Article del full informatiu “Senzillament”, número 1, editat pel seminari Taifa l'octubre de 2008.

Tothom ho veia venir. Era evident que el sistema petaria per la seva baula més feble en aquest moment: el sector financer immobiliari també conegut per “bankster” (banquers gàngsters).

Es ben sabut de tots que estem immersos en una crisi econòmica d’abast mundial. Però no és només una crisi financera provocada per una bombolla immobiliària. Es la demostració tangible que aquest sistema econòmic anomenat capitalisme no funciona. Ens volien fer creure que és un sistema capaç de crear riquesa, encara que la distribueixi molt desigualment entre tota la població (60.000 morts de fam diaris al món; a l’estat espanyol 80.000 famílies, el 0’7% del total, té la meitat de tota la riquesa, segons les declaracions d’IRPF del 2003). Ara podem constatar de nou (com en el passat) que no només és un sistema injust sinó que tampoc és segur ni eficaç.

On és la “mà invisible” (auto regulació del mercat per mitjà de l’oferta i la demanda) ara? S’ha fet invisible i “missing” del tot. I ara es demana als governs que resolguin les errades del propi sistema i evitin la fallida encadenada d’entitats financeres, a base d’utilitzar diner públic. A això se li diu nacionalitzar, tot i que sembli diferent si ho fa un govern d’un país de l’OCDE (USA, Regne Unit, França, Alemanya, Holanda,…) o d’un altre que s’enfronta, més o menys, a les normes imposades internacionalment, com ara Veneçuela o Bolívia. Potser la diferència és que aquests últims socialitzen guanys i els de l’OCDE només pèrdues. I mentrestant als directius de les entitats financeres en fallida els premiem el bé que ho han fet pagant-los una milionada ( Ex Forbis: 5.000.000 €) Els seus contractes “blindats” ho estipulen així. En lloc de castigar-los per com de malament ho han fet, els “agraïm” la seva incompetència.

D’on sortiran els prop de 2 bilions d’euros amb els que els estats de la UE pensen estintolar el sistema financer? Òbviament s’han de treure el diners d’algun lloc. Es trauran del sector públic (administracions central, autonòmica i local) I diguin el que diguin el que perilla de totes totes és el manteniment del poc que va quedant del nostre Estat del Benestar.

Les treballadores i els treballadors no hem de pagar els plats trencats d’una crisi estructural de la qual en som les víctimes. Cal que estem alerta i actius per defensar i no renunciar a una sanitat i educació públiques, gratuïtes i de qualitat. No podem permetre retalls en les cobertures socials (pensions, atur, ajuts,…) ni increments en la desregularització del mercat laboral.