confluència d'altres de ja existents (Maulets i les JIR en l'àmbit juvenil, i en l'àmbit estudiantil, l'aparició de la CEPC a partir de l'AEN, l'AEC i el BEI, i més endavant del SEPC a partir de la CEPC i l'Alternativa Estel).

Totes aquestes organitzacions protagonitzaren, juntament amb multitud de col·lectius locals, l'eclosió de la nova esquerra independentista, juntament amb alguns sectors que sobrevisqueren a la travessia del desert dels primers 90: una nova esquerra independentista que s'articulà localment al voltant de Casals i Ateneus independentistes, i políticament al voltant de les successives experiències de confluència política, entre els que destacà Vinaròs que, malgrat les seves insuficiències, tingué com a virtuts l'escenificació d'una voluntat d'entesa entre les diferents famílies del moviment, així com l'aposta de tot el moviment per les CUP en el terreny municipalista.

Però tots aquests anys s'han caracteritzat políticament per la persistència en la socialització d'un projecte polític independentista i socialista, de Països Catalans, i contrari a la destrucció i la desculturalització del país, i a la precarització de les seves classes populars. I l'esquerra independentista ho ha sabut explicar a sectors importants del poble català en els moments en què ha calgut fer-ho: a través de la CUA i de Diguem No, per defensar que els Estatuts ens allunyaven de la independència; a través de la Campanya dels Països Catalans contra la Constitució Europea i de la CUP per posicionar-nos contra el procés de construcció europea de les multinacionals i contra els pobles; amb dinàmiques de desobediència que han assolit un ressò significatiu com la campanya antimonàrquica; campanyes com la dels 300 anys re resistència, que han tornat a posar sobre la taula un mapa reivindicatiu i de lluita de la nació completa; amb campanyes informatives i de mobilització als barris i pobles contra la repressió, contra la precarietat o contra l'especulació; participant, colze a colze amb els treballadors, en les lluites en defensa dels
llocs de treball o dels seus drets; organitzant, conjuntament amb el teixit social i cultural de cada població, festes populars i reivindicatives d'àmplia participació i marcat contingut polític.

Seguir ampliant el projecte

En definitiva, portem 15 anys (i més) socialitzant el nostre projecte polític, que no és una altra cosa que socialitzar una forma de fer país en una línia molt clara d'organització autònoma i desobedient quan cal.

És tot aquest projecte el que s'està obrint a cada vegada més capes populars, i això és el que cal seguir fent. És tot aquest projecte el que cal seguir donant a conèixer, en tota la seva complexitat. I caldrà fer-ho comptant amb les pròpies forces, i sense confiar en els mitjans de l'adversari. Si ho reduïm tot plegat a una marca electoral, estarem entregant un projecte polític rupturista a les dinàmiques dels circs mediàtics de les eleccions. El que ens cal és articular totes les forces amb què comptem, i ampliar-les, però sense renunciar a les nostres idees ni a les nostres formes de fer per fer-les assumibles i digeribles pel poder, o editables pels mitjans de comunicació de l'oligarquia. El nostre camí és el de la lluita, tenir la iniciativa política, fer les anàlisis correctes i estimular la participació popular.

Caldrà fer-ho amb vocació de majoria, partint del fet que som moltes les que estem interessades en canviar de dalt a baix aquest país. Hi ha molta gent disposada a fer coses: cal, que entre totes, seguim estimulant tot això amb les mateixes armes de sempre…i amb les que puguem arreplegar pel camí.