Declaració de principis i ponència tactico-estratègica de la I Assemblea Nacional d’Endavant (OSAN) i IV Assemblea Nacional de la PUA. Vilafranca del Penedès 23 de Juliol de 2000.

DECLARACIÓ DE PRINCIPIS

 
1- L’anàlisi marxista de la realitat
2- El subjecte revolucionari: el Poble Treballador Català
3- La triple naturalesa de l’opressió: els tres eixos de l’alliberament
3.1 Alliberament nacional.
3.2 Emancipació social.
3.3 Lluita antipatriarcal.
4- Els objectius finals: Independència i Socialisme.
5- La construcció del contrapoder popular català.

1- L’anàlisi marxista de la realitat

L’organització parteix d’una anàlisi marxista de la societat aplicada a la realitat catalana. Entenem el marxisme com a una concepció del món de base científica, que no accepti explicacions trascendents de la realitat ( materialista ), que admeti la complexitat de la realitat i la parcialitat del coneixement científic, i la necessitat d’integrar-los dialècticament en una síntesi concreta per prosseguir en la lluita per l’emancipació humana .
La configuració actual de la societat capitalista és la resultant d’una banda, de la contradicció entre l’evolució de les forces productives i les actuals relacions de producció; i de l’altra, de la lluita de classes com a conseqüència de la contradicció capital-treball inherent a la societat capitalista.
La dimensió política de la lluita de classes s’expressa per un costat, en la presa de consciència de la classe treballadora i les altres classes populars i en l’ascens de la lluita revolucionària contra l’ordre establert, i per l’altre en la planificació, gestió i utilització dels mecanismes de dominació, en mans de les classes dominants, que garanteixin la perpetuació del sistema establert.
Al llarg de la seva història, el marxisme ha sofert un procés de dogmificació i esterilització a causa de la claudicació socialdemòcrata i de l’estalinisme que van realitzar una sacralització del marxisme per justificar les seves polítiques contrarevolucionàries. En contraposició a aquestes opcions, entenem el marxisme com a un mètode científic d’anàlisi de la realitat que esdevé alhora instrument per a la seva transformació. Aquesta realitat no és estàtica i singular, sinó dinàmica i plural. Així doncs, cal adaptar els instruments teòrics del marxisme a la nostra època històrica i a la nostra realitat nacional.

2- El subjecte revolucionari: el Poble Treballador Català

Considerem que el Poble Treballador Català ha de ser el subjecte revolucionari que porti a terme la revolució socialista als Països Catalans ( Catalunya ). Aquest està format pel conjunt de la classe treballadora i les altres classes populars del nostre país. Descriurem breument la composició d’aquestes:
La classe treballadora: està formada pel conjunt dels treballadors manuals i no manuals, que es veuen obligats a vendre la seva força de treball (manual i intel·lectual) i no tenen accés la gestió del procés productiu ni a la propietat dels béns de producció i que per tant no participen en la presa de decisions que orienta la marxa del sistema. Formen també part de la classes treballadora els sectors socials desmercantilitzats, entesos com el conjunt de persones que no estan sota règim assalariat però realitzen un treball no remunerat o estan excloses, temporal o definitivament, del procés productiu (treballadors/es domèstics/ques, treballadors/es jubilats/des i estudiants de les classes populars, aturats/des).
Altres classes populars: Són un conjunt més heterogeni i, a grans trets, estan formades per:

• Treballadors qualificats estiguin o no vinculats al procés productiu que no comparteixen els interessos de les classes dominants.
• Petits propietaris i treballadors autònoms.
• Petita pagesia.

Fora del poble treballador català queden els membres de les forces d’ocupació espanyoles i franceses, dels aparells repressius, els gestors del procés productiu i els grans propietaris del mitjans de producció, enemics objectius dels interessos del poble treballador català.
Entenem que és catalana tota persona, immigrant o no, que vol nacionalitzar-se com a catalana, és a dir, aprendre i respectar la nostra llengua, reconèixer la nostra cultura i no oposar-se a la construcció nacional del nostre país. Per tant, la catalanitat és independent del lloc de naixement, de la religió i de l’origen ètnic de les persones.
A causa de la crisi de la composició social i política en què es troba el Poble Treballador Català, aquest no actua en funció dels seus interessos històrics i polítics. Des de l’organització, considerem que únicament a partir d’un procés de vertebració d’aquest com a bloc històric revolucionari és possible la supervivència de la nació catalana i l’avenç en la lluita cap al socialisme.

3- La triple naturalesa de l’opressió: els tres eixos de l’alliberament

  3.1 Alliberament nacional

La societat catalana és una societat nacional estructurada paral·lelament a les altres societats nacionals europees, a través del procés d’ascens de les classes burgeses urbanes, capdavanteres de les classes populars, dins el marc de la societat feudal. Tot seguint aquest procés, l’àmbit territorial pràcticament definitiu de la nació catalana quedà configurat al segle XIII ( amb la conquesta i repoblació del País Valencià i les Illes ), i durant els segles XIV i XV va ser una nació clarament diferenciada dins d’Europa.
Aquest procés d’estructuració nacional ha estat mediatitzat per dos poders polítics estrangers a partir del segle XVI (espanyol i francès). L’aristocràcia, en el que va suposar el primer procés de deserció nacional, es va aliar amb l’oligarquia castellana per fer front a les classes burgeses i les altres classes populars, les quals foren successivament derrotades ( Germanies, Guerra dels Segadors,… ). A conseqüència de la derrota en la Guerra dels Segadors, les comarques del nord del Pirineu foren annexionades a l’estat francès. El procés d’estructuració nacional va ser brutalment estroncat a principis del segle XVIII, amb una nova derrota de les classes burgeses i populars en la Guerra de Successió, per l’ocupació militar i la dominació política, econòmica i cultural espanyola exercida per un poder de caràcter feudal aristocràtic.
L’ascens de les classes burgeses es va produir sota aquesta situació d’opressió, la qual cosa provocà l’aliança de la burgesia catalana amb les classes dominants espanyoles. Aquest fet impossibilità l’acompliment de la revolució democratico-burgesa dins la societat catalana i, per tant, la seva consolidació política com a estat-nació modern. Entenem que aquesta aliança de la burgesia amb les classes dominants espanyoles fou la deserció nacional per part de la burgesia. Durant els segles XIX i XX la transformació burgesa de la nostra societat ha estat realitzada i organitzada en el marc de l’Estat espanyol. Així doncs, l’establiment de la burgesia com a classe dominant a l’Estat espanyol ha significat l’intent continuat d’uniformització de tots els pobles sotmesos a aquest estat, i així, l’opressió nacional ha esdevingut un aspecte necessari i fonamental de la dominació burgesa.
L’actitud catalanista d’una part de la burgesia del Principat, especialment durant els primers anys del segle XX, responia bàsicament a la necessitat d’aquests sectors burgesos d’incrementar, arrossegant al seu voltant una gran part del poble català, llur pes polític dins l’Estat espanyol. Aquests sectors burgesos han estat sempre políticament partícips i partidaris de l’aparell estatal espanyol, la unitat del qual han defensat en diferents moments històrics claus del segle XX, des del suport prestat al feixisme espanyol, en els successius cops d’estat de 1923 i 1936, per esclafar la classe treballadora i les altres classes populars en el procés revolucionari que estaven protagonitzant, fins a la participació i aval de la reforma que transformà la dictadura franquista en una monarquia parlamentària homologable pel capital europeu, conservant totes les estructures de poder polític, econòmic i militar arrabassades al poble pel cop d’estat feixista. Enfront d’aquesta situació, des de finals de la Guerra de Successió (1715) fins a la Guerra d’Espanya (1936-39) tota temptativa d’alliberament nacional ha sorgit de les classes populars catalanes, autèntiques dipositàries del programa catalanista, en contradicció amb el catalanisme burgès que malgrat el seu caràcter hegemònic, mai fou rupturista i sempre ha apostat per una política d’encaix amb Espanya. Nogensmenys, cal remarcar el caràcter principatí d’aquest catalanisme, donada la diferent estratificació social de la resta de la nació catalana.
Actualment, els Països Catalans ( Catalunya ) són una nació perquè els seus habitants constitueixen una comunitat estable formada històricament al voltant de quatre caràcters principals: la llengua, el territori, la vida econòmica i la cultura. El territori de la nació catalana està format pel País Valencià (amb el Carxe), el Principat de Catalunya (amb la Franja de Ponent ), les Illes Balears i Pitiüses, Andorra i la Catalunya Nord. Aquest està dividit per tres estats ( espanyol, francès i andorrà ) i, dins el primer, en diverses regions administratives.
La nació catalana es troba, doncs, dominada políticament, oprimida socialment i explotada econòmicament pels estats capitalistes espanyol i francès, com a expressió, el primer, d’una confluència d’interessos de les classes dominants de totes les nacions de l’estat (les catalanes incloses), i el segon, com a expressió del capitalisme francès, i tots dos com a instrument del capitalisme monopolista mundial.
Com ja hem dit, la burgesia catalana, que forma part de l’oligarquia econòmica espanyola, té els seus interessos nacionals fora de la nació catalana, ja que l’eina de dominació política que li assegura l’acumulació de capital és l’aparell estatal espanyol. Aquesta burgesia forma part de l’aliança de classes que històricament ha impossibilitat la sobirania política de la nació catalana.
Així doncs, en una nació oprimida, com la catalana, l’única via que té la classe dominant per mantenir-se com a tal és pactar amb, i com a conseqüència, incorporar-se a, la classe dominant de la nació hegemònica. Per tant, l’opressió nacional és conseqüència de l’opressió de classe i per això la lluita d’alliberament de classe, als Països Catalans (Catalunya), és alhora una lluita d’alliberament nacional, que implica la conquesta de successius objectius de poder polític català (i el corresponent trencament dels estats capitalistes opressors) fins la consecució de la independència política.
Per tant, la independència és un objectiu polític irrenunciable pel poble treballador català, en el camí de construcció de la societat socialista. Tenim present que, a llarg termini, la independència és l’única via per continuar existint com a nació, cal doncs que la nació catalana, com a nació cultural, es consolidi com a nació política, en la que el Poble Treballador Català hi tingui un paper hegemònic, per poder esdevenir nació jurídica, amb la creació de la República Socialista Catalana.
Considerem que, en aquest procés, la plena territorialitat és un element indispensable i irrenunciable per poder exercir la nostra sobirania. Així doncs, tant l’estructura organitzativa de l’Organització com l’estratègia d’alliberament, prendran com a marc la totalitat de la nació catalana.

3.2 Emancipació social

El Capitalisme és un mode de producció, sorgit del desenvolupament de les forces productives, que es caracteritza per l’aplicació de la tecnologia i l’automatització a la producció, per la propietat privada dels mitjans de producció i per la recerca del màxim benefici, que fa de motor del sistema. Així mateix, es basa en el caràcter jurídicament lliure de la mà d’obra, el control, per part dels propietaris, del capital i de la producció de l’empresa i pel paper del mercat com a orientador de les decisions econòmiques i com a distribuïdor de recursos.
La producció social capitalista divideix la societat, fonamentalment, entre els propietaris dels mitjans de producció i els que, al no ser propietaris, es veuen obligats a vendre la seva força de treball. Aquests, són convertits en una mercaderia, passant a ser un simple factor productiu, i es veuen obligats a produir a canvi d’una petita part del valor que han generat amb el seu treball, expropiant-los la plusvàlua. Així doncs, els que no són propietaris, es troben que les eines amb què treballen i els productes i serveis que generen amb el seu treball no els pertanyen, pertanyen al capitalista. Per tant, no tenen cap control sobre el seu treball ni sobre els seus mitjans de vida, la qual cosa provoca que estiguin alienats.
Aquest sistema de producció social té contradiccions internes, la fonamental és la que oposa la natura social del desenvolupament de les forces productives a l’encotillament a que estan sotmeses per part de les relacions de producció capitalistes. Aquestes contradiccions provoquen crisis i reorganitzacions del sistema. Són precisament les solucions que adopta el sistema per subsistir a curt termini les que agreugen les contradiccions i n’asseguren el col·lapse a llarg termini. Per tant, el sistema capitalista engendra dins seu les situacions i subjectes socials que acabaran per destruir el seu ordre.
El desenvolupament del mode de producció capitalista ha determinat, en bona part, l’evolució de l’estructura social, dels mecanismes de dominació polítics i dels sistemes culturals, en primer terme, de les societats occidentals i, posteriorment, de totes les societats del planeta. Durant aquesta llarga evolució, el capitalisme ha passat per diverses etapes. Els factors que han fet de motor d’aquesta evolució són, per una part, el desenvolupament de les forces productives i, per l’altra, la lluita de classes.
La formació del capitalisme s’inicia amb la colonització d’Amèrica, l’esclavatge d’Àfrica i el comerç amb orient que permeteren l’acumulació originària de capital que es troba en la base de la Revolució Industrial iniciada a mitjans del segle XVIII amb la producció manufacturera i que es consolida durant el segle XIX amb la societat fabril. Aquest desenvolupament del capitalisme entra en conflicte amb la societat feudal, les seves lleis, institucions, cultura i moral, i la nova classe emergent, la burgesia, esdevingué la capdavantera de les classes populars en la lluita per enderrocar l’Antic Règim i implantar una estructura política favorable als seus interessos de classe i al desenvolupament del capitalisme. Aquest procés va culminar durant l’últim terç del segle XVIII amb la consolidació de la burgesia com a classe hegemònica. Així durant el segle XIX, el centre de gravetat de la lluita de classes es va determinar fins a assentar-se entre la burgesia i la classe treballadora i la resta de classes populars. El conflicte entre aquestes classes, des de llavors i fins als nostres dies, ha marcat el desenvolupament del sistema capitalista.
La societat sorgida de la Revolució Industrial decimonònica permeté un desenvolupament intentéssim del capitalisme, i una concentració i acumulació de capital en mans de grans empreses monopolístiques. Com a conseqüència de la superproducció, la necessitat d’incrementar el rendiment d’aquests excedents de capital i de controlar i expoliar les matèries primes, s’engegà l’expansió imperialista dels principals estats occidentals responent als interessos del capital monopolista.
Fou al primer terç del s. XX que aquest model entrà en crisi: l’esclat de la I Guerra Mundial a conseqüència de la pugna interimperialista; la creixent força revolucionària de la classe treballadora, amb la revolució russa com a màxim exponent; els grans desajustos del sistema econòmic, que van provocar el crac del 29 i la posterior depressió econòmica; la crisi de l’estat liberal amb les noves tensions revolucionàries i l’ascens del feixisme als anys 30. Aquesta crisi es traduí en primer lloc en una reorganització de l’economia capitalista. Aquesta tasca la van assumir els estats capitalistes, que regits pel model econòmic keynesià, van regular i participar en els processos de producció i reproducció del capital (en aquest context cal emmarcar la concessió del sufragi universal masculí, de limitats drets civils i socials a la classe treballadora i la creació de serveis assistencials estatals), aquest fou el naixement de l’anomenat Estat del Benestar. En segon lloc, després de la Segona Guerra Mundial, es va establir un nou equilibri geopolític del planeta amb la consolidació de dos blocs, abanderats, respectivament, pels EUA i la URSS, aquesta divisió geopolítica va marcar profundament les polítiques econòmiques i de defensa dels estats més poderosos del planeta i les estratègies de l’esquerra revolucionària occidental i mundial. Amb aquest teló de fons, les lluites per l’alliberament de les nacions colonitzades pels estats occidentals foren un dels elements revolucionaris més importants de l’època. Posaren de manifest, amb la seva lluita, l’explotació imperialista, especialment en l’àrea controlada pel bloc capitalista, i aportaren valuosos elements teòrics i pràctics a la lluita revolucionària.
L’època daurada de l’Estat del Benestar va des del final de la Segona Guerra Mundial fins a la dècada dels setanta. Durant aquesta època, els objectius de creixement econòmic sense límits i d’arribar a la plena ocupació eren la bandera de la majoria de governs capitalistes. Aquestes pretensions van quedar definitivament descartades per la crisi de l’Estat del Benestar. Els detonants de la crisi van ser la crisi energètica de 1973 i la decisió dels EUA de desenganxar la seva moneda, el dòlar, del patró or. Les causes profundes van ser el decreixement dels beneficis privats com a resultat de la forta competència del sector públic, les millores laborals aconseguides per la classe treballadora i les altres classes populars i la crisi de sobreproducció, endèmica del sistema capitalista.
En el darrer quart del segle XX s’ha modificat l’equilibri geopolític del món, amb la desintegració de la URSS, i com a conseqüència d’això, el capitalisme neoliberal, ara hegemònic, es presenta, a si mateix, com l’únic sistema viable. Per altra banda, s’ha consumat el fracàs del model d’Estat del Benestar, la qual cosa suposa la confirmació que les tesis reformistes keynesianes són obsoletes, i els intents per fer un capitalisme de rostre humà han estat, sinó estèrils, infructuosos. Actualment la nova estratègia imperialista del capitalisme, el neoliberalisme, torna als principis d’explotació salvatge que caracteritzaren el segle XIX. Breument podem caracteritzar aquesta nova etapa per:

1. Mundialització: Actualment, tot el planeta està subordinat al procés productiu i a la lògica comercial capitalista, organitzat i dirigit per les empreses transnacionals i pels organismes mundials (OTAN, FMI, BM, OMC) controlats per les potències del centre. Així, la dialèctica centre-perifèria esdevé un element clau en el capitalisme madur. Aquesta dialèctica es materialitza en la subordinació econòmica dels països perifèrics als imperatius del capitalisme transnacional i en la divisió internacional del treball, que ha concentrat al centre els processos productius intensius en capital, regionalitzant-los per àrees geogràfiques i ha traslladat a la perifèria els intensius en treball. Tot aquest procés ha suposat la consolidació de centres de decisió econòmics i polítics, a nivell mundial, controlats per les potències del centre i pel capital transnacional, sobre els quals no existeix cap control polític.
2. Reorganització del procés productiu: Sobre la base de la revolució de les tecnologies de la comunicació i de la informació, s’han produït modificacions importants en el cicle acumulatiu del capitalisme actual. Per una banda, aquesta revolució tecnològica ha permès connectar, en temps real, tots els mercats del món, i això ha permès que el capital financer pugui fluir al marge de les fronteres nacionals possibilitant la creació d’un mercat mundial com a marc d’operació del capital transnacional. Per altra banda, es modifica la composició del procés productiu, passant del fordisme basat en la cadena de muntatge i la concentració dels treballadors en grans plantes industrials, al treball en xarxa, l’exemple més preclar del qual seria el toyotisme, on es dispersen geogràficament les unitats de producció en un procés continu de subdivisió i, per contra, es centralitzen, a nivell mundial, els centres de decisió. En aquest context és on hem d’emmarcar la precarització i la temporalitat del mercat laboral. que afecta a importants sectors de la nostra societat.
3. Desmantellament de l’Estat del Benestar: Impulsió de les retallades socials en els serveis assistencials estatals (educació, sanitat, pensions, subsidis d’atur,…) i retirada progressiva de l’estat de l’esfera economia (privatitzacions). Així, sota la lògica de privatitzar els beneficis i socialitzar els costos, el poder econòmic capitalista concep l’estat com un gendarme, que amb la pretensió d’administrar drets i llibertats, a la pràctica, només fa de suport a l’acumulació privada. Aquesta nova situació accentua la no democràcia en el mercat de capital, potenciant l’acumulació de capital en poques mans, que ja de per sí genera el capitalisme, i exercint així, una capacitat d’influència total sobre els càrrecs públics i organismes internacionals. Així, ens trobem en una situació totalment antidemocràtica en la que els tres poders -executiu, legislatiu i judicial- resten subjectes a grups no tan sols no escollits per sufragi, sinó a més a més, havent-se erigit com a màxim beneficiaris del capitalisme, volent per tant, continuar el procés d’acumulació de capital, sense tenir en compte les classes populars.

Aquestes transformacions empenyen, cada cop a més sectors socials, a la precarització de les seves condicions de vida, fruit de les pèssimes condicions laborals i la manca de drets socials que pateixen o en quedar exclosos de la dinàmica del sistema. Així doncs, aquest model de producció i distribució no és sostenible ni ecològica ni socialment, ja que, en nom del lucre i l’acumulació, suposa la destrucció de la biodiversitat i de l’ecosistema de la Terra i condemna a la població de la perifèria i a importants sectors de la classe treballadora i les altres classes populars del centre a malviure en un món d’opulència, on existeixen els mitjans materials i intel·lectuals per garantir una vida digna a tota la població mundial respectant l’entorn natural.
L’organització, el funcionament i el paper dels estats, l’espanyol i el francès en el nostre cas, estan determinats pel poder econòmic capitalista, que els utilitza per mantenir i reproduir la seva hegemonia. Per tant, l’objectiu polític del Poble Treballador Català és la construcció d’un contrapoder popular català, que trenqui els marcs orgànics de l’estructura de dominació i les relacions de dependència econòmica, política i cultural a què està sotmès el nostre país.
Un cop consolidat aquest contrapoder popular català es podrà garantir el control social dels mitjans de producció, controlats fins ara per la classe dominant, per poder gestionar col·lectivament i democràtica la producció i els recursos materials i naturals del nostre país. Aquesta gestió es farà en funció de les necessitats del Poble Treballador Català i respectant sempre el medi natural.
Entenem que la condició indispensable per poder construir una societat sense classes i de persones lliures, on no existeixi l’opressió dels pobles, és subordinar el procés de producció i la tecnologia a les necessitats de les persones, això és, posar l’economia al servei de la societat. Sota la lògica capitalista de subordinació del procés de producció, de la tecnologia i dels recursos naturals i materials al lucre i a l’acumulació, el futur de la nostra espècie i del nostre planeta estan hipotecats.
Considerem doncs el socialisme és l’única alternativa real i possible a l’actual sistema capitalista que patim. Partim de la base que la construcció del socialisme s’ha de fer en funció de la realitat específica de cada societat nacional i que això no nega que la construcció del socialisme al nostre país no pot anar deslligada de la lluita internacional contra el poder capitalista i monopolista mundial.

3.3 Lluita antipatriarcal:

La societat patriarcal i la societat dividida en classes antagòniques són dues cares de la mateixa realitat. El paper de la dona dins la societat i dins les relacions familiars ha estat determinat pel desenvolupament de les forces productives que l’han anat configurant en funció de les noves necessitats de les classes dominants derivades dels successius modes de producció. L’origen del patriarcat és doncs, molt anterior al capitalisme, i sorgeix amb la divisió del treball i l’acumulació dels primers excedents, que fan aparèixer la divisió de la societat en classes, és aleshores quan el paper reproductor de la dona (que garantirà l’herència del propietari i la continuïtat de la força de treball) esdevé la causa estructural de l’opressió que pateix. Així doncs, l’alliberament de la dona va lligat a la desaparició de les classes socials que n’esdevé una condició necessària, però no suficient.
La institució fonamental del patriarcat és la família heterosexual monogàmica que fa el paper de transmissió de la propietat, via herència, en la classe dominant i el paper de reproducció de la força de treball i de socialització i reproducció dels valors dominants en el poble treballador. El patriarcat es socialitza també a través de l’escola, l’església, l’exèrcit i els mitjans de comunicació de masses. És per garantir la continuïtat del model de família patriarcal que s’estigmatitzen i persegueixen els comportaments sexuals diferents del que els interessa: l’heterosexual monogàmic, que és alhora homòfob, adultista i misogen. Les dones que pertanyen al poble treballador català pateixen una altra opressió, a més de la nacional i la de classe, que es materialitza en: la imposició de tasques domèstiques, no reconegudes socialment (malgrat siguin imprescindibles), cobren menys per la mateixa feina i tenen l’accés restringit a determinats llocs del procés productiu, se’ls nega la capacitat de decidir sobre el seu cos, especialment pel que fa a la maternitat i se’ls nega la seva sexualitat, reduint-les a una propietat dels marits o a un simple objecte de plaer.
El patriarcat és, doncs, un fèrtil adob pel desenvolupament i la reproducció tant del sistema capitalista que patim com de les actituds acrítiques i conformistes. Considerem la lluita antipatriarcal com la lluita de dones i homes contra l’opressió que suposa. Així, l’alliberament personal és un procés constant, del que cada persona és protagonista, i mitjançant el qual l’individu deixa de ser un subjecte passiu i passa a convertir-se en un element crític amb el seu entorn i amb recursos per esdevenir subjecte actiu del canvi.
No hi pot haver una societat lliure si les persones que la formen no són lliures, i viceversa. Cal doncs, que en front a la repressió de qualsevol expressió, ja sigui de tipus sexual, d’identitat, de comportament o de relació que per les seves característiques surti dels paràmetres establerts i que, en conseqüència, posi en perill l’hegemonia del sistema defensem l’autonomia personal i practiquem l’alliberament personal com a part indispensable del procés d’alliberament global.

4- Els nostres objectius finals: Independència i Socialisme

La nostra alternativa a l’opressió nacional i l’explotació social en què vivim, es resumeix en els objectius globals de realitzar la Revolució Socialista als Països Catalans (Catalunya) i aconseguir-ne la seva independència i reunificació. Es a dir, lluitem per la construcció de la República Socialista Catalana.
Prenem els Països Catalans (Catalunya ) com a marc de lluita, perquè entenem que constitueixen la nostra nació i que, com a tal, tenim dret a disposar del nostre futur sempre i a cada moment, i a exercir lliurement la nostra sobirania col·lectiva amb independència total. Pensem que el nostre objectiu d’Independència recull -i és l’únic que ho pot fer- les necessitats del nostre poble de sobreviure com a tal, d’alliberar-nos en tots els sentits, de construir un nou model de societat i de poder fer la nostra pròpia aportació a l’evolució del món, conjuntament amb els altres pobles treballadors, en la perspectiva d’avançar en la construcció del Socialisme.
Entenem per Revolució Socialista el procés de canvi d’estructures socials i polítiques envers una societat sense classes, on no existeixi l’explotació de les persones ni l’opressió dels pobles. Cal plantejar, sota concepcions completament noves i alliberadores les relacions humanes i col·lectives; les relacions entre homes, dones, joves, treball, natura, medi ecològic, cultura, sexualitat, participació política, organització social, etc., de manera que eliminant el substrat amb el qual es fomenta la dominació burgesa, dificulti la reproducció d’aquest tipus de dominació o de qualsevol altre.
Per a nosaltres, el concepte de Revolució Socialista és indestriable de la reivindicació d’Independència, ja que creiem que el manteniment de l’ocupació i la dominació de la nostra nació respon a la necessitat del capitalisme espanyol i francès d’extreure beneficis de les nostres terres i del nostre treball. Per això ho plantegem com un únic objectiu: la República Socialista Catalana. A més, creiem que l’assoliment de la Independència és l’única forma que tenim els treballadors i les treballadores dels Països Catalans (Catalunya ) de garantir la destrucció total del poder capitalista que ens explota, i, per tant, l’única via per construir el Socialisme.
Considerem igualment indestriables l’objectiu d’Independència i Socialisme i el concepte d’internacionalisme. Pensem que la realització de la Revolució Socialista als Països Catalans ( Catalunya ) és la millor aportació que podem fer a la solidaritat internacionalista, ja que significa un debilitament de l’enemic comú: el capitalisme monopolista mundial. A més, creiem que el procés revolucionari que intentem engegar només arribarà a bon port en la mesura que sapiguem coordinar-nos amb altres processos revolucionaris d’arreu del món, provocant una situació internacional favorable a la presa del poder per part dels pobles treballadors de les nacions del món.

5. El Contrapoder popular català.

L’organització considera que l’estratègia global per a l’assoliment de la Independència i el Socialisme vé definida per la creació, articulació i difusió d’un contrapoder popular català com a vertebració del Poble treballador Català, l’expressió política del qual correspon a una Unitat Popular Catalana.
Entenem per contrapoder popular la creació i articulació en tots els àmbits i nivells (local, municipal, comarcal, nacional, social, econòmic, laboral i institucional) d’espais de participació política i social alternatius als existents, desobedients a la legalitat franco-espanyola, emmarcats dins una estratègia de construcció nacional i expressió dels interessos polítics i històrics del Poble Treballador Català.
L’expansió i vertebració d’aquest contrapoder popular ha de constituir les bases de la futura República Socialista catalana com a autèntica democràcia participativa i popular on s’asseguri la participació política del poble sense mediacions, superant les interpretacions formalistes que limiten únicament l’exercici democràtic al sufragi.
La lluita per la creació i eixamplament d’un contrapoder popular català concebut com a estratègia per a l’alliberament entronca amb la tradició històrica de resistència de les classes populars catalanes. La resistència popular a l’opressió nacional i de classe ha estat una constant de la història de la nació catalana des de la pèrdua de la seva sobirania. Davant la inexistència d’un estat propi, la societat catalana constituí un teixit associatiu de caràcter obrer, popular i horitzontal que ha esdevingut històricament el motor dels aixecaments, revoltes i insurreccions populars en defensa de la pròpia identitat i dels seus interessos de classe. Des de l’ateneisme obrer decimonònic fins a les Associacions de Veïns del postfranquisme passant per sindicats i organitzacions polítiques, la societat catalana s’ha dotat històricament d’instruments de legalitat pròpia que potencialment podrien conformar la base per a la creació d’una democràcia catalana al marge de la legalitat franco-espanyola. Aquesta protodemocràcia ha tingut diferents formes d’expressió que van des de la mobilització popular reivindicativa a la resistència armada. Actualment, i fruit de la política de desmobilització portada a terme per l’esquerra sucursalista espanyola i la burgesia col·laboracionista catalana aquest teixit associatiu es troba desmembrat i neutralitzat.
La construcció i consolidació del contrapoder popular català ha de passar necessàriament per la reactivació d’aquest conglomerat social de manera que recuperi la seva funció històrica d’oposició a l’ocupant francès i espanyol i en defensa dels interessos de les classes populars. Considerem que aquesta ha de ser una de les tasques prioritàries de l’esquerra independentista. La construcció d’una força política independentista i revolucionària ha d’anar paral·lela a la construcció i consolidació d’una àmplia força popular antisitèmica, autònoma en tot moment del moviment polític, però coincident estratègicament amb els seus objectius. Aquesta força popular hauria d’estar constituïda pel moviment obrer, els moviments socials, i el teixit associatiu que mantinguin una posició d’enfrontament a la dominació nacional i social que pateix el Poble Treballador Català. La relació simbiòtica entre ambdues forces, la política i la social, es la base del contrapoder popular català.
Considerem que la construcció des de la base d’aquest contrapoder popular i català es condició necessària i indefugible per a què en funció del seu creixement i dotant-se dels mitjans que es considerin oportuns en funció de la conjuntura política i social del moment, esdevingui poder polític, social i econòmic, constituint així la República Socialista Catalana. Entenem que la legitimitat de la República Socialista Catalana vindrà donada per què el seu assoliment no hagi estat el fruit d’una avantguarda conscient, sinó l’esforç de tot un poble que decideix assumir el govern sobre si mateix trencant les mediacions nacionals i socials. Assumim no obstant això, que la lluita per la Independència i el Socialisme portada a terme pel Poble Treballador Català generarà una situació conflicte amb els estats espanyols i francès, i per extensió amb el capital transnacional europeu i les seves estructures repressives. L’evolució d’aquest conflicte pot assolir diferents dimensions, respecte a les quals el moviment polític i social de l’esquerra independentista caldrà que les analitzi, intervent-hi quan s’escau per afavorir sempre l’avenç en la lluita per l’emancipació nacional i social de la nació catalana.
 

PONÈNCIA ESTRATÈGICA-TÀCTICA

 

I. L’ORGANITZACIÓ DINS EL PROCÉS DE VERTEBRACIÓ DEL MOVIMENT INDEPENDENTISTA REVOLUCIONARI

 

1 L’ORGANITZACIÓ:

 

1.1 La necessitat de l’Organització:

 
La primera i indefugible fita que ens hem plantejat és la creació a partir de la Plataforma per la Unitat d’Acció d’una organització política socialista, ja que considerem que no hi pot haver cap projecte viable per a l’articulació d’una alternativa real de l’esquerra independentista en el camí cap a la consecució del nostre objectiu, la República Socialista Catalana, sense una sòlida base organitzativa i ideològica.
L’organització socialista revolucionària d’alliberament nacional resultant ha de servir per garantir una capacitat real d’actuació política consolidada dins i fora del moviment d’esquerra independentista, aconseguir una veritable formació ideològica i pràctica de la militància, així com contribuir a l’elaboració i difusió del nou discurs ideològic que necessita l’esquerra independentista en l’actual conjuntura de crisi teòrica i programàtica en què es troba l’esquerra tant a nivell nacional com mundial. L’estructura i el funcionament de l’organització seran en consonància amb aquesta funció.
Davant la possibilitat real d’encetar un procés de vertebració de l’esquerra independentista en termes de moviment, considerem que si no esdevenim una organització socialista no podem encarar el procés de vertebració amb garanties, ja que una unitat assolida únicament des de pautes voluntaristes podria suposar veure’ns arrossegats cap a un projecte sense control, ja que fóra impossible condicionar tant els mínims ideològics de consens com les bases del plantejament estratègic de futur. La resultant podria ser un projecte feble per enfrontar-se a les estructures de dominació que es veuria abocat a la satel·lització o a la integració.
En els darrers anys, l’esquerra independentista s’ha caracteritzat per la manca d’una organització política marxista que realitzés les tasques d’anàlisi, formació i defensa dels postulats de classe des de dins d’un moviment d’esquerra independentista, i s’ha prioritzat en canvi, la vessant agitativa i els mètodes organitzatius i de treball voluntaristes sense sistematització i sense un plantejament estratègic de fons que servís de base per a la seva planificació i desenvolupament.
Constatant aquesta mancança considerem que és necessari superar el mètode artesanal de treball polític en què s’ha basat l’esquerra independentista en els darrers anys, i que la forma d’aconseguir-ho passa per l’assoliment d’una organització de nou tipus que actualitzi la forma partit, adequant-la als reptes de la societat catalana del segle XXI. Així doncs l’organització haurà de recuperar la solidesa organitzativa i la constància metòdica en els treball polític dels antics partits comunistes, però evitant caure en l’avantguardisme, el teoricisme i l’autoritarisme que afectà a nombroses organitzacions comunistes durant el segle XX i que esdevingué una de les causes dels seus fracassos.
L’organització de nou tipus no serà doncs una partit comunista a l’estil clàssic, però haurà de servir per donar solidesa teòrica i estratègica al servei del moviment d’esquerra independentista, evitant en tot cas qualsevol intent de manipulació o satel·lització del moviment per part de la mateixa organització o d’una organització aliena. Entenem l’organització socialista revolucionària d’alliberament nacional al servei del moviment independentista i no a la inversa, alhora entenem que l’organització conforma únicament una part d’aquest moviment i que aquest ha de ser plural per què hi càpiguen les diferents tendències d’esquerra independentista que puguin sorgir, amb dret a organitzar-se totes elles, sempre i quan aquesta organització no serveixi per restar autonomia al moviment.

1.2. La relació amb la resta de l’Esquerra Independentista:

Respecte a la relació amb altres organitzacions i sectorials de l’esquerra independentista cal remarcar que no plantegem l’organització com un partit de quadres de cara a dirigir un moviment de masses ampli, sinó com una part més, amb capacitat d’incidència política i social pròpia, dins el que haurà de ser un front de forces plural de les organitzacions de l’esquerra independentista.
No és realista ni desitjable, pretendre que la organització pugui esdevenir el referent únic de l’Esquerra Independentista. Tampoc no ens volem proclamar avantguarda ni direcció del moviment. L’objectiu ha de ser, amb una pràctica seriosa i cohesionada, i amb capacitat d’elaborar un discurs polític, contribuir a marcar la línia a seguir per l’Esquerra Independentista, així com enfortir les estructures unitàries que aniran sorgint en el seu procés de vertebració.
Respecte a com s’ha de realitzar el procés de vertebració d’un moviment d’esquerra independentista, considerem que per superar l’actual fase de fragmentació on ens trobem, la vertebració ha de ser gradual i realitzada a partir de les organitzacions polítiques i sectorials representatives que mantenen un treball polític d’abast nacional.
La nostra organització política treballarà des d’un principi amb la resta d’organitzacions, sectorials i col·lectius per encarar l’estratègia política adequada que condueixi a la construcció d’una Unitat Popular Catalana com a expressió política i social de l’esquerra independentista.

2. CAP A LA UNITAT POPULAR:

La situació actual als Països Catalans (Catalunya) presenta unes condicions econòmiques, socials i polítiques favorables a l’aparició d’una alternativa política i social basada en la sobirania política, una política d’esquerres i la territorialitat que serveixi d’escletxa per a l’alliberament. En el marc de globalització econòmica neoliberal el capitalisme incrementa els graus d’explotació i d’uniformització política, cultural i ideològica.
També la imposició espanyola es veu reforçada per l’esgotament de l’autonomisme sense que el regionalisme burgès hegemònic principatí i el regionalisme de la petita burgesia valenciano-balear hagin plantejat alternatives superadores de la situació de creixent descatalanització i progressiu esquarterament dels Països Catalans (Catalunya). Mentrestant, al nord de la nostra nació continua el procés de genocidi cultural i lingüístic practicat per l’administració política francesa sense que s’hagi pogut articular una força política sobiranista, catalana i d’esquerres per fer-li front.
L’ofensiva capitalista-espanyola s’expressa clarament amb l’increment brutal de la repressió a tots els nivells, fins i tot al combatre moviments socials pacífics que només plantegen crítiques possibilistes al sistema. Per contra, el conjunt de l’esquerra que ha existit durant molts anys al nostre país es troba desorientat, en franca retirada i abocat clarament a posicions cada cop més reformistes o totalment integrat al sistema.
A més a més, cal afegir-hi el pseudoindependentisme institucional, per la via del reconeixement de fet del marc estatutari i constitucional espanyol, ha abandonat qualsevol estratègia de confrontació amb l’estat i a la pràctica l’objectiu de la independència i la reunificació nacional, i no representa més que una opció suaument tenyida de socialdemocràcia de les classes mitjanes liberals per assolir un millorament autonòmic de l’autonomia al Principat.
De la mateixa manera tampoc sembla possible que les opcions regionalistes tenyides de nacionalisme que han rebrotat tant a les Illes Balears i Pitiüses com al País Valencià vulguin anar més lluny que imitar el fracassat model burgès regionalista al Principat de Catalunya Cap d’aquestes opcions pot plantar cara a la creixent situació d’opressió nacional i social del nostre poble. Per contra s’observa que cada cop són més els sectors, sobretot joves i no organitzats, que plantegen lluites -de classe i nacionals- clarament rupturistes i amb alts graus de combativitat, però que no tenen cap plasmació política ni social per la manca d’una estratègia i d’un projecte polític.
És en aquest context que plantegem la necessitat estratègica de construcció d’un contrapoder popular, expressió dels interessos de la classe treballadora i les classes populars catalanes, d’un moviment, polític, i alhora social i cultural, enfrontat irreconciliablement amb l’estat capitalista espanyol, expressió dels interessos del capitalisme i de la negació dels nostres drets com a poble. Cerquem un contrapoder creixent, que impulsi dinàmiques de desobediència i de democràcia participativa, embrió del nostre objectiu de República Socialista Catalana.
L’instrument de lluita política de masses i institucional d’aquest contrapoder ha de ser la Unitat Popular Catalana, en què s’hi trobin representades inicialment les organitzacions (polítiques i sectorials) de l’esquerra revolucionària independentista, si bé caldrà ser capaç d’anar-hi integrant molts altres sectors que ens són propers, des de l’ala esquerra del pseudoindependentisme institucional fins als sectors més conscients nacionalment de l’esquerra reformista, passant per infinitat de gent o col·lectius combatius (a nivell nacional o social) que avui es troben aïllats i que es troben macats d’un referent.
Cal ser conscients que l’Esquerra Independentista, unida i tot, no deixa de ser socialment molt minoritària, marginal, i que un projecte sòlid d’Unitat Popular precisa arribar a molta més gent. Cal plantejar-se des d’un principi la necessitat d’ampliar la nostra base social. Per la qual cosa cal abandonar de socarrel certes actituds autistes i endogàmiques pròpies del període agitatiu de l’esquerra independentista, per cercar un contacte estret i permanent amb el conjunt de la societat.
(…)

2.1 La construcció de la Unitat Popular Catalana.

A partir d’aquesta conferència, i de la declaració resultant, es pot iniciar un procés més sòlid cap a la consecució de la Unitat Popular que haurà de ser l’expressió política dels interessos del Poble Treballador Català. Una Unitat Popular que serà producte d’un treball i debat ampli, i que ara no podem definir exhaustivament, però que nosaltres entenem com a aliança estratègica de diferents forces polítiques, que no haurien de desaparèixer per força, però on també hi tindran cabuda totes les persones i sectors que sense pertànyer a cap organització, apostin per l’alliberament nacional i social i reconeguin la legitimitat de totes les formes de lluita adequades a cada conjuntura.
La Unitat Popular tindrà caràcter assembleari i estarà estructurada en assemblees comarcals i locals. Els òrgans de direcció hauran de ser escollits democràticament per les bases en una Assemblea Nacional on tinguin igual representació i poder tots els militants. Tots els organismes sectorials i les organitzacions polítiques de l’esquerra independentista hauran de reconèixer la Unitat Popular com a referent, encara que mantinguin una total autonomia organitzativa, i caldria que aportessin la seva experiència i opinió en els debats i discussions que es donin en la Unitat Popular sobre cada lluita sectorial.
Les organitzacions polítiques que la recolzin no hi seran representades com a tals, per garantir l’autonomia del moviment, tot i que s’admetrà la doble militància. Pel que fa a la nostra organització, es considera que no cal que es dissolgui dins de la Unitat Popular, doncs es mantenen igualment les seves funcions.
A més a més, pel fet que la Unitat Popular serà un front ampli d’esquerra rupturista independentista, l’Organització hi aportarà el seu esforç i treball des d’una perspectiva marxista i independentista, caldrà seguir mantenint una capacitat d’incidència real (amb formació de militància, poder de convocatòria, lluita ideològica…), sense prejudici de treballar en tot moment per enfortir la Unitat Popular com a objectiu estratègic prioritari.
(…)

II. LÍNIA POLÍTICA DE L’ORGANITZACIÓ A NIVELL COMARCAL I LOCAL

El treball de base als pobles i als barris, a les viles i ciutats del país és un element central de la lluita per l’alliberament nacional, social i personal. Creiem que l’organització popular de base des d’una perspectiva independentista, socialista i antipatriarcal, té un paper clau en el procés de construcció nacional i en la consolidació d’una alternativa real a l’ordre establert.
La distribució territorial del país fa que la nostra realitat social no sigui homogènia. Hi ha dos factors essencials de diferenciació territorial. En primer lloc, l’àrea d’influència de les nostres ciutats, al voltant de les quals hi ha una realitat econòmica, política i social diferenciada de la de les zones rurals. En segon lloc, la divisió administrativa imposada sobre la nostra nació per part dels estats espanyol i francès, i les diferents estratègies que històricament han pres, en els diferents territoris del país, les classes dominants autòctones per beneficiar-se de l’opressió nacional.
Cal, però, tenir en compte altres elements com el volum i el grau d’integració de la immigració vinguda d’altres parts de l’estat espanyol. Aquestes diferents realitats, que juntes formen la nostra nació, ens obliguen a adaptar el discurs i la pràctica de l’Organització a la realitat concreta que pateix el poble treballador. Aquesta tasca és responsabilitat dels comitès locals i les assemblees comarcals, cal tenir present que, per sobre les diferències territorials, la pràctica i el discurs de l’Organització han de mantenir, a tot el país, coherència i unitat.
D’aquesta manera aconseguirem bastir, i acumular forces entorn, d’un projecte polític independentista, socialista i antipatriarcal. La tàctica de l’Organització en política local es centrarà, principalment, en respondre a les agressions que pateix el poble treballador català i a proposar alternatives que permetin el creixement i consolidació del contrapoder popular.
Aquestes agressions es materialitzen en la precarietat laboral, en l’exclusió social, en la indefensió davant les estratègies empresarials, en les discriminacions per raons de gènere o opció sexual, en la impossibilitat dels joves per independitzar-se, en la impossibilitat d’adquirir un habitatge digne, en la pujada dels impostos, directes o indirectes, que afecten a la classe treballadora i les altres classes populars i la baixada dels de les empreses i els de les classes dominants, en la destrucció del medi natural del nostre país, en la privatització i elitització de l’ensenyament i en els intents de genocidi cultural conta el nostre poble.
Els sectors socials que més pateixen aquestes agressions són les dones, els joves i els immigrants, i a més, són els sectors socials amb menys capacitat de resposta. Cal doncs, que els comitès locals de l’Organització creïn marcs de treball i línies d’actuació per resistir i respondre a aquestes agressions. Per altra banda, cal donar suport actiu a les reivindicacions locals dels i les treballadores. Així com mantenir relació amb sindicats combatius i amb grups de treballadors organitzats que tinguin implantació local.
Cal, també, impulsar i participar en els moviments socials ( ocupació, veïnals, per la llengua i la cultura catalana ) que denuncien i posen al descobert les injustícies i l’arbitrarietat del sistema econòmic i de l’opressió nacional que patim. Cal doncs, que els comitès locals de l’Organització tinguin un paper actiu en les lluites contra l’especulació, les veïnals i en defensa de la nostra llengua i la nostra cultura, aportant una perspectiva independentista, socialista i antipatriarcal a cada lluita concreta per emmarcar-la en la lluita global per l’alliberament.
Una altra tasca important dels comitès locals és treballar en defensa del medi natural i per una gestió racional dels recursos naturals del país, ja que sota la lògica capitalista de lucre i acumulació correm el perill que la diversitat i la riquesa natural del país siguin destruïts en nom del màxim benefici. Cal doncs, impulsar les lluites contra les infrastructures que agredeixen el medi natural, perquè els transports públics siguin efectius i gratuïts, pel tancament de les centrals nuclears, per tenir un pla nacional efectiu de tractament de residus i contra la impunitat de les empreses en contaminar els nostres rius i el nostre Mar i per tenir un pla hidrològic que posi fre a la desertització i que reguli i administri l’aigua de forma racional i sostenible.
Cal, també, que els comitès locals de l’Organització tinguin un paper actiu en la lluita contra les agressions racistes i xenòfobes que pateixen els immigrants. Aquests, en fer de mà d’obra barata, precaritzen, involuntàriament, el mercat laboral. Aquest fet és instrumentalitzat per l’extrema dreta, el discurs de la qual argumenta que els immigrants són la causa de tots els problemes dels treballadors del país, així els immigrants fan el paper de cap de turc. Per això cal que els comitès locals s’esforcin per desemmascarar les causes reals dels problemes que pateix el poble treballador català i treballin activament per la integració dels immigrants.
Cal també que els comitès locals de l’Organització impulsin i promoguin una actitud d’insubordinació i rebuig a les forces d’ocupació i els cossos repressius ( Exèrcit espanyol, Guardia Civil, Policia espanyola, Mossos d’Esquadra ), posant al descobert i denunciant les múltiples arbitrarietats i abusos de poder d’aquestes institucions repressives. Així el treball antirrepressiu de denúncia, agitació i mobilització, a nivell local, ens permetrà posar al descobert les causes profundes de la repressió al poble treballador; la necessitat del capital d’explotar les nostres terres i el nostre treball per mitjà de l’ocupació i la dominació política de la nostra nació.
Per últim cal que els comitès locals de l’Organització treballin en els àmbits associativo-cultural i municipal-institucional, fins ara poc treballats, des dels quals poguem crear una base sòlida sobre la qual bastir, i acumular forces entorn, d’un projecte polític independentista, socialista i antipatriarcal

