Amb la unitat popular, cap a un feminisme de classe i sense rebaixes

Amb la unitat popular, cap a un feminisme de classe i sense rebaixes

Valoració d’Endavant (OSAN) quan es compleixen quatre mesos de la històrica vaga general feminista del 8 de març de 2018

La vaga general feminista del 8 de març de 2018 ha estat, sens dubte, un èxit històric i marca un abans i un després del feminisme de classe, aquell que s’articula al voltant de l’anticapitalisme i l’antipatriarcat sense defugir la confrontació amb els models d’estats que li donen suport. Les feministes dels Països Catalans no volem només canviar d’estat, sinó canviar de model d’estat i societat. Com a punt d’inflexió, doncs, ens toca analitzar-ho amb perspectiva històrica i de futur.

Una vaga global
La vaga general feminista —laboral, de consum, de cures i estudiantil— ha demostrat que, més enllà de la participació en una vaga als llocs de treball precaris —on treballem la majoria de les dones—, hi ha diverses maneres de fer visible el conflicte central capital-vida, centrat en el benefici empresarial contrari al benefici social. El feminisme ha demostrat que, sense nosaltres, el món s’atura; que des de les feines precàries —treballadores de la llar internes amb papers o sense, serveis d’atenció domiciliària, treballadores de la sanitat, jubilades i pensionistes, joves amb feines sense contractes o becàries sense salari, putes explotades per xarxes proxenetes, dones sense feina, malaltes en risc d’exclusió social…—, som capaces de qüestionar tot el sistema de producció i reproducció del sistema i que més enllà del seguiment de la vaga, amb major o menor incidència, s’ha demostrat que la nostra capacitat mobilitzadora és molt gran.

Com que la vaga general feminista ha estat un èxit històric internacional, el règim del 78 a l’Estat espanyol ha reaccionat amb virulència contra ella. La reacció contrària a la vaga ha tingut diverses cares: des d’acadèmiques i periodistes contra els riscos de mercantilització dels treballs de cura defensant una maternitat essencialista, fins a l’atac a les reivindicacions de dones migrades contra Llei d’Estrangeria, entre altres exemples.

L’èxit històric d’aquesta vaga és una responsabilitat per a totes les feministes que volem canviar el món d’arrel. No només volem lluitar contra el capitalisme patriarcal, sinó construir un nou món. La vaga general feminista no és inici ni final de res, sinó un pas més, un punt d’inflexió que subratlla allò que fa temps que diem: sense les dones, no hi ha revolució. És per això que hem de seguir treballant per a construir la República Feminista dels Països Catalans.

De la llavor a les arrels
La vaga general feminista del 8 de març no és un bolet sorgit del no-res, ni és casual: té arrelament històric i motivació profunda en les lluites d’emancipació feministes i de classe d’arreu del món. En aquest sentit, cal ubicar unes llavors inicials en l’anàlisi del sistema capitalista patriarcal i la necessitat d’oposar-s’hi de forma radical.

És en el context anterior a la crisi sistèmica mundial del 2007 que comencen a sorgir propostes que van en la línia de dotar una eina de protesta, reivindicació i lluita com la vaga general de més contingut que l’estrictament laboral. S’hi inclouen les cures i el treballa domèstic i s’apunta cap a una vaga mundial de dones. Després d’aquesta incipient proposta té lloc la vaga de totes, una vaga de 24 hores que ja relliga moviment feminista i sindicalista combatiu. Són anys en què es pica molta pedra per aconseguir que moviments, dinàmiques i organitzacions que lluitaven en paral·lel ho facin de forma coordinada, transversal i unint reivindicacions i les mobilitzacions que se’n deriven.

Ras i curt, la vaga general feminista fa palesa la indestriabilitat de les lluites. En aquesta cristal·lització, cal que tinguem en compte algunes consideracions importants:

  • La demanda de vaga general de 24 h és del moviment feminista que, a partir d’aquest moment, es reconverteix en vaga general feminista. Els sindicats convocants respectaran la petició del feminisme, sense voluntat patrimonial.
  • La contundència del feminisme de classe obliga a CCOO i UGT a prendre partit. Els primers dies parlaran d’aturada i, quan se n’adonen de l’embranzida feminista, canvien la posició i convoquen vaga de 2 h.
  • La posició ambigua del règim del 78 els passa factura, no només als sindicats, sinó a tots els partits del 155 a casa nostra: han perdut tota la credibilitat, malgrat totes les seves maniobres per ocultar el conflicte de l’Estat espanyol amb Catalunya, especialment, i els Països Catalans, en general. Tres setmanes abans del 8M, queda clar que la mobilització serà molt gran i fins i tot l’Institut Català de la Dona, al Principat, es posa a disposició del feminisme sense demanar res a canvi.
  • Les posicions reformistes del feminisme han quedat superades amb l’èxit històric de la vaga general feminista. És per això que el règim es posiciona, l’endemà, al costat de la lluita feminista per desvirtuar el seu contingut revolucionari. A partir del dia 9, l’acadèmia, periodistes, sindicats i partits del règim del 78 comencen la lluita pel relat. L’atac frontal a la lluita de les migrades feministes, la defensa essencialista femenina del treball de cures, la relativització de l’èxit de la vaga general feminista o la criminalització per la vinculació del feminisme a les CUP o als CDR són només una mostra de la importància de la lluita pel relat.
  • De la protesta a la proposta: República feminista i socialista. L’èxit històric de la vaga general feminista del 8M obliga el moviment feminista revolucionari i a l’Esquerra Independentista, en general, així com a la nostra organització, en particular, a fer una anàlisi concreta a cada barri i vila, però també a tenir una visió general del potencial polític del subjecte feminista revolucionari per la construcció dels Països Catalans feministes i socialistes.

De les arrels al creixement
La vaga general feminista, doncs, beu de les anteriors iniciatives un cop el feminisme ha aconseguit fer-se permeable als moviments i organitzacions més combatius i revolucionaris. El feminisme ja no és un sector a part de la lluita sinó que ho impregna tot de forma transversal, de la feina a la llar, del carrer a l’aula.

Com a punt d’inflexió, però, és també un punt i seguit al qual cal que li donem continuïtat. Aquest és el repte principal que tenim com a organització i com a moviment independentistes i feministes revolucionaris. En aquest context, cal tenir en compte que els col·lectius feministes de dones joves s’han multiplicat molt: han crescut de manera exponencial al llarg dels últims anys, sobretot arran de la contra reforma de la llei de l’avortament proposada pel Partit Popular, l’any 2013. Qüestionen el sistema dominant i volen construir-se al marge del sistema i són, generalment, anticapitalistes.

Els col·lectius feministes organitzats als barris i les viles són imprescindibles per garantir la construcció d’una república radicalment feminista. Tots aquests serveixen per posar al focus en qüestionar i denunciar totes les agressions, explotacions i opressions que patim les dones de les classes populars dels Països Catalans, que podem sintetitzar en:

  • La violència patriarcal: assassinats; violacions; pressió estètica; heteropatriarcat imposat; agressions diàries tant en espais públics com íntims.
  • La violència institucional: església, Estat patriarcal, justícia patriarcal.
  • El dret al propi cos: manca d’educació sexual i de drets sexuals, com l’avortament lliure i gratuït.
  • La precarietat de la vida, accentuada per la doble explotació i el desmantellament de l’Estat del benestar
  • El sistema laboral: sostres de vidre, sectorialització productiva, escletxa salarial

Construïm República Feminista arreu dels Països Catalans

Hem de dotar de contingut una proposta polític que signifiqui una millora real de les condicions materials de vida de les dones treballadores: tota millora en drets i condicions per a nosaltres ho serà, també, per al conjunt de la classe treballadora i les classes populars.

Per tot això, ens cal reivindicar i construir:

  • Model català i de negociació col·lectiva de la Legislació laboral que superi i millori l’Estatut dels Treballadors.
    • Cal qüestionar d’arrel tot el sistema laboral espanyol —Estatuto de los Trabajadores—, centrat en una normativa invisible al gènere, que oculta tots els treballs de cura i de reproducció de la vida. Una visió de classe masculina, sense responsabilitats de cures, beneficiari del model de producció i de reproducció domèstic i que fomenta la doble explotació de les dones.
    • Cap a un model laboral català amb visió feminista: comissions paritàries per negociar convenis laborals sectorials d’àmbit nacional —no d’empresa— amb l’objectiu de millorar condicions laborals i trencar l’escletxa salarial del mercat laboral. Plans de xoc per reduir l’escletxa salarial superior al 20% al nostre país, el sostre de vidre i la divisió sexual del treball. Que la legislació laboral, mitjançant inspecció, obligui les empreses públiques i privades, especialment a aquelles que reben subvencions de l’administració pública, a complir la llei. Conveni Col·lectiu de Treballadores de la Llar amb els mateixos drets que qualsevol altre conveni laboral. Valorització dels treballs de cura, conciliació sense reduccions salarials. Serveis comunitaris de gestió de les cures. Treball digne generador de drets, reducció de la jornada laboral. Salari digne i introducció salari indirecte (escoles bressols, temps de lleure a les empreses, dret a formació a càrrec d’empreses…). Augment de les cotitzacions, salaris més alts. Trencament amb els topalls de cotitzacions.
  • Uns serveis universals de titularitat, provisió i gestió 100% pública, amb participació i control de les classes populars. La sanitat, l’educació, els serveis socials, l’habitatge, el transport, l’energia i les pensions són drets socials conquerits pel poble treballador i han de ser garantits per a totes les persones. Són el salari indirecte que ens beneficien, sobretot a les dones classe treballadora. Ni externalitzacions, ni privatitzacions, ni consorcis sanitaris o en educació. Sanitat universal, de qualitat, eliminació de consorcis públics de gestió privada. Pla de xoc per garantir el dret a Sanitat Universal, sense factures als serveis d’urgències a persones sense documents nacionalitat.
  • Drets socials per a tothom, amb papers o sense. Drets laborals per treballadores de la llar, internes o externes. Contra la Llei d’Estrangeria. Cap discriminació per raó d’origen, sexe, classe social. Papers per a tothom de manera immediata, regularització de totes les persones amb arrelament al país.
  • Model català de pensions 100% públiques de 1200€ i feministes. Avaluació dels treballs de cura no remunerats de les jubilades i pensionistes per gaudir d’una pensió mínima. Reducció de l’escletxa de les pensions homes-dones —l’escletxa de pensions és del 34%—. Pensions no subjectes només a la participació al mercat laboral, excloent de dones en edat reproductiva i de la interdependència de totes les persones. Legislació de pensions per invalidesa o jubilació que millori el Pacte de Toledo, oposada als Plans privats de pensions i als Plans del Parlament Europeu d’atorgar la gestió de les Pensions Públiques als Bancs. Cap negoci amb les pensions. Pla de xoc per augmentar les pensions mínimes fins arribar als 1200€.
  • Banca pública de gestió, participació i control 100% públic.
  • Municipalització del Servei d’Atenció Domiciliària i de tots els serveis necessaris per garantir una vida digna als municipis i al país. Pla de xoc per a la reversió immediata de concessions de serveis socials a empreses privades amb ànim de lucre. Legislació garantista de drets socials amb capacitat executiva. Condicions laborals dignes per a les treballadores, reducció planificada de l’escletxa salarial de gènere, ampliació de plantilles en funció de les necessitats socials.
  • Renda social feminista amb participació i control públic i per a dones autòctones i sense ciutadania.

Aquest 8 de març, el moviment feminista va plantar una llavor que va arrelar arreu dels Països Catalans. Cal que no ens adormim i que seguim treballant colze a colze per enderrocar el Patriarcat i construir uns Països Catalans feministes i socialistes, lliures d’opressions i explotacions. Perquè la lluita feminista és cada dia, cal que creem o reimpulsem espais feministes de classe mentre, al mateix temps, reforcem el sindicalisme nacional i de classe que incorpora el feminisme com a eix central en la seva praxis.

El repte de l’Unitat Popular, construïm un programa polític feminista
Les feministes dels Països Catalans tenim a les nostres mans la oportunitat de seguir treballant per noves mobilitzacions massives en forma de vaga general feminista; el moviment feminista ha demostrat de sobres que té capacitat crítica i mobilitzadora però per canviar les condicions de vida de les dones de classe treballadora, cal que ens organitzem al voltant d’unes reivindicacions concretes que proposin una millora de les condicions materials i laborals de vida de les dones i que ens serveixin per desplegar un programa polític d’unitat popular feminista, per tal de poder plantejar alternatives i que les futures mobilitzacions no es llegeixin com a que les dones prenem els carrers, només organitzant-nos al voltant d’unes demandes concretes que millorin les nostres condicions de vida i posin aquesta al centre, podrem atacar el capitalisme patriarcal i enfortirem els sindicats combatius. En aquest sentit ens cal desenvolupar i omplir de contingut polític totes les reivindicacions que anomenàvem anteriorment amb propostes d’acció política concretes i mesures que en definitiva, plantegin avançar cap a la dignificació de les vides de les dones treballadores dels Països Catalans.

Des de la vaga general feminista cap a un feminisme de classe i sense rebaixes arreu dels Països Catalans!

Compartir: