Sinn Féin.

Aquest és un bon nom pel nou moviment irlandès del qual tan hem sentit a dir darrerament. Sinn Féin, o en anglès, Ourselves [Nosaltres Sols].

És un bon nom i un bona consigna. És essencial pel succés de qualsevol partit, o de qualsevol moviment, que crega que porta en si mateix tot el requisit material per assolir el seu destí. El moment en el que qualsevol organització deixa de creure en la suficiència dels seus propis poders, és el moment en el qual la seua militància comença a posar la seua confiança en uns poders que no són els propis, i en aquell moment aquell partit o organització comença el seu declivi.

Ha estat així amb Irlanda, és així amb la classe treballadora no socialista.

Durant un centenar d’anys Irlanda ha cercat fora de les seues pròpies forces els mitjans de la seva redempció. Per més de cent anys Irlanda a través dels seus agitadors constitucionals ha centrat la seva esperança en la possibilitat de fondre el cor o de cridar al sentit de justícia dels seus opressors. Debades! Anglaterra – l’Imperi Britànic, era i és la burgesia personificada, la bèstia encarnada de la propietat capitalista, i el seu cor era tan tendre com el del tigre que sent la seua víctima indefensa sota els ullals; el seu sentit de justícia era tan agut com el de la mateixa bèstia depredadora quan les seues barres són regades per la sang calenta de la presa.

Durant més de cent anys la majoria dels irlandesos demanaren justícia, i sempre i arreu que la sang calenta del millor dels seus fills s’aixecava en rebelió contra aquesta postura mendicant Irlanda els girava la cara i demanava a l’enemic que els perdonés.

Quan els seus fills i filles rebels eren morts, caçats, empresonats, penjats o exiliats, els plorava, pregava per ells, sospirava per ells, cridava per ells, i quan feia prou temps que ja no hi eren, els erigia monuments.

Però mentre eren virils, actius i agressius, Irlanda els veia simplement com a agitadors que donaven al país mal nom.

No és que Irlanda es quedi sola pel que fa a això. Ésser execrats en vida i divinitzats després de morts ha estat l’experiència de tots els campions de la llibertats en tots els països i èpoques de la terra.

Aquesta actitud, ja siga mostrada per una nació oprimida o per una classe oprimida, és el resultat directe d’aquella mentalitat de mirar fora de les seves pròpies fileres a la recerca de qui n’impulse la seua emancipació.

Creure que qualcú diferent de l’esclau va a alliberar-lo fa que l’esclau sigui impacient i intolerant envers qualsevol intent d’alliberament per part dels seus companys de cadenes.

Ara la línia d’actuació que implica el nom de Sinn Féin, és la contrària de tot això. Ensenya el poble irlandès a confiar en ell mateix, i sols en ells mateixos, i els ensenya alhora que la dependència de forces exteriors a ells castra la seva tendència, i ha estat, i serà sempre, desastrosa quant als seus resultats.

Fins ara, tot bé. Això és un aspecte del sinnfeinisme amb la qual hi estic d’acord de tot cor, i de fet qualsevol pensador irlandès que sàpiga alguna cosa sobre la història d’aquest país hi ha de coincidir.

Fins i tot en la qüestió de la llengua irlandesa, el gaelic, una qüestió sobre la qual la majoria de socialistes fàcilment cauen en la confusió, hi estic plenament d’acord. Crec en la necessitat, i fins i tot la inevitabilitat, d’un llenguatge universal, però no crec que arribarà, o serà afavorit, pel fet que les races i nacions més petites consentie l’extinció del seu llenguatge. Aquesta línia d’actuació, o més aviat de manca servil d’actuació, no afavorirà l’arribada del dia de la llengua universal, sinó que més aviat durà a la intensificació de la lluita pel domini entre les llengues de les grans potències.

D’altra banda un gran nombre de petites comunitats que parlen diferents llengües, arribaran més probablement a admetre una llengua comuna com a mitjà comú de comunicació que un petit nombre d’imperis, cadascun d’ells gelós del seu poder i que cerque la seua pròpia hegemonia.

He sentit alguns socialistes doctrinaris que defensen que els socialistes no haurien de simpatitzar amb les nacionalitats oprimides o amb les nacionalitats que resisteixen la conquesta. Defensen que com més aviat desapareguen aquestes nacionalitats millors, car serà més fàcil conquerir el poder polític en uns pocs i enormes imperis que en un gran nombre de petits estats. Aquest és l’argument de la llengua reformulat.