• àmbit associativo-cultural: En aquest àmbit, cal que els comitès locals de l’Organització es relacionin i participin en el teixit associatiu local, dinamitzant les activitats culturals des d’una perspectiva independentista, socialista i antipatriarcal. Cal potenciar la cultura popular catalana com una eina per entendre i transformar la realitat que patim, oposant-la a la cultura americanitzada, consumista i alienant, controlada per les grans empreses de l’oci i per les institucions polítiques. Cal també potenciar l’ús social de la llengua catalana, treballant per una autèntica normalització i fer front a les continues agressions que pateix. Així mateix, cal desemmascarar als grupuscles espanyolistes, que sota el discurs de la tolerància, donen cobertura ideològica al genocidi cultural que, des de fa segles, pateix el nostre poble.Per altra banda, cal potenciar les festes i tradicions populars del nostre poble, sense caure en la folclorització, per aconseguir que les relacions socials de lleure de la classe treballadora i les altres classes populars no tinguin només el marc consumista dels grans centres comercials o les grans discoteques. Així podrem crear marcs de relació, entre joves i grans, entre homes i dones, on el consum i l’aïllament no hi tinguin un paper central. Per tot això, cal potenciar la creació de casals i ateneus populars independentistes i d’esquerres, o participar en la dinamització dels que ja existeixen. Cal que en aquests casals i ateneus populars s’hi incloguin diverses sensibilitats, independentistes i d’esquerres, per consolidar i ampliar la base social de l’esquerra independentista. D’aquesta manera aconseguirem anar acumulant forces entorn d’un projecte polític independentista, socialista i antipatriarcal. Un cop es vagin creant aquests casals i ateneus populars, juntament amb els que ja existeixen, caldria que es coordinessin, independentment de l’Organització, per crear una xarxa nacional de casals i ateneus que siguin el referent del foment de la cultura popular catalana i de la defensa de la llengua.
• Àmbit municipal-institucional: La presència de l’esquerra independentista a les institucions, ara com ara, s’ha de cenyir estrictament als ajuntaments i, per extensió, si s’escau, als consells comarcals. En aquest àmbit institucional, el més proper al poble treballador, és on hem de centrar els esforços per començar a conquerir quotes de poder institucional. A molts ajuntaments del país l’amiguisme, el caciquisme i la poca transparència són fets corrents. Aquests fets obren les portes a que una opció rupturista, oberta i participativa, rebi el suport de sectors del poble treballador. Així doncs, aquest àmbit serà també un espai des del qual poguem articular i acumular forces entorn d’un projecte polític independentista, socialista i antipatriarcal. Per això, cal que arreu del país, on sigui possible, els comitès locals de l’Organització impulsin la creació de Candidatures d’Unitat Popular (CUP), dins les quals s’aglutini als sectors independentistes i d’esquerra coherent del municipi. Caldria que les CUP que es creïn, i les que ja existeixen, es coordinessin, independentment de l’Organització, per començar a articular un referent municipal, amb unes mínimes línies d’acció comunes, a nivell nacional. Pel què fa a l’Organització, impulsarà, a nivell nacional, una escola de formació en política municipal, oberta a tothom qui hi estigui interessat. Pel què fa a la política d’aliances, creiem que cal tenir present que la tasca principal de les CUP ha de ser fer oposició activa i que, per tant, no s’ha de prioritzar els pactes. Tot i això, la realitat municipal del país és molt diversa i es poden donar casos en que un pacte suposi un pas endavant per la CUP i que aquest no vagi acompanyat de cap contrapartida política. Així doncs, en última instància, depèn de cada CUP determinar la política d’aliances que cregui més convenient. Per últim, cal dir que el treball local de l’Organització ha de mantenir un equilibri entre els diferents àmbits i coordinar-los tots per aconseguir articular una alternativa local independentista, socialista i antipatriarcal. Així la tasca institucional no ha de monopolitzar el treball, és més, aquesta s’ha de subordinar a la lluita global i fer de corretja de transmissió de les lluites que es porten a terme fora de les institucions.

En parlar de política local, no podem passar per alt la divisió territorial natural del nostre país; la comarca. Aquesta és un territori amb una certa unitat, adquirida per la barreja de condicions naturals (sobretot hidrogràfiques i orogràfiques) i de demarcacions històriques, econòmiques i jurisdiccionals. Així doncs, les comarques són un element cabdal en l’organització territorial del país.
Per tant, la nostra estructura organitzativa s’ha d’ammotllar a la distribució comarcal del país. Pel què fa a la política local, la coordinació i el treball planificat a nivell comarcal és clau per sumar esforços i incrementar la capacitat d’incidència social dels diferents nuclis locals de l’Organització en les respectius municipis.
Cal impulsar la coordinació i el treball conjunt, a nivell comarcal, ja que al formar una realitat territorial específica, les problemàtiques, normalment són compartides per diferents municipis. Per altre banda, treballar a nivell comarcal obre més les perspectives de treball local i proporciona un nivell organitzatiu clau d’interrelació entre les estructures locals i les nacionals de l’Organització.
Així doncs, l’organització comarcal és clau en l’articulació nacional de l’Organització, tant pel què fa a la democràcia interna, ja que és l’àmbit des del qual s’ha de realitzar i canalitzar el debat de les bases sobre els afers nacionals, com pel què fa a l’estructuració organitzativa, per mitjà d’un aparell executiu nacional que tingui responsables a cada comarca.