Aquest text és una traducció elaborada per un militant d’Endavant a partir transcripció d’una intervenció d’Eduardo Galeano en el marc del primer simposium internacional sobre imperialisme celebrat a Barcelona els dies 9, 10 i 11 de maig de l’any 1977. Entre altres, en aquestes jornades intervingueren marxistes com Paul M. Sweezy o Harry Magdoff, apart del mateix Galeano.
Se m’havia adjudicat el tema bastant ampli, inabastable en una sola xerrada, de les relacions entre imperialisme i cultura o, més concretament, de la dependència cultural llatinoamericana respecte a una estructura imperialista de poder. Com tenim poc temps, això serà més un telegrama que una xerrada. Tractaré de donar una visió de conjunt de les coses, sense desenvolupar-les excessivament.
Vull començar per especificar que la realitat llatinoamericana forma part d’un sistema global, polític, econòmic i cultural, i que la crisi actual d’Amèrica Llatina només pot ser entesa a partir de la comprensió global de la crisi del sistema en què Amèrica Llatina s’integra, dins de l’etapa que el sistema capitalista en el seu conjunt està vivint i tenint en compte el nivell de desenvolupament del sistema en el seu conjunt. La magnitud de la crisi actual – que és molt profunda i que com sempre es revela molt més cruament en els suburbis del sistema que en el centre – passa en un moment en què el capital monopolista ha assolit el més alt grau de concentració de poder que mai no s’hagi vist. Mitjançant una estructura complexa, una xarxa molt complicada que abasta els mercats comercials, els emprèstits internacionals i les inversions directes de capital, els centres industrials del sistema exporten les seves contradiccions a les perifèries pobres. No em detindré en això. Aquest ha estat el tema que abans han desenvolupat, amb molt més talent i autoritat, els companys que estan aquí al meu costat, però no puc deixar d’assenyalar-lo perquè si no, no podríem parlar d’alienació cultural a l’Amèrica Llatina. No vull deixar d’assenyalar-lo, a més, perquè a Amèrica Llatina l’alienació cultural cobra unes característiques peculiarment dramàtiques en moments en què viu una situació general de militarització del poder que és la expressió política d’una crisi econòmica molt aguda.
Jo sempre dic que cap riquesa no és innocent i que una interpretació lúcida, mínimament serena, del fenomen de les dictadures que s’han reproduït com fongs després de la pluja en la major part dels països llatinoamericans, requereix una comprensió prèvia de les lleis de l’economia que fan aquestes dictadures inevitables dins les regles de joc del sistema global. Les dictadures no són el resultat del cor de llauna de cap general, sinó que provenen de la necessitat d’aplicar una determinada política econòmica per salvaguardar aquests santuaris de lucre que els països llatinoamericans són per les grans corporacions internacionals. En els escassos països en què encara es celebren eleccions a Amèrica Llatina, ningú no vota per un candidat anomenat Citybank, però de fet és el Citybank o algun altre banc nord-americà o multinacional el que decideix la política econòmica que el govern, elegit amb un programa molt diferent, aplicarà des del poder. Hi ha una vella dita a Amèrica Llatina segons la qual el poder, com un violí, s’agafa per l’esquerra però es toca amb la dreta. Això correspon a la política econòmica, dictada des de fora per els creditors estrangers. Cap del generals que han usurpat el poder per les armes es diu general Chase Manhattan, tampoc, però de fet el Chase Manhattan Bank decideix amb més força que el General Videla o el General Pinochet la política econòmica que s’aplica en els seus respectius països.
En què consisteix aquesta política econòmica? És una política orientada bàsicament a l’augment de les exportacions i a l’atracció de capital estranger, la qual cosa implica l’existència d’una mà d’obra nombrosa i barata; i és també una política destinada a perpetuar l’estructura del retràs, que és una estructura de privilegis. A Amèrica Llatina, l’aliment de la minoria és el verí dels demés. I aquesta política econòmica no es pot aplicar amb bons modals. La imatge de dictador llatinoamericà que algunes novel·les han difós en aquests últims anys, és una imatge útil per entendre amb simpatia folklòrica certs fenòmens que tingueren lloc en alguns països temps enrere, però poc o res tenen a veure amb la realitat actual. En l’actualitat, la dictadura és molt més un engranatge impersonal, una màquina d’alt nivell tecnològic. Hi ha una tecnologia del terror molt desenvolupada a l’Amèrica Llatina, per el cultiu del silenci, la sembra de la por, l’assassinat de persones i d’idees. I aquesta màquina no funciona amb les característiques que tenia, quaranta o cinquanta anys enrere, en alguna illa del Carib, qualsevol d’aquells dictadors patriarcals amb cent-quinze fills barons que manejaven la pàtria com una finca privada.
A l’Amèrica Llatina d’avui tenim estructures de poder organitzades per reprimir a la majoria de la classe treballadora, i també per amagar la impotència estructural del sistema davant dels desafiaments del creixement. El sistema, incapaç de generar treball per la legió de braços que any rera any s’ofereixen al mercat, no pot fer front a la seva pròpia crisi com no sigui abatent el valor real dels salaris obrers i mantenint a ratlla l’exèrcit de desocupats. Això implica, al seu torn, la prohibició del dret a vaga, la fallida dels sindicats, mercat lliure, negocis lliures i gent presa. Els llampecs de violència aparent i espectacular a vegades impedeixen veure que la guerra real que, per sota de la violència aparent i espectacular, es desenvolupa a les nostres terres. S’assisteix a la violència, sobretot des d’Europa, com aquell que mira una pel·lícula de terror. Però crec que correspon que nosaltres aprofundim aquesta mirada, que vegem com en temps de crisi els liberals es tornen conservadors, i els conservadors, feixistes. A Amèrica Llatina, Adam Smith necessita a Mussolini. La llibertat dels negocis implica la presó de les persones, i això condueix a una militarització del poder que, al seu torn, es reflecteix en una militarització de la cultura.
Jo sempre dic que cap riquesa no és innocent i que una interpretació lúcida, mínimament serena, del fenomen de les dictadures que s’han reproduït com fongs després de la pluja en la major part dels països llatinoamericans, requereix una comprensió prèvia de les lleis de l’economia que fan aquestes dictadures inevitables dins les regles de joc del sistema global. Les dictadures no són el resultat del cor de llauna de cap general, sinó que provenen de la necessitat d’aplicar una determinada política econòmica per salvaguardar aquests santuaris de lucre que els països llatinoamericans són per les grans corporacions internacionals. En els escassos països en què encara es celebren eleccions a Amèrica Llatina, ningú no vota per un candidat anomenat Citybank, però de fet és el Citybank o algun altre banc nord-americà o multinacional el que decideix la política econòmica que el govern, elegit amb un programa molt diferent, aplicarà des del poder. Hi ha una vella dita a Amèrica Llatina segons la qual el poder, com un violí, s’agafa per l’esquerra però es toca amb la dreta. Això correspon a la política econòmica, dictada des de fora per els creditors estrangers. Cap del generals que han usurpat el poder per les armes es diu general Chase Manhattan, tampoc, però de fet el Chase Manhattan Bank decideix amb més força que el General Videla o el General Pinochet la política econòmica que s’aplica en els seus respectius països.
En què consisteix aquesta política econòmica? És una política orientada bàsicament a l’augment de les exportacions i a l’atracció de capital estranger, la qual cosa implica l’existència d’una mà d’obra nombrosa i barata; i és també una política destinada a perpetuar l’estructura del retràs, que és una estructura de privilegis. A Amèrica Llatina, l’aliment de la minoria és el verí dels demés. I aquesta política econòmica no es pot aplicar amb bons modals. La imatge de dictador llatinoamericà que algunes novel·les han difós en aquests últims anys, és una imatge útil per entendre amb simpatia folklòrica certs fenòmens que tingueren lloc en alguns països temps enrere, però poc o res tenen a veure amb la realitat actual. En l’actualitat, la dictadura és molt més un engranatge impersonal, una màquina d’alt nivell tecnològic. Hi ha una tecnologia del terror molt desenvolupada a l’Amèrica Llatina, per el cultiu del silenci, la sembra de la por, l’assassinat de persones i d’idees. I aquesta màquina no funciona amb les característiques que tenia, quaranta o cinquanta anys enrere, en alguna illa del Carib, qualsevol d’aquells dictadors patriarcals amb cent-quinze fills barons que manejaven la pàtria com una finca privada.
A l’Amèrica Llatina d’avui tenim estructures de poder organitzades per reprimir a la majoria de la classe treballadora, i també per amagar la impotència estructural del sistema davant dels desafiaments del creixement. El sistema, incapaç de generar treball per la legió de braços que any rera any s’ofereixen al mercat, no pot fer front a la seva pròpia crisi com no sigui abatent el valor real dels salaris obrers i mantenint a ratlla l’exèrcit de desocupats. Això implica, al seu torn, la prohibició del dret a vaga, la fallida dels sindicats, mercat lliure, negocis lliures i gent presa. Els llampecs de violència aparent i espectacular a vegades impedeixen veure que la guerra real que, per sota de la violència aparent i espectacular, es desenvolupa a les nostres terres. S’assisteix a la violència, sobretot des d’Europa, com aquell que mira una pel·lícula de terror. Però crec que correspon que nosaltres aprofundim aquesta mirada, que vegem com en temps de crisi els liberals es tornen conservadors, i els conservadors, feixistes. A Amèrica Llatina, Adam Smith necessita a Mussolini. La llibertat dels negocis implica la presó de les persones, i això condueix a una militarització del poder que, al seu torn, es reflecteix en una militarització de la cultura.
II
Com es manifesta aquesta cultura militaritzada dins de règims manejats per interessos aliens a cada poble i a cada nació? En primer lloc, en alguns canvis operats en l’educació. Cada vegada amb més eficàcia i freqüència s’imposen models educatius als països llatinoamericans, sobretot a nivell universitari, al servei dels interessos de les corporacions multinacionals i segons les seves necessitats de planificació global. Es destrueix sistemàticament, a vegades a sang i foc, sota el pretext de què són centres de subversió, totes les temptatives de desenvolupament de les ciències bàsiques o de la investigació tecnològica independent generades en els països llatinoamericans. Un dels problemes més greus d’Amèrica Llatina i sobre el que poc es parla, és el problema de l’emigració dels cervells, és a dir, de la emigració dels recursos humans més valuosos per un programa de desenvolupament possible. És incomptable la quantitat de científics, de tècnics, de professors universitaris d’alt nivell que han hagut d’emigrar en els darrers anys, per raons polítiques o econòmiques, cap als països desenvolupats.
Des del cop militar contra el règim de Goulart a Brasil, l’any 64, fins ara, passant per quasi tots els països d’Amèrica del Sud, la política repressiva comença aplicant-se contra els guerrillers, després contra l’ensenyament, després contra els intel·lectuals i periodistes, després contra els capellans, després contra els psicoanalistes i després contra qualsevol, i en cap cas ha perdonat la vida a les universitats que tenien una concepció independent de la cultura i del desenvolupament científic i tecnològic. Perquè? Perquè la tecnologia és una clau de poder fonamental en el món del nostre temps. Hem de renovar molt els nostres criteris d’anàlisi si volem entendre la realitat tal com està succeïnt, perquè ara és més important el control de la tecnologia que la propietat directa de les empreses. No n’hi ha prou amb què una empresa sigui nacionalitzada per suposar que s’ha alliberat del sistema mundial que condemna a la majoria dels països a fotre’s en benefici de la minoria. No n’hi ha prou, perquè si l’Estat passa a ser amo d’aquesta empresa, aleshores cal preguntar-se qui és l’amo de l’Estat, a quines classes socials respon l’Estat, que no és una abstracció sinó un centre institucional de poder. I cal preguntar-se també com aquesta empresa comercialitza internacionalment allò que produeix.
Des del cop militar contra el règim de Goulart a Brasil, l’any 64, fins ara, passant per quasi tots els països d’Amèrica del Sud, la política repressiva comença aplicant-se contra els guerrillers, després contra l’ensenyament, després contra els intel·lectuals i periodistes, després contra els capellans, després contra els psicoanalistes i després contra qualsevol, i en cap cas ha perdonat la vida a les universitats que tenien una concepció independent de la cultura i del desenvolupament científic i tecnològic. Perquè? Perquè la tecnologia és una clau de poder fonamental en el món del nostre temps. Hem de renovar molt els nostres criteris d’anàlisi si volem entendre la realitat tal com està succeïnt, perquè ara és més important el control de la tecnologia que la propietat directa de les empreses. No n’hi ha prou amb què una empresa sigui nacionalitzada per suposar que s’ha alliberat del sistema mundial que condemna a la majoria dels països a fotre’s en benefici de la minoria. No n’hi ha prou, perquè si l’Estat passa a ser amo d’aquesta empresa, aleshores cal preguntar-se qui és l’amo de l’Estat, a quines classes socials respon l’Estat, que no és una abstracció sinó un centre institucional de poder. I cal preguntar-se també com aquesta empresa comercialitza internacionalment allò que produeix.
La tecnologia, doncs, té un paper cada vegada més important, i aquestes dictadures, que són dictadures satèl·lits, no ho ignoren i compleixen amb la seva tasca eficaçment. Per no posar més que un parell d’exemples, recordem allò que va passar a la Universitat de Bahia Blanca, a Argentina, l’any passat, amb la cacera de professors, trenta o quaranta dels quals foren empresonats, i una quantitat equivalent de pròfugs pel delicte d’haver utilitzat a classe alguns llibres considerats subversius perquè contenien nocions de canvi i de progrés. I allò que passà a la Facultat de Ciències Econòmiques de l’Uruguai, i a la Facultat d’Agronomia. Aquestes facultats havien aconseguit desenvolupar equips tècnics molt valuosos que estaven investigant a fons les possibilitats de creació d’una tecnologia adequada a les condicions del país, per multiplicar la producció a partir de certes reformes estructurals bàsiques. Molt modestament, sense recursos i amb uns souets humils, aquests tècnics treballaren durant anys en el desenvolupament d’una tecnologia nacional, inaplicable sense una prèvia reforma agrària i sense un canvi radical de rumb en la vida del país. Quan la crisi apretà, la Universitat fou intervinguda per la dictadura, i aquests tècnics foren empresonats o obligats a emigrar. Aquesta és gent que el país perdé. I un país no és ric pels seus recursos materials solament, també és ric pels seus recursos humans i costa molt generar tècnics amb consciència nacional imprescindibles per qualsevol temptativa de canvi en profunditat.
Un altre exemple de característiques diferents, però també il·lustratiu d’allò que pot arribar a passar amb un esquema d’educació que funciona d’esquenes a les necessitats nacionals, és l’exemple d’Equador. Vostès saben que l’Equador és un país que vivia dels plàtans fins fa sis o set anys. Aleshores esclatà el petroli i el país es va enriquir de cop. La majoria de les ciutats no tenen encara clavegueres, però ja existeix la televisió en color. El país depèn encara del petroli, i per tant, depèn de la tecnologia estrangera del petroli. Saben quants estudiants de filosofia i lletres hi ha a Quito? N’hi ha sis mil set-cents. I saben quants estudiants de petroli? N’hi ha dos. Aquesta és una clau cultural de conseqüències polítiques decisives. Suposem que un govern volgués aplicar una política diferent a Equador. Què fa sense els quadres tècnics adequats per portar-la a terme? Què fa si ha de dependre dels tècnics del càrtel petroler internacional? Tot això és important, a més, si es té en compte que en aquests últims cinc o sis anys s’han duplicat les despeses d’importació de tecnologia estrangera en la majoria de països llatinoamericans.
III
Un altre escenari, un altre camp de treball possible per estudiar els mecanismes d’alienació cultural són els mitjans de comunicació de masses. Vostès saben que en aquest món dels mercats múltiples i de les grans empreses multinacionals, no només s’ha internacionalitzat l’economia, sinó que també s’ha internacionalitzat la cultura. És a dir, que els centres de poder, els països rics, no només exporten màquines, patents i productes als països perifèrics, sinó que a més, exporten ideologia, tota una concepció de la vida i un sistema de valors que correspon als seus interessos i que, en general, contradiu els interessos dels països que reben aquesta allau.
A Amèrica Llatina hi ha una enorme quantitat d’analfabets, més de cent milions. Però és necessari saber llegir i escriure per rebre les apel·lacions simbòliques de la ràdio i la televisió, i la influència que la ràdio i la televisió tenen en les masses populars, a Amèrica Llatina, és infinitament major que la influència que pugui tenir l’escola – que no és cap meravella. Clar que aquest no és un fenomen solament llatinoamericà. Vaig llegir en el diari “Le Matin”, del 9 de maig, un article d’un senyor que havia estat director general de la televisió francesa, en què diu que la realitat mundial en matèria de televisió, com en política o en economia, és una realitat de relació de forces entre petits i grans, entre dominants i dominats; les grans empreses de televisió nord-americana muntades per les corporacions o absorbides per elles, representen el centre d’un sistema mundial ideològic i econòmic en plena expansió, i l’autor diu que la televisió nord-americana entra a la televisió europea com el ganivet a la mantega. Imaginin, si això és així a França, com serà a Brasil, Uruguai o a Nicaragua. Cal entendre que el grau d’influència i la capacitat d’expansió i de domini ideològic que un mitjà massiu com la televisió té en països pobres és moltíssim més gran que la que poden tenir en els països europeus. Fins i tot a Espanya, on la televisió és clarament un mitjà d’alienació col·lectiva, per dolenta que sigui, sembla un exemple de capacitat creadora al costat de la televisió argentina, mexicana o brasilera. I no parlem dels països llatinoamericans més petits, que no difonen més que material que arriba envasat dels Estats Units.
És per veure com funciona a Amèrica Llatina, amb quina intensitat, amb quina ferocitat, aquesta cultura fabricada en sèrie per a consum massiu que és una cultura de conquista, manipuladora de les consciències i deformadora de la realitat, que aixafa la imaginació creadora i que amaga les nostres necessitats reals. Jo he vist en algunes favelas de Brasil, on no hi ha electricitat, cases que tenen liquadores elèctriques. En les plantacions de cotó de les costes del Perú, en cases que tenen pisos de terra, et pots trobar una aspiradora elèctrica. Es consumeix Coca-cola enlloc de llet. Es consumeixen fantasies enlloc de realitats. Aquest és un engranatge muntat per a vendre il·lusions de riquesa als pobres, miratges de llibertat als oprimits, somnis de triomf per els vençuts i de poder pels dèbils. El gaudi dels béns terrenals està reservat a molt pocs, però no es nega a ningú el dret a la compensació per la fantasia. I tot això, al servei de la justificació de la organització desigual del món. Se’ns proposa aquest ordre social i polític com l’ordre natural i etern, que existeix des de sempre i que existirà fins el final dels dies. I com a llei de la vida, la llei de la selva, la llei del més fort, que és la llei del sistema. Es falsifica el passat, se’ns imposa un passat aliè per què l’acceptem com a propi. Els vertaders herois dels segle XIX per les generacions joves d’Amèrica Llatina, són els cowboys mitològics de l’expansió a l’Oest als Estats Units. Es difon, en definitiva, tota una concepció del món que correspon a la competència, a l’egoisme, al guany, on l’altre és sempre un competidor o un enemic i no un germà: aquesta és una cursa neta en què sempre guanya el millor i en la qual sempre el millor és el més fort. Això és molt important, perquè Amèrica Llatina perdé. És a dir, passa que la història llatinoamericana és una història de fracassos, d’esperances ofegades en sang, de mentides, de traïcions, de temptatives frustrades d’alliberament, excepte les comptades excepcions que vostès ja coneixen.
A la proliferació d’herois i models estrangers i tot el fetitxisme de les marques i patents estrangeres, correspon també la divinització de les coses, dels béns de consum. Una vegada, a Caracas, fa sis anys, en una de les poques vegades que vaig veure la televisió veneçolana, aparegué un anunci que començava preguntant: “Què és la felicitat?” I allà vaig parar la orella, perquè sempre m’ha interessat saber-ho. I l’anunci contestava: “Felicitat és tenir un milió de salsitxes, menjar-ne vint i vendre’n la resta”. Era un anunci d’una fàbrica de salsitxes.
D’altra banda, voldria subratllar, sempre a vol d’ocell, que els centres imperialistes de poder no només exporten una cultura sinó també una contracultura. Existeix una falsa contracultura, subproducte de la societat d’oci i el malbaratament, que es projecta també des del centre als marges del sistema: és el servei complet. En els anys seixanta, esclatà la revolta juvenil a Europa i als Estats Units. Els subproductes d’aquest moviment generacional de protesta, els seus símbols, els seus hàbits, els seus mites, s’escamparen després sobre l’anomenat tercer món. La reacció de la canalla contra la uniformització de la vida moderna generà, paradoxalment, productes elaborats en sèrie per grans empreses que avui venen roba amb dissenys psicodèlics al crit d’”Alliberat!”, i que proposen a les joves generacions rebels d’Amèrica Llatina una fuga de la història amb passatge al Nirvana. Allò que originalment fou una reacció contra “la ideologia de supermercat” acabà en una industrialització de les sensacions, reduïdes a mers articles de consum.
A la proliferació d’herois i models estrangers i tot el fetitxisme de les marques i patents estrangeres, correspon també la divinització de les coses, dels béns de consum. Una vegada, a Caracas, fa sis anys, en una de les poques vegades que vaig veure la televisió veneçolana, aparegué un anunci que començava preguntant: “Què és la felicitat?” I allà vaig parar la orella, perquè sempre m’ha interessat saber-ho. I l’anunci contestava: “Felicitat és tenir un milió de salsitxes, menjar-ne vint i vendre’n la resta”. Era un anunci d’una fàbrica de salsitxes.
D’altra banda, voldria subratllar, sempre a vol d’ocell, que els centres imperialistes de poder no només exporten una cultura sinó també una contracultura. Existeix una falsa contracultura, subproducte de la societat d’oci i el malbaratament, que es projecta també des del centre als marges del sistema: és el servei complet. En els anys seixanta, esclatà la revolta juvenil a Europa i als Estats Units. Els subproductes d’aquest moviment generacional de protesta, els seus símbols, els seus hàbits, els seus mites, s’escamparen després sobre l’anomenat tercer món. La reacció de la canalla contra la uniformització de la vida moderna generà, paradoxalment, productes elaborats en sèrie per grans empreses que avui venen roba amb dissenys psicodèlics al crit d’”Alliberat!”, i que proposen a les joves generacions rebels d’Amèrica Llatina una fuga de la història amb passatge al Nirvana. Allò que originalment fou una reacció contra “la ideologia de supermercat” acabà en una industrialització de les sensacions, reduïdes a mers articles de consum.
IV
Com podríem definir tot el complex sistema d’alienació cultural, tenint en compte l’enorme quantitat de matisos que fan la cosa diferent segons cada país i segons cada moment? Podríem dir, potser, que entenem per alienació cultural tot el complex engranatge muntat i posat en marxa per què l’esclau es miri a sí mateix amb els ulls de l’amo, per què els pobles sotmesos acceptin la imatge que d’ells tenen qui els oprimeix: que l’acceptin com a pròpia i la incorporin com a pròpia. La propagació, subtil o violenta, fina o ferotge, d’un cultura de conquista, té per objecte emmascarar la realitat i esborrar la identitat i la memòria dels pobles vençuts. Jo sempre dic que si hom no sap qui és, com pot esbrinar allò que pot ser? Si un poble no sap d’on ve, com ho farà per saber on va? Hi ha una sèrie de confusions molt freqüents que a vegades escolto, a vegades llegeixo, a vegades endevino, en l’anàlisi de l’alienació cultural a Amèrica Llatina. En el Riu de la Plata hi ha gent que creu que la guerra entre l’Imperi i la nació, entre l’opresor i l’oprimit, en el pla cultural es lliura com una espècie de combat del blue jean contra la bombacha gaucha, o de la música pop contra el tango. Jo crec que aquesta és una interpretació més aviat sonsa d’un fenomen molt complex i profund. El nacionalisme “folklòric”, quan identifica a la nació amb el passat quiet de la nació, no fa més que predicar la nostalgia i resulta, per tant, reaccionari.
Nosaltres no creiem en una identitat cristal·litzada en el passat. No creiem que el nostre vertader rostre pugui descobrir-se en la perpetuació artificial de robes i costum pel consum de turistes. No caminem amb el cap mirant cap enrera. Creiem que en definitiva som allò que fem, i sobretot allò que fem per canviar el què som. És a dir, jo crec que una vertadera contracultura que es proposi oferir una resposta coherent a la invasió imperialista, ha de partir de la base de que, tot i que el temps present és la suma del passat acumulat, la nostra identitat canvia cada dia perquè està viva, i que no se l’ha de confondre amb imatges mortes i objectes de museu. La nostra vertadera identitat resideix en l’acció i en la lluita: és una identitat perillosa, perquè un poble revela allò que és actuant i, en la mesura en què actua, aquesta revelació de la identitat implica una denúncia d’allò que se li impedeix d’ésser. Fixin-se en la manera com a Uruguai s’ensenya la història – i ho dic amb un exemple, per fer més clara la idea. Vostès saben que José Artigas és l’heroi nacional de l’Uruguai, i en realitat és l’heroi d’una REGIÓ molt més amplia que l’Uruguai actual, perquè en el segle passat ell encarnà la voluntat de les províncies sotmeses pel centralisme de Buenos Aires, que en aquella època actuava al servei de l’Imperi britànic. Artigas fou l’home que féu la primera reforma agrària a Amèrica Llatina, un segle abans de la reforma agrària de Zapata a Mèxic. En les escoles del meu país està prohibit, expressament prohibit, mencionar la reforma agrària d’Artigas. Allò que es rep de l’heroi és la imatge morta, buida, retòrica i mentidera. Fins i tot són mentides les imatges, les litografies, en què Artigas apareix assegut en una butaca i dictant a dos secretaris, sempre amb aire de pròcer, i Artigas no era home de governar des d’una butaca. Quan fou ell el general dels pobles lliures, a les vores del riu Uruguai, al cap d’una immensa zona que abastava tot el que avui és Argentina, Paraguai, Brasil i l’Uruguai actual, Artigas governava a la intempèrie i dictava els decrets assegut sobre un cap de bou. Els decrets més importants d’Artigas són decrets d’una profunda arrel social alliberadora, i això està prohibit ensenyar-ho, i només per mencionar-ho, un mestre o un professor pot perdre la feina i quedar pres. Aleshores, hi ha una deformació de la història a partir d’una determinada concepció de la cultura que al seu torn implica una concepció política. Està clar el què vull dir? Vull dir que la dreta adora el passat sempre que el passat s’estigui quiet, i nosaltres ens en volem alimentar, l’entenem com a memòria viva. Són dos concepcions de la història radicalment oposades.
Quan parlàvem de cultura, ens referim a quelcom que no té res a veure amb el punt de vista acadèmic tradicional. La òptica burgesa redueix la cultura a la producció professional i el consum elitista de llibres, quadres, obres de teatre, coses de la gent distingida, mentre que nosaltres entenem per cultura el conjunt d’actes de comunicació entre persones, els desafiaments i respostes que es sintetitzen en diversos mites i símbols vius on una col·lectivitat reconeix, com un mirall, la seva vertadera imatge.
V
Des d’aquest punt de vista, com es manifesta avui dia en els nostres països, allà al sud d’Amèrica Llatina, una cultura d’opressió? Es manifesta de formes visibles i de formes invisibles. Hi ha gàbies secretes, barrots que no es veuen, que a vegades resulten culturalment i política més importants que les altres, que no són menys reals per ser menys aparents. Per exemple, estem acostumats a protestar contra la censura. Resulta fàcil manifestar-se contra la censura que a més de visible és òbvia. Determinats governs prohibeixen determinats llibres o revistes, o empresonen o maten a periodistes o escriptors. Però en regions del món com Amèrica Llatina, crec que és molt més important la censura invisible. Pocs s’ocupen d’ella: és la censura que prohibeix llegir a la gent perquè la gent no sap llegir o no té diners per comprar llibres o revistes. Aquesta no és una censura real? Jo diria que aquesta és la censura que afecta a la immensa majoria de la població llatinoamericana i que, tanmateix, no provoca manifestos, ni comunicats, ni cartes de protesta, ni telegrames. És una forma de censura, també, que convé tenir en compte a l’hora en què alguns mesuren amb la mateixa vara els problemes dels intel·lectuals a Xile i a Cuba.
De la mateixa manera, hi ha també un exili visible, que és el que tants llatinoamericans pateixen per motius polítics i econòmics. Molts, obligats a buscar fora de les seves fronteres el treball que el seu país els nega, i una bona quantitat per raons polítiques, obligats a escapar de la presó, la tortura o el fossar. L’Uruguai té la proporció de presos polítics més alta del món. Però hi ha un exili invisible que és l’exili dels que estan a dins, desterrats en el seu propi país, els homes que dins de la frontera no poden trobar treball digne ni destí.
Hi ha gàbies visibles, clar. A l’Uruguai s’inaugura una presó cada mes. Els economistes ho anomenen Pla de Desenvolupament. Però també hi ha gàbies invisibles: Quants homes estan presos de la por, tot i que no portin roba a ratlles ni els rapin el cap? Aquest és un sistema de poder organitzat per què el país es redueixi a una república del silenci. I els presos de la necessitat, quants són? Hi haurà una computadora capaç de comptar-los? És lliure un home que des del dia que neix i plora per primera vegada ha de passar la vida perseguint el treball i el menjar? No són aquestes, contradiccions entre la realitat i els drets i llibertats que la Constitució estableix? A mi m’agraden alguns pintors surrealistes i alguns escriptors com André Breton, però es queden tots a l’alçada d’una sola de sabata si es comparen amb la Constitució de qualsevol dels nostres països. Aquestes sí que són aventures oníriques! Aquestes sí que són fites de la imaginació!
Hi ha crims visibles. L’Argentina s’ha convertit en un escorxador. Tots els dies es celebren allà cerimònies de la mort. Cinc, deu, quinze cadàvers per dia, per imposar una política econòmica que ha reduït el salari real de la classe obrera argentina a la meitat en el termini d’un any.
I també hi ha crims invisibles. El sistema s’especialitza en assassinar la capacitat d’indignació i de solidaritat dins de cada persona. S’obliga a la gent a acceptar l’horror com una costum quotidiana. El primer mort per tortures a Brasil, en el cicle de dictadures obert el 1964, desencadenà un escàndol nacional. Ara s’accepta com un fet natural que la gent mori per tortures. De la mateixa manera, a Uruguai, ho recordo com si ho estigués veient, quan el primer estudiant va caure crivellat a trets per la policia, dos-centes mil persones varen acompanyar el seu cos al cementiri; pel segon estudiant ja hi va haver menys gent, pel tercer menys, i pel desè anar a la manifestació implicava risc de mort pels assistents. Aleshores, és com si la màquina ens domestiqués per acceptar l’horror com s’accepta el fred o l’hivern, i aquest és un problema cultural també; és un problema polític, social, i per tant cultural. La setmana passada m’explicava una xicota argentina que té un fill que està en el quart any d’escola, m’explicava que, com tots els anys, es féu un concurs entre els nens, i cada nen tenia el dret a proposar un tema per pintar un mural a la classe. Per unanimitat, o quasi, guanyà el següent tema: “Desfilada militar”. Els nens estan pintant les parets de la classe amb una gran desfilada militar. Això correspon a la realitat que ells veuen tots els dies. Buenos Aires és avui dia una ciutat ocupada, amb l’udol de les sirenes malmetent les orelles sense descans i amb una enorme quantitat de soldats que van i vénen i passen constantment davant els ulls. Aleshores els nens reprodueixen aquesta realitat que ja comencen a acceptar com a natural.
VI
Penso que des del punt de vista de l’alienació cultural, o d’allò que és una estructura cultural i global d’alienació, de domini, de conquista, és importantíssim advertir fins a quin punt aquesta màquina d’opressió ens va ensinistrant a tots per la resignació i l’individualisme, ens va divorciant als uns dels altres; s’organitzen les coses per què ningú no es trobi amb ningú. Qui diu el què pensa mor o se’n va pres o a l’exili.
També tendeix a acceptar-se com a natural el fet de què els diaris no diguin el què passa, o que menteixin descaradament. La primera vegada crida l’atenció, la segona menys… Jo estava a Buenos Aires quan varen segrestar a un gran escriptor argentí, Haroldo Conti. Oficialment mai no es va reconèixer que estava pres o mort, tot i que tenim el testimoni d’algú que pogué veure’l fa un any, desfet per la tortura en una cel·la. Per els diaris argentins aquest segrest no va existir. En aquells dies varen publicar, en canvi, la llista completa de les víctimes del terratrèmol d’Udine, a Itàlia.
Una veritable cultura de l’alliberament, crec jo, ha de mantenir viu en el pit de la gent l’espurna de la indignació, la capacitat de reacció contra les coses que suprimeixen la dignitat. Aquesta vertadera cultura possible de l’alliberament, que no renega de la condició essencialment política de tota cultura, es lliga als processos col·lectius i neix d’ells: no es fa en nom del poble sinó que prové d’ell. De poc o de res no ha servit una cultura “d’esquerra” elaborada per intel·lectuals paternalistes que escriuen per el poble com si el poble fos un conjunt d’oligofrènics. Ja l’experiència històrica ens indica que aquesta literatura pamfletària i babaua no malmet en absolut les bases del sistema. En canvi, és necessari anar elaborant, anar veient la manera de que neixi una cultura diferent. La primera condició per què una cultura no sigui muda, és que no sigui sorda. Ha d’estar molt atenta a les veus del carrer, al ritme, al so, al pols de la vida dels homes, ha d’utilitzar totes les escasses oportunitats que hi ha per a difondre el seu contramissatge davant les veritats establertes del sistema, que són mentides enmascarades.
Per estèril que sembli, per petitoneta que pugui resultar-nos en comparació amb aquest immens engranatge de l’opressió i de la dependència a què m’he referit, la fletxa contra els tancs, la cultura de la resistència té una capacitat de circulació subterrània sorprenent. I és això el què explica que en els règims dictatorials actuals alguns escriptors siguin perseguits com són perseguits, i s’organitzin cremes de llibres com a Córdoba, Santiago, Buenos Aires o Montevideo. Duanes de paraules n’hi ha, i per alguna cosa n’hi ha; hi ha crematoris de paraules; hi ha cementiris de paraules. Potser això indiqui que la paraula no es una passió inútil, que pot resultar perillosa a curt o a llarg termini com a denúncia, com a profecia, com a resultat actual o com a pressentiment d’allò que vindrà. Potser una cultura nova pugui contribuir, humilment, al procés de canvi, i deixar el testimoni per les generacions que vénen, de tantes coses que han estat ferides però que no seran, mai, aniquilades.
En el meu país s’organitzaren, des de fa temps, quadrilles de presos que eren obligats nit a nit a esborrar amb pintura blanca les inscripcions de protesta que mans audaces escrivien durant el dia. I després va començar a passar que la pluja rentava la pintura blanca i, poc a poc, anaven reapareixent aquestes paraules obstinades. Jo penso que amb una veritable cultura de l’alliberament, alguna vegada arribarà a passar el mateix. Això és, de forma molt abreujada, el què jo volia dir-vos aquesta tarda.