És una falàcia en tots dos casos. És fins i tot més fals en el cas de les nacionalitats que en el cas de llengües, ja que l’emancipació de la classe treballadora funcionarà millor a través del poder econòmic que en l’estat polític. El primer acte dels obrers serà a través de les llurs organitzacions econòmiques que prendran les indústries organitzades; el darrer acte serà la conquesta del poder polític.

En això la classe treballadora seguirà, com marca la necessitat, les línies traçades per les revolucions capitalistes de l’Anglaterra cromwelliana, de l’Amèrica colonial i revolucionària, de la França republicana, en cadascuna de les quals la classe capitalista havia desenvolupat el seu poder econòmic abans d’aixecar la bandera de la revolta política.

La classe treballadora al seu torn haurà de perfeccionar les seves organitzacions econòmiques, i quan aquestes organitzacions siguin capaces de controlar, prendre i fer funcionar les indústries trobaran el seu poder polític en relació a aquesta tasca.

Però el treball preparatori de la campanya revolucionària ha de basar-se en les lluites diàries i horàries dels tallers, el perfeccionament diari i horari de l’organització industrial.

I aquests dos factors per a la llibertat no paren esment en fronteres polítiques, ni en les demarcacions dels estats polítics. Van de bracet amb el capitalista; on el capitalisme fica la seva maquinària hi fica alhora els qui es rebel·laran en contra d’ell, i ni tots els seus governs ni tots els seus exèrcits poden establir fronteres per les quals no hi pugui passar les idees revolucionàries.

Fixau en les vostres ments la gran veritat de què la lluita per la conquesta de l’estat polític del capitalista no és la batalla, sols és el ressò de la batalla. La batalla real es lluita fora, i es lluitarà fora, en el camp industrial.

Degut a aquesta i a altres raons els socialistes doctrinaris s’erren en això i en la resta dels seus arguments. No cal que els socialistes irlandesos hostilitzen als qui treballen per la llengua gaèlica, ni cridar per l’engrandiment territorial de cap nació. Per tant en això podem desitjar als del Sinn Féin bona sort.

De més a més, és bo recordar que les nacions que se sotmeten a la conquesta o les races que abandonen la seva llengua en favor de la d’un opressor, ho fan, no per motius altruistes, o per un amor a la franternitat humana, sinó per un esperit servil i llagoter.

Per un esperit que no pot acompanyar les idees revolucionàries.

Això queda clarament demostrat a Irlanda per l’actitud del poble irlandès envers la seua llengua.

Durant sis-cents anys els anglesos s’esmerçaren en suprimir aquell signe del caràcter distintiu dels gaèlics – la llengua, i fracassaren. Però en una generació els polítics feren el que els anglesos no havien pogut.

El gran Daniel O’Connell, el dit llibertador, realitzà els seus parlaments completament en anglès. Quan feia parlaments a Connaught on en el seu temps tothom parlava gaèlic, i on més de 75 per cent de les persones no parlaven res més que gaèlic, O’Connell parlava exclusivament en anglès. Així donà a la gent senzilla la impressió que el gaèlic era una cosa de la qual avergonyir-se-quelcom que sols s’avenia amb la gent ignorant. Seguí el mateix procediment per tot Irlanda.

Com a resultat d’aquesta i d’actuacions similars la gent senzilla girà l’esquena a la seva pròpia llengua, i comença a imitar “els senyors”. Fou el començament del regne de l’adulador, del qui s’arrosegava, del seáinín i de l’esclau.

El recaptador d’impostos es féu amb el poder de la terra.

No és història antiga, sinó història d’ahir, quan els homes i dones adults irlandesos parlaven irlandès entre ells en presència dels seus fills, però que si enxampaven el fill o la filla emprant la llengua, la criatura rebria un calbot a l’orella acompanyat amb l’admonició:

“Parla anglès, trapella; parla anglès com un senyor!”

Es pot dir ben clar a Irlanda que quan els evangelitzadors protestants publicaven tractats i Bíblies en irlandès per tal de contribuir al treball de proselitisme, els clergues catòlics s’aprofitaren de l’incident per advertir els seus feligresos de no llegir res en gaèlic. Això contribuí més encara a desacreditar la llengua.

No puc concebre que un socialista dubte en escollir entre una política que resulte en un auto-menyspreu així, i una política d’auto-confiança desafiadora, i en la confiança d’un poble en el seu propi poder per emancipar-se.

Però es diu en molts dels arguments emprats als discursos del Sinn Féin que hi la possibilitat, no, la certesa que apareguin friccions entre els socialistes irlandesos i els partidaris del Sinn Féin. Alguns dels arguments són tan ridículs com raonables són en el seu principi.

