“Despertem! Despertem Humanitat! Ja no hi ha temps. Les nostres consciències seran sacsejades pel sols fet d’estar contemplant l’autodestrucció basada en la depredació capitalista, racista i patriarcal”.

Paraules de Berta Cáceres lluitadora hondurenya, defensora dels pobles indígenes, feminista, ecologista. Assassinada fa 3 anys per plantar cara a la construcció d’una central hidroelèctrica.

Al Pirineu s’escolta una remor que poc a poc es va enfortint per esdevenir un crit d’alarma. Un Pirineu que es va apagant lentament, amb aquesta mort progressiva que la globalització capitalista ens ha preparat.

Venim de desenes d’anys de polítiques neoliberals que han arrasat l’economia rural per transformar-nos en un parc temàtic. Desenes d’anys de marginació en serveis públics com l’educació, sanitat, cultura o comunicacions que ens han empès al despoblament. I no estem soles. El model de producció i consum globalitzat està matant el Pirineu i la resta de zones rurals dels Països Catalans.

Cal un aposta clara pel Pirineu que en diversifiqui l’economia, que aposti per l’economia social, per la producció i transformació de productes arrelats al territori. És urgent començar a treballar en una alternativa que arranqui de les mans privades la gestió i els beneficis derivats dels recursos naturals com l’aigua, l’energia o els boscos per posar-los a mans públiques i comunitàries. És urgent que s’acabi amb la discriminació territorial que suposa la manca de serveis sanitaris al territori, la manca de suport a les escoles rurals, l’obsoleta xarxa viària i les greus mancances de transport públic i telecomunicacions. És urgent també una aposta política que afronti la gestió de l’immens patrimoni natural i cultural que es va perdent al mateix temps que es perd la vida a les valls.

Davant aquest panorama, el problema per als lobbies empresarials i els seus polítics titelles és que no sortim al mapa. Volen més turistes i més especulació, i la seva solució màgica són els Jocs Olímpics d’Hivern, gestats a l’ombra i d’amagat del territori. Centenars de milions públics invertits en un model destructiu i amb data de caducitat, lligat a una neu que d’aquí a pocs anys ja no tindrem. Diner ràpid per a especuladors, precarietat i temporalitat extremes per a la majoria. O el què és el mateix, 30 dies de festa per uns pocs a canvi d’una hipoteca de 30 anys de misèria i destrucció per tot un territori.

La lluita contra els Jocs Olímpics no és més que la lluita per un altre model socioeconòmic que ens permeti viure i treballar al Pirineu. És una cara més dels conflictes causats pel capitalisme depredador.

Com ho és la lluita dels pagesos vinicultors per un preu just al Penedès i la lluita contra el despoblament de les veïnes dels Ports i contra la destrucció de l’Horta. També  ho són la lluita contra la contaminació de l’aire i contra les incineradores i cimenteres a Montcada o a Molins. Igual la lluita contra les mines al Pallars, contra l’expansió de creuers a Palma i Barcelona, contra l’ampliació de grans infraestructures viàries a València, el Berguedà, Mallorca o la Selva. Igual que la lluita que ha agrupat desenes de col·lectius contra la destrucció del litoral a la Costa Brava.

A aquest present de destrucció s’hi suma l’emergència climàtica. Deia Fidel fa ja 30 anys, que demà ja seria tard. Aquest demà ja és avui. El canvi climàtic ja ha arribat i ja està començant a canviar les condicions ambientals que permeten les formes de vida que coneixem.

Els boscos es cremen, les glaceres es desfan i els cascos polars desapareixen. Els rius s’omplen de químics i el mar s’omple de plàstics. L’aire es contamina i la biodiversitat s’extingeix. La fam i la sequera es multipliquen arreu del món igual que les malalties derivades de la contaminació. I mentrestant el capitalisme segueix creixent, segueix devorant recursos i devorant pobles.

La seva recepta ja la sabem, vingui en versió descarnada o disfressada de verd. Explotar els recursos naturals fins a acabar amb ells. En un planeta finit amb recursos finits, la necessitat del creixement infinit del capitalisme ens porta a l’autodestrucció i el fa inviable. Augmentar beneficis pel capital, a més, vol dir augmentar la misèria i l’explotació pels pobles, i controlar-los amb més autoritarisme, més guerres i més repressió. Com a humanitat hem de triar, o acabar amb el capitalisme o que aquest acabi amb la vida. No hi ha dreceres ni solucions màgiques. Defensar la vida vol dir acabar amb el capitalisme.

La lluita per la terra, per l’aigua i per l’aire, són cares del mateix conflicte. La lluita per la vida. Com ho és la lluita feminista, la lluita per la independència, per l’habitatge, per una feina digna i pel socialisme. I no hi ha dreceres ni solucions màgiques. Avui, defensar la vida vol dir acabar amb el capitalisme.

Anem tard, però encara hi som a temps. I ara i aquí l’esquerra independentista i el moviment popular tenim un paper fonamental. Davant l’augment de conflictes que vindran, hem de construir trinxeres amb el poble per a defensar cada pam de terra, cada gota d’aigua i cada alenada d’aire. I un cop fetes, fer de les trinxeres espais de poder popular des d’on avançar de la resistència cap a la victòria.

El temps per al nostre territori s’acaba, també el temps per la humanitat i la vida. Així ho perceben també cada vegada més sectors del nostre poble. Començar a organitzar el poder popular és una qüestió urgent i està a les nostres mans!

*Pau Lozano és militant d’Endavant Alt Urgell i de la CUP Alt Urgell. Article publicat a L’Accent el 20/09/2019