«Cal comprendre (i la classe revolucionària aprèn a comprendre-ho per la seva pròpia i amarga experiència) que no es pot triomfar sense aprendre a prendre l’ofensiva i a portar a terme la retirada amb encert.»¹

La intenció d’este article és aportar algunes reflexions sobre la lluita institucional i sobre quina és la seua funció en un projecte revolucionari. Així, si bé s’ha tractat teòricament sobre la conveniència o no de la lluita institucional en un projecte de ruptura, de manera bastant àmplia, no s’ha tractat amb el mateix detall com ha de ser eixa participació institucional per a veritablement contribuir a la construcció del socialisme. Assumint d’inici que el capitalisme no és reformable i que apostem per la construcció del socialisme com a sistema radicalment democràtic i al servei dels interessos de la classe treballadora i les classes populars, la lluita institucional suposa el difícil engranatge de combinar reforma i ruptura, de la lluita per les reformes sense perdre de vista l’objectiu estratègic de liquidació total de l’ordre existent. De conciliar, en paraules de Gramsci, «les exigències del moment actual amb les exigències de futur, el problema del “pa i la mantega” amb el problema de la revolució, convençuts que en l’un hi és l’altre».²

A) La lluita institucional com a peça de construcció d’una alternativa socialista

Ens trobem en un estadi en el qual la correlació de forces juga en contra nostre, en el qual no som encara capaces de jugar-li un veritable pols integral per canviar la relació de poder entre institucions/estat i les classes treballadores/populars. Un estadi, però, on sí que és possible, i en esta línia ens situem, construir dics de contrapoder popular, espais de contrapoder que puguen disputar esta relació, i l’estratègia de «guerra de posicions» pot usar-se per englobar la nostra aposta pràctica —i en construcció— de noves formes d’intervenció institucional com a part contributiva a la construcció del projecte de la unitat popular.

De com construïm estos dics i de com la lluita institucional hi contribuïx tractaria bona part de les preocupacions que tot moviment que s’atanse a participar en les institucions hauria de tenir; així, si bé una part dels riscos de la participació institucional estan en la cooptació per part de les institucions del projecte de ruptura, una altra part està en el fet que el nostre discurs i sobretot la nostra pràctica siga capaç de construir estos espais de contrapoder popular, de creació de consciència alternativa al capitalisme. Entendríem que les pràctiques tendents a canviar la relació de forces en la societat i les pràctiques tendents a crear lligam social alternatiu al del capital no són plànols dicotòmics, són dos moments de la mateixa estratègia de construcció de poder popular. En crear lligam social alternatiu al del capital es modifiquen les relacions de força. Però també cal assumir accions institucionals tendents a modificar les relacions de força per conservar i expandir els espais en què es crea i recrea llaç social alternatiu al del capital.

Entenent que una de les primeres realitats que el poder (institucional o no) tempteja és la solidesa d’eixos espais de construcció del socialisme, de la consciència que hi presenten, la capacitat de fer xarxa, de la qualitat de la seua anàlisi de la realitat, de l’existència o no d’estudis fonamentats per a la construcció de les alternatives o dels canvis estructurals necessaris; per exemple, com plantegem una economia productiva, quins estudis existeixen sobre realitats productives als PPCC, quin plantejament de sobirania energètica fem, etc.

B) El caràcter de les institucions i l’Estat

«A Europa occidental i a Amèrica el Parlament s’ha fet extraordinàriament odiós a l’avantguarda revolucionària de la classe obrera.»³

La inèrcia en els discursos, la retòrica i la pràctica comunicativa segueixen presentant ara, en plena crisi de la democràcia liberal i dels estats nació com a dipositaris de sobirania popular, l’Estat i les seues institucions burgeses com a garanties del bé comú, de l’interès general o com a forma política de la societat civil. Així, l’operació de revestir de neutralitat i asèpsia ideològica les institucions, els budells dels tràmits burocràtics, és eixerida i generalitzada. De la coerció al maquillatge i la persuasió per passar per alt que l’Estat i les seues institucions continuen essent l’instrument central per a exercir la dominació sobre la majoria treballadora i els sectors populars.

No es pot deixar de recordar que amb la participació institucional fem una incursió en un espai aliè, hostil i buit de continguts emancipadors, en un escenari preparat per a la lluita dins del sistema. La partitocràcia a més es dibuixa en el plànol de la separació entre dirigents i dirigits i per l’autopromoció individual i egocèntrica.

Plantejar, per tant, una lluita institucional al servei del moviment de l’esquerra independentista dels Països Catalans amb l’objectiu de la construcció de la unitat popular ha de conformar-se, en paraules de Lelio Basso, com una «participació antagonista», això és participar en les institucions amb la finalitat que esta participació servisca per a modificar les relacions de força en favor de les classes populars, és a dir, transfigurar algunes porcions de l’Estat en instàncies antagòniques pel que fa a la lògica del capital.⁴ Per Basso, inspirat en Gramsci, els antagonismes de la societat burgesa s’expressen també a l’Estat. L’Estat, per tant, no és un bloc compacte i és possible una participació que no sigui assimilable ni neutralitzable pel poder burgès.

