Com a socialistes – i per tant desitjosos a tothora de posar qualsevol influència que tinguem del costat de les forces que treballen més directament pel socialisme – tot sovint ens ha disgustat el veure en els escrits i discursos d’alguns dels nostres camarades estrangers una tendència a afavorir la Gran Bretanya en tots els conflictes internacionals en els que aquell país s’hi ha implicat per qüestions d’annexions territorials, d’esferes d’influència, etc., en regions salvatges o semicivilitzades del planeta. Estem, repetim, disgustats per aquest tema degut a que no simpatitzam de cap manera amb aquesta política pro-britànica, sinó que, ben al contrari, ens alegraria la humiliació dels exèrcits britànics en qualssevol dels conflictes on hi està actualment embolicada, o dels que darrerament amenacen d’afectar-la. Això ho admetem obertament, però llavors la qüestió que es planteja és: l’hostilitat a l’imperi britànic es deu al fet de la nostra dominació nacional i racial a aquell poder, i existeix tot i el nostre socialisme, o és conseqüent amb les doctrines que sostenim com a addictes a la propaganda marxista, i defensors de l’economia marxista.

Aquesta és la qüestió que ens proposem breument per discutir-la en el nostre article de la setmana. Ens ha fet discutir aquest tema l’observació de què els socialistes anglesos estan aparentment dividits sobre la qüestió de la guerra del Transvaal; un sector de la Federació Socialdemòcrata es fermament partidària dels bòers i contrària a la guerra; una altra també es declara contrària a la guerra, però denuncia alhora als bòers; i, finalment, un dirigent socialista, Mr. Blatchford, editor del Clarion i autor del ‘Merri England’, s’ha posicionat clarament en favor de la guerra i ha brindat per la salut de la reina, i ‘l’èxit de les armes britàniques’. D’altra banda tots els diaris de partit del continent europeu i d’Amèrica, pel que sabem fins ara, han sortit de tot cor en defensa del Transvaal i contra el que el portaveu dels nostres camarades austríacs ha anomenat acte de ‘pirateria assedegada de sang’.

Ens demanam doncs si no hi ha una base comuna sobre la qual els socialistes poden estar d’acord en el moment de tractar qualsevol tema de política internacional – un punt de vista comú del qual serien curosament excloses qualsevol consideració de raça o de nacionalitat, i tota qüestió seria abordada des de la posició del seu efecte sobre el desenvolupament industrial que es requereix pel triomf del moviment socialista? Nominalment tots els socialistes defensen la solidaritat internacional del treball, i la identitat dels interessos dels treballadors de tot el món, i durant les guerres franco-alemanya i hispano-americana els socialistes d’aquells països demostraren que aquesta creença no era només una teoria abstracta, sinó un fet viu i concret. Però el nostre amic anglès, Mr. Blatchford, ha ventat la doctrina, i declara que ‘quan Anglaterra està en guerra ell és anglès i considera a tots els que han agafat les armes contra Anglaterra com a enemics amb qui lluitar i als qui vèncer’. Això és xovinisme sense qualificatius i, com a adhesió brutal a tots els pillatges i assassinats en els que els capitalistes d’Anglaterra impliquin al seu país, ens dóna una curiosa visió de l’interior de la ment d’aquest home – que gairebé vessava llàgrimes de pena pels errors i l’aparença de crists dels anarquistes expulsats del Congrès de la Internacional Socialista a Londres. El nostre estimat camarada, H. M. Hyndman de la Federació Socialdemòcrata, també en un article publicat al ‘Vorwaerts’ de Berlin i reimprès a ‘Justice’ defensava que Anglaterra no hauria d’haver deixat Port Arthur a Rússia, sinó que hauria d’haver-la combatut per assegurar la supremacia anglesa a Llevant. La raó per defensar això es basava en la major llibertat que gaudiria sota el domini britànic enlloc del rus.

El pronunciament xovinista de Mr. Blatchford es pot ignorar com una simple predilecció personal, i que per tant no enganya ningú, però les opinions dels nostres camarades de la Federació Socialdemòcrata d’Anglaterra difícilment són el mateix cas, i requereixen una anàlisi rigorosa.

