Davant la profunda crisi econòmica, democràtica i nacional que viu l’estat espanyol, l’aparell estatal, amb els hereus del franquisme al capdavant, han iniciat una preocupant deriva autoritària. Els diversos fets ocorreguts en aquest mes de maig, i que relatem a continuació, són una mostra que davant la contestació social i la crisi del sistema, aquest és incapaç de suportar ni la més mínima democràcia.
Atacs al català
En aquests darrers dies s’han consumat alguns dels fronts oberts pel nacionalisme espanyol contra el poble català. En el pols total que mena el nacionalisme espanyol contra nosaltres, els atacs al català i a altres símbols de la identitat dels Països Catalans formen part central de l’estratègia política.
Així, el 8 de maig les corts aragoneses aprovaven, amb els vots del PP i el PAR, una laminació de la llei de llengües que pretenia tornar el català a l’àmbit familiar. Per a fer-ho, suprimia el tímid caràcter cooficial del català per a transformar-lo en caràcter voluntari, tant en la toponímia com en l’administració o l’ensenyament. I per a rematar-ho,  embrutava l’ambient amb el secessionisme lingüístic per tal de conflictivitzar la normalització lingüística i fer aparèixer el castellà com l’idioma de consens.
El dimecres 15 de maig, les corts valencianes vivien un dels esperpents legislatius més greus dels seus trenta anys d’existència. Un PP acorralat pels mals pronòstics electorals, per la crisi econòmica i pels casos de corrupció torna a tirar d’anticatalanisme per a intentar salvar els mobles. Aquesta vegada, l’objectiu ha estat intentar prohibir l’ús de la denominació País Valencià en les institucions.
Dos dies després, el divendres 17 de maig, el consell de ministres aprovava l’avantprojecte de la llei Wert, que suposa un atac sense precedents contra el català a l’escola i contra el sistema públic d’ensenyament. Amb aquesta llei, el govern estatal pretén imposar la castellanització del sistema educatiu al marge i en contra de la voluntat de la població dels Països Catalans. Aquesta imposició contrasta amb l’incompliment per part del govern valencià de donar escolarització en valencià a totes aquelles famílies que ho demanen.
Violència feixista

Les accions feixistes estan experimentant un preocupant repunt, sobretot perquè es fa evident la connivència de sectors del poder amb aquests grupuscles. Així, Burjassot i Montcada han estat escenari en aquesta darrera setmana de diversos episodis de violència feixista que semblen perfectament coordinats amb el tensionament polític que està introduint el PP. A Burjassot el dilluns 13 de maig l’estàtua d’Estellés apareixia plena de pintura blava. L’endemà, grups d’extrema dreta rebentaren també a Burjassot un acte de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua d’homenatge al poeta. Mentrestant, a Montcada, el dijous 16 de maig l’alcalde del PP expulsava del ple una persona que va dir “País Valencià”, fet que va provocar l’abandonament del ple per part de tots els regidors de l’oposició. L’endemà, la seu del Bloc Nacionalista Valencià d’aquesta localitat apareixia ple de pintades feixistes.
Alhora, també el dijous 16 de maig ha estat atacada la casa d’un militant independentista de Palma. Aquesta només una nova mostra de l’auge d’aquests grups a Mallorca, a l’ombra de les polítiques extremistes de Bauzá. Els freqüents atacs contra locals independentistes o alternatius i la cobertura que es dóna als grups ultres del RCD Mallorca son altres mostres d’un fenomen preocupant.
La connivència del feixisme amb el poder polític ha trobat la seva màxima expressió en la convocatòria d’una concentració ultra a Burjassot contra la suposada política catalanista de l’ajuntament. Aquesta concentració és convocada pel PP juntament amb el GAV -organització autora de diversos atacs violents- i España 2000. La convocatòria és una mostra més de l’estratègia del PP d’usar els grups i la violència feixista per a intentar mantenir les poltrones.
Repressió judicial
La contestació social cada cop més creixent té com a resposta un enduriment de la repressió que ha fet que en els darrers temps l’estat amenaci amb penes de presó efectives -i fins i tot en alguns casos les materialitzi- els actes de protesta social.
En aquests darrers dies s’ha conegut la petició fiscal per a una desena de detinguts en la vaga del 29 de març de 2012 als barris barcelonins de Les Corts i el Clot. També s’ha conegut la petició fiscal als imputats pel bloqueig del Parlament del Principat de juny de 2011. En tots els casos, la petició del fiscal suposa penes de presó inel·ludibles, entre els 5 i 7 anys de presó. Cal recordar que aquestes imputacions es basen exclusivament en atestats policials fets al dictat de responsables polítics que prèviament havien generat un clima d’alarma social més propi de la Nord-Amèrica de McCarthy.
L’operació antiterrorista contra cinc pressumptes anarquistes el passat 16 de maig s’ha demostrat un muntatge policial per atemorir i desprestigiar el conjunt de moviments socials. L’acusació es basa en “amenaces” fetes en xarxes socials i material “explosiu” confiscat que es troba a la venda en qualsevol botiga de pirotècnia sense cap tipus de restricció. És evident que la intervenció de l’Audiència Nacional, l’aplicació de la legislació antiterrorista i l’ingrés a presó sense fiança són un missatge al conjunt de la contestació social.