C) La participació antagonista com a instrument revolucionari

La «participació antagonista» és un concepte dinàmic i en construcció. No pretén este article explorar exhaustivament com es configuraria , però intuïtivament algunes idees apunten com la podem articular.

Un estadi previ apunta que la lluita institucional, la participació electoral i posterior representació, no pot ser una finalitat en si mateixa, ja que pot convertir el projecte emancipador en una figura retòrica i possibilista. En paraules de Marx, la política és una manifestació derivada i dependent, no és un nivell autosuficient, no s’explica a si mateixa, no té un fi en si mateixa, es tracta d’un conjunt de mecanismes i accions, aparentment autònoms (només aparentment), orientats a realitzar objectius que sempre són extrapolítics.

Plantejar la lluita institucional com una finalitat en si mateixa ha portat històricament a la «fuga de la praxi». Les esquerres institucionals constituïdes en partits clàssics per les quals allò electoral i l’activitat institucional es converteix en l’eix de l’activitat acaben fugint de les tasques pràctiques i teòriques que este temps els exigeix. Per exemple, per articular eixos espais de contrapoder, es conformen d’anar incorporant amb un biaix tecnòcrata les demandes que els sectors mobilitzats proposen en el millors dels casos; en el pitjor, condicionen els espais de mobilització per rebaixar les seues propostes, a fi de presentar propostes realistes per a les quals les institucions tinguen competència. Eixa «fuga de la praxi», eixe distanciament de la funció crítica-revolucionària, s’explica per la incapacitat política i social que tenen per a encarar eixes tasques, per la seducció que exerceixen els formats espectaculars i mediàtics o «racionals» i tecnocràtics, per les limitacions teòriques que els impedeixen superar els estadis més bàsics de la consciència burgesa: allò «existent», allò «usual» i allò «políticament correcte»⁵, però sobretot per la necessitat de condicionar la realitat als seus interessos partidistes i no al contrari. La participació institucional s’ha d’examinar de manera constant, però sobretot s’ha d’examinar la pràctica, fent crítica i autocrítica de si s’ha contribuït a la consolidació de qualsevol espai antagonista, o a la victòria de qualsevol pols al poder, o a la confrontació organitzada i conforme a la nostra estratègia de creació de contrapoder popular.⁶

D) Fer realitat la participació antagonista

Fent examen constant de la nostra pràctica, algunes idees per a dur a terme la participació antagonista passen per:

a) Afavorir o bé forçar les formes de democràcia popular, el protagonisme directe del poble, que són les formes pròpies vinculades a la construcció de poder popular. Sense caure en l’estètica que les esquerres institucionals practiquen, en les quals —per exemple— afavorir les formes de democràcia significa convidar els portaveus de les organitzacions, plataformes o entitats a participar de la institució (compareixent a les comissions, assistint al ple), que no és negatiu sempre que permeta visualitzar l’existència de conflicte social. Però el que plantegem va més enllà, i significa desbordar les formes de la democràcia liberal, plantejar una participació directa i fora la de la institució, que es puga traslladar a la institució també però que en cap cas eixe trasllat servisca per a condicionar-ne els plantejaments apel·lant al realisme. Un exemple, fent ficció, seria en cas que existís un fort moviment pel no-pagament del deute; la participació popular podria servir per a fer l’exercici d’auditoria, el desbordament arribaria en cas que del procés s’haguera creat un espai de contrapoder capaç de reblar la voluntat institucional i posar el tema a debat, fins i tot acceptar les reivindicacions que resultaren de la participació.

b) Conservar els trets essencials del moviment. Una participació antagonista mai pot identificar-se amb les estructures del poder, ha de conservar els trets diferencials de la seua militància, el compromís, la seua manera de fer xarxa, la seua manera d’organitzar-se, l’assemblearisme, el debat permanent sobre la necessitat o no de la lluita institucional per a complementar el projecte. Ací és clau llavors que la participació institucional siga complementària, amb punts de subordinació si es considera convenient per al projecte de ruptura, però en cap cas autònoma, en cap cas directora del projecte.

c) Ha de combinar les accions institucionals «legals» amb la pràctica desobedient, a la pròpia institució, i a l’ordre del sistema. Com abans comentàvem, la pràctica política és allò que finalment determina si el projecte és simple estètica o retòrica o no. Una pràctica desobedient coordinada amb la mobilització o amb les accions de desobediència, organitzades per part del nostre moviment o d’altres, però útils en la creació d’espais de contrapoder popular són claus per al reforç i l’afirmació d’eixos espais. És interessant un concepte que usa Rosa Luxemburg referent al fet que la violència de la classe obrera ha d’estar sempre disposada a entrar en acció en el moment oportú. Més encara, afirmava explícitament que sense eixa pressió de rereguarda, preventiva i amenaçant encara que no activa, la lluita parlamentària socialista es converteix en un passatemps espiritual. Eixa força en potència, inactiva però present en la realitat i organitzada i coordinada amb l’activitat parlamentària, podria obligar a mesurar la duresa antidemocràtica de les mesures antisocials que la burgesia duga a terme, precisament per la por davant «l’efecte invisible i latent de la violència».