Així l’òrgan del Sinn Féin a la República Argentina, com ho recull el Gaelic American, afirma que el Sinn Féin demana la llibertat d’Irlanda sobre la base de la Llei de Renúncia del 1782. Això és absurd. La llei per la qual el Parlament anglès renunciava al dret a fer lleis vinculants a Irlanda deixaria intacte el poder de l’opressió, política i econòmica.

La lluita que acabà amb la Llei de la Unió del 1800 no fou una lluita per la llibertat, fou una lluita per decidir quina de les classes dominants, l’anglesa o la irlandesa, havia de tenir el major pes sobre el treballador irlandès. Guanyàs qui guanyàs, no hi havia diferència pel treballador; estava perdut, de totes totes.

Considerant-ho fredament qualsevol referència a la “restauració del nostre parlament nadiu” és una interpretació errònia de la història. Irlanda mai tingué un parlament irlandès – un parlament representatiu del poble irlandès. L’assemblea que rep el nom de parlament irlandès era tan aliena al poble irlandès com el Consell del Governador General de la Índia ho és pel poble indi. I algunes de les lleis aprovades pel parlament dit nadiu contra la pobre pagesia irlandesa eren del tot irritants per la seva ferocitat i el seu classisme.

El treballadors irlandesos no haurien de posar ni un cèntim per la proposta de reintroduir l’estatus del 1782. Parafrasejant Fintan Laor, i recomanaria a tots els treballadors irlandesos conscients, homes i dones, que llegissin l’argument magistral de Fintan Lalor sobre aquest tema (preu de cinc cèntims, a l’oficina de Harp). “No som al 1782, som al 1908”, i qualsevol moviment polític o social que desitge tindre succés ha d’expressar-se en termes de les condicions de present, o sota les línies de desenvolupament futures.

D’un caràcter semblant són els arguments que es basen en les conquestes d’Hongria. Com tots sabem els mètodes adoptats pels hongaresos per reconquerir el seu parlament d’Àustria queden retratats els oradors del Sinn Féin. De fet, durant els primers estadis del moviment a Irlanda abans que prenguessin el feliç nom de Sinn Féin les idees que promulgaven rebien el nom de “sistema hongarès”.

Record un crític que declarava que “el sistema hongarès només era adient pels famolencs” [en anglès hungry]

Quan recordam que Hongria és un dels països europeus que envia anyalment la major corrent d’emigrants cap a Amèrica, que la majoria aclaparadora de les classes productores d’Hongria veuen denegat el seu dret de vot per les classes propietàries que dominen el seu parlament, que la misèria dels obrers del camp i de la ciutat és tan gran que el país es troba en estat crònic de rebel·lió i malestar, i que la policia militar i armada sovint és emprada per reprimir manifestacions pacífiques que sí es fan a Irlanda tendim a demanar-nos si els nostres oradors del Sinn Féin saben aquestes coses, o tan sols donen per suposada la ignorància dels treballadors irlandesos.

Que defensen les llurs propostes amb els mèrits inherents d’aquestes propostes i s’estalviaran moltes crítiques; altrament les provocaran.

Sinn Féin. Nosaltres Sols. Em deman quan de temps passarà fins que la classe treballadora se n’adone de la importància d’aquest principi! Quan de temps passarà fins que els treballadors se n’adonen que el moviment socialista és un moviment de la classe treballadora, i quan de temps passarà fins que els socialistes se n’adonen que el lloc de qualsevol altra classe en el moviment ha de ser un de subordinat.

Quan de temps passarà fins que la follia i la inconsistència de predicar als treballadors que l’emancipació de classe treballadora ha de ser l’acte dels propis treballadors, i alhora presentar a aquells treballadors la realitat de què qualsevol posició important del partit l’ocupen homes que no són de la classe treballadora.

Aconseguirem que els treballadors tinguen confiança en el seu propi poder per aconseguir la llur emancipació quan demostram la nostra creença que no hi ha cap tasca implicada en aquell fi que un obrer no puga acomplir; quan acostumam als treballadors a mirar dins la pròpia classe per qualsevol cosa que necessiten, a tindre confiança en la capacitat de la seva pròpia classe per cobrir tots els llocs de l’exèrcit revolucionari; quan, en resum, nosaltres la classe treballadora socialista es faça seu el significat del terme Sinn Féin, Nosaltres Sols, i l’aplique en el treball de la reconstrucció industrial, l’era dels arrogants i dels fatxendes finirà i ens adonarem finalment què volia dir Marx quan parlava de la revolta dels qui

res no tenen a perdre llevat de llurs cadenes.