Per tal de que ningú no ens acusse de criticar l’actitud dels altres sense exposar la nostra, recordament tot seguit la nostra posició en tots els temes de política internacional

Els socialisme científic i revolucionari ens ensenya que el socialisme només es pot realitzar quan el capitalisme haja assolit el cim del seu desenvolupament; que conseqüentment l’avenç de les nacions industrialment subdesenvolupades en l’estadi capitalista de la indústria és quelcom que desitjar fermament, ja que aital avenç farà néixer un proletariat revolucionari en aquells països que promourà la llibertat política necessària per un ràpid triomf del moviment socialista; i finalment, quant que l’expansió colonial i la conquesta de nous mercats són necessaris per la perllongació de la vida del capitalisme, la prevenció de l’expansió colonial i la pèrdua de mercats pels països capitalistes desenvolupats, com Anglaterra, hi fa precipitar les crisis econòmiques, i dóna doncs un impuls a les idees revolucionàries i ajuda a escurçar el període requerit per a desenvolupar els països endarrerits i preparar així les condicions econòmiques necessàries pel nostre triomf.

Aquesta és la nostra posició. En argumentar a partir d’aquestes premises sostenim que com Anglaterra és el país capitalista més desenvolupat d’Europa, cada nova conquesta de territori pels seus exèrcits, cada esfera d’influència adquirida pels interessos dels seus comerciants, és un plaç més afegit a la vida de la societat capitalista; i que cada mercat perdut, cada esfera d’influència caputada pels enemics no capitalistes d’Anglaterra, escurça la vida del capitalisme en ajudar el desenvolupament dels països reaccionaris, i fa retreure a la població industrial socialment conservadora d’Anglaterra.

El camarada Hyndman proclama que ens hem d’oposar a Rússia perquè la seua gent és governada despòticament, i que hem de ser favorables a Anglaterra degut a que la seua gent és políticament lliure. Però aquest és el raonament d’un polític radical, no l’anàlisi desapassionat d’història contemporània que tenim dret a esperar d’un economista i socialista de la reputació de Hyndman. El nostre comarada aviat s’oblida d’aplicar aquella filosofia materialista de la història que ell mateix ha fet tant per popularitzar en la seva versió marxiana, és a dir, que el sistema econòmic de qualsevol societat és la base de tota la resta d’aquella societat – inclosa la seva superestructura polític. Si ho apliqués, s’adonaria que la llibertat política d’Anglaterra ha nascut del seu capitalisme. La seua classe capitalista requeria una classe d’esclaus assalariats que tinguessin llibertat de moviments que els fes disponibles immediatament a qualsevol exigència del capitalisme. Per aconseguir aquesta llibertat absoluta de migració s’havia de crear un moviment polític que permetés a la classe capitalista el trencament dels lligams de la servitud del treballador. Un cop aconseguit això la concentració capitalista dels treballadors en els grans centres de població donà al proletariat els nombre i les oportunitats d’organització requerides per completar el treball de les concessions polítiques. Així les necessitats econòmiques del capitalisme sempre i arreu engendren mesures de llibertat política per als seus esclaus.

Rússia no és encara un país capitalista, i per tant la seua gent està doblegada sota el jou d’un autòcrata. Això és dir tan sols que la seua classes capitalista encara no és prou forta per forçar el govern a dictar lleis que establesquen les condicions més adients pel desenvolupament capitalista. Però qualsevol avenç de Rússia cap a l’expansió colonial reforça aquella classe capitalista i en fer això hi alimenta la classe treballadora revolucionària. D’altra banda, si els desitjos del camarada s’haguessen acomplert el capitalisme rus quedaria compromés en el seu creixement, i el malcontentament d’aquell país, mancat de condicions capitalistes, es resoldria en un moviment purament agrari. El proletariat revolucionari continuaria nonat.

Expulseu Rússia de Polònia! Per tots els mitjans! Previngueu la seua extensió cap Europa! certament; però afavoriu la seua extensió i que adquiresca nous mercats a Àsia (per damunt d’Anglaterra si cal) si voleu que el capitalisme es precipite cap a la seua mort.

Es podria apuntar que la nostra nacionalitat irlandesa juga una paper important en formar aquesta concepció de política internacional exposada a dalt. No ens declaram culpables, però tot i que ho fóssem l’objecció seria pueril. Com a socialistes basam la nostra política en la lluita de classes dels treballadors, perquè sabem que el propi interès dels treballadors segueix el nostre camí. Que de vegades ens basam en aquest propi interès no afecta la correcció de la nostra posició. De manera similar el simple fet que el sentiment antibritànic innat (i sovint poc raonat) d’un patriota xovinista irlandès l’impulsa a la mateixa conclusió a la que hem arribat com a resultat dels nostres estudis econòmics no ens arronsa de proclamar la nostra posició, sinó que més aviat ens porta a felicitar-nos perquè la nostra propaganda serà més fàcil a causa d’aquesta identitat d’ànim no gaire comuna, i a conseqüència de la qual estimem la forta i irreconciliable hostilitat entre l’imperialisme anglès i el socialisme.