d) No és intranscendent la qüestió del llenguatge, la recuperació de conceptes clars i contundents que es diferencien dels llenguatges tebis, reformistes, liberals, tecnocràtics, eficientistes, frívols. Mazzeo parla de recórrer als llenguatges clars i massius, despresos d’apel·lacions doctrinàries, però això no s’ha de confondre amb la desideologització, la despolitització. En paraules de l’autor és un greu error, un acte d’ingenuïtat o d’oportunisme del pitjor, sostenir que la participació en instàncies electorals exigeix disfressar-se d’intrasistèmics i de transports classistes, i moure’s en l’univers de sentit estandarditzat i «políticament correcte» del sistema partint de certa expertesa administrativa, i implica renunciar a qualsevol propòsit contrasistèmic.

e) Un altre repte de la participació seria el desemmascarament, és el deure d’assenyalar de manera constant:

• Que les institucions estan buides de sobirania popular. Cal llavors investigar i explicar quines maniobres interessades i a quins interessos concrets responen com a part de l’evidència que l’Estat i les seues institucions burgeses no garanteixen el bé comú ni l’interès general. D’exemples en podem trobar molts: l’entrada de fons voltors en els pressupostos de la Generalitat, la possible compra del parc d’habitatges públic per part d’algun d’estos fons, el projecte BCN World, en què els terrenys per a construir són propietat de La Caixa, etc.

• Denunciar la manca de neutralitat i asèpsia ideològica de les institucions, que darrere dels discursos eficientitistes, buròcrates i tecnòcrates continuen essent l’instrument central per a exercir la dominació sobre la majoria treballadora i els sectors populars. Eludir per tant totes les mistificacions que mostren la política com una activitat d’elits, d’experts, de buròcrates, de tècnics etc. Mistificacions que no tenen altre fi que el de fer invisible el comandament burgès.

• L’existència de corrupteles i frau com a forma normal de funcionar del sistema institucional capitalista. Un exercici referent a això tracta de fer una feina de denúncia del frau sistemàtic i de l’existència de delictes en la manera habitual de procedir dels partits a les institucions. Sense caure en la judicialització massiva com a forma normal, però recorrent-hi per desgastar la imatge del poder intocable. L’exercici que ha d’acompanyar la judicialització ha de ser el de tractament de la informació institucional i presentació de la mateixa, amb la voluntat de mostrar els budells de les institucions i explicar-los de manera planera per contribuir a la desafecció de la societat a la democràcia liberal.

Una reflexió sobre el desemmascarament en relació a la solució que les esquerres institucionals han aportat als problemes del frau i les corrupteles o de l’essència de les institucions mateixa és la «transparència». Hem de fugir de fer una recorrent cita a la transparència com a mecanisme de solució o de millor funcionament d’estes institucions, d’una banda per no acabar sent anticossos del capitalisme, un subproducte del capitalisme que ajuda a assenyalar allò que aflora del podriment institucional per tal que es millore i seguisca funcionant amb més legitimitat. Açò no vol dir que no citem la necessitat d’una actuació transparent per tal d’obtenir informació que ens arme en la lluita per deslegitimar el funcionament de les institucions i dels governs capitalistes, però esta mai pot ser vista com la panacea per a solucionar-ho tot.

En definitiva les accions de desemmarascament han de servir per a reblar, esquerdar, l’hegemonia del capitalisme.⁷

f) Un més del reptes d’esta participació és com garantir que els recursos econòmics de la participació institucional poden servir per a l’autoorganització; la creació d’eixos espais de disputa, per a socialitzar la necessitat de participació i implicació popular, i sobretot com fer-ho sense substituir les organitzacions populars. Com articular les desobediències necessàries.

E) A MODE DE REFLEXIÓ

La participació institucional servirà per a la construcció d’una alternativa socialista o contribuirà a un projecte revolucionari si s’encara de manera clara i conscient a modificar les relacions de poder entre l’Estat i les institucions, i per tant entre la classe dominant i la classe treballadora i classes populars.

Parlem de participació antagonista sabent que no és un concepte estàtic i que més enllà de la definició no s’ha concretat com es poden modificar eixes relacions de poder esmentades, o com es poden transfigurar els límits de les institucions.

Per decidir què és participació antagonista atendrem a la contribució que faça a la creació i consolidació de qualsevol espai de contrapoder. I tindrà sentit en tant que eixa forme part de manera complementària del nostre projecte i no com un fi en si mateixa.

Com a última idea per a la reflexió, la construcció del poder des de baix, l’articulació dels espais de contrapoder, el canvi en les formes de l’acció política institucional, és de manera simultània un procés de desconstrucció de la ideologia i les cultures dominants i de construcció de capacitats organitzatives i de decisió, però sobretot és un procés en construcció i desenvolupament constants. I és important destacar-ho atès que no hi ha receptes i no hi ha fórmules, i com ho plantegem és un pols constant al poder del capital i a l’hegemonia d’este. És per açò que estem obligades a fer, perimetrar, reconfigurar, criticar, provar i seguir fent.