També el passat 24 de maig hi hagué un ràtzia policial contra tres activistes acusats de fer pintades durant la manifestació del Primer de Maig a Barcelona. Aquesta ràtzia és un element més de l’estratègia de criminalització i provocació de la conselleria d’interior de la Generalitat del Principat contra el creixent anticapitalisme a l’àrea de Barcelona, i culmina les actuacions dels passats 30 d’abril i 1 de maig amb centenars d’antidisturbis perseguint i provocants els manifestants.
Impunitat dels aparells de l’estat
Mentre la contestació social pateix la repressió i la violència feixista, mentre el nacionalisme espanyol ataca furibundament el poble català, els poders fàctics de l’estat gaudeixen d’una impunitat insultant.
L’aparell judicial ha demostrat una vegada més a qui es deu. La desimputació de la infanta Cristina de Borbó el passat 7 de maig i la ràpida sortida de la presó  el divendres 17 de maig de Miguel Blesa, l’únic banquer empresonat en els darrers anys, demostren un cop més quin és el color d’aquesta justícia bòrnia.
Els responsables polítics estatals insulten directament la memòria popular d’aquest país quan acusen l’activisme social i la defensa dels drets nacionals d’actuar com a nazis. Uns responsables polítics que, a la vista de totes les imputacions judicials en que estan immersos, actuen més com una banda de mafiosos i criminals que no pas com una agrupació política.
Cal recordar que tant la institució del cap d’estat, com el partit del govern estatal, com tots els partits governants a les autonomies catalanes estan embolicats en processos judicials amb gravíssimes acusacions d’haver robat a cabassos els diners que la població aporta a l’estat.
Com podem fer front a aquesta deriva autoritària?
És evident que l’única solució possible per al nostre poble passar per la independència i per la plena sobirania. Tanmateix, això significa que ara i aquí és el moment de construir estructures d’abast nacional i això significa que ara i aquí és el moment de construir estructures d’abast nacional per empoderar-nos com a poble i plantar cara a les agresssions que rebem.
Tot i que la reacció del “tenim pressa” pugui ser comprensible , només amb passes fermes en la construcció nacional dels Països Catalans podrem avançar alhora que plantarem cara al nacionalisme espanyol. La solució parcial de la independència del Principat pot produir canvis en l’escenari polític -i no necessàriament a millor-, però només la independència de tots els Països Catalans pot posar fi a l’acció del nacionalisme espanyol damunt del nostre poble. Per tant, és l’hora de posar fil a l’agulla en la construcció nacional dels Països Catalans. Relat conjunt, mobilitzacions conjuntes, xarxes que ens entreteixeixin, són claus per a fer créixer un projecte d’arrel democràtica i popular, una nació construïda en la lluita per a impugnar un règim il·legítim.
Cal que tota l’esquerra dels Països Catalans assumeixi que l’estat espanyol i el sistema polític que el governa són un estat i un sistema il·legítims. És il·legítim perquè els seus orígens són en una dictadura. És il·legítim perquè de forma recurrent demostra la impunitat de què gaudeixen els seus gestors i poders fàctics. És il·legítim perquè segresta la veu i la voluntat del poble, distorsionant-la en simulacres de decisió cada quatre anys.
Cal una acció decidida de denúncia de la violència i les trames feixistes. Cal construir una xarxa que des dels barris, els llocs de treball i els centres d’ensenyament impedeixi que aquestes trames puguin  campar lliurement. Alhora, cal assenyalar la connivència de polítics, empresaris, funcionaris estatals i cossos de seguretat amb aquests grupuscles. La violència feixista ha de ser assumida per amplis sectors socials com una xacra a combatre i no com una simple qüestió de bandes juvenils, ja que el seu sentit d’existir és evitar el creixement i desenvolupament de les reivindicacions i lluites populars.
Cal l’exercici de la solidaritat efectiva contra les represaliades, negant-nos a jugar al joc de les condemnes que teixeix l’estat i els partits del sistema. Activar un canvi social sense exercir la solidaritat directa amb aquelles que pateixen la repressió és com intentar dotar de moviment un cos inert.
Cal posar noms i cognoms a la casta oligàrquica que s’està enriquint impunement. Cal assenyalar quins són els seus interessos reals i cal que usem la intel·ligència col·lectiva per a colpejar-los allà on més mal els faci.
De la mateixa manera que molta gent afirma que el que vingui després de la crisi econòmica serà molt pitjor que el que hi havia abans, i que aquest abans de pacte social ja no tornarà, cal també convindre que el que vindrà políticament a l’estat espanyol és molt pitjor que el que hi havia abans, i que la transició és un miratge que s’ha esvaït per sempre.
Davant d’això, tot canvi als Països Catalans passa per un procés d’autodeterminació i empoderament, que ens permeti la construcció d’una república independent i enderrocar el règim econòmic, polític i social que a dia d’avui ens tenalla i ens condueix a l’abisme. Fer el contrari, intentar buscar o reconstruir un pacte, és topar altra vegada amb un estat que només sap sobreviure per la via de la imposició autoritària.
La lluita és l’únic camí!
Independència i socialisme!